L'Hereu Riera

En el moment de fer l’entrevista, el ministre Pedro Solbes encara es resistia a admetre l’evidència de la crisi, però tothom n’anava rebent avisos, i la gent que remena les cireres en temes de cooperació van ser dels primers. Mals temps per a la lírica, aquests, i per a la solidaritat també. Com sempre, vaja, però ara potser una mica més.
La conversa amb el diputat Pere Trias enllaça amb la visita que el polític va fer a Cuba el mes de març-abril per ser present a la inauguració de la fàbrica de cadira de rodes d’Holguín, la producció de la qual és íntegrament per a benefici dels discapacitats de l’Illa i dels països veïns del Carib. A la revista també s’explica la campanya que ha engegat GERD per assegurar la continuïtat del projecte i donar-li l’impuls definitiu perquè sigui autosuficient, com a mínim.
En aquesta edició de L’Atípic també parlem dels parts naturals, i de l’ajuda de les doules a les dones embarassades; del CeDre; de dues associacions més, històriques, que penquen per ajudar els discapacitats: Aspronis i GIMM, i d’una de més jove, Ulls del Món, que fa una feina importantíssima per eradicar la ceguesa evitable (un concepte, una realitat, que hauria de fer caure la cara de vergonya als poderosos del món); de l’esport adaptat, per terra -‘Vies verdes’-, per mar -‘vela adaptada’- i per aire -vol amb ‘paramotor’- …I amb cinema, lletres i còmix completem l’edició, la tercera d’aquest any. I l’any que ve, amb la ditxosa crisi, haurem de millorar encara més el nostre estil de surfistes consumats. Andiamo!

Per animar i donar ressò a la campanya “Apadrina un somriure”, és a dir, a la recollida de recursos que està fent GERD per finançar la primera fase, decisiva, de funcionament de la FIOH, la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín, l’associació ha pogut comptar amb l’ajut d’un grup de músics de l’Havana, el Sexteto Maguey, que es guanyen la vida tocant en un local de l'”Habana Vieja”, el barri antic de la capital cubana. Els Maguey, que són uns vells amics de la colla de Sarrià, es van prestar a venir a Catalunya a fer una gira de promoció de la campanya, i han estat dos mesos tocant a tot arreu on se’ls ha demanat.
L’arribada del Sexteto Maguey va ser espectacular: al cap de dos dies -literal- d’haver aterrat s’estrenaven a Sarrià de Ter amb una versió en català de l’havanera “El meu avi”, que van cantar tot just acabat el pregó de la festa, pel fet que aquest any anava justament a càrrec de la gent de GERD: enfilats a dalt del balcó de la casa de la vila, en Tano i en Jan van llegir a mitges el text (que reprodueixo més avall). Va ser una encetada de festa major sensacional (en podeu llegir la referència que en fa l’alcalde, Roger Torrent, al seu bloc); i amb l’acompanyament del grup Maguey tindria una segona part uns dies més tard, el divendres 10 de setembre, en un “sopar cubà solidari” al pavelló municipal. Va ser un àpat multitudinari, amb 350 comensals, que va acabar amb ballaruga, naturalment, com estava cantat que passaria: aquests músics són molt bons, i la música cubana fa moure els esquelets. Del que es tractava, però, en realitat era que fes moure també a la solidaritat de la gent del nostre país, i déu n’hi do la feina que s’ha fet en dos mesos…
El dia 12 tornen al seu país, però abans faran un concert de comiat de la gira al pavelló de Lladó, on tocaran amb Los Delinqüentes, un grup de Jerez de la Frontera que diu que tenen un directe molt potent, i amb la banda figuerenca Factoria Sonora. El concert, no cal dir-ho, serà benèfic: la taquilla, els mojitos (quin gran invent!) i la venda de CD’s dels Maguey seran per a la causa.
…

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Pregó de la Festa Major de Sarrià de Ter 2008

[Tano]:

Bona nit a tothom.

Abans de començar,
permeteu-me agrair a en Roger, el senyor Alcalde, que ens hagi ofert la
distinció que representa fer aquest pregó. No hi ha dubte que el millor
reconeixement que pot rebre la tasca de GERD
és el de la família i els amics.

