Oi?

L’any 1995 vaig començar a publicar a la revista Cultura una sèrie d’entrevistes sota el títol “Perspectives”. Una de les últimes va ser a Joan Fontcuberta, i la vaig recuperar aquí fa pocs mesos. El protagonista de la primera va ser el pintor Ramón Herreros. Ho he recordat ara que Herreros ha decidit celebrar diversos aniversaris obrint al públic el seu taller del carrer Coïmbra (en parla al seu bloc: http://ramonherreros.blogspot.com.es/), i que a més un relatiu veïnatge l’hagi convertit en client de Sopa de Lletres. Per tot plegat, i amb el seu consentiment, m’ha vingut de gust rellegir aquella conversa de fa ja unes quantes llunes: […]

Ramón Herreros, pintor

?L’art busca fer aflorar el que és més enllà del nostre enteniment? 

Quan us aproximeu al món de Ramón Herreros teniu la impressió que entreu en una altra realitat. El seu estudi és en una de les antigues viles de Barcelona, en un carrer que té una vorera construïda en els anys d’expansió de la ciutat deguda a l’absorció d’immigrants i l’altra a finals dels setanta, quan el barri adquiria un cert aire senyorívol. El traçat del carrer, el seu aspecte de llindar, i encara la pervivència enigmàtica d’antics tallers de fusteria, donen una sensació de caos, potser d’introducció en un món paral·lel, gairebé un procés d’iniciació.

Per arribar a l’estudi travesseu una porta de garatge per la qual accediu a un irregular pati interior. En un dels extrems, rere una porta, pugeu deu graons en la penombra. Al capdamunt, el rebedor: a un costat, endreçades lleixes farcides de llibres. Davant vostre, Ramón Herreros, amb un somriure, us obre la porta del seu món. Hi trobem ordre, espai, pau, forces positives.

Herreros va començar a pintar als catorze o quinze anys. En acabar el batxillerat va ingressar a l’escola Massana, i seguidament a Eina, on es va integrar a la primera promoció de la nova escola, sota els auspicis d’Alexandre Cirici. Som als primers setanta, anys d’ebullició ideològica, de clandestinitat frenètica, de plantejaments maximalistes. Herreros forma part de l’Equip A d’art conceptual, que bregava per donar sortida a un art polític i compromès, i alhora vàlid estèticament. El final de trajecte va comportar la renúncia a la pintura, el pas del discurs sobre l’essència burgesa i decadent de l’art a la consciència de la seva falta de validesa.

Aleshores Herreros s’interessa per la crítica de cinema i comença a treballar a la revista Destino com a compaginador. El 1977 participa en la creació de la revista Arc Voltaic, dedicada al cinema i progressivament oberta a la literatura, la filosofia i la pintura. La revista va deixar-se de publicar el 1983 i sis anys després ha reaparegut, amb una periodicitat aproximadament semestral, codirigida per Valentí Gómez i Oliver i Ramón Herreros.

Durant aquest lapse de temps Herreros ha retrobat la pintura. Visitant una exposició de gravats de Max Ernst, ens explica, va sentir certa ?il·luminació?: la cosa no s’ha acabat, diu que es va dir, i hi ha molts camins per recórrer. Des de 1979 torna a pintar, i ara no es dedica a altra cosa.

Ramón Herreros va néixer a Barcelona el 1947 i de l’any 1982 ençà ha protagonitzat una vintena llarga d’exposicions individuals i ha participat en més de trenta de col·lectives. Barcelona, Madrid, París, Friburg, Colònia, Stuttgart, Troyes o Yokohama, són algunes de les ciutats que l’han acollit.

Herreros es confessa persona solar. La seva jornada de treball ocupa una mitjana de dotze hores. Es desplaça habitualment en cotxe fins a l’estudi i s’hi tanca a quarts de nou. Treballa fins al migdia, que surt a dinar al barri, i sol dedicar la tarda a feines mecàniques. Tot i estar-se tantes hores al taller no se sent aïllat. ?M’ho passo molt bé?, diu, ?no et pensis que faig vida de monjo.? I continua: ?Potser faria falta: un aïllament total i absolut de vegades va bé per treballar. Però no s’ha de forçar.?

De fet, l’espai de treball d’Herreros té alguna cosa de monàstic. És com una immensa cel·la tancada a l’exterior, pràcticament sense finestres, sense obertures. Potser és per això que, de tant en tant, surt, s’enfila al cotxe i comença a donar voltes sense objectiu, amb algun llibre i els estris de pintar per equipatge. ?És un impuls irracional. Fer carretera m’estimula molt, em permet carregar les piles. Si estàs molt de temps tancat a l’estudi, pots arribar a un grau d’obsessió excessiva.?

