SALVADOR BALCELLS

Amb l’objectiu de documentar-me per una novel·la, vaig necessitar algunes dades històriques de la vila d’Alcover, a l’Alt Camp. I entre la documentació vaig trobar un llibre titulat ‘Alcover – Monografia històrica’, escrit i editat l’any 1897 per l’alcoverenc Cosme Vidal i Rosich quan tenia vint-i-un anys. S’acabava d’instal·lar a Reus, on els seus pares li havien comprat una petita llibreria. Més endavant, l’any 1904, Cosme Vidal, que després seria conegut amb el pseudònim de Joseph Aladern, va ser el fundador de la coneguda revista infantil En Patufet i esdevindria una figura destacada del nacionalisme català, gràcies, principalment, a les seves iniciatives i tertúlies a l’Ateneu Barcelonès. Com a escriptor, es va dedicar tant a la història com a la filologia.

Del llibre esmentat, heus aquí un capítol textual que fa referència a l’estat de la vila en l’època que fou escrit:

La població d’Alcover està situada en el punt precís hont acaba’l plà y comensa la montanya, sobre un terreno algo pendent. L’aspecte de la població es molt antich, oferint desde lluny l’efecte d’una taca roja sobre la blavor de la montanya. Las casas son en general grans y’ls carrers estrets. Conta unas 830 de las primeras y 27 carrers ab 2 grans plassas, 3 plassetas, 3 patis y 6 arrabals. Fa pocs anys tenia mes de tres mil habitants, pero avuy, degut à sa decadència industrial, en te sols 2,827. Son carrer Major te 425 metres de llargada y en ell hi ha las primeras casas de la vila y’ls principals establiments estant situats en el carrer del Rech y la Plassa Nova.

Vias de comunicació.— Té estació en el camí de ferro de Tarragona à Lleyda; carretera envers de Reus, de Montblanch y de Valls; camins vehinals envers de Tarragona, Milà, Rourell, Mont-ral, Albiol y altres punts de menos importància. Es estació telegràfica limitada, comunicanse ab telefono ab Valls, y entre aquesta ciutat y la vila dugas empresas de cotxes fan très viatges al dia, recollint y deixant passatgers en la via del Nort, en nostra estació.

Indústria y Comers.— Teixits y filats.—L’ indústria de teixits y filats es molt antiga en aquesta vila. Durant els segles XVI, XVII y XVIII, hi havia establerts numerosos parayres què donavan ocupació à gran nombre de vehins. En moltas casas se conservan encare restos de fabricacions, y pels aforas se veuhen també restos de conduccions de ayguas que pera llurs fàbricas necessitavan. A las aforas de la vila hi hà un llarc pati conegut per Las Rodas per haverhi hagut allí establertas numerosas rodas de las què se servian pera la fabricació de cordas, cordills y fils de tota clase. Aquest important moviment industrial era causa què la vila sostingués un important comers ab Barcelona, de quin encare avuy se conservan numerosos documents que ho patentisan. Adtmés, durant aquellas èpocas, hi havia també establertas moltas sabonerias, fàbricas de turrons v de botons, ab tot lo qual la vila era cansiderada com un dels primers centres industrials del Primcipat. La guerra de la independència destruïu tanta riquesa industrial. Solzament se continuà l’indústria de filats y teixits en numerosas petitas fàbricas ó grupos de telers de mà què fins fa poc temps donavan ocupació y ‘I pà à numerosas famílias.

Entre las fàbricas què’s cornservan en l’actualitat, figura en primer lloch l’anomenad Molí d’Alcover, per haver pertenescut al Municipi. Està situada à la vora del Francolí, moguda à forsa d’aygua y vapor, en la qual se treballan els teixits y filats segons els procediments mes moderns. Dona ocupació à unas 200 personas.

Fàbrica de sacs, yutes, satins y altres teixits, moguda à vapor, de Manuel Tell.— Se dedica à la confecció dels gèneros esmentats y altres gèneros de novetat, donant ocupació a unas 20 personas.

Fàbrica d’espardenyas, cordas y demés objectes de cànem, de Gaspar Girona y Guarch.—Es un dels centres industrials mes importants de la vila, puig dona ocupació à unas 60 personas, entre homes y donas.

La fabricació d’ espardenyas ès una de las industrias mes importants de la vila, puig son numerosas las botigas establertas, què encara què de poca importància consideradas una per una, vistas en conjunt constitueixen un important núcleo de producció què s’exporta per tota la encontrada y fins per altres regions de Espanya, provehint moltas vegadas à part de I’ exèrcit.

Fàbricas de farina.—A la vora del Francolí hi ha situadas dugas importants fàbricas de farina. Es la primera de Ribas y Cª, instalada en un edifici grandiós ab grans magatzems. Esta moguda à forsa de vapor y aygua, y en ella se molt el blat p’els mes moderns procediments, en especial I’austro-úngar.

La segona es propietat de D. Joseph Orga, y està també magníficament muntada, essent en número de moltas mils las sacas de farina qué anyalment surten de sas molas.

En la ribera del Glorieta hi ha també dos molins fariners, pero son d’escassa importància.

Fàbricas de paper.—En nombre de déu son las fàbricas de paper situadas à la vora del riu Glorieta y mogudas totas per la seva corrent. No obstant, degut à Ia crissis que aqueixa indústria atravessa en nostra terra, la majoria de dites fàbricas estan paradas. Entre las pocas que treballan se compta la de D. Joseph Martí (pare) y la de D. Joseph Martí (fill). Las dugas fabrican principalment paper continuo, blanch y d’estrassa y de varias classes y calitats. Algunas altres se dedican à la fabricació de paper de fumar d’excelent calitat, que s’envia à Sabadell en sa major part, el qual convertit en llibrets pe’ls industrials d’aquella població, se posa à la venta ab el acreditat nom de Paper de Sabadell.

Gèneres de punt.—Fàbrica de Pau Valldossera. Se dedica primpcipalment à la fabricació de mitjas y mitjons, donant ocupació à unas 30 treballadoras. Els gèneros què produeix aquesta fàbrica s’ exportan en sa major part à Barcelona, Lleyda y Saragoça.

Ceràmica.—Molt antiga ès aquèsta indústria en la vila. Fins à la meytat del sigle present, subsistí la fàbrica anomenada de Simeon en la qual se elaborava una obra especial què en và ningú ha pogut imitar. En el Museo Arqueològic provincial de Tarragona, se conserva un antich cossi elaborat en aquesta fàbrica durant els passats sigles.

Fàbrica de Joan Pàmies Solé, coneguda per Hort dels Cantis.— Molt notable ès aquesta fàbrica en la qual se elaboren ab gran perfecció tota mena d’ obgectes de terrissa, què son transportats à diferents punts de Catalunya. Sas espayosas dependencias son en gran número, cada una dedicada à una secció especial, ocupant entre totas una extenció de terreno de mes de 2500 metres cuadrats y donant ocupació a bon número de treballadors.

Amés existeixen altres fàbricas dedicadas a la mateixa indústria, còm son la de Baltasar Pàmies y la de Fernando Vendrell, en la qual s’han elaborat obgectes artístics de notable mèrit, en especial cantis, gerros y diferentas figuras pera jardí. En 1871 se feu present al Rey D. Amadeo de un artístic canti de aquesta fàbrica, el qual el Rey estimà molt.

Imprempta.— En una torra mora anomenada de La Saura, hi ha instalada una petita imprempta, De allí sortí la revista literaria y artística titulada La Nova Catalunya, què no obstant sa curta existència, deixà sentir notablement sa influencia entre ‘I jovent literat de Catalunya, pels notabilissims escriptors què en ella colaboravan, tals com Verdaguer, Apeles Mestres, Maragall, Planas y Font, Tell y Lafont, y d’ altres de entre la joventut de mes aspiracions.

Comers de vins, aiguardents y olis.— Joan Andreu. Exportació à Ultramar de vins, aiguardents, olis y altres diferentas mercaderias, especialitat en els gèneros del propi culliter. Sucursal en Sant Martí de Provensals, Carretera de Mataró. Tant las mercaderias d’aquest propietari còm dels demés del poble, producció d’ aquest terme, son de superior calitat, en especial l’avellana, oli y garrofas, què obtenen sempre un bon mercat.

Joseph Escotè. Comers de vins, ayguardents, alcohols y mistelas, de superior calitat.- Joseph Gomis. Comers de vins, ayguardents, alcohols y mistelas, de sa cullita y fabricació.- Sebastià Xatruch. Comers de vins y mistelas al engrós. Ademès existeixen a la vila altres comersos è industrias de menos importància.

Associacions. — Cassino de Alcover.— Societat recreativa instalada en una casa-palau del carrer Major. Salvo algunas curtas suspensions, compta dita societat 36 anys de existència, puig s’inaugurà en Juliol de 1861.

Societat Coral La Dalia.—Està instalada en un magnífic local del carrer Major, compta uns 150 socis, dels cuals uns 40 forman la secció coral, dedicada, com tantas altres de Catalunya, à perpetuar l’obra del inmortal Clavé.

Centre Republicà Democràtich-Federal.—Societat destinada à propagar las ideas políticas què ‘I seu nom indica. Degut à lluitas intestínas ha anat bastant en decadència, puig en sos bons temps arribà à contar mes de 400 associats què constituían en la població una forsa política avassalladora.

Edificis notables.— Després de las Iglesias y ‘l Convent, què ya havem descrit, se destacan en primer lloch I’ edifici de la badia ó casa rectoral y «casa Cosme», hont hi ha instalada la societat «Cassino de Alcover». Son dos edificis molt parescuts, tots de pedra picada y d’ un aspecte sever y magestuós, y mes encara quan fa pocs anys tenian sencera I’artística barbacana què s’avansava uns 8 pams sobre ‘I carrer, y què avuy sols ne conserva una part la Rectoria. Ditas casas bessonas, foren coustruídas el 1618 p’els germans Anton y Pròsper Company, què vingueren d’ Amèrica ahont havien anat a fer fortuna.

Es grandiosa també la casa senyorial de’ls Srs. de Figuerola, que ocupa tota la part dreta de la Plassa Nova, tenint tot l’ aspecte d’un convent. Ayxís també es important la casa coneguda per casa de la Senyora Gran, d’un aspecte antiquissim, y en quin pati se conserva una notable escalinata ab barana de pedra surmontada per una columna. La família que fundà aquesta casa era noble y tenia gran importància en els sigles passats. Nobles també eran la casa Quies, situada al cap de munt del carrer de la Costeta. Fa pocs anys, sos actuals propietaris, arrencaren un artístic escut què hi havia sobre la porta y’l trasladaren a I’ edifici de Vilasseca conegut pe’I Castell. Se conta un f’et curiós de l’amo de aquesta casa, home de gran riquesa. Diuheu què tenint hostatjat un gran personatge, què probablement seria I’Arquebisbe, li presentà pera seure una cadira molt vella. Havent notat l’amo què ‘I personatge no s’hi assentava ab prou gust, se li encara y li digué. —Mírisela millor aquesta cadira; no’n te V. cap al seu palau de tant de valor.— Y alsant l’assiento, descubrí una caixa plena d’or, de lo qual el personatge quedà atmirat y agrahí aquella distinció.

