L'Hereu Riera

Un bon dia els primats avantpassats nostres es van posar drets, i els van quedar les mans lliures per fer-les servir en altres menesters, i aquí va començar tot. Des de llavors l’home ha recorregut un llarg camí fins a la plena humanitat, que només l’assolirà del tot “quan socialitzi el coneixement” que ha anat acumulant al llarg del temps, segons el doctor Eudald Carbonell i Roura (Ribes de Freser, 1953), catedràtic de Prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili i codirector del mundialment famós jaciment d’Atapuerca. Sobre l’home i la seva evolució en vam parlar amb ell extensament aquest estiu a l’Abric Romaní de Capellades (Anoia), on una colla de futurs paleontòlegs graten la terra amb infinita paciència per arrencar-li els secrets del nostre passat remot.

-La paleontologia seria un assaig de mirada honesta cap al passat de l’home?
-L’honestedat va intrínseca amb la ciència. Si la ciència no fos honesta, tot això que coneixem no seria res.
-Tenim tendència a pensar que l’home és el sostre evolutiu de la naturalesa. És correcta, aquesta visió?
-Els humans som producte de l’atzar.
-La bipedestació ens va deixar les mans lliures, però aquella decisió sembla que tenia contraindicacions, perquè al cap del temps la postura d’anar drets ens dóna problemes estructurals: de columna, de genolls, etc, no?
-L’evolució no té direcció: és un procés. A nosaltres ens ha convertit en homínids, i els homínids tenen aquestes característiques. Però sí que va ser extraordinària entre els quadrúpedes avantpassats nostres, i es va convertir en un avantatge selectiu: el fet de posar-nos drets ens va permetre transportar coses, crear i perfeccionar les eines, etc.
-Al llibre Encara no som humans referiu el cas d’un homínid que estava bastant avariat, segons les restes, i que en canvi tenia una posició aristocràtica, dins el grup humà al qual pertanyia. En versió actualitzada, seria un discapacitat que tot i ser-ho va viure una situació de privilegi…
-Exactament. Casos com aquest es donen per raons de prestigi o de coneixement dels individus, o perquè podien mantenir el grup cohesionat, per selecció del treball, perquè eren capaços de reproduir-se… Un avi, per exemple, pot ser que conegui perfectament tot el mapa del territori.
-En tot cas seria un discapacitat que ocupava una posició preeminent, que és una cosa que no sol passar, en la nostra societat actual, on més aviat fa funcions alternes…
-És que la falta de mobilitat és una qüestió important, això és una cosa que no s’ha d’oblidar… També passa que els discapacitats són una minoria. Si fossin la majoria, tot estaria perfectament adaptat! I això no és una discriminació negativa. Això passa amb tot: és una qüestió molt lligada a la selecció natural. I el que ha de fer la selecció cultural és canviar aquests mecanismes: un discapacitat por fer moltes feines, a la societat. Actualment -i és la meva opinió-, els grups molt petits poden fer pressió, perquè la societat és plàstica. Abans, entre els caçadors-recol·lectors, o t’adaptaves tu, o llepaves. I si algú malgrat tot se’n sortia, era perquè tot i la seva mancança física era important per alguna raó, segur. És a dir, que eren molt socialitzats, ja.
-Tanmateix, encara ara els minusvàlids continuen dins la marginalitat.
-Per allò que us deia, perquè són una minoria. Si fossin una majoria -parlant ara científicament-, seria molt diferent. Això no és justificar el que passa, eh?, sinó entendre-ho.
-Però probablement hi havia alguna cosa més, perquè en els discapacitats, i especialment en els psíquics, s’hi percebia una mena de càstig bíblic, i fins fa quatre dies se’ls tancava a casa i se’ls amagava a la resta de la gent.
-Esteu parlant de nosaltres, però entre els indis de les praderes americanes, per exemple, no era pas així: allà se’ls tractava de manera especial, perquè se’ls considerava enviats dels déus. Això depèn de cada cultura.
-En canvi dins la cultura occidental, d’arrel cristiana, sí que hi havia aquesta prevenció.
-D’arrel cristiana, i encara més concretament capitalista, que és la que integra aquests valors. És una qüestió de valors, subjectiva.
-Un altre cas radicalment diferent d’agafar-se aquesta qüestió: l’eugenèsia dels nazis, del nazisme.
-Aquest és un cas característic de pensament subjectiu, idealista…, la mitificació de la puresa de les races, etc. És tremendo pensar que puguem eliminar la variabilitat, una pretensió que científicament és una bestiesa. Però, curiosament, és un concepte que s’aplica contínuament…
-Des del punt de vista de l’evolució, els nazis s’haurien arrogat la funció de la selecció natural, determinant qui havia de sobreviure?