Abans-d’ahir vaig tornar de
Cuba. No m’hauria imaginat mai que arribaria a viatjar tant, amb la meva cadira
de rodes. Qui m’ho havia de dir, tan complicat que em semblava fa uns anys,
això de viatjar, i ara quasi passo més temps a fora que a casa…!

La culpa de tot és d’en
Popi: va ser ell que em va enredar, la primera vegada. Anar a Cuba… Jo és
clar que en tenia, de ganes de viatjar, i moltes,  però em feia por agafar l’avió i anar tan
lluny… El cas és que va venir en Popi i… bé, no sé si me’n va fer venir
ganes o senzillament em vaig deixar enredar, però quan me’n vaig adonar, ja estàvem
enfilats a dalt del primer dels tres avions que agafaríem aquell dia.

Aquell primer viatge a Cuba
va ser molt especial. Ja dúiem un munt d’hores de viatge, quan vam arribar a
aquell poblet perdut entre camps de canyes de sucre i palmeres, a pocs
quilòmetres de Guantánamo, situat enmig del no-res, fet de casetes de fusta,
amb la mainada mig despullada pels carrers… Com a discapacitat, vaig
disfrutar d’una sensació de superació personal indescriptible. I va ser quan em
trobava a la plenitud del meu èxtasi, que vaig conèixer l’Euclides, un veí del
Cai Honduras -el nom del poblet que us explicava. Amb la seva cadira de rodes
atrotinada, va sortir de dins d’una d’aquelles barraques i em va fer baixar
dels núvols: en aquell poblet, que a mi em resultava d’un exotisme digne d’un
documental, també hi vivia gent amb discapacitats com la meva…

Segur que el fet que tots
dos anéssim en cadira de rodes ho va acabar de fer més fàcil, però el cas és
que amb l’Euclides vam connectar de seguida. De fet, vàrem estrenar una amistat
que a dia d’avui encara en gaudeixo.

El contacte amb l’Euclides
va continuar i es va ampliar a Guantánamo, la capital de la província, on vam
conèixer la gent de l’ACLIFIM, l’associació de discapacitats d’allà,  i a través d’ells vam poder conèixer la
situació dels discapacitats cubans, i d’aquí va sorgir la nostra inquietud per col·laborar
en tot allò que poguéssim. Podem dir, doncs, que ja en aquest primer viatge a
Cuba va néixer el primer dels projectes de cooperació que GERD ha dut a terme des de llavors i fins avui, i
que ens han lligat a l’illa fins al punt de ser com la nostra segona casa.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

En tot aquest temps, amb els companys de GERD hem anat passejant el nom de Sarrià per tots els
llocs on hem estat, i és que, quan viatges, la pregunta és obligada: “Y
tú, ¿de dónde eres?”. La resposta ja està entrenada: “De
Sarrià de Ter, un pueblecito a cien quilómetros al norte de Barcelona, ya
sabes, donde las Olimpiadas del 92…”. Y cuénteme: ¿cómo es su pueblecito?…”.
Aquesta pregunta ja és més complicada… No els hi solo pas explicar que Sarrià
és un poble petit, sense grans paratges naturals, ni gaires edificis
d’interès arquitectònic. Tampoc m’agrada explicar que tenim la carretera
d’entrar a Girona que travessa pel mig del poble, que ara ens amplien
l’autopista a 8 carrils, o que ens fan passar la línia del tren d’alta
velocitat sense posar-hi parada…

Però a Sarrià se l’ha identificat per les carreteres, pel fum i per la
pudor de la fàbrica de paper. Afortunadament, el fum i la pudor ja formen part
del passat. Però també la xemeneia, gràcies a la qual molta gent de fora sabia
on trobar el nostre poble, però ens va fer gràcia tirar-la a terra, i ara ja només
ens queden les àguiles feixistes del Pont de l’Aigua. Espero que sabrem conservar-les…

En fi…, el que ens porta aquí és
donar el tret de sortida a la
Festa Major d’aquest any. A Sarrià sabem que per damunt de totes les festes -religioses,
tradicionals, rockeres, de barri o d’estiu- hi ha la mare de totes les festes,
que és la Festa Major.

A
Sarrià, sense fer gaire escàndol, santifiquem quasi totes les festes de
precepte, i alguna més que ens hem inventat nosaltres… La Butirrock, per
exemple: des d’aquella primera edició, disfressada de botifarrada per vendre la moto a les autoritats, fins a
la d’enguany, ja en són quinze. Diuen que l’any vinent, amb les obres del TGV,
no n’hi haurà. Però, si cal, sempre es pot fer en un altre lloc… Jo crec que
tindrem Butirrock mentre hi hagi gent jove amb ganes de fer-la i gent gran amb
ganes de deixar-la fer.