La casa Gassol, està habitada per una de las familias mes antigas y de representació en la comarca. En 1869 D. Joseph Gassol y Porta, parent y tutor de D. Estanislao Figueras, fou nombrat Gobernador de Tarragona, després d’haver figurat en els mes elevats puestos de la provincia y haver presidit la Junta revolucionaria, y d’haverse vist elegit lo mateix que son fill Don Joan, diputat à Corts varias vegadas. En els passats anys, possehia grans propietats y drets de senyoria en diferentas comarcas de Catalunya, drets que s’han anat perdent per rahó del temps, abolicions de lleys y privilegis y ultimament per haverse acabat la rama primpcipal de la casa.

La casa Municipal també es un edifici molt ben construït y espayós, edificat à mitjans del segle passat, situat al centre de l’ala esquerra de la Plassa Nova. Te una clara-boya central sobre una ampla escala què sols puja al primer pis. Te una gran Sala de Sessions, ab artístics bancs de fusta de noguer, severs y sumptuosos, ab llochs senyalats pe’ls Jurats y pèl poble. Te una notable sala per l’Arxiu, ab dos grans armaris, y la Segretaría, ahont se troba instalada l’estació telegràfica-telefònica. Ademés te salas pe’l Jutjat, presons, baixos per botiges y habitacions pe’ls dependents del Municipi.

Ayguas potables y de regar. — Perteneixen al poble las ayguas del riu Glorieta y las del barranch de la Font Majò. Las primeras, durant el sigle XIV foren venudas al poble per el comte de Prades, mitjansant el preu de 200 florins. Se calcula en unas 3 regadoras l’aygua què de ordinari baixa per aquest riu, la qual s’ emplea en regar els camps després d’haver posat en moviment vàrias fàbricas de paper y un molí de farina. Aquèstas ayguas se vengueren per parts entre ‘Is propietaris de la vila per medi del sistema de ferradas, sistema bastant primitiu y curiós. Al efecte s’omplia una ferrada ò siga galleda, de arena, la qual tenia un petit forat en Ia part inferior, per ont l’arena anava escorrense, còm se fa avuy encara ab els antichs rellotges de arena. Qui tenia comprada una ferrada d’aygua la posseïa mentres rajava l’arena de la galleda; qui dugas, mentres trigavan en agotarse’ n dugas; qui très, mentres rajavan tres, y ayxís consecutivament. Encare avuy, quan l’aygua va escassa, el poble nombra ayguaders què ‘s cuydan de repartir dita aygua, si bé contant per horas, però no obstant se conserva ‘l nom de què l’aygua va à ferradas.

Al mateix temps se concedí al Comte de Prades el dret de tenirlhi dispost un calabós ab argolla en la vila, per lo què ho pogués necessitar, concedint ell en cambi el dret al poble de traurer fustas y llenyas en els boscos veíns què I’hi perteneixian. No obstant ayxò, què consta en documents, el dret de la vila sobre ditas ayguas ha sigut desconegut y atropellat en un plet fallat fa poc temps p’el Tribunal Suprem de Gracia y Justícia.

L’aygua de la Font Majó ès de una calitat excelent y d’ ella se abasta la vila pera son consum, y naix en un torrent à 3 kilòmetres de la vila.

Fonts publicas. Durant alguns sigles no hi havia en tota lo vila mes què un dipòsit ab dugas canellas. Dit dipòsit subsisteix encare avuy y ès una notable construcció de pedra picada de bastanta cabuda. El dia 2 de Febrer de 1895 s’inauguraren 5 fonts mes repartides en diferents llochs de la vila, subvenint ayxís à una necescitat què ‘s deixava sentir en la població. Ditas fonts estant alimentadas per un gran dipòsit construít en la part mes alta de la població y què construíreu voluntàriament casi tots els vehins.

Agricultura.— L’ agricultura ès la riquesa primpcipal de la vila, puig què ‘n son terme se cultivan las mes variadas plantacions. El terme de Alcover té uns 20 kilòmetres cuadrats, l’una meytat de pla y l’altra de montanya, quina octava part, poc mes ò menos, ès de regadiu, encara què molts anys falta l’aygua y’s perden bona part de las cullitas. Junt ab las hortalissas se cultivan à l’horta els grans y las avellanas, motivant per tant en la vila algun comers en aquests fruyts, què son de classe excelent, sobre tots l’avellana. Las primpcipals casas què ‘s dedican à aquests comers, son las següents:

Anton Pàmies Solé.—Es la mes important de las casas què ‘s dedican al comers d’avellanas, blat, ordi y tota classe de grans.

Joan Barberà París.— Se dedica à la compra d’ avellanas, las quals son trencadas en una màquina especial pera servirlas ayxís al comers y à l’indústria de drogueria.

Pere Solé.—Compra y venda de avellanas y demés fruyts.

Barris rurals y casas de camp.—A 3 kilòmetres de la vila y à la vora del Francolí, hi ha ‘I barri rural de La Plana, que anys enrera tenia estació en la via del Nort, per acudir allí els passatgers y las mercancias de Valls. Se compon d’ un carrer d’ unes 10 casas, alguna altre de aislada y dugas fàbricas de farina, reunint en conjunt uns 40 habitants.

Burguet.— Grupo de 3 masias molt importants situadas à 3 kilòmetres de la població, ratllant ab el terme de la Selva. Està situat en mitj d’extensos camps de vinya y per lo tant posseheix uns grans cups, d’hont surt un vi de superior calitat. Dita finca ès propietat de D. Olegari Mallafré.

Masias.—Son en número d’unas 25 las masias habitadas durant tot l’any, essent las primpcipals el Mas de Batistó, edifici grandiós, ab un oratori ó capelleta; Mas de Gassol, en forma de gran y elegant chalet, ab un petit park; Mas de Monravà, Mas de Tarrés, Mas del Gat, La Picarilla, La Parellada, etz. Ademés, moltas familias durant I’istiu resideixen al camp en petitas masias què ‘s contan en número de mes de 100, la major part situadas en La Serra, extensa partida regada p’el riu Francolí.

Escolas públicas.—Organisada I’ensenyansa per la Lley de Instrucció pública de 20 de septembre de 1857, correspongueren á Alcover 2 escolas públicas de noys y 2 de noyas, de la categoria d’ acèns de oposició, dotadas ab 1100 pessètas cada una, per tenir mes de 3000 habitants la població. Foren sos primers mestres D. Magí Bertran y D. Daniel Valldossera, y primeras mestras D.ª Teresa Domènech y D.’ Maria Martinez.

En ser trasladat al Vendrell el senyor Valldossera, motivà la primera vacant d’ escola elemental, y’s convertí en escola de pàrvuls, què vingé à desempenyar D. Joan Pons.

Fins al any 1895, se conservaren las mateixas escolas ab la mateixa categoria y sou, però à consecuencia de haver baixat el cens de la població fins à 2327 habitants, sigueren rebaixadas à la categoria d’ entrada per oposició, ab el sou anyal de 825 pessetas, conforme al R. D. de 4 de febrer de 1889.

Salubritat.—Alcover està situat à 225 metres sobre I nivell del mar. El seu clima ès relativament benigne, participant per sa posició especial, de las condicions del clima maritim y del de la montanya. Per estar situat sobre terrenos què no permeten las filtracions de las ayguas subterràneas y bastant inclinats en direcció al mar, no sòl haverhi en la població enfermetats de caràcter infecciós. Dominan las enfermetats del aparato respiratori en els mesos en què son mes marcadas las variacions atmosfèricas. al finalisar l’hivern y al comensar la primavera, y las del aparato digestiu, à ultims d’istiu y primpcipis de tardor. La mortalitat de la població, segons el derrer quinquèni, ès de un 2 y 1/2 per 100, poguènse per lo tant incloure entre las poblacions mes sanitosas de Catalunva.

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora. Llibre del mes: ENTRE DOS PALAUS, de Naguib Mahfuz

13 de juny de 2013

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

La novel·la de Mahfuz ha agradat en general, fins al punt que alguns lectors van confessar que pensaven llegir-se la trilogia de la qual Entre dos palaus és la primera entrega. Es va elogiar majoritàriament les descripcions precises i el detallat retrat de l’entorn dels carrers i el barri del Caire on té lloc la novel·la. També es va valorar la gran ambientació del text com una de les seves millors qualitats.

Pel que fa a l’estil es va destacar la lentitud del ritme narratiu, en un text bastant pla, sense grans sobresalts i ben escrit. Hi ha sens dubte un gran orientalisme formal i estilístic que, a segons qui, pot dificultar la lectura. Per copsar tota l’essència de l’obra, el lector, si més no l’occidental, ha de fer un petit procés d’adaptació i acostumar-se al to pausat del text. Pel que fa a la traducció al català, l’ús d’algunes formes dialectals per imitar el dialecte àrab dels personatges de la novel·la no acaba d’aconseguir el seu propòsit, ja que les formes triades potser causen més estranyesa que indicació de peculiaritat lingüística.

La veritat és que, en l’inici del text, a mesura que veus cap a on va la narració i l’argument, hi ha hagut lectors que els ha pujat la mosca al nas, sobretot pel tractament de la dona en l’entorn familiar àrab. Després també has d’acceptar, cosa no sempre fàcil, que l’autor no prengui partit, que no censuri res, sinó que simplement es limiti a exposar uns fets, gairebé com si fossin la cosa més natural del món.

Els personatges, sens dubte el millor de l’obra, estan molt ben treballats, des del pare de família omnipotent i opressor —i amb una hipocresia al damunt de la mida d’un transatlàntic— fins a les filles, entre resignades i llengudes, o els fills, cadascú ben diferent, l’un panxacontenta com el pare i l’altre ben polititzat, o l’esposa, el prototip absolut de la santedat forçada.

Entre els aspectes socials destaca, és clar, en gran manera el sotmetiment absolut de la dona, fins al punt que aquesta situació provoca casos de delació entre dones, que l’opressió no fa sinó fomentar.

Una membre del Grup va assenyalar que, en general, en la societat egípcia actual la dona pobra es veu forçada a aguantar l’home —res original, d’altra banda, però sí potser en un sentit més extrem—, però que les dones adinerades es divorcien igual que aquí i les que tenen els marits emigrats als països del Golf, per exemple, tenen una vida més lliure i molt activa socialment, gairebé dissoluta, en un entorn amb força dosis d’hipocresia. Les dones de les grans capitals com El Caire o Istanbul viuen un ambient molt diferent de les de l’àmbit rural.

Per la transcripció del resum: Jordi Fernando

EL GATTOPARDO – Opinions del Grup de Lectura

29 d'abril de 2013

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada sobre EL GATTOPARDO, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa:

Per a molts participants en la trobada, la novel·la és tota una escola de literatura i també de política, part que fou considerada per a alguns la més interessant del llibre. L’obra es va qualificar de molt ben escrita i en general va agradar molt. Es va destacar que Il gattopardo té una riquesa descriptiva que es troba a faltar força en la novel·la actual ique és una obra amb la lectura de la qual aprens moltíssim.

