Oi?

Dona del seu temps, Montserrat Abelló s’incorpora tard a la vida pública, i sense continuïtat, silenciada per la vida diària. Nascuda el 1918, no és fins el 1963 que publica el prmer llibre de versos, i el segon no veurà la llum fins prop de vint anys després, el 1981. Potser és per això que, des d’un principi, la seva és una veu ja madura, afaiçonada pels anys i per la vida.

L’exili a Xile l’any 1940, després de la guerra civil espanyola i en esclatar la segona guerra mundial a Europa, la maternitat, la síndrome de Down d’un dels fills, el retorn a Barcelona el 1960, la recuperació d’una vida professional pròpia, entre altres dificultats, marquen la seva biografia. I, tanmateix, pot semblar que no deixen traces en els seus versos. Perquè la seva no és, ni de bon tros, una poesia tràgica, ni ressentida, ni queixosa. En condicionen la cadència de publicació, sí. Però, si de cas, hi apareixen com estímuls.

La de Montserrat Abelló és una veu vitalista i positiva, que rere la temperança i la quietud mostra una contundent passió. La mateixa que l’anima encara avui, amb més de noranta anys, a continuar activa i present en la vida cultural catalana. I no només com a objecte d’homenatges, que n’ha rebut molts i ben merescudament, sinó sobretot com a espectadora de luxe, discreta i respectuosa, de tota mena d’esdeveniments literaris.

Sovint pot recordar en alguns aspectes poetes coetànies, com Sylvia Plath o Anne Sexton, que comencen a escriure en la mateixa època que Abelló i després ella ha traduït al català. Es recorden mútuament, tot i que costa trobar en l’obra de la catalana els ressons de l’angoixa vital tan característics en l’anglesa i en la nord-americana. Sobre experiències en certa mesura similars, Abelló construeix un himne senzill a la vida, combatiu i orgullós, que troba en els motius més elementals –els ulls, el blat, el temps, l’aigua o, d’una manera ben marcada, les mans– símbols transparents i rics. Deixeu-me posar Memòria de tu i de mi, el llibre escrit el 2006 després de la mort del seu marit, com un exemple d’aquesta capacitat d’observar les adversitats, la vida mateixa, des de la serenitat i l’amor.

Desitjo que els lectors romanesos descobriran, amb aquesta tria de poemes, la veu cristal·lina i positiva d’una de les dones que, com qui no ho vol, ha sabut fer de la paraula nua un alt testimoni del sentit més profund de la vida.