Tornant a allò que dèiem… A la vida, per
disfrutar realment de qualsevol cosa que facis,  l’has de compartir amb els de casa. Per
això quan em
pregunten com és el meu poble  m’agrada
explicar que el millor que tenim a Sarrià és la nostra gent i que, com que el
poble és petit, ens coneixem tots; que som un poble hospitalari, solidari i
col·laborador.

Els companys de l’equip de GERD us ho poden confirmar: quan ens vam trobar per
tirar endavant el projecte de publicació de la revista L’Atípic,
ara fa més de deu anys, va ser a Sarrià que vam trobar l’acolliment necessari
per fer-lo realitat. I així ha estat també amb els
projectes de cooperació amb els discapacitats d’Amèrica Central, en què la gent
de Sarrià, tot el poble, sempre ens han fet costat.

Em penso que serà
millor, però, que d’aquest tema us en parli algú que no és de Sarrià, però que
ho sap prou bé des que hi va aterrar, ara fa ja uns anys, i va entrar en
contacte amb aquest poble… I de passada donaré la raó a la meva mare, que quan li vaig dir que
aquest any faria el pregó jo, em va preguntar: “I per què te’l fan fer a
tu?, que no tenen ningú més?… Que parli en Jan, que ell sí que en sap,
de parlar”. Així que… aquí el teniu!

[Jan]:  

Hola, molt bona
nit a tothom…

Què us n’haig
de dir, de Sarrià?…La veritat és que jo només coneixia el poble de passar-hi
amb cotxe amb els meus pares i veure-hi la fàbrica de la Coca-cola, on em
pensava que s’hi fabricaven totes les coca-coles del món! Però, amb el temps,
un company, en Pau, em va parlar de GERD
i de la feina que feien. Em deia que els havia de conèixer, i així va ser. Tant,
que a la setmana d’haver-ho fet ja estava volant cap a Cuba amb ells…

Darrerament, a GERD hem rebut
alguns reconeixements a la nostra feina que de vegades ens han fet dubtar de si
ens els mereixíem gaire més que aquell burro que de casualitat va fer sonar la flauta… Però aquest
és diferent, perquè ens ve de la gent de Sarrià, un poble que, si l’haguéssim
de definir amb un adjectiu, crec que
seria el d’acollidor, perquè, com bé
deia en Tano fa un moment, ha estat gràcies a la seva hospitalitat que
nosaltres hem pogut funcionar i tirar endavant els nostres projectes, un
darrera l’altre, i això comptant amb la seva complicitat i el seu suport; i a
més de treballar gràcies a la seva ajuda, hem pogut fer-ho sentint-nos com si
estiguéssim a casa nostra. Deu ser que, com diu la dita, és en els pobles
petits, igual que en els pots petits, on hi ha la bona confitura…

Jo, el que us
diria com a “fill adoptiu” de Sarrià, és que no canvieu mai, perquè un poble
amb aquest capital en té per donar i per vendre.

I ara, si ens
ho permeteu, abans de començar la gresca, i aprofitant que tenim aquí present
tan distingida audiència, us passarem un vídeo amb una petita exposició de la
feina que fem des de GERD i que us
convidem a compartir. Són unes imatges de la cooperació amb els discapacitats
de Cuba i amb els de la ciutat guatemalenca d’Aguacatán, amb la qual, com sabeu,
Sarrià de Ter hi està agermanada.

…

[Presentació
dels músics del grup Maguey]

Ells són el Sexteto
Maguey, uns vells amics de l’Havana que des del primer viatge ens han acompanyat
en les aventures i desventures que els components de GERD
hem tingut a Cuba en tots aquests anys. Seran amb nosaltres el mesos de
setembre i octubre per ajudar amb la seva musica a fer difusió dels projectes
de GERD. El dimecres dia 10, al pavelló
de Sarrià, us convidem al sopar de cuina típica cubana i després al seu concert,
que serà tot seguit. Us hi esperem.

Que comencin,
doncs, les festes. BONA FESTA MAJOR!

Sarrià de Ter, setembre del 2008