Va comentar-se també la tristor de la història personal de Giuseppe Tomasi i que, durant l’obra, sovint se’t barregen els papers d’autor-narrador-protagonista un cop coneixes la biografia de Lampedusa. També es va fer esment que Tomasi no va deixar l’obra tancada, sinó que d’altres l’acaben per ell, tal com la coneixem avui, en diferents etapes, fet que provoca més d’una confusió a l’hora de parlar-ne, depenent de l’època de l’edició que s’hagi llegit.

Sicília, l’escenari absolut de la novel·la, és sens dubte omnipresent, amb tots els seus contrastos i amb tota riquesa de detalls meteorològics i geogràfics. És Sicília un país que el foraster no comprèn, on moltes cultures han passat arrabassant-ho tot i els sicilians s’han creat un món tancat per immunitzar-se’n. Es va reflexionar sobre el fet que, a partir de la unificació amb Itàlia, el fenomen de la màfia brotés amb una força imparable.

En l’argument de l’obra no hi ha res que quedi deslligat, com es va exemplificar amb l’aparició final del gos, que d’altra banda és el reflex de la decadència del símbol per excel·lència de la novel·la: el Gattopardo.

També es va destacar que el discurs i el debat polític de la novel·la és rabiosament actual. I que l’ariscocràcia sempre ha volgut tenir el poder, però també sempre ha rebutjat entrar en política perquè ho considera una activitat burgesa a l’exercici de la qual no es pot rebaixar.

L’estil de la novel·la exigeix bastant al lector, ja que el seu gran detall demana força concentració. Es van elogiar les descripcions de les coses més insignificants o aparentment marginals, com les formigues, les veus –la d’Angelica, per exemple– o personatges que, de fet, no surten, però que són dibuixats amb precisió.

L’obra, inequívocament, imita amb excel·lència els estils del segle XIX, el naturalisme i els seus mestres russos, francesos o espanyols, i sembla escrita de fet cent anys abans de quan Tomassi la va fer, i potser per això podria explicar-se el rebuig d’alguns editors a publicar-la a mitjan segle XX, quan els gustos per la novel·la ja havien canviat molt.

Es va insistir en el fet que l’obra és molt més descriptiva que narrativa i que, en poques línies, es dibuixen situacions amb una gran habilitat (es va esmentar l’exemple de la mort del conill).

Altres aspectes també destacats van ser la ironia, el to humorístic i la profunditat del vessant històric de l’obra.

Evidentment, el més important de la novel·la, però, és l’extraordinària creació del personatge de Fabrizio Salina, nucli absolut de la història, que enganxa el lector del primer moment per la seva humanitat no exempta de cinisme i sarcasme, amb una gran capacitat de pensar i fer allò correcte, però també de tenir unes penques fora mida quan, per exemple, culpa la seva dona Maria Stella de les seves calaverades. Fabrizio, però, es guanya el lector en tot moment i en són bona prova les reflexions que fa quan es veu a les portes de la mort.

La resta de personatges –Tancredi, Angelica, Calogero Sedara…– són importants, però en cap moment fa una competència clara a Fabrizio, tot i que Concetta, la filla, agafa gran protagonisme al final de l’obra. No obstant això, tot l’elenc, inclosos els secundaris, són personatges descrits amb profusió de matisos i detalls.

Va sortir, és clar, la pel·lícula de Visconti, i les opinions van ser distintes; al costat de grans admiracions també hi van haver crítiques en el sentit que les ampul·loses escenografies viscontianes de fet no hi són a la novel·la; també es va dir que el ritme del llibre és més atractiu que el de la pel·lícula, però també va haver-hi membres del Grup que consideren el film una grandíssima obra d’art. Es va recordar que cal tenir en compte que la versió de Visconti es basa en la primera edició del llibre i, per això, el final de la pel·lícula és previ al final actual del llibre.

Com a conclusió, es va assenyalar que l’obra és un exemple de com costa de pair el canvi de règim per part de la societat que ha tingut el poder i no ha sabut adaptar-se als nous temps. Tot i així,Il Gattopardo descriu una decadència trista, però no pas tràgica.

També es va recordar que les diferents versions de l’obra són la causa d’algunes polèmiques hagudes a les traduccions fetes al català.

Es va coincidir finalment a afirmar que Il Gattopardo és una d’aquelles novel·les que cal rellegir de tant en tant perquè són peces fonamentals de la literatura universal.

Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat. Us esperem a la nostra pròxima cita:

• Entre dos palaus / Entre dos palacios, de Naguib Mahfuz (Edicions 62 / Martínez Roca, 2010)

(Dilluns, 27 de maig de 2013, a les 7 de la tarda)

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 18 de febrer de 2013 sobre LA NEVADA DEL CUCUT, de Blanca Busquets

6 de març de 2013

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

En línies generals els lectors va coincidir a dir que la novel·la té una bona arrencada i que treballa les dues històries temporals diferents fent servir uns nexes molt específics, com el quadre abstracte, la bessonada, l’hostaleria, etc, que ràpidament ens indiquen la clara connexió entre passat i present narratius. Un d’aquests lligams, però, l’admiració per Caterina Albert i la seva Solitud, es va trobar tal vegada un pèl reiteratiu, atesa la referència constant que se’n fa a la novel·la, obra d’altra banda d’un simbolisme molt marcat i volgut per part de l’autora a través de la pintura, el foc, les finestres, la boira, l’acte d’escriure, etc.

Pel que fa a l’estructura, el fet que s’alternés sempre exactament la història del passat amb la del present provoca una previsibilitat que de vegades pot ser negativa, ja que el lector sap anticipadament el salt temporal que hi haurà i això pot fer comparar excessivament les dues parts, com si es tractés de dues obres que cal contraposar. Es va creure que si el salt d’època no fos tan previsible, qui llegeix tindria la sensació de més unitat en l’obra.

Quant a la forma i sobretot a la puntuació de la novel·la, es va trobar adequada la lògica del discurs continuat en la part antiga de la novel·la, ja que es tracta del monòleg en primera persona que redacta Tònia, però ja no es va entendre tant en la part actual, atesa la narració omniscient. La manca de representació tipogràfica dels diàlegs, tot i que de vegades fa tornar enrere al lector i això sempre és molest, és perfectament justificable en la història narrada per Tònia, perquè parla ella i és ella qui explica què deia l’un i què deia l’altre, però es fa més difícil d’acceptar en el relat sobre Lali perquè, d’alguna manera, contradiu el plantejament del narrador en tercera persona.

Com que l’estructura dual del llibre crida a la comparació, la majoria de lectors van trobar que la història situada en el primer terç del segle XX és literàriament més atractiva que la moderna. Va agradar que els relats comparessin la lluita de dues dones en èpoques diverses, tot i que també es va dir que el relat de l’època actual, el de Lali,de vegades semblava situat una vintena d’anys abans de la realitat que vivim avui en dia.

Altres aspectes argumentals que van cridar l’atenció i cert debat van ser la pujada primera de Jordi Rigual als Cingles, ja que es va trobar poc justificada, més enllà d’una possible premonició molt agafada pels pèls, i també la coartada que, anys enrere, emparava la relació entre cosins pel que fa als amors furtius, ja que malgrat el tancament de l’època de Tònia el fet de sortir amb un cosí era amplament tolerat, circumstància que facilitava tota mena de «franqueses» que anaven més enllà de les merament familiars.

També es va comentar el conflicte històric i generalitzat que hi havia en la majoria de cases entre la sogra (el poder establert) i la jove (el poder incipient) i el maltractament que entre les pròpies dones s’infligien per conservar o assolir cotes de poder dins de l’organització de les cases o en la gestió de la seva economia.

Més que una obra de denúncia feminista, La nevada del cucut es va entendre com una novel·la que retrata un món on la feminitat viu empresonada, on sovintegen els homes dèspotes, cruels, insensibles i explotadors —començant pel pare de Tònia i Roser, a la qual ven a Ciri, un vidu maltractador i assassí—, i on també les mateixes dones reprimeixen les més joves obligant-les, per exemple, a l’ús del mocador al cap —que poc lluny s’estava del burka, per cert— o a casar-se amb qui es dictamini, més enllà dels sentiments, tenint en compte només pactes econòmics i interessos que res tenien a veure amb el desig de la dona afectada. En la novel·la, els casos de Pepa i Roser són de martirologi. Era una època, molt ben descrita per l’autora, en què la dona jove era moneda de canvi i en què la ignorància i la superstició gosaven relacionar l’ús del telèfon amb mantenir converses amb el dimoni i altres barrabassades que la novel·la retrata amb detall.

Els membres del Grup de Lectura van assenyalar que en La nevada del cucut, més enllà dels dos personatges femenins principals, Tònia i Lali, protagonistes de les seves diferents èpoques, hi ha una successió molt interessant i llarga de personatges, que donen a l’obra un aspecte coral i una amplitud ressenyable. Se’n van destacar molts, com Robert, l’hostaler pocapena i borratxo, la jove minyona Tineta, Cinta, la llevadora mig bruixa (que potser literàriament hauria donat més de si), els pintors Rigual, tan iguals i tan diferents, etc, i persones del Grup vinculades a l’ensenyament també van trobar molt ben dibuixada la Mercè, capitana de la violència i la vexació sobre Lali en els anys escolars, i que després al cap del temps fa veure que no recorda res i justifica les seves maldats per situacions personals que la feien «ser així».

Com a conclusió es va assenyalar que en La nevada del cucut hi ha una gran

retroalimentació d’altres obres de la literatura catalana que la influeixen clarament i volgudament, com les de Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i, per descomptat, Caterina Albert, sobretot pel que fa als monòlegs interiors de Tònia, dignes hereus literaris dels escrits per les predecessores citades.

També es va opinar sobre la paradoxa dels grans odis en els llocs petits i apartats a on, com passa en l’obra, és molt més important la casa a què es pertany que no pas el parentiu entre la gent. Es va afegir també la gran importància dels silencis dels personatges de l’obra, uns silencis espessos com fang que descriuen angoixes terribles i grans terrors interns.

Es va trobar, tal vegada, un pèl exagerada la repercussió de l’èxit literari de la novel·la de Lali, que costa d’associar a una literatura com la catalana. Va haver-hi també un cert retret al desenllaç de l’obra, que es va trobar excessivament pragmàtic, ja que està relacionat amb la possessió d’unes propietats, tot i que aquest desllorigador ens permet descobrir la raó del sacrifici vital d’un dels personatges importants de l’obra.

Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat. Us esperem a la nostra pròxima cita:

• L’hivern del comissari Ricciardi, de Maurizio de Giovanni (La Campana, 2011)

(Dilluns, 18 de març de 2013, a les 7 de la tarda)

(Text de Jordi Fernando)

NOVETAT EDITORIAL: CRIMS.CAT 2.0

27 de febrer de 2013

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

Crims.cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans
(la segona antologia d’autors de novel·la negra dels Països Catalans)

«Crims.cat 2.0» és la segona collita de narradors negre-criminals d’arreu dels Països Catalans, un nou recull de contes on quinze culpables ens ofereixen un retrat del món del crim. Aquest segon volum complementa el primer, però, per descomptat, admet la lectura independent.

