L'Hereu Riera

La trajectòria vital
de la Glòria Rognoni
ha anat sempre lligada al teatre, des que, encara adolescent, mentre estudiava
a l’Institut Italià de la ciutat comtal, va rebre el primer impacte que li va
fer descobrir la vocació teatral, veient la representació d’una obra de la Commedia dell’arte. Poc
després, el 1963, va entrar a formar part dels primers Els Joglars, quan encara
eren un grup de mim, i amb ells es van anar succeint els treballs i les
experiències, en uns anys de forta ebullició social, fins que en un assaig per
a la televisió d’Àlias Serrallonga va
patir una caiguda que li va lesionar irreversiblement la columna vertebral. A
partir d’aleshores va reiniciar la seva carrera artística amb la direcció
teatral, on ha redescobert la professió, i particularment des que ara fa deu
anys va fer-se càrrec d’un grup de teatre peculiar, integrat per actors
discapacitats de l’associació Femarec, a Barcelona.

-La notícia, el 1975,
va causar commoció: una actriu d’Els Joglars, Glòria Rognoni, cau d’una
bastida, durant un assaig, i queda malferida. L’accident et va deixar
paraplègica, i et va apartar de l’escena pública. Què vas fer a partir d’aleshores?

-Vaig desaparèixer, però relativament, eh? Vaig estar nou
mesos a l’hospital de la Vall
d’Hebron. Jo estava convençuda que, pel tipus de teatre que fèiem a Els
Joglars, tan corporal, ja no podria dedicar-m’hi més, i em vaig plantejar fins
i tot de fer Medicina, etc. Però un dia van venir a veure’m en Joan Baixas i la Teresa Calafell, del grup La Claca, que feien un teatre
de titelles molt espectacular, molt creatiu, i em van proposar de treballar amb
ells, en una obra, sobre una sèrie de dibuixos de Joan Miró que vam fer
corporis, convertint-los en ninots de cartró i roba que
en Miró després va pintar.

-Et refereixes a Mori el Merma, oi?

-Aquesta, sí. El dictador ja havia mort, però els
paral·lelismes amb el franquisme eren evidents, i va fer parlar molt. Doncs amb
aquesta obra em vaig reincorporar al teatre, però en feines de direcció, encara
que també hi sortia com a actriu, asseguda en una cadira. De fet, jo era l’únic
personatge de carn i ossos de l’obra, l’únic “normal”…

La vam estrenar al Liceu, però vam voltar per molts llocs. I després vaig tornar a Els Joglars, també a la direcció, amb l’Albert Boadella, i hi vaig estar uns set anys; vàrem fer moltes obres junts: Laetius, Teledeum, Olympic man… Però me’n vaig acabar cansant. Al principi la feina de creació en el grup era col·lectiva: cadascú proposava idees, i entre tots decidíem; però l’Albert cada dia tenia més clar què volia, i els actors més joves (l’Albert Boadella i jo som si fa no fa de la mateixa edat, i vam començar pràcticament alhora, amb 18-19 anys) ja veien Els Joglars com una institució, i no hi aportaven tant, ni amb l’espontaneïtat d’abans, i jo em trobava allà al mig, amb una participació cada cop més minsa, i vaig decidir que allò no m’interessava, i me’n vaig anar. Amb la Teresa Calafell (que ja és morta) vam fer coses molt interessants, com El deliri i altres, i després vaig estar una petita temporada amb La Cubana, i mentre hi era em van oferir de preparar les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Paralímpics de Barcelona ’92, que va ser un repte impressionant. Fins aleshores no s’havia fet mai una cosa com aquella. Hi havia el precedent de Seül [1988], però allà només es va fer una simple repetició de les cerimònies olímpiques. Al principi semblava que era el que ens oferien de fer també aquí, una proposta gens interessant, però llavors se’ns va acudir, amb en Pepo Sol [codirector d’Ovideo TV i artífex de les cerimònies olímpiques], de fer una cosa singular, i ell em va convèncer que jo era la persona idònia: “Del camp del teatre no hi ha cap altra persona discapacitada que ho pugui dirigir”, va argumentar, i ens hi vam posar, amb la Teresa Calafell, que érem carn i ungla i ens aveníem molt a tots nivells, sobretot en l’artístic, i junts vam crear les cerimònies. Una feina de dos anys: poca broma…

-I com et vas sentir,
a l’hora de reprendre l’activitat teatral?

