L'Hereu Riera

La setmana passada va fer un any de la mort d’en Santi Silvas, el nostre company d’Olot. Coincidint amb aquest primer aniversari, dimecres vam pujar a la capital garrotxina amb en Quico, el master informàtic de L’Atípic, a parlar amb els organitzadors de l’Open de tennis en cadira de rodes “Memorial Santi Silvas”, la Fundació Tommy Robredo. En representació de la Fundació, ens va rebre la Magalí, tota ella amabilitat, que ens va donar detalls del torneig, com ara que es farà al Club Natació Olot, igual que l’última edició, però aquesta entre el 8 i el 14 de juny, que hi participaran 32 jugadors discapacitats d’arreu del món, en doble categoria individual i dobles, masculí i femení, i que ja hi ha confirmada la retransmissió per TV3 de 60 minuts de la final, a més de donar-ne informació puntual aquesta cadena, Teledeporte i uns quants mitjans escrits, com Sport, El 9, El Periódico de Catalunya, Tennis a Fondo, Grand Slam, etc.
Amb el torneig, tindran lloc també una sèrie d’activitats paral·leles: un clínic a càrrec del mateix Tommy Robredo amb discapacitats interessats per aquesta modalitat esportiva, una xerrada sobre medicina i esport, un altre clínic, aquest per a nens, a càrrec de tennistes de renom, com Àlex Corretja, Arantxa Sánchez, Albert Costa (recentment nomenat capità de l’equip espanyol de la Copa Davis, en substitució precisament del germà de l’Arantxa, Emilio Sánchez Vicario), i altres encara per acabar de definir.
La celebració d’aquest torneig respon al compliment d’una promesa que en Tommy Robredo va fer i va deixar escrita a la seva plana web tot just després de la mort d’en Santi, amb qui l’unia una amistat incondicional. En vaig parlar aleshores en una entrada (“El millor punt de partit de Tommy Robredo”), i m’alegro moltíssim de veure ara que aquell propòsit pren forma i que d’aquesta manera es farà realitat una vella aspiració del nostre company desaparegut, que era que el torneig que ell va iniciar fa ja uns anys arribés finalment a tenir la categoria ITF 2, que seria -que serà- la màxima mai atorgada per la Federació internacional per al tennis adaptat en territori estatal.
Aquest bon rotllo per part del tennista olotí, amb l’anunciat homenatge pòstum a un vell amic de l’ànima, s’ha vist acompanyat per una feliç coincidència aquests dies, la setmana passada, en què en Tommy ha guanyat dos torneigs consecutivament -tres, comptant-hi el de dobles en el primer: el de Costa do Sauipe, al Brasil, i el de Buenos Aires, a l’Argentina, que se l’ha adjudicat aquest mateix cap de setmana. I per fer completa la festa, a més d’haver pujat novament al lloc 15è de la llista de l’ATP, el nou seleccionador l’ha convocat per formar part de l’equip que ha de disputar la propera edició de la Copa Davis, a Benidorm. Un ple al 15, i merescut, a més, perquè l’alta competició en aquest esport pot semblar una cosa d’elitistes i superficial, i en canvi el cert és que els professionals que el practiquen han de suar la samarreta, i de valent, i que quan toca també poden ser gent compromesa i de paraula.

Aprofitant el viatge a Olot, els pares d’en Santi ens van convidar a dinar (un altre dels memorables àpats cuinats per la iaia Remei), i la Rosa, la mare, ens va passar còpia de l’escrit que van publicar en una revista olotina:

Per a tu, Santi,
el passat, el present i el futur


Santi, Ara fa un
any que vas marxar. No saps el buit que has
deixat en els nostres cors: tu eres la
nostra ànima, i aquest buit costa de saber
portar. Em pregunto moltes vegades per què
havia de ser així. Potser feies més falta en
un altre lloc… L’enigma de l’existència és
l’encant de la vida. Tenies tanta il·lusió
per viure i donar més vida!, tenies tants de
projectes que no es podran dur a terme!…
Però sí que n’hi ha un que es complirà: el
que tu sempre havies treballat per
realitzar-lo. Ara, Santi, ja no ets aquí
present, però el teu estimat amic t’ha pres
el relleu, i aquest estiu el teu somni es
continuarà realitzant. Santi, t’haig de
donar les gràcies per les amistats que ens
has deixat. Ara he entès per què sempre
estaves pendent de la gent. Per als teus
pares, el teu germà i la iaia Remei, sempre
estaràs present en els nostres cors, la teva
essència perdurarà fins al final de la
nostra existència. Siguis on siguis,
il·lumina el nostre camí, perquè el teu buit
s’ompli de llum. Santi, gràcies per
ensenyar-nos a estimar la vida.

La teva estimada família
__________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Quico Serrat}]

Ahir vaig topar amb en Xico Ramírez, a Girona, en una cantonada del carrer Migdia. Va ser una casualitat a mitges, tenint en compte que travessa cada dia la ciutat amb la seva cadira de rodes, des de la zona dels Químics, on viu, fins a la de la Devesa, on té el seu despatx. Més aviat trobo estrany que no ens trobem més sovint, doncs…
Explicava això d’en Xico, però, aquesta patejada diària, per dues coses: per certificar, a través del company conductor de cadira de rodes, que la gent intel·ligent -i en Xico ho és- deixa el cotxe a casa, si s’ha de bellugar per Girona, ja que el més pràctic (i no diguem ara, en temps de túnels i tuneladores de noms bonics remenant sòl i subsòl) és anar a peu (o en cadira de rodes, que és la manera d’anar a peu dels minus que en fan servir una), o bé en bicicleta (o en cdr, que és una bicicleta de 4 rodes), o bé en motocicleta (com a màxim!), o en altres variants de vehicle monoplaça, com patins, patinets (incloent en aquest apartat aquella versió moderna tan divertida de dues rodes paral·leles impulsades per bateria, i que ara mateix no recordo com en diuen), skate boards…, el que sigui, però que no sobresurti pràcticament de l’espai que ocupa el cos de l’usuari.
L’altra cosa és la de donar entenent que l’amic Xico és un personatge dinàmic, i d’esperit esportiu. Vam ser companys, encara que només una breu temporada, a l’equip de bàsquet del Club Basmi, on era un aler de canell molt fi. Però ell ja havia estat a l’equip en la seva primera època, en què va estar una colla d’anys a la divisió d’honor del bàsquet estatal en cdr, fins que ho va deixar per participar en el campionat d’Espanya d’esquí adaptat, esport en el qual va arribar també a un bon nivell amb el seu trineu. I fins ara, que m’explica que està ficat en els balls de saló en cadira de rodes… Coi de Xico, quin belluguet! I com que es fica de ple en les coses que emprèn, s’ha proposat popularitzar tant com pugui aquesta activitat, mig artística mig esportiva, que és molt coneguda a molts països d’Europa, però molt poc, o gens, al nostre. I per donar-li més impuls, ha obert un blog on explica els seus progressos.
Aquí en teniu una mostra, Grease lightning, un homenatge als brillants anys 50 rememorats per la parella de moda els anys 70 John Travolta / Olivia Newton John:

Com diu un comunicant en el seu blog: Xico, els vells rockers no moren mai!

El 3 de desembre vinent, “Dia internacional de les persones amb discapacitat”, en Xico i la seva companya de ball actuaran a Barcelona, a l’Auditori, en el marc d’aquesta diada, que inclou una sèrie d’actes -ponències, debats, parlaments institucionals-, matí i tarda, i que acabarà amb una “Mostra d’arts escèniques protagonitzades per persones amb discapacitat”, de 5 a 7 de la tarda, a la sala Oriol Martorell de l’Auditori. Si tu, dilecte lector, estàs interessat a anar-hi, ja ho saps (adjunto arxiu amb la programació completa).
Ves per on, aquí em teniu, parlant en el meu bloc d’en Xico, que és la primera persona que me’n va parlar, dels blogs (amb g: de can Blogger). En Xico és tècnic informàtic, i doncs forma part d’aquesta irritant fauna que, quan els altres hi anem, ells ja en tornen…, però que, tanmateix, volent-ho o no, de tant en tant pareixen coses collonudes, oi? Aquest “món binari”, com en diu ell, n’és una, i no és poca cosa.

_{[Imatge de l’entradeta: de la web de l’escola de ball Víctor Buenavida, de Girona, http://www.buenavida.eu/]}

En el moment de fer l’entrevista, el ministre Pedro Solbes encara es resistia a admetre l’evidència de la crisi, però tothom n’anava rebent avisos, i la gent que remena les cireres en temes de cooperació van ser dels primers. Mals temps per a la lírica, aquests, i per a la solidaritat també. Com sempre, vaja, però ara potser una mica més.
La conversa amb el diputat Pere Trias enllaça amb la visita que el polític va fer a Cuba el mes de març-abril per ser present a la inauguració de la fàbrica de cadira de rodes d’Holguín, la producció de la qual és íntegrament per a benefici dels discapacitats de l’Illa i dels països veïns del Carib. A la revista també s’explica la campanya que ha engegat GERD per assegurar la continuïtat del projecte i donar-li l’impuls definitiu perquè sigui autosuficient, com a mínim.
En aquesta edició de L’Atípic també parlem dels parts naturals, i de l’ajuda de les doules a les dones embarassades; del CeDre; de dues associacions més, històriques, que penquen per ajudar els discapacitats: Aspronis i GIMM, i d’una de més jove, Ulls del Món, que fa una feina importantíssima per eradicar la ceguesa evitable (un concepte, una realitat, que hauria de fer caure la cara de vergonya als poderosos del món); de l’esport adaptat, per terra -‘Vies verdes’-, per mar -‘vela adaptada’- i per aire -vol amb ‘paramotor’- …I amb cinema, lletres i còmix completem l’edició, la tercera d’aquest any. I l’any que ve, amb la ditxosa crisi, haurem de millorar encara més el nostre estil de surfistes consumats. Andiamo!