No és la primera vegada que els elements irracionals apareixen en la conversa. Són implícits, per exemple, en la descripció del seu procés de treball. ?És difícil explicar-lo amb paraules. Parteixo d’imatges percebudes en un estat no exactament oníric, de semivigília. Es tracta d’un torrent d’imatges a partir de les quals s’inicia un procés d’abstracció. És un procés no calculable, que no puc fer sempre: no depèn de la voluntat de treballar.? El procés és llarg, abans no es dóna un salt clau: ?Hi ha un moment que el quadre agafa vida pròpia i no el pots forçar. És aleshores quan s’inicia el veritable diàleg amb el quadre.? Un diàleg que recorda el de l’escriptor amb els seus personatges.

Herreros treballa amb pintures a l’oli, fet que condiciona també el seu procés creatiu. ?El secat de l’oli és lent i, per tant, treballo diversos quadres alhora. Això permet l’espera del moment oportú del quadre, ser receptiu a l’impuls. Però l’impuls es produeix sempre en moments de treball. O en moments de vivència estètica molt forta.?

Quan parla de la pintura i del seu procés creatiu, Herreros acut a la poesia. ?Dintre l’espai de la llengua, l’activitat poètica és la que arriba més a prop de la pintura. Ara bé, per a mi Ésser i temps, de Heidegger, és poesia. La poesia és una situació anímica especial que et fa entendre més les coses. Un altre moment del temps i de l’espai.?

Al cap i a la fi, deu ser d’això que es tracta: d’intentar entendre més les coses, d’arribar tant com sigui possible a la seva veritat. ?Una veritat que hem d’escriure en minúscula: la sinceritat, contra la falsedat de molt del que es fa. N’hi ha molts que escriuen el que pensen que s’ha d’escriure, que pinten el que creuen que s’ha de pintar. Així s’evita el risc. Però jo crec que és bo arriscar-se.? Herreros defensa la necessitat de córrer el risc d’equivocar-se. Des de la convicció que cometre errors fa possible el diàleg.

Amb tot, un es pregunta què deu voler dir per a l’artista arriscar-se en un moment com el present, en què la confusió dels criteris de valor es fa extensiva també a l’estètica i en què predominen les raons i les desraons econòmiques. Un pregunta, per exemple, què pot quedar avui de l’esperit d’avantguarda de l’art abstracte. Per a Ramón Herreros l’abstracció és, diu, pura necessitat: ?És abstracte allò que no té una referència clara. L’abstracció pura no existeix, perquè en tot procés d’abstracció queden senyals dels referents inicials. El món referencial és molt limitat: coneixem malament una part molt petita de la realitat, i la realitat és molt més complexa del que podem percebre en primera instància. Hi ha ritmes, pulsions, moviments i moviments còsmics. És tot això el que trobem en les expressions pictòriques de l’home primitiu. Vet aquí un misteri enorme: quan l’home primitiu pinta, acut a formes abstractes. Probablement eren les que millor ajudaven a recordar l’ordre, a expressar el moviment de l’univers.? Un univers del qual l’home mateix se sent reflex, microcosmos del macrocosmos.

Parlar de l’ordre porta a parlar de la paradoxa. Aleshores Herreros desplega les seves intuïcions incorporant a la conversa les darreres aportacions en el camp de l’abstracció: les de la ciència. ?Tot món, ens diuen els científics, té el seu negatiu, a cada partícula li correspon una antipartícula. És gràcies a paradoxes com aquesta que t’aproximes a l’aprehensió d’allò que no es pot entendre. I aquesta ha estat fins ara la tasca més suggerent de l’art: fer aflorar el que és més enllà del nostre enteniment.? Art i ciència, realitat i abstracció, inquirir i reconèixer l’ordre. Tot el que veiem, el que vivim, el que sentim és polaritzable, té dos extrems que en el fons del fons no estan separats per una distància zero.

Ramón Herreros ve de Colònia i prepara una exposició a Troyes i una altra a Roma. Mentrestant, treballa en dues sèries de quadres que creu que és a punt d’acabar. Després, espera poder-se prendre un any sabàtic. Tot just per continuar la seva recerca pausada de l’ordre que hi ha més enllà de les coses, en les coses mateixes.