-Doncs m’ho vaig prendre bastant bé, tot plegat… El meu
pare va patir tuberculosi molts anys, una història molt dura, i jo la vaig
viure, de joveneta. I sabíem que li havia arribat a rondar la idea del suïcidi,
perquè patia molt, s’ofegava… Jo tenia molt clar que abans que viure segons
quina vida, l’acabaria jo abans, no?, ho havíem comentat a vegades, amb els
amics. I en canvi, després de l’accident, em va sorprendre no haver-hi tornat a
pensar fins al cap de molt de temps… El cas és que, quan t’hi trobes, en una
situació tan absolutament diferent, tan… insòlita, o ho fas –que tampoc en
sentia la necessitat-, o tires endavant. Per una banda em sentia dins un forat,
fosc i profund, però per l’altra, per allò de la llei del pèndol, com més avall
anava, més amunt pujava, i veia el món des d’una perspectiva completament
diferent, com descobrint que hi havia un altre món, i un altre, i un altre…
Això no m’ha passat només a mi, sinó a la majoria dels que han tingut un
accident, o una cosa forta semblant. I aquesta descoberta, aquest nou punt de
vista, era com una compensació. Per tant, m’ho vaig prendre sempre amb una
certa filosofia, intentant assumir-ho.

-Però el fet de
treballar de nou en l’àmbit teatral et va portar alguna mena d’inseguretat?

-En l’època de La Claca em vaig adonar que aquesta altra faceta, la feina de direcció, se’m donava bé, que en sabia, i que m’agradava molt. I això em va compensar totalment. La tornada a Els Joglars va ser més dura. L’Albert no havia tingut mai cap ajudant de direcció, i per la meva part, allò d’haver de limitar-me a imaginar què faria jo dalt de l’escenari, sense poder-hi pujar físicament, em va destarotar molt, al principi, i no sabia gaire per on tirar. Però un cop vaig assumir que es tractava d’imaginar i suggerir-ho als actors, vaig veure que allò no tenia topall, i vaig disfrutar molt, sobretot en els primers espectacles, quan encara no estava tot tan tancat.

D’altra banda, també vaig fer alguna coseta com a actriu,
amb la Mercè Comas,
en Santi Ibáñez i altres, i m’ho vaig passar molt bé, interpretant. I finalment
va aparèixer Femarec, que em van demanar d’impartir un curs de teatre als nois i noies que treballaven a l’entitat, com una
activitat més, i així va començar la col·laboració amb ells. Va anar molt bé, i
des de llavors hem fet una obra de teatre cada any, i ja anem per l’onzena.

-I cada vegada amb un
nivell de sofisticació més alt.

-Sí, és clar. Vulguis que no, ells cada vegada en saben més,
i jo cada cop “dirigeixo” més, no?, i veus que ells com
a actors no tenen límit… A banda que és una cosa que va més enllà del
teatre.

-En l’aspecte
purament teatral, cuideu molt la part visual, estètica, de les obres.

-Sí, cert. A veure, jo he vist coses en teatre amb
actors discapacitats absolutament patètiques… A uns nanos amb síndrome de
Down no els pots fer fer segons què, coses que és obvi que no estan al seu
abast i que les faran malament…, i que malgrat tot els hi aplaudiràs perquè,
“pobrets!”, fan el que poden, però jo crec que no
és això. El que cal és que facin allò que ells poden fer bé. Aquestes persones tenen
uns grans recursos, enormes, són molt extravertides…, i poden fer bé unes
determinades coses, no altres. Hi ha una qüestió de dignitat, aquí. Tenen unes
limitacions, és clar, però si saps girar bé la truita, es converteixen en tot
el contrari: fan que en surtin unes obres diferents, insòlites, en què cuides
més tota la part més visual, amb un gran resultat: ara fa poc ens van donar un
premi de crítica [Premis Ciutat de Barcelona, menció especial], i no pas pel fet de ser un teatre
diferent, per la discapacitat, sinó per l’interès artístic de les obres,
exclusivament.

-La teva
pretensió és fer un teatre homologable, tot i els condicionants que siguin del
cas, oi?