Per animar i donar ressò a la campanya “Apadrina un somriure”, és a dir, a la recollida de recursos que està fent GERD per finançar la primera fase, decisiva, de funcionament de la FIOH, la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín, l’associació ha pogut comptar amb l’ajut d’un grup de músics de l’Havana, el Sexteto Maguey, que es guanyen la vida tocant en un local de l'”Habana Vieja”, el barri antic de la capital cubana. Els Maguey, que són uns vells amics de la colla de Sarrià, es van prestar a venir a Catalunya a fer una gira de promoció de la campanya, i han estat dos mesos tocant a tot arreu on se’ls ha demanat.
L’arribada del Sexteto Maguey va ser espectacular: al cap de dos dies -literal- d’haver aterrat s’estrenaven a Sarrià de Ter amb una versió en català de l’havanera “El meu avi”, que van cantar tot just acabat el pregó de la festa, pel fet que aquest any anava justament a càrrec de la gent de GERD: enfilats a dalt del balcó de la casa de la vila, en Tano i en Jan van llegir a mitges el text (que reprodueixo més avall). Va ser una encetada de festa major sensacional (en podeu llegir la referència que en fa l’alcalde, Roger Torrent, al seu bloc); i amb l’acompanyament del grup Maguey tindria una segona part uns dies més tard, el divendres 10 de setembre, en un “sopar cubà solidari” al pavelló municipal. Va ser un àpat multitudinari, amb 350 comensals, que va acabar amb ballaruga, naturalment, com estava cantat que passaria: aquests músics són molt bons, i la música cubana fa moure els esquelets. Del que es tractava, però, en realitat era que fes moure també a la solidaritat de la gent del nostre país, i déu n’hi do la feina que s’ha fet en dos mesos…
El dia 12 tornen al seu país, però abans faran un concert de comiat de la gira al pavelló de Lladó, on tocaran amb Los Delinqüentes, un grup de Jerez de la Frontera que diu que tenen un directe molt potent, i amb la banda figuerenca Factoria Sonora. El concert, no cal dir-ho, serà benèfic: la taquilla, els mojitos (quin gran invent!) i la venda de CD’s dels Maguey seran per a la causa.
…

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Pregó de la Festa Major de Sarrià de Ter 2008

[Tano]:

Bona nit a tothom.

Abans de començar,
permeteu-me agrair a en Roger, el senyor Alcalde, que ens hagi ofert la
distinció que representa fer aquest pregó. No hi ha dubte que el millor
reconeixement que pot rebre la tasca de GERD
és el de la família i els amics.

Abans-d’ahir vaig tornar de
Cuba. No m’hauria imaginat mai que arribaria a viatjar tant, amb la meva cadira
de rodes. Qui m’ho havia de dir, tan complicat que em semblava fa uns anys,
això de viatjar, i ara quasi passo més temps a fora que a casa…!

La culpa de tot és d’en
Popi: va ser ell que em va enredar, la primera vegada. Anar a Cuba… Jo és
clar que en tenia, de ganes de viatjar, i moltes,  però em feia por agafar l’avió i anar tan
lluny… El cas és que va venir en Popi i… bé, no sé si me’n va fer venir
ganes o senzillament em vaig deixar enredar, però quan me’n vaig adonar, ja estàvem
enfilats a dalt del primer dels tres avions que agafaríem aquell dia.

Aquell primer viatge a Cuba
va ser molt especial. Ja dúiem un munt d’hores de viatge, quan vam arribar a
aquell poblet perdut entre camps de canyes de sucre i palmeres, a pocs
quilòmetres de Guantánamo, situat enmig del no-res, fet de casetes de fusta,
amb la mainada mig despullada pels carrers… Com a discapacitat, vaig
disfrutar d’una sensació de superació personal indescriptible. I va ser quan em
trobava a la plenitud del meu èxtasi, que vaig conèixer l’Euclides, un veí del
Cai Honduras -el nom del poblet que us explicava. Amb la seva cadira de rodes
atrotinada, va sortir de dins d’una d’aquelles barraques i em va fer baixar
dels núvols: en aquell poblet, que a mi em resultava d’un exotisme digne d’un
documental, també hi vivia gent amb discapacitats com la meva…

Segur que el fet que tots
dos anéssim en cadira de rodes ho va acabar de fer més fàcil, però el cas és
que amb l’Euclides vam connectar de seguida. De fet, vàrem estrenar una amistat
que a dia d’avui encara en gaudeixo.

El contacte amb l’Euclides
va continuar i es va ampliar a Guantánamo, la capital de la província, on vam
conèixer la gent de l’ACLIFIM, l’associació de discapacitats d’allà,  i a través d’ells vam poder conèixer la
situació dels discapacitats cubans, i d’aquí va sorgir la nostra inquietud per col·laborar
en tot allò que poguéssim. Podem dir, doncs, que ja en aquest primer viatge a
Cuba va néixer el primer dels projectes de cooperació que GERD ha dut a terme des de llavors i fins avui, i
que ens han lligat a l’illa fins al punt de ser com la nostra segona casa.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

En tot aquest temps, amb els companys de GERD hem anat passejant el nom de Sarrià per tots els
llocs on hem estat, i és que, quan viatges, la pregunta és obligada: “Y
tú, ¿de dónde eres?”. La resposta ja està entrenada: “De
Sarrià de Ter, un pueblecito a cien quilómetros al norte de Barcelona, ya
sabes, donde las Olimpiadas del 92…”. Y cuénteme: ¿cómo es su pueblecito?…”.
Aquesta pregunta ja és més complicada… No els hi solo pas explicar que Sarrià
és un poble petit, sense grans paratges naturals, ni gaires edificis
d’interès arquitectònic. Tampoc m’agrada explicar que tenim la carretera
d’entrar a Girona que travessa pel mig del poble, que ara ens amplien
l’autopista a 8 carrils, o que ens fan passar la línia del tren d’alta
velocitat sense posar-hi parada…

Però a Sarrià se l’ha identificat per les carreteres, pel fum i per la
pudor de la fàbrica de paper. Afortunadament, el fum i la pudor ja formen part
del passat. Però també la xemeneia, gràcies a la qual molta gent de fora sabia
on trobar el nostre poble, però ens va fer gràcia tirar-la a terra, i ara ja només
ens queden les àguiles feixistes del Pont de l’Aigua. Espero que sabrem conservar-les…

En fi…, el que ens porta aquí és
donar el tret de sortida a la
Festa Major d’aquest any. A Sarrià sabem que per damunt de totes les festes -religioses,
tradicionals, rockeres, de barri o d’estiu- hi ha la mare de totes les festes,
que és la Festa Major.

A
Sarrià, sense fer gaire escàndol, santifiquem quasi totes les festes de
precepte, i alguna més que ens hem inventat nosaltres… La Butirrock, per
exemple: des d’aquella primera edició, disfressada de botifarrada per vendre la moto a les autoritats, fins a
la d’enguany, ja en són quinze. Diuen que l’any vinent, amb les obres del TGV,
no n’hi haurà. Però, si cal, sempre es pot fer en un altre lloc… Jo crec que
tindrem Butirrock mentre hi hagi gent jove amb ganes de fer-la i gent gran amb
ganes de deixar-la fer.

Tornant a allò que dèiem… A la vida, per
disfrutar realment de qualsevol cosa que facis,  l’has de compartir amb els de casa. Per
això quan em
pregunten com és el meu poble  m’agrada
explicar que el millor que tenim a Sarrià és la nostra gent i que, com que el
poble és petit, ens coneixem tots; que som un poble hospitalari, solidari i
col·laborador.

Els companys de l’equip de GERD us ho poden confirmar: quan ens vam trobar per
tirar endavant el projecte de publicació de la revista L’Atípic,
ara fa més de deu anys, va ser a Sarrià que vam trobar l’acolliment necessari
per fer-lo realitat. I així ha estat també amb els
projectes de cooperació amb els discapacitats d’Amèrica Central, en què la gent
de Sarrià, tot el poble, sempre ens han fet costat.

Em penso que serà
millor, però, que d’aquest tema us en parli algú que no és de Sarrià, però que
ho sap prou bé des que hi va aterrar, ara fa ja uns anys, i va entrar en
contacte amb aquest poble… I de passada donaré la raó a la meva mare, que quan li vaig dir que
aquest any faria el pregó jo, em va preguntar: “I per què te’l fan fer a
tu?, que no tenen ningú més?… Que parli en Jan, que ell sí que en sap,
de parlar”. Així que… aquí el teniu!

[Jan]:  

Hola, molt bona
nit a tothom…

Què us n’haig
de dir, de Sarrià?…La veritat és que jo només coneixia el poble de passar-hi
amb cotxe amb els meus pares i veure-hi la fàbrica de la Coca-cola, on em
pensava que s’hi fabricaven totes les coca-coles del món! Però, amb el temps,
un company, en Pau, em va parlar de GERD
i de la feina que feien. Em deia que els havia de conèixer, i així va ser. Tant,
que a la setmana d’haver-ho fet ja estava volant cap a Cuba amb ells…

Darrerament, a GERD hem rebut
alguns reconeixements a la nostra feina que de vegades ens han fet dubtar de si
ens els mereixíem gaire més que aquell burro que de casualitat va fer sonar la flauta… Però aquest
és diferent, perquè ens ve de la gent de Sarrià, un poble que, si l’haguéssim
de definir amb un adjectiu, crec que
seria el d’acollidor, perquè, com bé
deia en Tano fa un moment, ha estat gràcies a la seva hospitalitat que
nosaltres hem pogut funcionar i tirar endavant els nostres projectes, un
darrera l’altre, i això comptant amb la seva complicitat i el seu suport; i a
més de treballar gràcies a la seva ajuda, hem pogut fer-ho sentint-nos com si
estiguéssim a casa nostra. Deu ser que, com diu la dita, és en els pobles
petits, igual que en els pots petits, on hi ha la bona confitura…

Jo, el que us
diria com a “fill adoptiu” de Sarrià, és que no canvieu mai, perquè un poble
amb aquest capital en té per donar i per vendre.

I ara, si ens
ho permeteu, abans de començar la gresca, i aprofitant que tenim aquí present
tan distingida audiència, us passarem un vídeo amb una petita exposició de la
feina que fem des de GERD i que us
convidem a compartir. Són unes imatges de la cooperació amb els discapacitats
de Cuba i amb els de la ciutat guatemalenca d’Aguacatán, amb la qual, com sabeu,
Sarrià de Ter hi està agermanada.