Un cop més, el lector podrà apreciar que queda de manifest el caràcter polièdric i el variat repertori de la novel·la negra en català: justícia, corrupció política, globalització, immigració, xantatge immobiliari i diner negre són algunes de les trames més sovintejades. Passeu pàgina i veureu. Hi ha corda per estona perquè en aquest país cada vegada es mata més i hi ha més gent disposada a veure qui és el culpable: l’escriptor.
L’ha publicat l’editorial Alrevés i ja es troba a les llibreries.

Crims.cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans

Antòlegs: Àlex Martin i Sebastià Bennasar
La liquidació, de Jaume Benavente

Aigua morta, d’Andrea Robles

Basat en un fet real, de Gerard Guix

Fotografies, de Juli Alandes

Només volia que ho saberes, de Xavier Aliaga

Tatuatge, de Carles Martín

El detectiu limitat o no es pot matar tot el que és gras, de Salvador Balcells
El crim de Sautó, Daniel Hernández

Terra cremada (assaig sobre la corrupció), de Rafael Vallbona

Negra nit al carrer de l’Aurora, d’Annabel Cervantes

L’home sencer, d’Àlex Volney

La tanda, de Teresa Roig

Steve Greengrass, policia de Miami, de Lluís Llort

I, a més a més, els guanyadors del Primer Concurs de relat curt de gènere negre «NegrOliva» 2011:

El misteri dels escuts de la plaça de la Vila, de Vicenç Aguado

La petita Mariona, d’Ignacio Arribas
…………………………………………………………………………………………………………….

Aquí teniu un petit tast de la meva aportació a CRIMS.CAT:

EL DETECTIU LIMITAT

NO ES POT MATAR TOT EL QUE ÉS GRAS

A dos quarts de cinc de la matinada del dissabte dos de juny, tres emmascarats assaltaren la caseta del guarda situada a l‘entrada del parc eòlic. Anaven vestits de negre i duien uns passamuntanyes que només deixaven els ulls al descobert. El vigilant que es trobava a l’interior, mig endormiscat, no va poder fer res per evitar l’atac. En questió d’un minut ja el tenien lligat de mans i peus amb cinta adhesiva a la mateixa cadira on l’havien sorprès i amb un tros de l’adhesiu que li tapava la boca. Tota l’escena s’havia desenvolupat en un silenci total per part dels assaltants. Encara sense dir res se n’anaren. Aleshores el guarda va poder veure que cada un d’ells duia a l’esquena una motxilla, totes més o menys de les mateixes dimensions. Per la finestra va observar també que marxaven caminant cap a l’interior del parc, en direcció als molins de vent.

Una hora més tard, un desconegut que no es va identificar, va trucar a TV3 per dir, en un català un pèl forçat, que si volien ser testimonis directes i privilegiats de la notícia del dia, enfoquessin per control remot, en direcció als aerogeneradors, la càmera fixa que el servei meteorològic tenia instal·lada al parc eòlic del Collet dels Feixos i enregistressin l‘escena que s’anava a produir.

Deu minuts després d’aquesta trucada, explotaven de forma quasi simultània nou bombes col·locades, cada una d’elles, al peu d’un dels grans molins de vent, provocant la caiguda d’aquests i també un incendi forestal. Tot i que la zona estava neta de vegetació, les grans dimensions dels elements esfondrats va fer que part de les turbines productores d’electricitat, així com algunes de les enormes pales, anessin a parar al bosc proper i s’hi calés foc.

L’incendi no es va poder dominar fins la tarda del mateix dia, quan la notícia de l’atemptat i les imatges gravades per TV3 s’havien escampat ja per tot Europa. La policia va trobar el guarda sa i estalvi, però completament trasbalsat. Afortunadament, les bombes havien estat posades de manera que cap dels aerogeneradors no va caure damunt de la caseta on l’home restava immobilitzat.

El mateix dia, a les onze de la nit, arribava a una agència de notícies de Barcelona un escrit de reivindicació, sense remitent, signat per uns desconeguts Comitès Ecològics d’Acció Directa en Defensa del Paisatge. El nom mateix ja indicava el motiu de l’atemptat.

En fer-se públic aquest comunicat, s’encetà una gran polèmica. Tots els grups ecologistes, tant els que s’havien mostrat partidaris com els contraris a la instal·lació de grans parcs eòlics, s’afanyaven a negar qualsevol vinculació amb els misteriosos Comitès, condemnaven l’atemptat i reivindicaven la no violència com un dels seus postulats fonamentals.

Tot i aquests pronunciaments, hi havia matisos: algun grup aprofitava l’ocasió per denunciar l’impacte socioeconòmic, visual, acústic i, també, sobre la flora i la fauna d’aquest tipus d’instal·lacions, la destrucció de muntanyes verges amb les desforestacions dels cims i amb els molts quilòmetres de camins de gran amplada pel pas dels camions de construcció i manteniment i, fins i tot, el greu risc de contaminació d’aqüífers per la maquinària pesada i els olis lubricants i altres productes tòxics utilitzats per al manteniment dels molins. També denunciaven que les serralades on s’instal·laven els parcs eòlics passaven a ser considerades zones industrials, amb el perill que en el futur hi cabés de tot, abocadors, plantes de pesticides, etc.

Un d’aquests grups acabava així el seu al·legat: “No estem en contra de l’energia eòlica, sinó d’aquests grans parcs eòlics, que considerem irracionals, amb uns impactes ambientals i socioeconòmics enormes i totalment inacceptables, que hipotequen per sempre el futur de les nostres comarques. En qualsevol cas, condemnem rotundament aquest atemptat”. El punt final era, clarament, per esvair dubtes, ja que els seus arguments coincidien amb el del manifest dels de les bombes.

Tot plegat havia inspirat nombroses cartes als diaris, articles d’opinió i vives tertúlies a la ràdio i la televisió.

El dia deu de juny, quan encara durava la polèmica creada per l’atemptat i la policia semblava no haver avançat gens en la investigació per descobrir-ne els autors, m’arribà la notícia de la mort en accident de trànsit del conegut periodista reusenc i bon amic Miquel Fontanilles. El cotxe en que viatjava tot sol, havia sortit de la carretera i caigut per un penya-segat. De seguida vaig pensar que era com si algú hagués volgut reproduir, anys després, l’accident i la mort d’Oriol Granados, fent-ho ara en la persona del seu principal confident. Això mateix és el que li vaig explicar, un cop arribat d’Ontinyent per assistir a l’enterrament, al sotsinspector Emili Espinosa, en la conversa que vàrem mantenir a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Tarragona. I això és el que em demanà que li digués al jutge que portava el cas de l‘accident. Però tal com em temia, la denúncia, fonamentada només en les meves sospites, no va anar més enllà en no aparèixer cop indici d’un accident provocat. La impressió general era que s’havia adormit al volant.

Em va semblar un personatge ben peculiar, aquest sotsinspector Espinosa. Valencià d’origen, d’uns cinquanta anys, amb un gran bigoti i la cara tota gravada com d’haver patit la verola, em va explicar que havia ingressat als mossos feia deu anys procedent de la guàrdia civil, on estava en desacord amb moltes coses d’aquell cos de seguretat de l’estat i on li feien la vida impossible. Suposo que devia ser qüestió de caràcter perquè, segons em va dir, tampoc no s’avenia gaire amb els seus actuals caps. Xerraire pels descosits, li agradava opinar sobre tot i tothom i ho feia amb expressions sovint malsonants, renegant molt, però amb tanta gràcia que no ofenia. Vaig pensar que n’hi hauria per escriure’n una novel·la, d’aquest home!.

Com que en Fontanilles havia estat, i encara era, un destacat periodista d‘investigació, especialitzat en escàndols relacionats amb el medi ambient, se’n parlà força, de l’accident i de la coincidència de la seva mort amb l‘atemptat al parc eòlic. Però les especulacions no anaren més enllà.

A Miquel Fontanilles el recordava molt alt i prim, com desmarxat, també per la forma de caminar. I sempre, hivern i estiu, amb la seva gavardina tronada i el cabell embullat com si no s’hagués pentinat mai.

Després d’anys d’absència, quan vaig ser a Reus per assistir al seu enterrament quasi no vaig reconèixer la nostra ciutat d‘origen. Caminant per la Rambla de Miró només veia que gent estranya, d’orígens geogràfics i culturals molt diversos, que li donaven a l’entranyable “Riera” un aire no sé si cosmopolita o tercermundista, però en qualsevol cas ben poc reusenc. A això s’hi afegia el gran nombre de persones grasses que es veien pels carrers, en aquest cas sense distinció de races o cultures, cosa que em feia pensar que s’estava estenent perillosament per la ciutat aquesta forma de menjar i beure pròpia de gent poc entenimentada: quantitat com a sinònim de qualitat. No sé si hi tindria res a veure la substitució del comerç tradicional per grans hipermercats i franquícies de multinacionals. Vet aquí un dels efectes de la famosa globalització!

Però potser ja és hora que em presenti. Em dic Pere Amorós, tinc quaranta nou anys i visc des de fa vuit al País Valencià, concretament a la Vall d’Albaida, on vaig comprar unes vinyes de les que en trec un vi força bo, que acaba d’aconseguir una medalla d’or al concurs mundial de Brussel·les. El motiu de traslladar-me a una comarca tant allunyada del Baix Camp va tenir a veure amb l’amor que sentia per una dona i que, per cert, no va ser correspost com jo hauria volgut. Però no volia parlar d’això. Només dir que allí, ara hi estic molt bé, i us puc ben assegurar que és un lloc molt bo per a viure-hi.

Especialment després dels riscos i ensurts que he hagut de passar arran de la mort de l’amic Miquel, per la insensatesa de voler investigar pel meu compte.
(…)

TIANA NEGRA. UN BON COMENÇAMENT

27 de gener de 2013

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

El primer festival de Novel·la Negra Catalana no podia tenir un inici més reeixit. La sala plena en totes les taules rodones i moltes ganes de donar-li continuïtat.
La idea de fer un festival d’aquest tipus a Tiana una setmana abans de l’inici de BCNegra, va sorgir fa pocs mesos arran d’una taula rodona celebrada a la llibreria Catalònia i organitzada per les editorials Al Revés i Meteora. Un dels ponents, Sebastià Benassar, va parlar amb una assistent, l’alcaldesa de Tiana Ester Pujol, i molt aviat van arribar a un acord.
Després, el comissariat d’en Sebastià i un petit però eficaç equip de col·laboradors, encapçalat per la Laura Garcia, han fet la resta.
El ressò als mitjans de comunicació ha estat important i divendres i dissabte hem pogut assistir a activitats molt diverses relacionades amb la novel·la negra en català: des de casos reals traslladats després a llibres fins a autors parlant dels seus detectius singulars, passant per les interioritats de les col·leccions de novel·la negra explicades per especialistes i editors, trobades entre autors i lectors i, per concloure, una taula rodona exclusivament femenina sobre activisme i difusió del gènere.
Una petita relació d’autors, editors i especialistes que han passat pel festival, d’una forma o altra: Carles Porta, Lluís Llort, Jaume Benavente, Salvador Balcells Pau Vidal, Marc Moreno, Marta Banús, Jordi de Manuel, Sebastià Benassar, Jordi Canal, Jordi Roureda, Josep Forment, Anna Maria Villalonga, M. Dolors Sarries, Jordi Fernando, Laura Borràs, etc.
L’enhorabona a tots i endavant!