-Just, i en això estem, deixant de costat falses modèsties.
D’altra banda, la gent ve al teatre amb una certa predisposició, hi ha alguna
cosa màgica entre el públic i els actors, que es mouen d’una manera molt
espontània, s’entreguen molt, i l’espectador hi veu més això que la “tècnica”.
Em passa a mi i tot, quan vaig a veure una obra amb
aquestes caracterísitiques, i puc dir que no és una cosa paternalista:
hi ha una entrega mútua. Bé, en tot cas, penso que és una llàstima que no se’n
vegi més, d’aquest teatre… Els programadors
tenen por, i costa que arrisquin (tan sols hem fet
dues de les obres a Sant Cugat i una a Sabadell, en la programació habitual del
teatre). Jo vaig fer dues temporades el programa “Bon dia, Catalunya”, a TV3, i tots
els periodistes destacaven que fos presentat per una
persona en cadira de rodes, com “un exemple per a les persones
discapacitades”, i jo els deia que no, que aquestes ja saben de què són
capaces, si les deixen; que l’exemple era per a les persones
no discapacitades, que havien d’entendre que podíem fer tant un programa
de TV com qualsevol altra cosa… Això és el mateix: aquest teatre és interessant
per als actors i actrius que el fan, però ho és
sobretot per al públic, que de cop els hi canvia la ment, la seva escala de
valors, el seu concepte de persona discapacitada. Aquesta cosa que us deia que hi ha que va més enllà del teatre és de les que més em
satisfan, i és per això també que m’agrada fer aquesta feina.

-¿I fins ara cap
cadena de TV no us ha proposat de retransmetre alguna de les vostres obres?

-No.

-És sorprenent, i més
veient les bones crítiques que recolliu, i la implicació de personatges com en
Joan Font, de Comediants, o en Josep M Benet i Jornet…

-Sí, però és així, costa molt. Però s’ha de tenir en compte
que tampoc som un grup professional. Ara fa tres anys vam entrar en un projecte
de la Unió Europea, d’intercanvi amb un grup de Liverpool i un altre de Lisboa, i vam haver de restringir l’elenc
habitual de 40-50 persones a una dotzena, perquè hi ha les limitacions econòmiques que hi ha… Si hi hagués més demanda,
potser també hi hauria més disponibilitat: és el peix que es mossega la cua.

-En aquesta activitat
teatral també compta el component terapèutic, no?

-I tant! El teatre és terapèutic per a tothom. Encara que no
sigui l’objectiu prioritari, aquest component hi és, no hi ha dubte.

-I com a directora,
els trobes de bon portar?

-Sí, a vegades tenen un plus de dificultat, però sovint és
al revés: es presten a interpretacions complicades, i fins i tot hi aporten
coses ells. Potser m’hi he acostumat, però jo els tracto com si no tinguessin
cap discapacitat. Va amb la feina de director, que hagis de fer de psicòleg i
del que calgui perquè les coses surtin…

-Com és la creació
d’una obra?, us baseu en un text o en algun tema concret?

-Depèn. Les idees sempre són meves, però també hem
encarregat algun text a algú conegut, que hi doni més repercussió, com en el
cas d’El dia, en què va intervenir-hi
en Benet i Jornet. Però he comprovat que és millor avançar sobre una idea i
desenvolupar-la junts, en el dia a dia dels assaigs. És laboriós, però la
creació sempre ho és. Amb l’obra El dubte
vam fer un joc molt interessant sobre el dubte hamletià: “Sóc o no sóc normal?”, fent-lo extensiu a la condició
de discapacitat, i plantejant-lo al públic, perquè d’una manera o altra tots en
som, de discapacitats. Aquesta era la conclusió, i la gent acabava aplaudint.
Dit això, jo també crec que entre els nois i noies
i jo hi ha un lligam molt estret, molt potent, perquè no em veuen com algú
estrany, sinó molt proper: jo també tinc una discapacitat, i els parlo amb
molta llibertat. En aquest sentit, la
meva discapacitat em resulta pràctica.

-La franquesa que hi
ha entre discapacitats sol sorprendre els eventuals observadors externs.

-És una gran teràpia, també. I sí, des de fora costa
d’entendre.

-Pel que expliques,
el teu interès social pel grup de teatre no era pas el leit motiv inicial, sinó que és sobrevingut.

-Sí, per a mi allò essencial és que es tracta de teatre.
Però aquest complement social, com el terapèutic, o el de denúncia social que
pugui haver-hi, també són molt importants, no cal dir-ho.

-A Els Joglars dius
que fèieu teatre bàsicament per diversió, però que llavors el mateix joc us
portava a topar amb els límits, tan estrets, de la política del moment.