…

[Presentació
dels músics del grup Maguey]

Ells són el Sexteto
Maguey, uns vells amics de l’Havana que des del primer viatge ens han acompanyat
en les aventures i desventures que els components de GERD
hem tingut a Cuba en tots aquests anys. Seran amb nosaltres el mesos de
setembre i octubre per ajudar amb la seva musica a fer difusió dels projectes
de GERD. El dimecres dia 10, al pavelló
de Sarrià, us convidem al sopar de cuina típica cubana i després al seu concert,
que serà tot seguit. Us hi esperem.

Que comencin,
doncs, les festes. BONA FESTA MAJOR!

Sarrià de Ter, setembre del 2008

P’tit homenatge dels Coixos Nois al p.. amo del soul i del funk James Joseph Brown (Barnwell, Carolina del Sud, 3 de maig de 1933 – Atlanta, Georgia, 25 de desembre de 2006)

Shout: Fellas, I’m ready to get up and do my thing
I wanta get into it, man, you know….
Like a, like a sex machine, man,
Movin’… doin’ it, you know
Can I count it off? (Go ahead)

Spoken: One, two, three, four!

Get up, get on up
Get up, get on up
Stay on the scene, like a sex machine

Wait a minute!
Shake your arm, then use your form
Stay on the scene like a sex machine
You got to have the feeling sure as you’re born
Get it together right on, right on.

Get up, get on up……

I said the feeling you got to get
Give me the fever in a cold sweat.
The way i like it is the way it is;
I got mine and don’t worry’ bout his

Get on up and then shake your money maker,
Shake your money maker……..

[James Brown, Sex machine]

Interessant trobada aquest matí al centre cívic de Sant Narcís amb uns quants coixos nois de Mifas, l’associació gironina de físics. La casa està fent una valoració general de la marxa de les coses, de l’estructura de funcionament i del funcionament mateix, i hem fet un repàs força exhaustiu de tot plegat, fins al punt que ens hem polit les tres hores que teníem de coll, però encara i així m’ha quedat la sensació que podríem haver aprofundit més. Com passa tantes vegades, quan arribàvem al final de la conversa -de fet ja érem al carrer, sota les voltes de la preciosa plaça de l’Assumpció, empesos per la dona de la neteja- era quan més interessant s’havia tornat.
Un parell de notes per al debat:
-on és el “límit”, a la pràctica, a la vida diària, entre “físic” i “psíquic” en el cas dels pluridiscapacitats, això és, les persones que tenen les dues afectacions; -i en la interrelació entre el col·lectiu de discapacitats i la resta de la societat, qui ha d’integrar a qui? És a dir, els discapacitats s’han d’integrar ells a la societat, o han de fer per maneres d’integrar la societat dins el col·lectiu? O les dues coses alhora? I en quins percentatges?
Les associacions de discapacitats han de ser integrades exclusivament per discapacitats? Sí? Jo no n’estic pas tan segur. En el cas de Mifas, avui hem suggerit a les dues noies de la consultoria externa que fan el treball de recollida de dades que apuntessin la possibilitat de reforçar la figura del ‘soci col·laborador’ -contemplada als estatuts però poc desenvolupada-, una mica per anar en aquesta direcció, de construir ponts. La qüestió plantejada és la mateixa que dèiem aquí en aquest bloc fa uns dies parlant de l’esport discapacitat, com el bàsquet i el tennis en cadira de rodes, l’automobilisme, el tir olímpic, etc: si, de la manera com enfoquem les coses i la forma de resoldre-les, amb tanta endogàmia, en realitat no ens estem tirant pedres a la teulada…
A propòsit del bàsquet en cadira de rodes i de la possibilitat d’obrir-lo a la societat (o de deixar de tenir-ne l’exclusiva els discapacitats), ha sorgit una altra idea que li dóna un interès afegit: si l’accés no fos tan restrictiu com ara (amb l’obligatorietat de presentar el certificat de minusvalidesa), es crearien més equips (a Catalunya, que és terra d’esports, segur que sí), i per tant es podria crear també una lliga molt potent sense necessitat de fer aquests desplaçaments tan fora de lloc que es fan ara, a l’altra punta de la Península, per jugar un simple partit de primera divisió (que equival a una tercera divisió), i per tant no caldrien tantes despeses per jugar a bàsquet i divertir-se.

[No volia acabar parlant de política, que esport i política no s’han de barrejar, com diu l’acudit espanyol-, però hi he anat a parar ressolant, inevitablement: la conclusió és que, també en aquest àmbit tan allunyat de la centralitat, per dir-ho així, els catalans, en aquest cas els catalans discapacitats, depenent d’Espanya, i concretament de la Federació Espanyola d’esports per a persones discapacitades, estem fent el negoci d’en Robert amb les cabres…]

Ja tenim a les mans el número 16 de L’Atípic, encara calent del forn: ha sortit avui mateix de rotativa.
La portada, reproduïda aquí al costat, és una composició fotogràfica del nostre company Carles Bossacoma amb la qual volem retre un últim homenatge i dir el darrer adéu a en Santi Silvas: simbolitzades amb la camiseta número 5 del Basmi Akasvayu, la seva, i la pilota de bàsquet amb la qual vam jugar l’últim partit d’aquesta temporada, signades per tots els jugadors amb qui havia compartit partits i entrenaments, gresca, esforç i complicitats, i amb la seva raqueta de tennis, la coberta de la revista fa testimoni d’una de les grans passions del nostre company d’Olot, a través de la qual va desplegar les seves millors qualitats humanes, amb l’amistat per sobre de totes.
En planes interiors, representant-nos a tots els que l’apreciàvem i estimàvem, hi trobem unes ratlles de comiat del seu germà Ernest, que no li va deixar de fer costat mai, que va estar al seu costat, literalment, fins a l’últim dia.

I parlant de portades, ara que hi estem posats, si em permeteu una petita confidència, us diré que la idea de la portada del número anterior, amb la fotografia de la nostra companya Sònia Pujol embarassada de vuit mesos, va ser una idea seva, cosa que demostra fins a quin punt, tot i estar ell físicament tan dèbil, tenia ganes de tornar a la normalitat i de viure: “Seria la rehòstia”, em deia pel msn, “a part de ser un gran estímul per a les dones…”. “Crec que la dona tímida”, reflexionava més avall, “té problemes potser per mostrar la seva feminitat, i si és paraplègica més, però la que està segura de si mateixa doncs viu amb normalitat (…), no tot és un camí de roses, en aquest món que viu de la imatge…”. Ai, aquelles cèl·lules grises, com deia l’Hèrcules Poirot, que no paraven mai…! Descansa en pau, amic.

Seguint amb la resta de continguts d’aquest últim Atípic, destaquem l’entrevista a l’arquitecte barceloní Enrique Rovira-Beleta, que es va fer arxiconegut amb la seva intervenció a la Barcelona olímpica quan va passar a ser paralímpica, l’any 1992. Ara li han encarregat el projecte de supressió de barreres arquitectòniques ni més ni menys que a l’Alhambra de Granada, poca broma… Quan li preguntem si l’accessibilitat serà total, amb l’aplicació del pla, té una resposta realista, que ve a confirmar allò que dèiem aquí uns posts enrera, parlant de certs edificis històrics: “No. Hi ha recorreguts molt difícils, i a més, hem de tenir en compte que treballem amb una obra de protecció, catalogada com a patrimoni universal, i que consegüentment hi ha aspectes que no es poden tocar. Però això cal que ho entenguem tots, que val més una mica que no pas gens, i per tant el nivell aconseguit serà molt satisfactori”.
Doncs això mateix: ningú, cap discapacitat que sigui mínimament raonable, no demana coses impossibles; però sí que demanem que tot allò que sigui materialment possible es porti a la pràctica, es materialitzi, i que, sisplau, no ens facin gruar els progressos, els passos endavant, amb excuses de mal pagador i amb trucs de triler.
Parem atenció també a dos personatges més que surten en aquesta edició de L’Atípic: una noia de l’Escala, la Pilar Sánchez, que ha fet del reciclatge de residus, d’objectes que l’administració i les empreses particulars llencen després d’haver-los usat en congressos, fires i altres certàmens (moquetes, banderoles, etc), tota una sastreria amb la qual, a més de salvar el planeta de noves putadetes, dóna feina a gent amb risc d’exclusió social. L’altre podria anar en aquell apartat del jove Francisco Ibáñez a les planes de Pulgarcito, em penso que era, i que es deia “Increíble, pero mentira”, si no fos que això és cert: un fotògraf eslovè, Evgen Agvar, que triomfa a la seva professió tot i tenir un desavantatge personal no pas menor: és cec des que hi va quedar quan tenia només deu anys…

Dimecres passat la Fundació Ulls del Món va fer a la Bisbal d’Empordà, amb la complicitat de l’Ajuntament i de la Comissió de Solidaritat de la Bisbal, una xerrada amb suport audiovisual sobre el projecte de “cooperació oftalmològica” que l’entitat porta a terme als campaments de refugiats sahrauís. Ilaria Ravai, coordinadora del programa Ulls del Sàhara, va ser l’encarregada de presentar i desenvolupar els continguts de l’acte, que es va fer al Teatre Mundial de la capital baix-empordanesa i que duia per títol “Obrint els ulls al Sàhara. Lluitant contra la ceguesa evitable als campaments sahrauís”.
El programa d’Ulls del Món al Sàhara està en l’inici de les activitats d’aquesta ONG, l’any 2001, que va ser quan Rafael Ribò -actualment Síndic de Greuges de Catalunya- i Borja Corcóstegui, que en són president i vicepresident, van viatjar fins als campaments per fer-hi un projecte assistencial d’ajuda humanitària a la població desplaçada (per la pressió demogràfica i sobretot militar del veí Marroc: “hostes vingueren que de casa ens tragueren”) i van quedar esparverats de la precària situació de vida d’aquella pobra gent, i d’un aspecte concret derivat de les deficiències en equipaments sanitaris i assistencials: l’elevat índex de casos de ceguesa i/o de deficiència visual que tanmateix podien ser reversibles, recuperables. Així, van decidir immediatament crear la fundació privada Ulls del Món amb l’objectiu de “prevenir i combatre la ceguesa evitable entre les poblacions més pobres del món i sensibilitzar l’opinió pública sobre aquesta problemàtica”.
Doncs a fe que ho aconsegueixen, perquè les dades que ens va donar als presents la Ilaria són esfereïdores, i també revoltants, ja que, per no variar, els casos més greus i més nombrosos van lligats amb la pobresa de les poblacions que els presenten: segons l’OMS, al món hi ha 37 milions de persones cegues, 124 milions que tenen baixa visió, i 161 milions més que pateixen greus deficiències visuals; i el 90% de la població que pateix ceguesa viu en els països més pobres del planeta.

