L'Hereu Riera

Hi havia una vegada dos talents de l’esport, cadascun en la seva especialitat… Un d’ells, andorrà, destacava en l’esquí, fins al punt que amb 17 anys -rècord de precocitat- va participar en els Jocs d’hivern de Sarajevo.
L’altre, d’Oliana (1972), a les terres de Ponent, amb 18 anys va guanyar el primer premi -categoria júnior- amb la seva moto, en l’especialitat d’enduro, en la qual quedaria més tard subcampió del món per nacions, subcampió d’Europa individual i campió d’Espanya. I a partir del 1998 va alternar les seves participacions a la Baja Aragón, on es va fer un tip de quedar campió (1998, 2000, 2001, 2003, 2005 i 2006), amb la del duríssim ralli París-Dakar, en deu ocasions, on es va fer famós per la seva tenacitat, que el va dur a quedar quart en dues edicions i a liderar la prova el 2006, any en què l’hauria guanyat si un accident no l’hi hagués impedit quatre dies abans d’arribar a la meta de Dakar.
L’any següent, el mes de març del 2007, va patir un altre accident, aquest fatal, mentre participava en el Ralli d’Almeria: la seva moto va topar amb una pedra de tan mala manera, que el cop li va fracturar les vèrtebres T7 i T8, i va quedar paraplègic.
Dos homes i un destí. L’altre campió, l’esquiador andorrà, va tornar l’any següent, 1985, al mateix escenari, a les pistes de Sarajevo, a disputar-hi la copa d’Europa, i un matí de boira espessa, mentre baixava eslàlom avall a tota pastilla, va patir un accident que el va deixar greument lesionat, també a la columna vertebral: paraplegia a nivell dorsal.
Però en comptes d’arrugar-se i retirar-se a la rebotiga, tant l’un com l’altre van tirar endavant: el primer, Albert Llovera Massana, canviant els esquís pel cotxe de competició, amb el qual va començar a guanyar campionats, primer de velocitat (campió d’Andorra i de Catalunya el 1998 i subcampió de Catalunya el 1991, 1999 i 2000), i després, a partir del 2001, en el campionat mundial de rallis, on va ser el primer pilot discapacitat a obtenir llicència per córrê’l (actualment són cap a 200), i en el qual va fer un setè lloc en el ralli de Finlàndia i vuitè en el de Còrsega, batallant amb els millors corredors del món de l’especialitat. Actualment participa en el campionat d’Espanya de rallis de terra, i en aquests moments va segon, quan falta una prova per disputar.
L’altre, Isidre Esteve Pujol, al cap d’un any de l’accident que el va descavalcar de la moto, ha escrit un llibre, La sort del meu destí -un dels més venuts aquest Sant Jordi-, on explica la seva experiència i la manera amb què ha encarat la vida a partir d’aquell moment, i ha decidit que tornarà a la competició -vol ser a la primera edició del Dakar americà-, i ara, igual que l’Albert, als comandaments -adaptats- d’un vehicle de quatre rodes, de l’equip Prosegur Activa Ssangyong, que li estan preparant, a resguard de mirades indiscretes, en un taller de la Bisbal d’Empordà.
Amb aquests dos monstres del món del motor, de la competició contra el cronòmetre i contra les dificultats, vam tenir el privilegi d’estar una cinquantena de conductors de cadira de rodes aquest dilluns passat, al Circuit de Catalunya, en un espai preparat per impartir-hi un curset de seguretat en la conducció de vehicles adaptats, a càrrec de l’Albert i l’Isidre i amb el patrocini de Guidosimplex i mitja dotzena d’empreses més del sector. Va ser tot un luxe, i una experiència més que tindrem per explicar als nostres néts…

La llista d’inscrits a la jornada va sorprendre els organitzadors, que no s’esperaven una participació tan alta, i els va obligar a fer tres mànegues. El curset tenia una part teòrica, impartida per l’Albert en una de les carpes muntades per a l’ocasió, que després es completava amb un reconeixement a peu del circuit marcat per cons, amb diferents obstacles per salvar i zones de diferent adherència on es van poder veure unes derrapades fantàstiques, al llarg del dia. Després venia la part pràctica: córrer aquest circuit a tota llet, a veure qui quedava primer i guanyava un suculent premi, de passada. Es podia fer amb el vehicle propi o amb un de deixat pels patrocinadors. Era ni més ni menys que un Mercedes C 220, de manera que ho vaig tenir clar de seguida: una ocasió com aquesta no es presenta pas cada dia… I a més, amb el meu copi, en Neme, vam fer un bon paper: vam quedar tercers, i vam passar ronda. A la tarda no vam quedar dels tres primers, però déu n’hi do com vam volar amb aquell monstre!…
Doncs res, que va ser una vivència bonica, per recordar, que els patrocinadors volen repetir, aquí a Catalunya (abans només s’havia fet una cosa com aquesta durant la Fira Orprotec, a València, aquesta tardor passada), però amb menys inscripció i amb més estona al volant, que és on la gent disfruten realment com camells. Al final tots ens en vam anar cap a casa amb un diploma de participació firmat pels dos pilots professionals i un obsequi de la casa comercial que va muntar el xou amb tant d’èxit -com ho prova el fet que, a més dels participants, va atraure un munt de periodistes de diferents mitjans i de bojos pel motor.