-Ara també seria així: en primer lloc fer teatre, però amb
aquests valors afegits, oi? Al principi hi incorporàvem la discapacitat més
fugaçment, però ara en parlem sense cap problema, sense amagar-nos-en. El
teatre és un camí, és una via, tota la vida ha sigut així. En Els Joglars un
dels nostres divertiments era anar al límit, més
enllà d’allò permès per la censura
franquista, i veure què podíem fer i dir, i així fèiem una mica de
revulsiu.

-No es tractava de
fer denúncia, doncs.

-No era l’objectiu, però ho portàvem dins, i sorgia a mesura
que anàvem improvisant, i sovint sense calcular-ne les conseqüències, com va
passar amb La torna, que van arribar
a ser greus…

-T’has plantejat
dedicar-te algun dia a la direcció de manera, diguem-ne, professional?

-Ja m’hi he dedicat, abans d’ara, i de fet amb Femarec hi
tinc dedicació completa. Però no dic pas que no; si se’m proposés,
m’ho pensaria.

-Quanta gent sou, a
l’equip?

-Ara hi ha dues persones, la Iolanda Estelle i l’Ana Ruiz, que són responsables tant de la creació, de l’escenografia, vestuari, utilleria, atrezzo…, com de dirigir-ne l’execució amb els mateixos actors i
que és l’altra línia de treball, fer manualitats, és a dir, els
elements escenogràfics, roba,
màscares…

-Com valores els
ajuts dels organismes públics a la discapacitat?

-Falta molta sensibilitat, en aquest sector. Les normatives
no són prou amables, diríem. En la qüestió de les barreres arquitectòniques,
per exemple, queda molt per fer. Amb l’arquitecte Rovira-Beleta hem discutit
sobre aquesta moda d’ara de fer sense
rentamans les cabines dels waters
per a persones discapacitades, com si nosaltres ja fóssim “normals”… A causa de la meva discapacitat jo no tinc sensibilitat a
la pell, i tinc problemes de control d’esfínters, i
per tant puc tenir una “emergència” i que em calgui fer ús de la higiene personal, i penso que, per la meva dignitat
i per la dels altres, no m’he de veure obligada a fer-ho en els lavabos comuns, davant d’altres
persones que s’estan rentant les mans, pentinant-se, maquillant-se… Escolta, que jo no en sóc, de normal, no
m’agrada ser normal, ni ho he volgut ser mai… El meu avi ja m’ho deia de
petita, que no volgués ser una dona vulgar, normal i corrent, i tota la vida ho
he tingut present. Lo “normal” és acceptar que nosaltres tenim una certa
anormalitat, en el grau que sigui, i que no passa res perquè sigui així. Entre
poc i massa, vaja: no cal passar-se de voltes… I
després hi ha encara problemes per accedir sense barreres a l’escola o a la Universitat, o per trobar feina; hi ha les normes mal fetes, que no són universals
perquè tothom se’n pugui beneficiar: cecs, sords, gent gran… Els
professionals no se’n fan càrrec, de les situacions en què ens podem trobar, i
això cansa. La dependència, haver de necessitar l’ajut d’una altra persona,
marca una línia. Però els costa d’entendre-ho.

-I de la nostra
societat en general, ¿la trobes justificada una certa visió catastrofista que
en tenen alguns analistes?

-Crec que hi ha un gran culte a les coses externes,
supèrflues, i molt poc a les coses més profundes, que és el que aprens a
valorar amb la discapacitat, precisament. Tot és sempre una mica pendular: tot
va i tot torna. A mi no m’agrada ser catastrofista. Hi ha coses horroroses,
però n’hi ha que estan millor que mai. Ara bé: tendim a fixar-nos en el pitjor.
Un dia ho comentàvem amb en Lorenzo Milà: les bones notícies, que n’hi ha a
milers, no surten als informatius…, no són notícia. En el cas concret de la
discapacitat, a nivell humà, dins això que en diem l’estat del benestar, jo
crec que s’ha avançat, hi ha més sensibilitat que anys enrera. Ara mateix
s’acaba d’aprovar la llei de la dependència, que segur que és imperfecta, que té
defectes, però és una cosa més que tenim, un pas més. L’ésser
humà te l’obligació d’anar endavant i millorar, i tots, sense distinció de cap mena, formem part “d’aquest col·lectiu”, i tenim el dret d’aconseguir-ho.

Pilar Martínez / Fermí
Sidera

[Entrevista publicada al núm. 14 de L’Atípic, primavera del 2007]

Il·lustració: La Glòria Rognoni al despatx de casa seva, a la comarca del Vallès Occidental, en un entorn tranquil, propici a la creació teatral. (foto: FSR)