De nens de menys de 15 anys, n’hi ha 1,4 milions que són cecs, i com a
tals tenen un 60% de possibilitats de morir en el primer any de patir
la discapacitat. I no és estrany, perquè entre les causes d’aquest
desastre hi ha les condicions climàtiques adverses (per què deu ser que
sempre plou sobre mullat?), la desnutrició, les males condicions
sanitàries i higièniques i els traumatismes causats pels conflictes
bèl·lics, que també solen anar invariablement associats a la misèria i
a la pobresa, en un cercle infernal que es retroalimenta
incessantment…
I això encara no és tot, per si semblava poc: en
els països pobres, un discapacitat és una nosa, dit cruament, i la
falta d’assistència social s’ha de suplir amb l’assistència familiar,
amb el resultat que, com es va dir també sense embuts i d’una manera
molt gràfica a la conferència de la Bisbal, “un discapacitat
(deficient visual), en comptes de fer-se autosuficient, en crea un
altre: la persona (normalment un familiar) que l’ha d’atendre”.
Doncs bé, arribats aquí, pareu atenció a aquesta última dada: el
75% de la ceguesa que hi ha al món és curable o es pot prevenir,
mitjançant tècniques relativament senzilles a les quals els països
pobres no poden accedir. Per un costat és indignant, però per
l’altre és esperançadora: si es pogués eliminar la pobresa es podria
solucionar aquest greu problema. (De fet, deu ser l’única manera de
solucionar-lo completament, del tot i per sempre). És així de clar i de concloent.
Ara bé: per eliminar la pobresa, primer s’ha d’identificar el monstre que la provoca, saber de què s’alimenta i com s’engreixa. Només així se’l podrà combatre, i fer-ho de manera efectiva.

Un cop d’ull al campament de refugiats de Tindouf, a
Algèria. En aquestes dures condicions (sobre)viuen els sahrauís
expulsats de la seva terra, el territori de la RASD, República Àrab
Sahrauí Democràtica, annexionat pel Marroc el 1979 després que Espanya,
que l’havia tingut com a colònia, se’n va desentendre i la va abandonar
a la seva sort.

Ahir va ser el dia en què finalment va tenir lloc la baixada “lúdico-esportiva” en bici adaptada per l’antiga via del tren Girona-Olot (que “surt quan vol i arriba quan pot”, deia la vella cançó) que ens tenien preparada des de feia setmanes la gent del Consorci Vies Verdes de Girona, en tres opcions: una des de les Planes d’Hostoles, l’altra des de Sant Feliu de Pallerols, i la tercera des d’Olot, per als més marxosos i sobretot experimentats dels inscrits, que érem cap a un centenar, en total.
La sortida en principi estava prevista pel dia 18 del mes passat (no sé si coincidint amb el Día Nacional (sic) que se celebra a tot l’Estat des del 1998, un diumenge de maig), però davant l’amenaça de pluges abundants (qui ho havia de dir, amb la sequera que patíem i que amb el tripartit encara repatíem…), es va decidir posposar-ho pel dia 1 de juny. Però les previsions van tornar a fallar, i ahir quan em vaig llevar per anar cap a Amer plovia de nou a bots i barrals, i mentre enfilava la carretera cap al punt de trobada pensava que potser seríem quatre gats. Doncs anava errat de mig a mig: hi érem tots, menys quatre gats, i tothom amb moltes ganes de pedalar.
Quan vam començar a rodar, a Sant Feliu, encara plovia, però era una mena de xiri-miri que només remullava, sense arribar a mullar la roba, i aquell temps humit, amb esfilagarsaments de boira aquí i allà cobrint aquell paisatge tan verd, vivificat per l’aigua, feia un escenari immillorable per a la nostra aventura ciclista. Parlo per mi, és clar, però no vaig pas veure que cap dels companys es queixés, ni del temps, ni de la ruta, ni de res. Al contrari: les cares eren de satisfacció, rialleres, com si haguéssim fet alguna entremaliadura. Per a mi, personalment, que no passava per aquest tram de la via des que el vaig fer en el vell tren d’Olot, abans de la seva desaparició forçosa el 1969 (jo llavors era un adolescent, però recordo que va ser una decisió que ningú no va entendre), va ser una excursió fantàstica, i un redescobriment en tota regla.
M’alegro moltíssim del seguit de rebots que van culminar amb la celebració de la diada d’ahir, organitzada pel Consorci amb la seva empenta i amb la seva infraestructura, que inclou el servei de bicicletes adaptades -o tricicletes, més ben dit- que té per llogar a disposició de les persones discapacitades, en quatre punts de les Vies Verdes gironines: Sant Joan de les Abadesses, Amer, Girona i Castell d’Aro. Aquesta informació i tota la del cas es pot trobar a la plana web del Consorci, i com que és d’interès per a les persones amb mobilitat reduïda, la traurem en un dels números vinents de L’Atípic, però aquí queda de moment aquest petit avanç.

Una
de les persones implicades activament en aquesta moguda és l’Albert
Font, un company de Terrassa que és com el cul d’en Jaumet i se’l troba
a totes les guerres, i avui m’ha enviat unes ratlles sobre l’excursió
d’ahir molt personals, quasi líriques, que vessen entusiasme pertot
arreu. Les reprodueixo aquí amb el seu permís:

“Aquesta és una història plena d’ulls, cares, veus,
natura, paisatge, pluja, bicis, suor i alegria. És la història del que ens ha
passat avui a les Vies Verdes de Girona.

“Per molts ha estat una activitat recreativa amb la
bicicleta com a protagonista, per altres ha estat també una passejada sota la
pluja per les Vies Verdes. I per uns pocs craks de la bici ha estat un petit
descobriment d’un paisatge que acompanya i on poder forçar la bici en extrem
des d’Olot fins a Amer.

“Les petites històries estan formades de persones
amb noms i cognoms, com per exemple el Pol, que als seus 9 anyets i havent provat
la seva bici només uns minuts ja ha fet el tram de les Planes d’Hostoles fins a
Amer, genial!!! Jo diria que feia bé l’Alba de tenir una mica de vergonya…
😉 perquè quedar-se a Amer per quatre gotes que queien… i més tenint en
compte que una altra protagonista com la Raquel, que amb la seva tetraplegia
també ha estat capaç de cobrir aquest tram!!! Aiii, quines coses!!!

“Una altra petita proesa l’han protagonitzat la
Patricia i la Maria
Teresa, que han fet el tram des de Sant Feliu -14 km- i amb la seva
limitació…

“De tots els demés… ha estat un plaer veure com
heu arribat d’enfangats fins als cabells i amb un somriure a la cara. I n’hi ha que han
quedat tan meravellats, que allà mateix ja han fet negoci!!! Comprant-se i
venent-se les bicis per a fer créixer les il·lusions, per a iniciar-se en les
possibilitats que la bici ens dóna.

“Crec que tots heu gaudit del meravellós paisatge,
tot i la pluja (o gràcies a ella), paisatge senzillament ES-PEC-TA-CU-LAR… les
tonalitats de verd, la boirina alçant-se entre les muntanyes, l’aire fresc de
bosc humit, de terra mullada, els ponts, els rius, l’herba…

“Tot el grup de l’Amanda, des del camp de bàsquet
estant, han pogut combinar bicis, pluja, caigudes, aixecades, crits i
pedalades… Genial!!!

“I els nens, que un cop han quedat lliures les bicis,
han tingut el seu moment de glòria traient-ne partit per tot el camp de
bàsquet.

“També hem tingut grallers, aperitiu, dinar de tres
plats i postres… un luxe!

“La sensibilitat, l’actitud decidida i la
possibilitat (per tenir bicis adaptades a la disposició de les persones
amb discapacitat) del Consorci de Vies Verdes i la bona disposició
de l’Ajuntament d’Amer han fet possible dur a terme una jornada de bici
adaptada que és la primera a Catalunya amb un volum de participació
tan alt… També gràcies a tots els qui ens han cedit alguna bici, especialment
el Pau d’Atbach sí, sí, aquell xicot que portava l’estrany artilugi desmuntable
de la cadira de rodes amb un micromotor i una microbateria que li ha permès, tot i
essent tetraplègic, gaudir de tot el paisatge i la natura amb comoditat.

“El que més ens ha cridat l’atenció a
l’organització ha estat que, tot i la pluja i la previsió de mal temps…, de la
llista d’inscrits només han fallat unes cinc o sis persones, i hem
compartit la festa al voltant de 110 persones!!!

“Gràcies a tots: participants, voluntaris,
acompanyants, familiars, amics, i fins a la pròxima!!!

Albert Font

…

Entre els assistents hi havia també la periodista d’El Punt Montse Barrera, i així és com ho ha explicat en el diari d’avui:

dilluns, 2 de juny de 2008

Bicicletada amb discapacitats pel carril bici a Amer

MONTSE BARRERA.
Amer

+ Trobada a Amer abans de la bicicletada. Foto: M. BARRERA

Uns noranta discapacitats i familiars provinents de
les comarques gironines i barcelonines van desafiar ahir la pluja i van
fer un recorregut per les vies verdes en diferents trams entre Olot i
Amer, en una jornada esportiva i lúdica organitzada pel Consorci de les
Vies Verdes. Tot i la pluja, l’activitat es va portar a terme i només
cinc dels inscrits van anul·lar la participació. Els participants, amb
moltes ganes i entusiasme, van demanar repetir l’activitat, que era el
primer cop que es feia. Emili Mató, gerent del consorci, en va fer una
valoració positiva i va assegurar que es repetirà.

[Per guipar les fotos de la jornada: www.gumfaus.com N’hi ha un bon piló!]