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 18 de juny de 2012 sobre AMB L’AIGUA FINS AL COLL, de Petros Màrkaris

26 de juny de 2012

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

Tothom va estar d’acord a dir que aquesta obra de Petros Màrkaris complia tots els requisits de la novel·la negra. En té tots els ingredients necessaris. Tenim crims i tenim investigació, al més pur estil clàssic.

Es valorà molt positivament el fet que l’autor hagi sabut introduir les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques actuals en la trama d’una novel·la negra. Li ha donat així, a més, un to realista que reflecteix els costums d’aquest moment que vivim tots. No només és una problemàtica que afecti Grècia, sinó qualsevol altre país.

Aquest tret d’actualitat ha agradat molt i ha donat peu a iniciar un debat que ha anat més enllà de la trama novel·lesca perquè ens ha portat a analitzar i comparar la situació de Grècia i la dels altres països de la zona euro i els que, com Espanya, estan més mancats de solvència econòmica, com ara Portugal, Irlanda… I s’ha comparat també amb la política d’estalvi que han tingut, des de sempre, els països nòrdics. Una manera de ser austera pròpia de l’educació en la religió calvinista.

Màrkaris no deixa de retratar absolutament cap aspecte de la societat actual: parla dels funcionaris, del divorci, dels xinesos i el tèxtil, dels gitanos romanesos… de tot el que forma part de la nostra vida actual.

S’ha comentat que el final no sorprèn perquè l’autor ja deixa entreveure qui serà l’assassí algunes pàgines abans de finalitzar la novel·la. Potser fins i tot d’una manera massa evident, que contrasta amb el suspens anterior.

Es comenta que Màrkaris té intenció de fer una trilogia amb el mateix tema i aquesta n’és la primera part.

La novel·la té un ritme àgil, és ràpida de llegir i t’assabentes a la perfecció de la realitat grega actual. Tot això amb una ambientació excel·lent, amb molt d’humor i ironia que s’agraeixen.

L’autor també aprofita per ridiculitzar els qui tot ho justifiquen sota l’etiqueta de “terrorisme”. I demostra que hi ha moltes altres circumstàncies que poden moure a assassinar.

Els protagonistes secundaris tenen un molt bon paper i estan molt ben dibuixats. Això s’agraeix a l’hora de seguir la trama.

El company del Grup Salvador Balcells diu que se sent molt identificat amb Màrkaris perquè veu que les obres que ell escriu i les de l’autor grec, salvant les distàncies, busquen una finalitat molt semblant: reflectir la situació actual que vivim i parlar també dels conflictes familiars que viuen els protagonistes de les seves històries. En ambdós casos, policies.

També es parla de l’amor-odi que Màrkaris sent cap al seu protagonista perquè és policia. I això sembla ser que és el que sent l’autor a la vida real. Ell havia estat un antipolicia i per això, també, el seu protagonista és un policia atípic que no ho sembla gens ni mica.

Aprofitant que la Marta Banús va ser en algunes xerrades amb l’autor, ens va dir que per al personatge de la dona del protagonista Màrkaris es va inspirar en la seva mare. Per això a tots ens fa la impressió que la seva senyora té unes reaccions de persona més gran del que li correspondria.

També va confirmar-se que Màrkaris a totes les seves novel·les mostra l’afició del protagonista, Kostas Kharitos, a llegir diccionaris. No és una afició específica d’aquesta novel·la. Com també és general en la seva obra descriure de manera molt precisa els carrers d’Atenes fins a l’últim detall.

Va haver-hi opinions que van dir que aquesta novel·la és la que més trets té en comú amb les de Donna Leon, que en les altres les similituds no es perceben tant, però en aquesta el paral·lelisme de les vides i els costums dels personatges és més alta.

I es va acabar parlant de la crisi, de la caiguda del mur de Berlín, del final de l’estat del benestar i de com arreglar aquest món on vivim.

Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat.

Per la trascripció: M. Dolors Sàrries

Paraules de Xavier Graset en la presentació de ‘Dur de pair’

15 d'abril de 2012

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

PRESENTACIÓ “DUR DE PAiR” Salvador Balcells.

Editorial Meteora

Llibreria Negra y Criminal
Barcelona, 17.03.2012

___________________________________________________________

És un plaer acompanyar-vos a aquest bateig literari. Està bé que sigui amb els musclos de la Negra y Criminal, més que amb melindros i xocolata, o amb peladilles, perquè l’aigua i fragància dels musclos permetran que l’efecte duri més. I podem dir amb tots els ets i uts, bateig d’una família que va creixent, d’una nissaga que s’allarga, i que ja arriba al tercer volum de la col·lecció dels casos de l’Emili Espinosa.

Per tant, plaer com a mínim triple per aquests tres volums. D’entrada perquè els escenaris de les trames de Balcells em són coneguts, també són els meus; perquè el Salvador Balcells és de l’Espluga de Francolí, i en origen la família de ma mare també era d’allà, i l’Ermita de la Santíssima Trinitat era un lloc de peregrinació o d’excursió de cap de setmana quan era petit; i perquè tres ja és família nombrosa.

Família nombrosa de les actuals, però el gènere i Salvador ja les té aquestes coses, s’arrapa al nostre present i ens l’ensenya sense embuts.

Tant sense embuts, que podem dir que aquesta és la primera novel·la de l’època de les retallades, no perquè s’hi rebaixi el sou dels treballadors que hi intervenen, sinó perquè ja en la portada apareix el símbol més representat a les manifestacions que surten al carrer al nostre país: les tisores. Aquestes ja es veu que no són ni de peix, ni de cuina, són de podar i per tant ja ens donen alguna pista de per on correrà la sang a Dur de pair.

Per cert que amb aquest dibuix ja es veu que estem davant d’una novel·la negra catalana, no només per la llengua i l’espai, sinó perquè com que és aquí, a diferència d’Espanya, on la tisora fa més feina… podem dir que la tisora per ara ens representa tant com la senyera, potser després de les eleccions andaluses la cosa canviarà.

És cert que potser el primer llibre, allà on va començar a córrer Espinosa, La taca negra, una taca de debò, una fuita de petroli al pantalà del port de Tarragona que arribava fins al Cap de Salou, l’hauria pogut presentar amb més coneixement de causa, o la d’El vi fa sang, la segona, m’hauria traslladat a l’Espluga i a la trama d’aquest marxant de cavalls, i a la URV on tinc força coneguts, però també és cert que gràcies a fer de padrí de Dur de pair, sense ànims d’explicar-ho tot, és clar, la meva realitat de pare i de marit m’ha fet aixecar l’alerta dels riscos que puc tenir de cara al futur, i d’entrada ja sé que a la meva dona no li he de regalar mai títols d’autoajuda com per exemple Estoy casada pero me siento sola.

Res que us hagi d’alarmar. Ja ho descobrireu.

El tercer exemplar de les aventures del sotsinspector Espinosa planteja un seguit de línies argumentals que passen per la dificultat de pares i fills i també de la vida en parella, i això amb més d’un dels protagonistes de la novel·la. Que Espinosa té problemes amb les seves filles no és la primera vegada que passa, perquè justament ell, exguardia civil valencià, ja s’ha hagut d’enfrontar a les vides que porten, especialment l’Empar, que fa vida okupa i alternativa a Barcelona i la Núria, que la fa més convencional.

És clar que Salvador també té cura de situar en antecedents al lector que s’incorpori ara a la nissaga, i amb quatre informacions ens situa el protagonista:

PAG 29 … “Quan pertanyia a la Guardia Civil, Emili Espinosa ja tenia una merescuda fama de persona intuïtiva, resolutiva i de fer la feina ben feta. Des que ingressà ala Mossos, el policia valencià ha tingut destins diferents i ha anat passant ràpidament per les categories de caporal i sergent fins a assolir la de sotsinspector, on li sembla que ja es jubilarà, entre altres coses per la seva habitual mala relació amb els caps…”

Una de les gràcies, virtuts o encerts de Salvador Balcells és, d’ençà el primer cas de la Taca Negra, haver bastit el seu personatge en la figura d’un Mosso d’Esquadra.

No sé si fins i tot va ser ell qui va acabar animant al conseller d’Interior de l’anterior govern a fer un premi de novel·la negra.

Perquè és clar que de policies, lladres i serenos americans, britànics, espanyols, belgues, italians, sud-africans, i darrerament suecs i nòrdics, i grecs en totes les variants tots en sabríem anomenar més d’un, però de catalans ja costa més. Per tant ja és d’elogiar aquest encert de Salvador de pensar en els mossos d’esquadra. I sobretot si pensem que quan es va publicar el primer títol de la col·lecció, La taca negra, el 2007, els mossos d’esquadra encara no s’havien desplegat a totes les comarques del Camp de Tarragona, i Salvador feia policia-ficció. I en el segon, El vi fa sang, el 2010, la comissaria central de Tarragona encara estava en construcció. Però Salvador és pacient i persistent.

Una policia de plenes competències, integral, deu voler dir això també: Poder fer lliscar la imaginació a través de la feina de la policia catalana, dels mossos.

Imaginació i realitat, des de la festa de les esquadres al GEI, a una estructura que passa pel intendent Cabana, Brufau, Garcia, inspectors, sots-inspectors, gelosies professionals, sergents com el Torres, o caporals com la Sumarroca…la petjada del vi, o dels noms del vi que segueixen fent sang. Sort del Siurana, que és un oli que és com un bàlsam.

Però és que a més ens expliquen les dificultats per ser una policia integral, quan els casos travessen fronteres, ja sigui Rússia, ja sigui Mèxic com aquest cas:

PAG.90 … “I tot i que ja ho mig sabien, quan la caporal Surroca explica als seus companys el procediment seguit, que l‘accés a bases de dades o qualsevol altre tràmit operatiu dels Mossos amb organitzacions policials internacionals s‘ha de fer obligatoriament a través d‘Espanya i sota la supervisió dels Ministeri de l‘Interior, Espinosa no pot estar-se de dir-hi la seva:

-Me cague en la puta misèria! Quan serem una policia normal amb relacions normals, si es pot saber?

-Doncs això no és res -burxa la caporal-. Ni tan sols podem treballar directament amb els serveis centrals del Cuerpo Nacional de Policia i de la Guardia Civil. Hem de passar necesariament per les unitats territorials de Catalunya d‘aquests cossos. Fa temps que es demana, però de moment el ministeri no en vol ni sentir a parlar. És a dir, no tenim relacions operatives directes fora de Catalunya ni, per suposat, fora de l‘Estat”

I a més, amb aquest bon coneixement de causa, amb detalls de funcionament orgànic, i amb una amplitud de mires que fa que agermani la policia catalana no sé si amb un cosí de Butxana, però en tot cas amb el País Valencià, incorporant l’expressió i la parla de l’Emili, i també de la seva dona de Tortosa, la Cinta.