-L’evolució humana seria precisament que la selecció cultural permeti que la selecció natural no actuï amb eficàcia. La naturalesa és el més cruel que hi ha. I allò terrible és que la naturalesa ens hagi connectat aquesta crueltat. El que hem de fer, en l’organització humana, és anar substituint a poc a poc la selecció natural, en el sentit de mantenir la variabilitat, la diversitat, i corregir fenòmens com aquest… La naturalesa és cruel. Si tinguéssim algun concepte per explicar de manera objectiva la naturalesa seria la seva crueltat.
-Començant per la simple qüestió de la supervivència: en el regne animal, sempre és a costa de la mort d’un altre ésser viu. Això ens inclou a nosaltres, que tenim darrera tota una indústria dedicada a la producció de carn per al consum…
-No hi ha cap depredador tan eficaç com l’home. Per tant, ni tan sanguinari ni tan cruel, parlant clar. Per evitar-ho, ens hauríem de menjar animals morts. I de fet així, amb el carronyerisme, la humanitat va viure molt de temps. És l’única manera de no ser depredadors…
-En general, els jaciments revelen les línies de migració dels grups humans, o és a l’inrevés?
-Els corredors geogràfics porten com a conseqüència els jaciments.
-I com és que s’establien en llocs com Atapuerca, a l’actual província de Burgos, que a l’hivern hi fa un fred que pela, i no ho feien a la vora del mar, en llocs de clima més suau?
-Ja hi eren: el litoral estava molt poblat. El que passa és que a penes en van quedar indicis.
-En un altre passatge del vostre llibre dieu que totes les generacions tenen la sensació que han entrat en decadència, totes lamenten una suposada pèrdua de valors de la societat…
-Aristòtil deia “què farem, amb aquests joves?”… Són tòpics històrics, que reflecteixen els canvis generacionals, simplement. L’ascendència dels joves és el problema dels grans…
-L’home és un animal bàsicament comunicatiu, i no diguem en la societat actual. Com hi encaixa la figura de l’autista, en un context com aquest?
-Les pertorbacions físiques, fisiològiques, relacionades amb el llenguatge són importantíssimes, en el nostre àmbit, perquè poden donar lloc a psicopaties, i és normal, perquè aquest, com també és el cas dels sords, és un problema objectiu important. Els cecs són una altra història. Nosaltres ens comuniquem per símbols, i estructures. La mirada té un contingut molt vell, molt més antic. Els primats vam aprendre a mirar per distingir el vermell, perquè ens ajudava a localitzar les fruites dels arbres en la distància.
-I el racisme, què és?
-És una malaltia greu.
-Té alguna base, el mateix concepte de raça?
-És una invenció, una formulació del segle XIX. Hi ha variabilitat, no pas races.
-Quina explicació científica tindrien els trets morfològics dels diferents grups humans?, els ulls oblics dels orientals, per exemple?
-Són adaptacions seleccionades, com tot, que fan que tinguem determinades formes o característiques… Al principi tots teníem la pell fosca, per protegir-nos del sol, i s’ha anat emblanquint a mesura que hem anat conquistant altres latituds, territoris més freds. Són adaptacions al medi.
-El descobriment de l’arma va ser resultat del fet de posar-nos drets, també, oi?
-Les armes existeixen en altres espècies animals, també…
-Sí, però l’arma no és un punt d’inflexió, pel fet que representa el domini sobre el contrari?
-Sí, implica la representació virtual, mental, de l’enemic mort… És la mateixa idea dels míssils actuals… Va ser un pas molt important, després del de la mobilitat: la projectivitat.
-En termes darwinistes, l’evolució de l’home ha sigut la més lògica?
-No té sentit. Per a mi, vull dir. Potser un evolucionista o un capellà us donarien una resposta diferent…
-En moltes obres científiques, com L’origen de les espècies, o de ciència-ficció hi trobem la idea que la mutació és l’origen de l’evolució.
-Sí, la mutació i la selecció natural són els factors dels canvis. Si es produeix un canvi intern, pel que sigui, o internament hi ha hagut una programació genètica, i es demostra bo i efectiu, el canvi se socialitza; si no ha sigut bo, es rebutja.
-I la clonació? La hipòtesi del film Els nens del Brasil és fantasia pura?
-Jo hi estic a favor, de la clonació. Crec que l’important en aquestes qüestions és fixar models de conducta i de comportament a nivell estratègic. Jo sóc una mica eugenesista, en això, quan hi ha la possibilitat de millorar l’espècie, eh?, tinguem-ho clar. Imagineu que poguéssim tenir a disposició tot d’òrgans clonats, un fetge, un cor…, que es poguessin trasplantar: seria genial!
-La ciència, en tot cas, sempre hauria d’estar al servei del desenvolupament o del benestar humà.
-Sempre.
-Perquè en el vostre llibre parleu de “completar el procés d’humanització”: on són els límits, d’aquest procés?
-El procés s’acabarà quan siguem capaços de canviar l’ordre natural per la realització humana.