Dilluns vam anar a Anglès, a l’enterrament del pare d’un bon amic nostre. Vaig rebre la notícia aquell mateix dia, amb el temps just per anar-hi, i encara me’n va faltar, perquè l’església és al barri antic, i no és fàcil trobar-hi aparcament. Finalment vaig poder deixar el carro a la mateixa plaça del Castell, davant la casa de la vila, però vaig arribar al temple parroquial amb uns minuts de retard. Tothom ja era dins, menys els treballadors de la funerària i un parell de persones més que conversaven sense aixecar la veu. I allà fora em vaig quedar, i no pas perquè no volgués entrar i afegir-me amb els altres parroquians a la cerimònia, sinó perquè no vaig poder: a l’entrada principal del temple hi ha els tres escalons -compant-hi el llindar- que es veuen a la foto i que, a causa de la força de la gravetat, són insuperables per a algú, com jo mateix, que vagi amb cadira de rodes (i no sigui un Superheroi, i jo no en sóc pas, ara per ara).
Podria haver demanat ajuda a alguna de les persones que deia, sí, però no ho vaig fer. I ells tampoc me la van oferir, però si ho haguessin fet l’hauria declinat. Potser sóc un torrapipes, potser sí, però em va emprenyar veure que tot aquell sector, que feia força temps que no trepitjava, ha estat reformat de dalt a baix, i des d’un punt de vista estètic de manera força aconseguida, crec, i en canvi no s’ha pensat en l’adequació de l’obra nova a aquests petits vehicles amb rodes que utilitzen els minus, els nens petits i els avis, sols o impulsats per personal d’ajuda, companys o pares i mares, tant se val.
¿Com és possible que unes obres públiques, que duren sovint setmanes senceres, i a la vista de tothom, s’executin sense tenir en compte aquestes exigències d’ús tan elementals? Com pot ser que ningú se’n recordi de la gent -minoritària, però real: persones humanes de carn i ossos- que no van a peu perquè no poden caminar com tothom? I com s’entén que a aquestes altures de la pel·lícula es pugui ignorar -conscientment o inconscientment, que no sé què és pitjor- que a Catalunya hi ha un Codi d’Accessibilitat en vigor des de 1991 i d’obligat compliment d’ençà de l’any 2006, i que penalitza -teòricament- aquesta mena de mancances? I com s’explica que els qui es passen aquesta llei pel folre siguin els mateixos servidors de l’administració pública?
I l’Església, que representa que està al costat dels pobres i desvalguts, què hi diu? Les portes del temple, de la casa del Senyor, són obertes per a tothom sí o no?

A vegades, tractant-se de monuments antics i de valor artístic, certes obres de reforma hi són prohibitives, si es vol respectar, com pertoca, la integritat de l’edifici, això queda clar. I de vegades és la insuficiència d’espai que fa impossible tocar-hi res, per molta imaginació que puguin tenir els arquitectes o arquitectes tècnics. Però cap d’aquestes condicions es dóna en el cas que estem retratant: aquí hi ha espai de sobres, i de cap manera una rampa lateral, adossada a la paret, enlletgiria l’espai, per a res. I això ni a la façana principal ni, molt menys encara, a la façana lateral, on la mica de placeta que hi fa el carrer que baixa del castell donaria més joc i tot que a la part de davant.
Fa uns anys, a propòsit d’una qüestió semblant sorgida en un altre temple parroquial proper, i tractada des de les planes de la (malaguanyada) revista comarcal Pels Pèls, un mossèn amb qui enraonàvem sobre aquest tema ens va deixar anar aquest argument, a falta d’altres de millors: “Així [amb l’existència de barreres arquitectòniques per anar a missa] es dóna ocasió a la gent de fer una bona obra”… Em sembla que no calen comentaris.
N’hi ha un, però, que crec que sí que val la pena fer-lo, aquí i arreu, tantes vegades com calgui, perquè és definitiu: del que es tracta, allò que volem els que anem en cadira de rodes, no és que la gent ens ajudi, sinó que no ens calgui l’ajuda de ningú, que no n’hi hagi necessitat. Aquest és el pinyol de la qüestió. Quan hi hàgim arribat, estarem començant a anar bé.

_{PS: Demano disculpes a l’amic Carles per aquesta deriva del meu comentari cap a un problema en realitat ben prosaic. Però també he de dir que és una cosa que ens passa sovint: aquestes emprenyadores xorrades, que ja no haurien ni d’existir, ens distreuen de les qüestions veritablement importants.}

Hi havia una vegada dos talents de l’esport, cadascun en la seva especialitat… Un d’ells, andorrà, destacava en l’esquí, fins al punt que amb 17 anys -rècord de precocitat- va participar en els Jocs d’hivern de Sarajevo.
L’altre, d’Oliana (1972), a les terres de Ponent, amb 18 anys va guanyar el primer premi -categoria júnior- amb la seva moto, en l’especialitat d’enduro, en la qual quedaria més tard subcampió del món per nacions, subcampió d’Europa individual i campió d’Espanya. I a partir del 1998 va alternar les seves participacions a la Baja Aragón, on es va fer un tip de quedar campió (1998, 2000, 2001, 2003, 2005 i 2006), amb la del duríssim ralli París-Dakar, en deu ocasions, on es va fer famós per la seva tenacitat, que el va dur a quedar quart en dues edicions i a liderar la prova el 2006, any en què l’hauria guanyat si un accident no l’hi hagués impedit quatre dies abans d’arribar a la meta de Dakar.
L’any següent, el mes de març del 2007, va patir un altre accident, aquest fatal, mentre participava en el Ralli d’Almeria: la seva moto va topar amb una pedra de tan mala manera, que el cop li va fracturar les vèrtebres T7 i T8, i va quedar paraplègic.
Dos homes i un destí. L’altre campió, l’esquiador andorrà, va tornar l’any següent, 1985, al mateix escenari, a les pistes de Sarajevo, a disputar-hi la copa d’Europa, i un matí de boira espessa, mentre baixava eslàlom avall a tota pastilla, va patir un accident que el va deixar greument lesionat, també a la columna vertebral: paraplegia a nivell dorsal.
Però en comptes d’arrugar-se i retirar-se a la rebotiga, tant l’un com l’altre van tirar endavant: el primer, Albert Llovera Massana, canviant els esquís pel cotxe de competició, amb el qual va començar a guanyar campionats, primer de velocitat (campió d’Andorra i de Catalunya el 1998 i subcampió de Catalunya el 1991, 1999 i 2000), i després, a partir del 2001, en el campionat mundial de rallis, on va ser el primer pilot discapacitat a obtenir llicència per córrê’l (actualment són cap a 200), i en el qual va fer un setè lloc en el ralli de Finlàndia i vuitè en el de Còrsega, batallant amb els millors corredors del món de l’especialitat. Actualment participa en el campionat d’Espanya de rallis de terra, i en aquests moments va segon, quan falta una prova per disputar.
L’altre, Isidre Esteve Pujol, al cap d’un any de l’accident que el va descavalcar de la moto, ha escrit un llibre, La sort del meu destí -un dels més venuts aquest Sant Jordi-, on explica la seva experiència i la manera amb què ha encarat la vida a partir d’aquell moment, i ha decidit que tornarà a la competició -vol ser a la primera edició del Dakar americà-, i ara, igual que l’Albert, als comandaments -adaptats- d’un vehicle de quatre rodes, de l’equip Prosegur Activa Ssangyong, que li estan preparant, a resguard de mirades indiscretes, en un taller de la Bisbal d’Empordà.
Amb aquests dos monstres del món del motor, de la competició contra el cronòmetre i contra les dificultats, vam tenir el privilegi d’estar una cinquantena de conductors de cadira de rodes aquest dilluns passat, al Circuit de Catalunya, en un espai preparat per impartir-hi un curset de seguretat en la conducció de vehicles adaptats, a càrrec de l’Albert i l’Isidre i amb el patrocini de Guidosimplex i mitja dotzena d’empreses més del sector. Va ser tot un luxe, i una experiència més que tindrem per explicar als nostres néts…

La llista d’inscrits a la jornada va sorprendre els organitzadors, que no s’esperaven una participació tan alta, i els va obligar a fer tres mànegues. El curset tenia una part teòrica, impartida per l’Albert en una de les carpes muntades per a l’ocasió, que després es completava amb un reconeixement a peu del circuit marcat per cons, amb diferents obstacles per salvar i zones de diferent adherència on es van poder veure unes derrapades fantàstiques, al llarg del dia. Després venia la part pràctica: córrer aquest circuit a tota llet, a veure qui quedava primer i guanyava un suculent premi, de passada. Es podia fer amb el vehicle propi o amb un de deixat pels patrocinadors. Era ni més ni menys que un Mercedes C 220, de manera que ho vaig tenir clar de seguida: una ocasió com aquesta no es presenta pas cada dia… I a més, amb el meu copi, en Neme, vam fer un bon paper: vam quedar tercers, i vam passar ronda. A la tarda no vam quedar dels tres primers, però déu n’hi do com vam volar amb aquell monstre!…
Doncs res, que va ser una vivència bonica, per recordar, que els patrocinadors volen repetir, aquí a Catalunya (abans només s’havia fet una cosa com aquesta durant la Fira Orprotec, a València, aquesta tardor passada), però amb menys inscripció i amb més estona al volant, que és on la gent disfruten realment com camells. Al final tots ens en vam anar cap a casa amb un diploma de participació firmat pels dos pilots professionals i un obsequi de la casa comercial que va muntar el xou amb tant d’èxit -com ho prova el fet que, a més dels participants, va atraure un munt de periodistes de diferents mitjans i de bojos pel motor.

"El doctor Santiago Dexeus, amb l’autoritat que li donen els seus llargs anys d’experiència, insisteix que allò més important és que la dona [discapacitada] tingui un veritable desig de ser mare, i que l’entorn familiar, social i mèdic tingui en compte que és factible, ‘malgrat que sigui necessari encara lluitar contra els prejudicis socials’, i ho rebla amb aquestes paraules contundents, de màxim interès humà: ‘L’embaràs i el part no solament són possibles, per a la dona discapacitada, sinó que donar vida eleva la seva autoestima’".