PAG. 148 … “…-En eixe cas parlem -diu- A vostè, a més de reconèixer haver escrit aquella carta, el van vore rondant la seua casa poc abans del crim. I tot açò, després que Abadal l‘amenaçara, l‘insultara i el denunciara. No em dirà que no tenia motius per voler-li mal!”

És clar que Balcells no és de la Catalunya catalunyera, que diria Pedrolo, sinó que el seu marc mental va més enllà de les divisions administratives de la llengua. Com diu Empar: Sense València no hi ha independència!

És clar que fa reivindicació del seu petit país, que coneix tant bé com ningú. La novel.la està dedicada a Tarragona, a la de la Rambla Vella, la Via Augusta, el balcó del Mediterrani, però encara més a la de Torreforta, que és on viu Espinosa i la seva dona. I la de Bonavista, barri perifèric i més humil, escenari d’una de les trames, la de la droga, la cocaïna, i que permet a la caporal Pilar Surroca començar a despuntar en el camp de la investigació i desfer-se per hores de la feina d’auxiliar, i també en el de la reivindicació feminista de les Bruixes de l’Heura. Fins i tot de la Canonja, quan s’esmenta que és un poble nou, que ha recuperat la sobirania municipal que havia tingut abans que la xuclés Tarragona.

És la Tarragona de Torres Cavades, allà on exercita la passió per l’hortet el nostre heroi, però també Reus i el Pere Mata, La Pineda, Salou, Cambrils, Montblanc, o Barcelona, i la Barceloneta, on venen a dinar pare i filla.

Per cert que ja veieu que Salvador juga amb la toponímia i els noms, en aquest exercici divertit de transformar Terres Cavades, en Torres, o Mas Calbó, en Mas Calbet (encara que l’un és a tocar de Vila-seca i l’altre a Riudoms, o la discoteca Caress de Salou, que podria ser La Cage… i molts jocs més.

El potencial de tots aquests escenaris és infinit, i aquesta proximitat, que ens presenta el costat fosc al costat de casa, el trobem als mitjans cada dia. Diríem que tot és versemblant no només per la ubicació sinó perquè allò que hi passa, desaparicions, morts, homicidis, això és a tocar. Encara aquesta setmana hi havia un segrest a Salou per motius de deutes. I quin any portem de crims i morts! Amb tot podem dir que Salvador va completant la carta de delictes que tenim al Camp de Tarragona, que ja veieu que tenim de tot, màfia russa, sud-americana, blanqueig de diners, explosius, tràfic de blanques, taques negres, Química i Enologia, drogues i desaparicions. I fins radars i excessos de velocitat que amb això de lluitar contra el dèficit fiscal és el més sensible que tenim al carrer i a les carreteres.

I també una aparició del final d’ETA i els que no volen acabar de deixar del tot la violència, encara que això és a Barcelona.

És la crisi, que també guaita a Dur de pair, la protesta que fan els treballadors dels Abadal, amb el sindicalista Joan Martínez al capdavant, a qui la policia més endavant enxamparà llegint Kropotkin i Memorias de un revolucionario.

Ells són de fet l’eix del principal cas de Dur de pair, els Abadal, un empresari, l’Eduard, que veu desaparèixer la seva filla Laia de casa en estranyes circumstàncies, encara que aquesta desaparició deixa fred al pare i desespera la mare, la Isabel, o al germà de la Laia, l’Antoni. Una situació que t’ha de desesperar, lògicament, que altera nervis i personalitats. I si al Vi fa sang i a la Taca negra hi havia bones observacions sobre el medi ambient i l’impacte de la petroquímica, que ve directament del passat bibliogràfic de l’autor, que havia escrit Visca la terra, Manual de l’ecologista català, o Energia i societat. Una perspectiva catalana, si a més ell s’ha documentat sobre el funcionament de la justícia o del cos, aquí Salvador, s’ha interessat per com funcionem els humans davant d’un dels mals dels nostres dies, l’ansietat:

PAG 166 … “–L’ansietat és un dels punts centrals de la psiquiatria i com molts dels grans conceptes d’aquesta ciència es presta a interpretacions diverses. Hi ha experts que opinen que davant d’una amenaça, la reacció normal és la por. En aquest cas, l’ansietat seria una reacció anormal. En canvi n’hi ha d’altres que consideren l’ansietat una reacció, o una emoció, completament normal, que forma part de les reaccions evolutives, d’allò que en diem lluita per la supervivència. La meva opinió personal, si li serveix d’alguna cosa, s’acosta més a aquesta segona consideració. L’ansietat es pot manifestar de diferents formes. Psíquicament, en forma d’inquietud, intolerància, etc. I físicament, en forma de taquicàrdia, tremolors, rigidesa, suoració, etc. I és pot tornar patològica o crònica. Això succeeix en el cas de la fòbia social, per exemple. Un cas extrem de crisi d’ansietat serien els trastorns de pànic, que comporten crisis d’angoixa breus però molt intenses, amb por de mort imminent. També hi ha el trastorn per estrès post traumàtic, que es pot donar fins i tot en casos de persones aparentment normals, quan se’ls activa la memòria intrusiva d’un fet traumàtic succeït potser fa anys i que havia quedat gravat en algun racó del cervell.”

La font en la ficció és el Dr. Domènech, del psiquiàtric Pere Mata de Reus, recomanat per Murgades, no el filòleg reusenc, sinó aquí un forense. Es clar que ens documenten a fons. La cosa va a més: transtorn post-traumàtic, desesperança, xoc, ressentiment, confusió, depressió.. i és que és veritat

que el present actual és negre, negre, i que a més el mal no ens abandona, amb tots els seus graus i àmbits. El de Dur de pair ens presenta el més cru, el material base de tota novel·la negra, crims, assassinats, trets, màfies, cocaïna, acció a dojo, policies i delinqüents i, en aquest cas, Salvador Balcells ha volgut avançar cap a l’interior de les nostres angoixes, cap aquest cas de l’ansietat, però també cap a les dificultats de les relacions, com us deia en començar. Dificultats entre pares i fills, de convivència, de relació, d’aprenentatge, de creixement. Segur que tots els lectors també miraran endins. Ja veig el difícil futur que m’espera!

I també el dificil que és això de l’amor i la parella. De fet per molt que s’abomina dels llibres d’autoajuda i de si acaben fent més mal que bé, com que l’ocasió fa el lladre, Salvador no se’n pot estar i també explica la fórmula de l’amor:

PAG 221 … “…Tot ho provoca la dopamina del cervell, un neurotransmissor del plaer, el benestar i l’excitació sexual. Això és en circumstàncies normals, perquè la dopamina també té a veure amb les obsessions i les addiccions. Per això l’amor és addictiu i possessiu, no en tenim mai prou i a la mínima apareix la gelosia…”

I parlant de fórmules, i de l’ocasió que fa el lladre, em sembla que podem certificar, i felicitar que de la seva antiga experiència de llibreter, de les seves passions, dels seus neguits, i del seu coneixement i curiositat de la vida, en Salvador Balcells ha sabut trobar la fórmula perquè l’Espinosa ens tingui enganxats a la seva acció, les seves trames, els seus luxes i misèries, i ens deixi amb l’ansietat d’un nou relat.

Sort que gràcies a Dur de pair gairebé ens podrem diagnosticar!

Xavier Graset

QUI ÉS EMILI ESPINOSA?

9 de febrer de 2012

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

Emili Espinosa, nascut a València, al barri del Cabanyal, es va fer guàrdia civil de molt jove perquè li havien dit que tindria un sou segur i per a tota la vida. Casat amb una tortosina i amb dues filles petites, a la casa caserna un vivien els miraven malament perquè parlaven en català entre ells, tot i que l’Emili tenia una certa fama de bon investigador. De manera que, aprofitant una convocatòria dels Mossos d’Esquadra, extensiva a membres d’altres cossos de seguretat, s’hi va apuntar i ja el tenim a l’Escola de Policia de Catalunya fent el curs de reciclatge i posteriorment en diversos destins fins que s’instal·la, per ara, a Tarragona.
Les filles, Núria i Empar, s’han anat fent grans en tot aquest procés de canvis i se li han tornat independentistes. Això, a Espinosa, un home d’idees més aviat conservadores, no li importaria, si no fos perquè cada cop més es fiquen amb la seva feina, considerant-la un servei al poder i no als ciutadans, acusant els Mossos de practicar la repressió contra els moviments socials i populars i recordant-li l’origen tèrbol i botifler del cos al que pertany, que defineixen com a policia d’un govern titella al servei de l’estat opressor. Tot plegat la fa pensar algunes vegades que és com tenir l’enemic a casa. De fet, vol i dol, perquè si li haguessin sortit passotes, punquis o discotequeres, encara se sentiria pitjor.
A mesura que es fan grans, les filles van agafant camins diferents sense renunciar a les seves conviccions. Núria serà professora d’institut i tindrà problemes amb alguns col·legues botiflers per la seva aferrissada defensa del català. En la seva vida privada serà més convencional, aparellant-se amb un company de claustre. Empar, la petita, es tornarà ocupa i es vincularà a moviments antisistema. A Barcelona participarà en mogudes i manifestacions, on és coneguda per cridar l’eslògan: “Sense València, no hi ha independència”.
A la feina, Espinosa és bo, tot i els seus defectes: malparlat, individualista, i amb tendència a l’enfrontament amb els superiors, probablement la causa que no hagi ascendint més enllà de sotsinspector. També és molt intuïtiu, cosa que li ha comportat èxits però també algun fracàs, quan s’ha refiat massa del seu instint. Temps enrere s’havia mig enamorat d’una companya de feina, la caporal Pilar Surroca, però va reprimir l’impuls per evitar un conflicte familiar.

D’Emili Espinosa s’ha dir que potser li falta un pèl més de cinisme per homologar-lo als models típics de la novel·la negra, tret propi que sembla que ha caigut bé i que l’ha fet un personatge estimat pels que l’han llegit, en els dos llibres que hi ha fins ara al mercat.

Quan parla, li agrada farcir el que diu amb paraules i frases fetes procedents de la saviesa popular que havia mamat de petit al País Valencià.
A qui no pot veure és als polítics professionals. Sempre li han semblat, la majoria d’ells, un aprofitats i una inútils que no serveixen per a res més.
I, pel que fa als seus problemes familiars, confia més en el seny de la Cinta, la seva dona, que no pas en el criteri propi, poc propens als matisos.
La dona és des de sempre la mediadora entre ell i les filles. Els coneix molt bé a tots tres i sap quan ha d’intervenir per evitat mals majors, com ara que ell aixequi la mà (no ho ha fet mai, fora de la feina) o que les nenes se’n vagin de casa. En qualsevol cas, això darrer no ho podran evitar i es quedaran sols, ell i la seva dona, amb la síndrome del niu buit i en un moment difícil per a tots dos. La Cinta, que comença a notar els efectes de la premenopausa, buscarà fora de casa, en una escola d’adults i en un gimnàs, altres al·licients per seguir viva i activa.