El paràgraf precedent està extret de la conversa que la Montse Pous va
tenir amb el doctor Santiago Dexeus i Trias de Bes, fundador del
prestigiós Institut Universitari Dexeus (recordem només, entre les
experiències pioneres de la institució, que l’han fet un referent
mundial, el naixement del primer bebè proveta de tot l’Estat, la nena
Victòria-Anna Sánchez Perea, filla d’un matrimoni de Badalona a qui els
doctors Pere Barri i Anna Veiga van ajudar a portar-la al món).
L’entrevista enllaça amb l’aparició al nostre país, l’estiu passat, de la versió en castellà de Disabled woman’s guide to pregnancy and birth, editada aquí per l’Institut Guttmann amb el títol de Guía para la mujer con discapacidad. Del embarazo al parto, dins la col·lecció Blocs, una obra de la nord-americana Judith Rogers, discapacitada ella mateixa i mare de dos fills, i experta adscrita al Centre Nacional de Recursos de Berkeley, Califòrnia. L’obra, carregada d’informació "útil i completa" sobre aquest tema tan especial i tan delicat, ve a omplir un buit, com reconeix el mateix doctor Dexeus: "No existia fins ara documentació que pogués ser consultada pel professional que atén la dona que va de part, ni tampoc per les mateixes dones que passen l’embaràs i porten el fill al món, si tenien alguna discapacitat física, psíquica o sensorial". [La Guia es distribueix únicament sota comanda a través del mateix Institut Guttmann, en el telèfon 934 977 700, extensió 2124].
Per aquelles casualitats de la vida, la presentació de la Guia, el mes de juliol, va tenir lloc pocs dies després que la Sònia Pujol, companya nostra en l’aventura de L’Atípic, hagués tingut la Sara, sis anys després del naixement del seu primer fill, en Martí, que la seva mare va afrontar amb una bona dosi de valentia, si pensem en la incertesa derivada de la manca d’informació que hi havia, efectivament, en aquell temps, i que la Sònia podria certificar com ningú. Per tot aquest seguit de circumstàncies, doncs, la portada d’aquest número -rodó- de L’Atípic li corresponia en propietat a ella, a en Martí i a la petita, que llavors estava en camí i que ara ja té set mesos. A les planes interiors, la Sònia explica l’embaràs i el part, molt més plàcids que la primera vegada, i fa unes reflexions al voltant de la maternitat en la dona discapacitada.

I bé, doncs aquí tenim un altre Atípic: altre cop s’ha produït aquest petit miracle, que a partir d’aquest número ha de passar a tenir lloc cada tres mesos, si tot va bé. Val a dir que aquesta era la idea inicial del projecte, però les coses no són sempre fàcils, i l’aparició era fins ara més espaiada. Però a poc a poc anem essent més coneguts, i tot va sumant i ajuda a funcionar, que a vegades costa. Les prestatgeries de la història -la petita- estan plenes de projectes que han tingut una arrencada de cavall i una parada de burro. Doncs això.
Una altra cosa que hem d’aconseguir aquest any és consolidar la versió virtual de la revista, la seva presència a la Xarxa, després d’un parell d’intents fallits anteriors, o no prou reeixits, vaja. L’Atípic és, i ho ha de ser encara més, una revista interactiva, amb informació d’anada i tornada, com en diem nosaltres, i per a aquest objectiu és completament necessari, imprescindible, estar dins d’aquest invent genial que és Internet, que per als que venim dels temps gloriosos de l’Olivetti és una cosa absolutament fascinant, la seva sola existència, vull dir. De les seves virtuts i utilitats, veient com ha progressat tot, sospito que només n’hem vist, tots, una part molt petita, i que la pel·lícula tot just acaba de començar.

(Continuarà)

[Per fer-hi un cop d’ull:

Una parella dansant, ell amb sense una cama, ella amb un braç amputat…, i tanmateix són dos ballarins ben plantats, que fan goig, que es mouen amb gràcia i elegància, amb una gran dignitat.
Però… fa una mena de cosa, acceptem-ho: fins i tot als que som del gremi, encara que sembli estrany; perquè, no ho oblidem: una cosa és el teu aspecte, la teva carta de presentació a l’exterior, i una altra la "carta de presentació" de l’exterior, de la realitat, als nostres ulls, que són la porta d’entrada al nostre interior… I aquí dins tots, tinguem l’aspecte que tinguem, tenim o podem tenir una cosa en comú, que és justament la percepció de la realitat, de l’aparença de les coses i de les persones.
M’hi jugaria un pèsol de Llavaneres que molts discapacitats us ho podrien confirmar: en un moment o altre es poden haver sorprès a si mateixos sorprenent-se davant d’un altre minus -o d’una altra "persona amb diversitat funcional" (?!), si seguim l’últim dictat del llenguatge políticament correcte- afectat d’una discapacitat diferent o pitjor -o no tan pitjor, i fins i tot la mateixa, a vegades- que hom es troba a davant inesperadament… Això deu ser així perquè la realitat, la pura veritat, és que tots som diferents: més aviat és la normalitat, que és excepcional…; la normalitat, ben mirat, és una pura il·lusió de l’esperit, com diria l’avi Pla.
En fi, sigui com sigui, és sorprenent constatar aquest fet paradoxal: que les persones "normals" malden per ser diferents, sobretot les que viuen immerses en grans masses humanes, a les grans ciutats -que avui creixen com els bolets ho feien ahir-, i pels seus carrers veureu circular-hi tota mena de personatges curiosos, vestis tots de manera "personal" i "personalitzats" amb tota una gamma d’elements decoratius, des del pentinat a la roba, el calçat, els tatuatges, els pírcings, i tutti quanti… I en canvi, les persones que l’atzar ha fet "diferents", endossant-los de naixement o accidentalment un discriminador handicap físic per a tota la vida, aquestes fan mans i mànigues per esborrar aquesta diferència, per superar aquesta discriminació, i s’arrapen a tota mena de recursos per reivindicar-se, per reivindicar les seves habilitats: "no miris allò que em falta, sinó allò que em queda; no pas les meves mancances, sinó les meves capacitats"…
No hi ha dubte que els humans estem fets d’una pasta ben especial, i un dels ingredients deu ser, segur, l’esperit de contradicció.

Un altre exemple de superació, d’entomar l’adversitat amb bon humor: el de la bella Heather Mills, ex del bell beetle Paul McCartney, exmodel de passarel·la i ara model de persona…

Els americans, que són una gent eminentment pràctica, tenen més fàcil acceptar els handicaps propis o aliens (a les pel·lis made in USA, és habitual veure-hi, per bé que en segon pla, és clar, una persona amb cadira de rodes, un pàrquing reservat per a minus, etc…, com una cosa d’allò més normal). En aquest vídeo no hi ha cap espectadora que plori emocionada, com en l’altre de la parella asiàtica, però el públic recompensa amb grans aplaudiments l’esforç dels ballarins, i sobretot de la guapa dansaire i el seu fair play, el bon rotllo de la parella.

A través del blog de l’amic Quim Bonaventura, amb el qual vam coincidir divendres en un dinar-debat per parlar de la Llei de la Dependència organitzat per la UGT de Girona i que va tenir lloc en un restaurant de la ciutat, amb l’assistència del secretari general a la demarcació gironina, Camil Ros [atenció al personatge, que a més de tenir plana web pròpia, escriu un blog personal i un altre sobre l’art culinària, La cuina d’en Camil… per llepar-se’n els dits!], em vaig assabentar la setmana passada que la Confederació ECOM vol aprofitar l’avinentesa que el dia 3 de desembre vinent és el Dia internacional de les persones amb discapacitat per presentar públicament el Manifest que ha preparat per cridar l’atenció dels governs, administracions, partits i tota la societat en general sobre els temes que demanen una resolució més urgent.

[Segueix el text del Manifest, si en voleu fer un tast. He marcat en blau les paraules clau, per facilitar-ne la lectura en diagonal a algun eventual polític despistat i/o desvagat que pogués passar per aquí]

Manifest de la Confederació ECOM Catalunya

Amb motiu del
Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, les entitats de
persones amb discapacitat física de Catalunya agrupades a la
Confederació ECOM Catalunya han elaborat el present MANIFEST que, sense
esgotar la totalitat dels temes que avui els preocupen, vol cridar
l?atenció dels governs, de les administracions públiques, dels partits
polítics i de la societat catalana amb relació a aquelles situacions
que requereixen una actuació més urgent.

Les entitats membres de
la Confederació ECOM Catalunya treballem de forma conjunta per promoure
una major inclusió social i per l?increment de la qualitat de vida dels
catalans i catalanes amb discapacitat física, lluitem contra tot tipus
de discriminació, defensem l?exercici dels drets de ciutadania i exigim
la millora en cobertura i en qualitat dels serveis i prestacions que
requereix el nostre col·lectiu.

Des de fa molts anys, i
especialment a partir de la dècada dels 70, la lluita de les persones
amb discapacitat ha aconseguit millorar la informació i el coneixement
sense tòpics ni prejudicis de les problemàtiques que afecten el
col·lectiu, ha impulsat canvis importants en el reconeixement dels
drets i en la qualitat de vida de les persones, promovent millores que,
en molts casos, han beneficiat el conjunt de la societat.

No
obstant això, encara estem molt lluny d?una veritable igualtat i
inclusió social i, per tant, la nostra lluita continua sent necessària.

A
les portes d?un nou any que té com a reptes el desplegament de la Llei
Catalana de Serveis Socials i l?ampliació de l?atenció que preveu la
Llei per a la Promoció de l?Autonomia Personal i l?Atenció a les
Persones en Situació de Dependència, d?un any en què estan convocades
Eleccions Generals, les organitzacions de la Confederació ECOM
Catalunya

El dia 18 d’octubre el diari portava una notícia que va ser per a nosaltres, la gent que fem la revista L’Atípic, un motiu d’orgull i de fonda satisfacció, per dir-ho a la manera d’aquell que imita en Toni Albà. La nota de (meta)premsa deia:

Això va ser ahir dijous a la nit, una nit rodona com la lluna plena d’octubre que lluïa al cel, que els entesos diuen que és la més ufana de l’any. L’acte de lliurament dels premis va ser "molt desenfadat i carregat de bon humor", com diu el cronista del Diari de Girona, sí, però això no treu que sortir a recollir el guardó i dir quatre cosetes davant de tanta gent, col·legues i autoritats, i amb la solemnitat de l’ocasió, impressioni bastant i força. Per això, i tenint en compte la capacitat de memòria de peix amb què Déu ha adornat un servidor de vostès, curant-me en salut vaig tirar de xuleta… Tot sigui a fi de bé, que deia aquell. D’altra banda, el text no podia ser més senzill, crec. Ve’t-lo aquit, per si et pica la curiositat, desvagat lector:

"Bona nit a tothom.

"Se sol dir, i és veritat, que en la realització de qualsevol
projecte allò que costa no és posar-lo en marxa, sinó mantenir-lo, fer que
funcioni, i en un projecte editorial, com sabeu molt bé tots els presents,
encara més. Això també passa quan es tracta d?un projecte modest com el de L?Atípic (i en certa manera és probable
que sigui fins i tot més difícil precisament per això), i per tant, totes les
ajudes per tirar-lo endavant són benvingudes. En aquest sentit, només podem
tenir paraules d?agraïment per a la demarcació del Col·legi de Periodistes de
Catalunya a Girona, i de manera especial per al seu president, l?amic Narcís
Genís (i pel contuberni d?il·lustres que van pensar en nosaltres), que amb
aquest premi estem segurs que donaran un impuls important a la nostra publicació.

"Voldria també donar des d?aquí les gràcies a tothom que en
aquests vuit anys de vida de L?Atípic
ens han ajudat d?una manera o altra. I gràcies, especialment, com diria l?Antoni
Bassas, a l?equip que l?ha fet possible.

Gràcies, i bona nit".

No em vull descuidar d’esmentar i agrair la currada introducció de L’Atípic i GERD que havia preparat per a l’ocasió i que va llegir in situ en Manel Mesquita, editor del periòdic-e El Dimoni de Santa Eugènia de Ter i antic company de fatigues, que és un crac, i que també m’ha facilitat la foto que acompanya aquest apunt.

[Il·lustració: Foto de família dels guardonats, cadascú amb el seu trofeu (en aquesta ocasió una genialitat de l’artista olotí Kim Domene: un matamosques de metall amb una mosca serigrafiada a la pala), i algunes autoritats gironines, com l’alcaldessa de la ciutat, Anna Pagans, el sotsdelegat del Govern estatal, Francesc Francisco-Busquets, i el delegat del Govern, Jordi Martinoy. (Foto: Carme Ylla)]

Llegint el diari d’avui, topo amb una notícia trista: la mort sobtada,
diumenge passat a casa seva, a Alpicat, d’en Candi Villafañe Árboles,
que era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Lleida, en l’àrea de
Polítiques de Cohesió Social i Serveis a les Persones (a la fotografia
del costat d’aquestes ratlles, amb els restants membres de la
candidatura del PSC en les eleccions del maig passat). Era també
vicepresident de l’Associació de Paraplègics i Discapacitats Físics de
Lleida (Aspid), de la qual era soci fundador, i president alhora de
Discapacitats Físics de Lleida (Differ) i membre del Comitè Tècnic en
Tecnologia de la Rehabilitació (Cotter). Del 2003 al 2007 ja havia
assumit la regidoria de Serveis Personals, des de la qual va impulsar
programes d’atenció integral a les persones, així com programes de
prevenció de les drogodependències des de l’educació primària.
En Candi havia nascut a la ciutat de Lleida fa tot just 48 anys i era llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona.
Amb
motiu de la seva mort, l’alcalde de
Lleida, Àngel Ros, va decretar dos dies de dol i es van suspendre tots
els
actes oficials de l’Ajuntament. L’acte de comiat, una missa
concelebrada a la Seu de Lleida, va ser multitudinari, cosa gens
estranya tractant-se d’una persona de la seva bonhomia. Per què sempre
fa la sensació que se’n van els millors?

La trajectòria vital
de la Glòria Rognoni
ha anat sempre lligada al teatre, des que, encara adolescent, mentre estudiava
a l’Institut Italià de la ciutat comtal, va rebre el primer impacte que li va
fer descobrir la vocació teatral, veient la representació d’una obra de la Commedia dell’arte. Poc
després, el 1963, va entrar a formar part dels primers Els Joglars, quan encara
eren un grup de mim, i amb ells es van anar succeint els treballs i les
experiències, en uns anys de forta ebullició social, fins que en un assaig per
a la televisió d’Àlias Serrallonga va
patir una caiguda que li va lesionar irreversiblement la columna vertebral. A
partir d’aleshores va reiniciar la seva carrera artística amb la direcció
teatral, on ha redescobert la professió, i particularment des que ara fa deu
anys va fer-se càrrec d’un grup de teatre peculiar, integrat per actors
discapacitats de l’associació Femarec, a Barcelona.

-La notícia, el 1975,
va causar commoció: una actriu d’Els Joglars, Glòria Rognoni, cau d’una
bastida, durant un assaig, i queda malferida. L’accident et va deixar
paraplègica, i et va apartar de l’escena pública. Què vas fer a partir d’aleshores?

-Vaig desaparèixer, però relativament, eh? Vaig estar nou
mesos a l’hospital de la Vall
d’Hebron. Jo estava convençuda que, pel tipus de teatre que fèiem a Els
Joglars, tan corporal, ja no podria dedicar-m’hi més, i em vaig plantejar fins
i tot de fer Medicina, etc. Però un dia van venir a veure’m en Joan Baixas i la Teresa Calafell, del grup La Claca, que feien un teatre
de titelles molt espectacular, molt creatiu, i em van proposar de treballar amb
ells, en una obra, sobre una sèrie de dibuixos de Joan Miró que vam fer
corporis, convertint-los en ninots de cartró i roba que
en Miró després va pintar.

-Et refereixes a Mori el Merma, oi?

-Aquesta, sí. El dictador ja havia mort, però els
paral·lelismes amb el franquisme eren evidents, i va fer parlar molt. Doncs amb
aquesta obra em vaig reincorporar al teatre, però en feines de direcció, encara
que també hi sortia com a actriu, asseguda en una cadira. De fet, jo era l’únic
personatge de carn i ossos de l’obra, l’únic “normal”…

La vam estrenar al Liceu, però vam voltar per molts llocs. I després vaig tornar a Els Joglars, també a la direcció, amb l’Albert Boadella, i hi vaig estar uns set anys; vàrem fer moltes obres junts: Laetius, Teledeum, Olympic man… Però me’n vaig acabar cansant. Al principi la feina de creació en el grup era col·lectiva: cadascú proposava idees, i entre tots decidíem; però l’Albert cada dia tenia més clar què volia, i els actors més joves (l’Albert Boadella i jo som si fa no fa de la mateixa edat, i vam començar pràcticament alhora, amb 18-19 anys) ja veien Els Joglars com una institució, i no hi aportaven tant, ni amb l’espontaneïtat d’abans, i jo em trobava allà al mig, amb una participació cada cop més minsa, i vaig decidir que allò no m’interessava, i me’n vaig anar. Amb la Teresa Calafell (que ja és morta) vam fer coses molt interessants, com El deliri i altres, i després vaig estar una petita temporada amb La Cubana, i mentre hi era em van oferir de preparar les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Paralímpics de Barcelona ’92, que va ser un repte impressionant. Fins aleshores no s’havia fet mai una cosa com aquella. Hi havia el precedent de Seül [1988], però allà només es va fer una simple repetició de les cerimònies olímpiques. Al principi semblava que era el que ens oferien de fer també aquí, una proposta gens interessant, però llavors se’ns va acudir, amb en Pepo Sol [codirector d’Ovideo TV i artífex de les cerimònies olímpiques], de fer una cosa singular, i ell em va convèncer que jo era la persona idònia: “Del camp del teatre no hi ha cap altra persona discapacitada que ho pugui dirigir”, va argumentar, i ens hi vam posar, amb la Teresa Calafell, que érem carn i ungla i ens aveníem molt a tots nivells, sobretot en l’artístic, i junts vam crear les cerimònies. Una feina de dos anys: poca broma…

-I com et vas sentir,
a l’hora de reprendre l’activitat teatral?

-Doncs m’ho vaig prendre bastant bé, tot plegat… El meu
pare va patir tuberculosi molts anys, una història molt dura, i jo la vaig
viure, de joveneta. I sabíem que li havia arribat a rondar la idea del suïcidi,
perquè patia molt, s’ofegava… Jo tenia molt clar que abans que viure segons
quina vida, l’acabaria jo abans, no?, ho havíem comentat a vegades, amb els
amics. I en canvi, després de l’accident, em va sorprendre no haver-hi tornat a
pensar fins al cap de molt de temps… El cas és que, quan t’hi trobes, en una
situació tan absolutament diferent, tan… insòlita, o ho fas –que tampoc en
sentia la necessitat-, o tires endavant. Per una banda em sentia dins un forat,
fosc i profund, però per l’altra, per allò de la llei del pèndol, com més avall
anava, més amunt pujava, i veia el món des d’una perspectiva completament
diferent, com descobrint que hi havia un altre món, i un altre, i un altre…
Això no m’ha passat només a mi, sinó a la majoria dels que han tingut un
accident, o una cosa forta semblant. I aquesta descoberta, aquest nou punt de
vista, era com una compensació. Per tant, m’ho vaig prendre sempre amb una
certa filosofia, intentant assumir-ho.

-Però el fet de
treballar de nou en l’àmbit teatral et va portar alguna mena d’inseguretat?

-En l’època de La Claca em vaig adonar que aquesta altra faceta, la feina de direcció, se’m donava bé, que en sabia, i que m’agradava molt. I això em va compensar totalment. La tornada a Els Joglars va ser més dura. L’Albert no havia tingut mai cap ajudant de direcció, i per la meva part, allò d’haver de limitar-me a imaginar què faria jo dalt de l’escenari, sense poder-hi pujar físicament, em va destarotar molt, al principi, i no sabia gaire per on tirar. Però un cop vaig assumir que es tractava d’imaginar i suggerir-ho als actors, vaig veure que allò no tenia topall, i vaig disfrutar molt, sobretot en els primers espectacles, quan encara no estava tot tan tancat.

D’altra banda, també vaig fer alguna coseta com a actriu,
amb la Mercè Comas,
en Santi Ibáñez i altres, i m’ho vaig passar molt bé, interpretant. I finalment
va aparèixer Femarec, que em van demanar d’impartir un curs de teatre als nois i noies que treballaven a l’entitat, com una
activitat més, i així va començar la col·laboració amb ells. Va anar molt bé, i
des de llavors hem fet una obra de teatre cada any, i ja anem per l’onzena.

-I cada vegada amb un
nivell de sofisticació més alt.

-Sí, és clar. Vulguis que no, ells cada vegada en saben més,
i jo cada cop “dirigeixo” més, no?, i veus que ells com
a actors no tenen límit… A banda que és una cosa que va més enllà del
teatre.

-En l’aspecte
purament teatral, cuideu molt la part visual, estètica, de les obres.