Les raons que m’han mogut a donar vida a aquests personatges en novel·les policíaques són, en principi, les de quasi tots els conreadors catalans del gènere. Sempre m’ha agradat llegir-ne i és una manera tan bona com una altra de servir la llengua. Però també, perquè amagar-ho, per la meva formació insuficient en el terreny de l’alta cultura, que no em permet escriure obres de més tonatge literari, com diria Manuel de Pedrolo.
D’altra banda, en un context quasi exclusivament format per autors estrangers, amb escenaris i protagonistes molt allunyats de la nostra quotidianitat, em sembla una aportació necessària que hi hagi personatges propers amb els quals ens puguem sentir identificats, que els preocupin les mateixes coses que a nosaltres i es moguin per paisatges coneguts.
I també em sembla important que en aquest tipus de literatura, o de subliteratura, si voleu, hi aparegui sense complexos tot l’àmbit nacional dels Països Catalans. Per desgràcia, aquest és un aspecte descuidat en altres autors del gènere, de Barcelona, de València o de Palma. En el cas d’Espinosa, sense que ni ell mateix se n’adoni, ho viu de la manera més natural. I ja no diguem les seves filles, que en fan militància activa!

He escrit, fins ara, aquestes tres novel·les:

La taca negra. Aquí Espinosa malda per dur a la presó els caps d’una xarxa de prostitució procedent de l’Europa oriental que opera a la costa tarragonina. També hi estan implicats un magnat rus de les finances i un destacat polític local. La novel·la culmina amb un final obert i sorprenent.

El vi fa sang. Arran d’una mort misteriosa, el nostre policia ha de bregar contra odis acadèmics, complicitats sospitoses i malfactors infiltrats en empreses de seguretat, en un context en el que el conreu ecològic i l’estudi del vi xoquen amb la poderosa indústria química tarragonina.

Dur de pair. En aquesta obra, que sortirà molt aviat també editada per Meteora, es veu embolicat en una història familiar d’abusos sexuals que acaba dramàticament, mentre ha de resoldre un cas de tràfic de drogues també amb seqüela tràgica, alhora que la seva pròpia família fa aigües per tot arreu.

(Considereu aquest escrit la meva modesta aportació a la setmana de la BCNegra)

JO CONFESSO de Jaume Cabré

6 de febrer de 2012

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

M’ha costat una setmana de concentració absoluta, sense agafar cap altre llibre, però ha valgut la pena. Avui he acabat la lectura de les 1005 pàgines de JO CONFESSO, inclosos els seus prop de dos-cents dramatis personae, i he de confessar que estic impressionat per la capacitat de l’autor a l’hora de fer una obra total. El llibre parla de les misèries humanes, però sobre tot fa un retrat de les misèries d’Europa (i potser també de les seves grandeses, però aquestes no les he sabut veure gaire). En resum: la nostra història i la nostra cultura.
La narració està feta d’una manera molt original i enrevessada, amb continus canvis d’època i de persones, fins i tot entre mig d’una frase o d’un monòleg. Això dificulta una mica la lectura, sobretot al principi, però li dóna una riquesa enorme i, un cop has entrat en el joc de l’autor, ja no presenta cap dificultat. Un bon exercici de comprensió lectora.
El llibre és com una llarga carta, no gosaria dir d’amor, adreçada a la dona estimada i absent, que repassa tota la vida del protagonista, l’Adrià Ardèvol, des de molt abans de néixer. I m’ha semblat com si la intenció de Jaume Cabré hagués estat de d’escriure la narració dels fets tal com ho faria una persona superdotada intel·lectualment que hagués començat a patir lapsus i confusions de memòria, com a conseqüència de la seva sentència de mort lenta provocada per l’Alzheimer, per l’emperador Alzheimer el Gran, com l’anomena.
Hi ha moments que, per això, l’engegaries a dida, però pot molt més la fascinació de les històries que t’explica i, especialment la de resseguir la trajectòria del violí que en fa de fil conductor. Aquest violí és, juntament amb l’Adrià i la Sara, el veritable protagonista d’una obra coral i complexa sobre el mal que, segons ens explica l’autor, va donar per definitivament INACABADA després de vuit anys d’haver-la començat.
Absolutament recomanable des del meu punt de vista. I amb un català perfecte: ric i entenedor alhora.

MALETES PERDUDES, de Jordi Puntí

19 de gener de 2012

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 16 de gener de 2012 sobre MALETES PERDUDES, de Jordi Puntí
(transcripció a càrrec de Jordi Fernando)

Com sempre que el Grup té el plaer de poder compartir la sessió amb l’escriptor, la tertúlia, a més de les opinions dels assistents, es va veure enriquida pels comentaris i les respostes que Jordi Puntí va tenir la gentilesa d’oferir-nos.
La idea més generalitzada entre els membres del Grup va ser que, com a lectors, s’ho havien passat molt bé llegint l’obra. Van considerar-la una història molt especial, d’argument i estructura força originals, que partia d’una idea inicial certament enginyosa i aquesta originalitat es mantenia al llarg del text, fet que ja era suficient per considerar-la una gran novel·la.
Es va dir que l’obra era un cúmul d’històries teòricament independents, que converteix el llibre en un gran mosaic o puzzle on totes les peces encaixen a la perfecció, on el lector no es perd mai, ja que sempre sap on és malgrat els salts temporals constants que planteja l’estructura de la novel·la.
Els lectors en general van trobar-se també molt identificats amb els personatges i amb els fets de l’obra, ja fos per experiència viscuda o perquè els “Cristòfols”, com a personatges i com a narradors, enganxen al lector. L’estil de l’obra també es va considerar molt ben calculat perquè aconsegueix un equilibri entre l’alta literatura i la senzillesa narrativa, punt, evidentment, difícil de trobar.
També, com a generalitat, es va valorar la clara exposició que fa l’obra del contrast entre la Barcelona franquista de les dècades que tracta amb l’Europa democràtica que Gabriel i els seus companys camioners recorren i observen amb sorpresa, on destaca el paper social de la dona europea de l’època, per a la qual potser no era tan dificultós ni mal vist ser mare soltera i pujar un fill en solitud, com fan les mares dels diferents Cristófols.
Tot i que una lectora va reconèixer que al principi l’obra li havia costat un esforç, després va convenir que l’argument l’havia seduït i que ja va ser una lectura que no va poder deixar; també un altre lector va qualificar l’obra d’impossible d’oblidar.
Va fer-se esment al final de l’obra, quan el protagonista Gabriel explica el per què del nom Cristófol, que majoritàriament es va qualificar de gran història, tot i que s’hi va assenyalar una possible alçada excessiva en el llenguatge de Gabriel.
Jordi Puntí va agrair totes les opinions una per una i va anar comentant i contestant les nostres intervencions. Sobre el registre lingüístic va confessar-nos la dificultat de trobar un to adequat per a cada personatge i també va dir-nos que la tria del nosaltres narrador havia estat tot un repte per a ell, però li va semblar que aglutinava més els Cristófols en la seva recerca i s’acostaven així més al lector.
Es va parlar de tocs en l’obra de surrealisme, tragicomèdia, d’un cert regust caldersià i d’un esperit en el text comparable a les novel·les de cavalleries. Puntí va dir estar-hi molt d’acord i va citar el Tirant com la primera gran novel·la catalana amb un protagonista viatger, en contraposició a les novel·les de les darreres dècades que acostumen a ser bastant estàtiques, i va comentar que comparava els camioners amb uns cavallers moderns, amb el seu camió Pegaso (el cavall alat) que els duia en cerca d’aventures.
També es va valorar en gran manera l’esforç documental que es percep en tota l’obra, ja sigui en la descripció dels anys 1950, 1960 o 1970, o bé en localitzacions de l’època com els orfenats, la Casa de Caritat o la seva impremta. Jordi Puntí va comentar que s’havia informat amb llibres sobre els orfenats barcelonins, i també l’havia ajudat el testimoni de tipògrafs i d’una persona vinculada a una llibreria, que Puntí visitava per documentar-se, que havia crescut precisament a la Casa de Caritat. L’escriptor també va incidir en la lluita que va mantenir perquè la documentació no destaqués per damunt de l’argument.
Sobre Gabriel, el pare dels Cristófols i veritable motor de l’obra, la gent del Grup va dir que era el típic “galtes” que es fa estimar, que tot i ser una mica impresentable per anar escampant fils per mitja Europa, el temps i el bon record dipositat en les mares fan que el possible odi dels fills s’apaivagui. Puntí va precisar que Gabriel és un personatge passiu, tot s’ho troba a partir de girs atzarosos, i ell de fet no inicia cap acció. L’autor, com a fill únic, també va destacar la solitud dels Cristófols quan ignoren l’existència dels altres, i la seva reacció de dur a terme pràcticament un joc de recerca quan veuen que són quatre germans, el primer joc compartit que poden fer: localitzar el seu pare.
Preguntat sobre la tria del nom “Cristófol”, Puntí va explicar que el va preferir perquè era un nom molt semblant en diverses llengües, per la referència a la figura de Cristófol Colom (l’ànima viatgera) i també pel patronatge de Sant Cristófol (el portador de Crist) en el ram dels vehicles de transport i xofers en general.
Sobre el procés de creació de l’obra, Jordi Puntí ens va assegurar que havia trigat set anys a enllestir-la, i que durant els primers tres o quatre anys no sabia pas com l’acabaria. La primera història del llibre, va dir-nos, va ser la de l’aeroport del Prat sota el títol de “La maleta perduda”, i basada en la pèrdua d’una maleta en una mudança real. Puntí va voler que la pregunta principal —on és el pare?— que es fan els Cristófols fos també la gran pregunta del lector, la incertesa que mantingués la tensió del text fins al final.
Puntí també va valorar molt positivament la reacció que l’obra ha suscitat entre el ram dels camioners i ens va assegurar que l’havien informat que havien vist un camioner en una àrea de servei llegint el seu llibre. També va ser entrevistat per una revista especialitzada del ram com és “Truck”. El mateix Puntí ens va confessar que sol entrar en fòrums de camioners a Internet amb el “nickname” de Petroli.
Un dels retrets que van fer-se a “Maletes perdudes” va ser la seva llargada potser excessiva i un lector va opinar que tal vegada amb cent pàgines menys l’obra seria una novel·la perfecta. Jordi Puntí va comentar que ja havia hagut de sacrificar seixanta pàgines de la seva obra i que li havia sabut molt de greu, i d’altra banda també havia rebut opinions que li demanaven que personatges com Tembleque o el trio de l’aeroport, Sayago, Leiva i Porras, potser demanaven més extensió; va concloure dient que escurçar sempre és la part més dolorosa per a un escriptor. Puntí també va reconèixer que potser al llarg de l’obra hi ha èpoques (va concretar de 1972 a 1975) que potser estan poc explicades en comparació a d’altres.
Demanat sobre la coberta del llibre, Jordi Puntí ens va dir que la primera proposta de l’editorial (la imatge d’un camió) no li va agradar i que llavors va iniciar la recerca d’una foto que expressés moviment, i finalment es va decidir per les quatre fotografies d’un personatge anònim fetes en un fotomaton. Puntí va voler que aquell home representés Gabriel i la seva incapacitat d’estar-se quiet en un lloc.
Del Grup també va sorgir la constatació de les coincidències entre l’obra de Puntí i “L’home de les maletes” de Ramon Solsona, que van més enllà del títol. Puntí va reconèixer haver patit quan va llegir l’obra de Solsona, ja que aquest fet mai no és agradable i pot portar sempre a elucubracions incòmodes. L’obra de Puntí és anterior a la de Solsona, però això tampoc no vol dir que una pugui estar influïda per l’altra. L’element casual és el més lògic i plausible.
Sobre l’antefinal de l’obra (la timba de Gabriel al bar La Carambola) es va dir que tenia tints de comèdia negra i que potser mostrava un to inferior a la resta del text. Puntí va assentir que aquest episodi tenia traces de vodevil i, preguntat sobre la localització del bar, va dir que no existeix en el lloc concret que s’assenyala. També va comentar que un lector del llibre havia contactat amb ell per dir-li que justament vivia en el pis del carrer Nàpols on té el seu refugi Gabriel durant els darrers anys.
La documentació dels capítols de l’aeroport del Prat va ser aconseguida, ens va dir Puntí, de diferents llibres, de La Vanguardia i d’una bona dosi d’inspiració i improvisació pròpies. Davant d’això, una membre del Grup que treballa justament a l’aeroport barceloní va certificar que Jordi Puntí l’havia encertada en la majoria de circumstàncies.
Quan al gran esforç de documentació europea, Puntí va confessar que Internet havia estat, principalment, la seva gran font d’informació, fet que confirma un cop més les bondats de la xarxa de xarxes de cara a la creació literària.
I finalment, davant la gran pregunta que el Grup va fer-li reiteradament —com havia trobat tantíssimes idees diferents—, Jordi Puntí ens va dir que ell es considera un autor a la recerca d’històries, que buscar històries ha de ser la feina principal d’un escriptor, i que un cop redactades, l’autor ha de reescriure molt, llençar molt i no quedar mai completament convençut.
Com a exemples curiosos de com aconseguia històries, Puntí va dir-nos que les narracions eròtiques que escriuen Gabriel i Bundó a l’orfenat és un tret autobiogràfic, i que la idea de la botiga de perruques de la Ronda la va tenir a Nova York, quan va anar a tallar-se els cabells en una barberia que sortia a la sèrie “Los Soprano” en la qual el barber era calb…
Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat i, molt especialment, a Jordi Puntí per la seva gran amabilitat i deferència, a qui ja considerem un més del Grup.
Us esperem a la nostra pròxima cita:
• Moon River, de Vicenç Villatoro, Columna, 2011, 184 pg.
(Dilluns, 20 de febrer de 2012, a les 7 de la tarda)