-Sí, cert. A veure, jo he vist coses en teatre amb
actors discapacitats absolutament patètiques… A uns nanos amb síndrome de
Down no els pots fer fer segons què, coses que és obvi que no estan al seu
abast i que les faran malament…, i que malgrat tot els hi aplaudiràs perquè,
“pobrets!”, fan el que poden, però jo crec que no
és això. El que cal és que facin allò que ells poden fer bé. Aquestes persones tenen
uns grans recursos, enormes, són molt extravertides…, i poden fer bé unes
determinades coses, no altres. Hi ha una qüestió de dignitat, aquí. Tenen unes
limitacions, és clar, però si saps girar bé la truita, es converteixen en tot
el contrari: fan que en surtin unes obres diferents, insòlites, en què cuides
més tota la part més visual, amb un gran resultat: ara fa poc ens van donar un
premi de crítica [Premis Ciutat de Barcelona, menció especial], i no pas pel fet de ser un teatre
diferent, per la discapacitat, sinó per l’interès artístic de les obres,
exclusivament.

-La teva
pretensió és fer un teatre homologable, tot i els condicionants que siguin del
cas, oi?

-Just, i en això estem, deixant de costat falses modèsties.
D’altra banda, la gent ve al teatre amb una certa predisposició, hi ha alguna
cosa màgica entre el públic i els actors, que es mouen d’una manera molt
espontània, s’entreguen molt, i l’espectador hi veu més això que la “tècnica”.
Em passa a mi i tot, quan vaig a veure una obra amb
aquestes caracterísitiques, i puc dir que no és una cosa paternalista:
hi ha una entrega mútua. Bé, en tot cas, penso que és una llàstima que no se’n
vegi més, d’aquest teatre… Els programadors
tenen por, i costa que arrisquin (tan sols hem fet
dues de les obres a Sant Cugat i una a Sabadell, en la programació habitual del
teatre). Jo vaig fer dues temporades el programa “Bon dia, Catalunya”, a TV3, i tots
els periodistes destacaven que fos presentat per una
persona en cadira de rodes, com “un exemple per a les persones
discapacitades”, i jo els deia que no, que aquestes ja saben de què són
capaces, si les deixen; que l’exemple era per a les persones
no discapacitades, que havien d’entendre que podíem fer tant un programa
de TV com qualsevol altra cosa… Això és el mateix: aquest teatre és interessant
per als actors i actrius que el fan, però ho és
sobretot per al públic, que de cop els hi canvia la ment, la seva escala de
valors, el seu concepte de persona discapacitada. Aquesta cosa que us deia que hi ha que va més enllà del teatre és de les que més em
satisfan, i és per això també que m’agrada fer aquesta feina.

-¿I fins ara cap
cadena de TV no us ha proposat de retransmetre alguna de les vostres obres?

-No.

-És sorprenent, i més
veient les bones crítiques que recolliu, i la implicació de personatges com en
Joan Font, de Comediants, o en Josep M Benet i Jornet…

-Sí, però és així, costa molt. Però s’ha de tenir en compte
que tampoc som un grup professional. Ara fa tres anys vam entrar en un projecte
de la Unió Europea, d’intercanvi amb un grup de Liverpool i un altre de Lisboa, i vam haver de restringir l’elenc
habitual de 40-50 persones a una dotzena, perquè hi ha les limitacions econòmiques que hi ha… Si hi hagués més demanda,
potser també hi hauria més disponibilitat: és el peix que es mossega la cua.

-En aquesta activitat
teatral també compta el component terapèutic, no?

-I tant! El teatre és terapèutic per a tothom. Encara que no
sigui l’objectiu prioritari, aquest component hi és, no hi ha dubte.

-I com a directora,
els trobes de bon portar?

-Sí, a vegades tenen un plus de dificultat, però sovint és
al revés: es presten a interpretacions complicades, i fins i tot hi aporten
coses ells. Potser m’hi he acostumat, però jo els tracto com si no tinguessin
cap discapacitat. Va amb la feina de director, que hagis de fer de psicòleg i
del que calgui perquè les coses surtin…

-Com és la creació
d’una obra?, us baseu en un text o en algun tema concret?

-Depèn. Les idees sempre són meves, però també hem
encarregat algun text a algú conegut, que hi doni més repercussió, com en el
cas d’El dia, en què va intervenir-hi
en Benet i Jornet. Però he comprovat que és millor avançar sobre una idea i
desenvolupar-la junts, en el dia a dia dels assaigs. És laboriós, però la
creació sempre ho és. Amb l’obra El dubte
vam fer un joc molt interessant sobre el dubte hamletià: “Sóc o no sóc normal?”, fent-lo extensiu a la condició
de discapacitat, i plantejant-lo al públic, perquè d’una manera o altra tots en
som, de discapacitats. Aquesta era la conclusió, i la gent acabava aplaudint.
Dit això, jo també crec que entre els nois i noies
i jo hi ha un lligam molt estret, molt potent, perquè no em veuen com algú
estrany, sinó molt proper: jo també tinc una discapacitat, i els parlo amb
molta llibertat. En aquest sentit, la
meva discapacitat em resulta pràctica.

-La franquesa que hi
ha entre discapacitats sol sorprendre els eventuals observadors externs.

-És una gran teràpia, també. I sí, des de fora costa
d’entendre.

-Pel que expliques,
el teu interès social pel grup de teatre no era pas el leit motiv inicial, sinó que és sobrevingut.

-Sí, per a mi allò essencial és que es tracta de teatre.
Però aquest complement social, com el terapèutic, o el de denúncia social que
pugui haver-hi, també són molt importants, no cal dir-ho.

-A Els Joglars dius
que fèieu teatre bàsicament per diversió, però que llavors el mateix joc us
portava a topar amb els límits, tan estrets, de la política del moment.

-Ara també seria així: en primer lloc fer teatre, però amb
aquests valors afegits, oi? Al principi hi incorporàvem la discapacitat més
fugaçment, però ara en parlem sense cap problema, sense amagar-nos-en. El
teatre és un camí, és una via, tota la vida ha sigut així. En Els Joglars un
dels nostres divertiments era anar al límit, més
enllà d’allò permès per la censura
franquista, i veure què podíem fer i dir, i així fèiem una mica de
revulsiu.

-No es tractava de
fer denúncia, doncs.

-No era l’objectiu, però ho portàvem dins, i sorgia a mesura
que anàvem improvisant, i sovint sense calcular-ne les conseqüències, com va
passar amb La torna, que van arribar
a ser greus…

-T’has plantejat
dedicar-te algun dia a la direcció de manera, diguem-ne, professional?

-Ja m’hi he dedicat, abans d’ara, i de fet amb Femarec hi
tinc dedicació completa. Però no dic pas que no; si se’m proposés,
m’ho pensaria.

-Quanta gent sou, a
l’equip?

-Ara hi ha dues persones, la Iolanda Estelle i l’Ana Ruiz, que són responsables tant de la creació, de l’escenografia, vestuari, utilleria, atrezzo…, com de dirigir-ne l’execució amb els mateixos actors i
que és l’altra línia de treball, fer manualitats, és a dir, els
elements escenogràfics, roba,
màscares…

-Com valores els
ajuts dels organismes públics a la discapacitat?

-Falta molta sensibilitat, en aquest sector. Les normatives
no són prou amables, diríem. En la qüestió de les barreres arquitectòniques,
per exemple, queda molt per fer. Amb l’arquitecte Rovira-Beleta hem discutit
sobre aquesta moda d’ara de fer sense
rentamans les cabines dels waters
per a persones discapacitades, com si nosaltres ja fóssim “normals”… A causa de la meva discapacitat jo no tinc sensibilitat a
la pell, i tinc problemes de control d’esfínters, i
per tant puc tenir una “emergència” i que em calgui fer ús de la higiene personal, i penso que, per la meva dignitat
i per la dels altres, no m’he de veure obligada a fer-ho en els lavabos comuns, davant d’altres
persones que s’estan rentant les mans, pentinant-se, maquillant-se… Escolta, que jo no en sóc, de normal, no
m’agrada ser normal, ni ho he volgut ser mai… El meu avi ja m’ho deia de
petita, que no volgués ser una dona vulgar, normal i corrent, i tota la vida ho
he tingut present. Lo “normal” és acceptar que nosaltres tenim una certa
anormalitat, en el grau que sigui, i que no passa res perquè sigui així. Entre
poc i massa, vaja: no cal passar-se de voltes… I
després hi ha encara problemes per accedir sense barreres a l’escola o a la Universitat, o per trobar feina; hi ha les normes mal fetes, que no són universals
perquè tothom se’n pugui beneficiar: cecs, sords, gent gran… Els
professionals no se’n fan càrrec, de les situacions en què ens podem trobar, i
això cansa. La dependència, haver de necessitar l’ajut d’una altra persona,
marca una línia. Però els costa d’entendre-ho.

-I de la nostra
societat en general, ¿la trobes justificada una certa visió catastrofista que
en tenen alguns analistes?

-Crec que hi ha un gran culte a les coses externes,
supèrflues, i molt poc a les coses més profundes, que és el que aprens a
valorar amb la discapacitat, precisament. Tot és sempre una mica pendular: tot
va i tot torna. A mi no m’agrada ser catastrofista. Hi ha coses horroroses,
però n’hi ha que estan millor que mai. Ara bé: tendim a fixar-nos en el pitjor.
Un dia ho comentàvem amb en Lorenzo Milà: les bones notícies, que n’hi ha a
milers, no surten als informatius…, no són notícia. En el cas concret de la
discapacitat, a nivell humà, dins això que en diem l’estat del benestar, jo
crec que s’ha avançat, hi ha més sensibilitat que anys enrera. Ara mateix
s’acaba d’aprovar la llei de la dependència, que segur que és imperfecta, que té
defectes, però és una cosa més que tenim, un pas més. L’ésser
humà te l’obligació d’anar endavant i millorar, i tots, sense distinció de cap mena, formem part “d’aquest col·lectiu”, i tenim el dret d’aconseguir-ho.

Pilar Martínez / Fermí
Sidera

[Entrevista publicada al núm. 14 de L’Atípic, primavera del 2007]

Il·lustració: La Glòria Rognoni al despatx de casa seva, a la comarca del Vallès Occidental, en un entorn tranquil, propici a la creació teatral. (foto: FSR)