UN RECULL DE BONES NARRACIONS

30 de novembre de 2011

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

El llibre s’anomena ‘SETZE PETGES. Edició especial’. Conté relats de Rosa Muxí, Antoni Cardona, Jordi Bordas, Anna Masip, Montserrat Escartin, Mariàngels Calaf, Mercè Bagaria, Ferran d’Armengol, Hilari Garcia, Josep Maria Ricart i Oriol Solé. Les il·lustracions son de Sara Cerdan. Ha estat editat l’octubre de 2011 per Montflorit Edicions.
Es tracta d’un llibre especial, i no només perquè ho digui el títol. És la segona experiència de treball col·lectiu d’un nombrós grup d’ex alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Això sol, el fet de l’aventura compartida, de l’autoria múltiple, ja hauria de predisposar-nos a la seva lectura. Però resulta que els contes, vint en total, a banda dels diferents estils i ritmes narratius, estan tots molt ben escrits i destil·len, en general, una dosi considerable d’ironia i humor. I dic en general perquè també n’hi ha algun de dramàtic. El contrast és un reflex de la força de la literatura.
D’altra banda, els autors han jugat amb l’articulació d’un diari. Així trobem els relats distribuits per seccions com ara Internacional, Economia, Cultura, Fets i gent, Ciència i tecnologia, Opinió, Esports, El temps, etc. I també dues seccions fetes col·lectivament, l’Horòscop i Mots encreuats. Tot plegat fa que t’ho passis molt bé llegint aquest llibre, farcit d’imaginatives ficcions literàries.
Molt recomanable. Llàstima que, de moment, no sigui fàcil de trobar. Em diuen que no hi ha distribució. Només tenen previst portar-lo a algunes llibreries. He demanat la llista i m’han promès que me la faran arribar…

M’acaben de comunicar que, de moment, l’únic lloc on es pot trobar el llibre és a Barcelona, a la Cooperativa del Col·legi d’Arquitectes, tocant a la plaça de la Catedral. A part, és clar, de poder-los demanar als propis autors.

El retrat dels vells novells

16 de novembre de 2011

LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

Ahir, en un parèntesi de la pluja que va caure amb insistència sobre Barcelona, vaig ser a la redacció del setmanari El Temps, a la Rambla de Catalunya, on m’havia convocat en Lluís Bonada, crític literari i membre de la redacció de la revista, per a una sessió fotogràfica de cara a un proper reportatge que està preparant.
Tractarà dels escriptors que han començat, o reprès, la publicació d’obres de narrativa a edats avançades, quan molta gent ja només pensa en el descans de la jubilació.
Ens vam trobar onze escriptors i escriptores seniors, com se’n diu ara, per fer la fotografia de grup. De la colla en coneixia tres, que admiro: la Lluïsa Forrellat, la Sílvia Alcàntara i el Jordi Bordas. No cal dir l’honor i la satisfacció que em va produïr ser al seu costat.
Fa alguns mesos, en el Grup de Lectura d’Editorial Meteora, on vaig habitualment, vàrem llegir el llibre de la Sílvia Alcàntara ‘Olor de colonia’. En general, vam quedar gratament impressionats per aquesta novel·la, que vam considerar tota una descoberta. Hi ha qui va interpretar la història com una metàfora del país en l’època franquista. Es va valorar positivament la descripció del món fabril i es va comentar la importància del riu Llobregat —un riu treballador, es va dir— en el desenvolupament industrial del país, amb una etapa final de diàspora cap a la gran urbs de Barcelona un cop les fàbriques de les colònies no van resistir la reconversió. També es va dir, entre moltes altres coses, que l’obra tenia tocs de realisme, naturalisme i costumisme.
A la resta de l’article hi trobareu un resum del que es va parlar, recopilat per en Jordi Fernando, de Meteora:

“Es va acordar que la trama argumental enganxa i que descriu perfectament les misèries personals enquistades en un cercle tancat, en un món opressiu que recorda vivament l’estructura d’una societat feudal. S’habita en un ambient de por, tant de l’amo —la por directa— com del què diran, una por més boriosa, però omnipresent. Els personatges de la novel·la pateixen el fet paradoxal de viure protegits per un entorn que no els deixa sortir; un lloc, la colònia, que és alhora castell protector i presó indefugible. És rellevant en l’obra també l’ambient de claustrofòbia, creat expressament i de forma reeixida, aquesta mena de teranyina en què es converteix el modus vivendi dels habitants de la colònia. La novel·la desperta interès perquè en el seu argument hi ha elements d’intriga que aboquen a una solució. L’argumentació es va trobar arrodonida, sense fils sobrers, però també es va dir que el final semblava un pèl forçat. Tot i que l’obra no és biogràfica, està fora de dubtes la inspiració de l’autora en les vivències de gent vinculada a les colònies del Bages. També es va assenyalar la importància donada al control de l’escola a fi i efecte que les generacions que anessin creixent a la colònia tinguessin els paràmetres de la jerarquia ben assumits. La influència i l’acció directa de l’Església catòlica en aquest fet queden sobradament demostrades en la novel·la d’Alcántara.
El text estableix un seguit de jocs formals, com per exemple la coincidència de les frases en el final i el principi de cada capítol, i es presenta amb una literatura acceptable —algunes opinions van parlar de “no tan fluixa com m’esperava”—, amb monòlegs entrellaçats i una estructura narrativa bona. El lector no es perd en les situacions temporals i es va valorar també el registre del llenguatge, que es va trobar encertat.
Sobre l’autora “plana l’ombra” de l’escola d’escriptura d’on va sortir, però els parers van coincidir a dir que Sílvia Alcántara té el do de l’escriptura i que els artificis apresos a l’escola han estat ben traslladats al llibre, tot i que les pautes escolars de vegades sobresurten inevitablement. Una membre del Grup va referir-se als comentaris d’Alcántara sobre la part més simbòlica de l’obra i va esmentar la xemeneia (fermesa), el pont (reconciliació), la sirena, la resclosa i altres referents de l’obra en què el valor del símbol es fa ben palès.
L’obra conté moltes històries i molt personatges diferents. Del Climent que neix a la colònia als que s’hi integren per raons laborals o de parentiu. Els personatges es van trobar pròxims i alguns arriben a commoure el lector, sobretot els casos d’unes vides completament marcades, gairebé sense destí possible, sense marge de maniobra per l’exigència social de la colònia. Entre els personatges hi ha un munt de conflictes personals gairebé sempre fonamentats per la diferència de classe, per una jerarquia ineludible que s’imposa a tota ultrança.
Els membres del Grup van concloure que no era d’estranyar l’èxit de la novel·la i els molts exemplars que se n’han venut, ja que el seu argument ha arribat en un moment en què interessava socialment la recuperació de la memòria del món de les colònies, un entorn sens dubte fascinador per a novel·lar. Es va opinar que l’autora ha pogut rebre influències de Rodoreda o Cabré i també es va comentar l’anècdota segons la qual el llibre primer es referia a “les pudors” de les colònies i, segons sembla, algú relacionat amb el procés d’edició va influir perquè es transformessin en “olors” per poder positivar el títol del llibre i crear un joc de paraules que sens dubte ha beneficiat l’obra en gran manera.”

Per cert, el proper dilluns dia 21, en aquest Grup de Lectura, que es fa el tercer dilluns de cada mes a la seu de l’editorial, toca parlar del meu llibre ‘La taca negra’. La participació és lliure, només cal que vingueu.

El bloc del Doctor Livingston

Arxiu de la categoria: LECTURES D'ACÍ I D'ALLÀ

L’ALCOVER D’EN COSME VIDAL

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora. Llibre del mes: ENTRE DOS PALAUS, de Naguib Mahfuz

EL GATTOPARDO – Opinions del Grup de Lectura

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 18 de febrer de 2013 sobre LA NEVADA DEL CUCUT, de Blanca Busquets

NOVETAT EDITORIAL: CRIMS.CAT 2.0

TIANA NEGRA. UN BON COMENÇAMENT

Resum de les opinions del Grup de Lectura d’Editorial Meteora en la trobada del 18 de juny de 2012 sobre AMB L’AIGUA FINS AL COLL, de Petros Màrkaris

Paraules de Xavier Graset en la presentació de ‘Dur de pair’

QUI ÉS EMILI ESPINOSA?

JO CONFESSO de Jaume Cabré

MALETES PERDUDES, de Jordi Puntí

UN RECULL DE BONES NARRACIONS

El retrat dels vells novells