-Sembla que al final del procés hi ha una paradoxa: quan siguem humans del tot, aleshores deixarem de ser-ho, i passarem a ser una altra cosa…
-És obvi, sí. Això és termodinàmica pura: perquè una nevera es refredi s’ha d’escalfar…
-La manipulació genètica, que alguns la presenten com la panacea de moltes coses, no fa el futur més imprevisible que mai, per dir-ho així?
-La incertitud és el que ens fa pensar…
-També heu escrit que “haurem de decidir quin tipus de societat humana volem, perquè la ideologia sustenti l’expansió del coneixement científic i la seva pràctica no perjudiqui el procés d’humanització”…
-Perquè penso que per la ciència i la tecnologia passa el futur de l’espècie: depèn de la tecnologia per alimentar-se, per reproduir-se, per a l’educació, per comunicar-se…
-Llavors quin seria per vostè el tipus de societat humana més desitjable?
-La que socialitzi la tecnologia.
-I com es fa, aquesta socialització?
-A través de la distribució dels recursos.
-I aquesta distribució, a través de quins mitjans?
-Doncs fent que les societats, en lloc de ser jeràrquiques i oligàrquiques, siguin societats finalment comunitàries, i que els beneficis puguin ser repartits.
-Aquest seria el nus de la qüestió, de totes les propostes de progrés: el repartiment més just de la riquesa. El problema és que és molt difícil veure algun ric que obri el puny…, voluntàriament, és clar.
-El dilema és evolució i revolució.
-Revolució?
-La revolució és una evolució ràpida…, és a dir, les coses es poden fer bàsicament perquè s’han de fer, convençuts que és el millor per a l’espècie, i això és la consciència d’espècie; però quan aquesta consciència no hi és, s’ha de generar…
-Però les revolucions sempre impliquen violència, no?
-La violència és una part molt important del ser humà… Negar-li la violència és fer-ne una lectura molt idealista… Jo no sóc pacifista, això ha de quedar clar. El pacifisme el trobo un pensament molt ben intencionat, molt correcte, molt humà, però moltes vegades poc pràctic. Tot i que respecto la gent pacifista, eh? Tampoc sóc ecologista…
-Poc pràctic, diu?
-En moltes ocasions sí. El pacifisme no elimina la violència. Pot contribuir a millorar situacions conflictives, però jo penso que no ha contribuït a eliminar-la. Gandhi no era pacifista, era un violent, però que va utilitzar el pacifisme per aconseguir els seus propòsits amb les mínimes baixes. La seva actitud va provocar centenars de morts…
-A pesar seu, però, no?
-Si jo hagués de matar, també seria a pesar meu… Estem parlant de situacions límit, eh? Això és coherència. Si jo, podent-ho fer, no eliminés una persona que en condemnés una munió a morir de fam, aniria contra la meva manera de pensar…
-Però parlant estrictament de rendibilitat pràctica, una situació de violència revolucionària no provoca més molèsties que beneficis?
-I les que genera no fer-les solen perjudicar més, com ara si tens grans quantitats de gent en condicions extremes, mai en condicions d’estabilitat. Les revolucions es fan quan es té poc a perdre…
-Hauríem de saber per què hi ha qui té poc a perdre… Com és que cap analista no explica que les classes socials no existeixen pas per generació espontània, com ens volen fer creure?
-Jo procuro que la gent diguem-ne subalterna sigui capaç de no ser-ho. Els problemes no els tenen pas els que detenten el poder. Com explica Hegel, el que s’ha d’eliminar no és l’amo, sinó l’esclau…
-Per “poder” hem d’entendre aquí els poders fàctics, no?
-Els que tenen el control social i econòmic efectiu, que després tenen el poder polític. Un exemple concret: el d’Hugo Chávez, a Veneçuela, que ha fet un procés molt interessant, agafant el paper de les grans empreses nord-americanes des de l’estructura política, gestionant ell el petroli del país… Chávez s’ha apropiat aquest sistema d’una manera genial, revolucionària. La base de tot seria el control dels recursos a nivell planetari, però mentre això no passi, s’ha de fer a nivell territorial, amb polítiques d’Estat. I això són revolucions, i en aquest cas sense morts. L’Allende, a Xile, no va poder aguantar perquè en aquell moment l’imperialisme nord-americà era molt fort, però era un altre exemple de revolució.
-Que era del que es tractava: d’evitar que hi hagués exemples, igual com va passar amb Cuba i l’assetjament econòmic a què l’han sotmès…
-En Castro acaba de fer una maniobra molt intel·ligent, amb aquesta retirada de l’escena, per veure com anirà la successió, etc.
-Vol dir que aquesta hospitalització ha sigut una pantomima?
-Per descomptat. Una estratègia marxista per veure com reaccionava l’entorn. Castro és un estrateg. Aferrat al poder, sí, però és que si no tens poder no fas res… “Poder” vol dir ‘poder’. I jo el poder no el vull pas per dominar, sinó per construir… Els revolucionaris són persones que tenen molt clar que volen canviar les coses, però una revolució s’ha de mantenir ferma. Aquest és un dels problemes que tenim actualment, en els comportaments socials: la gent fa els canvis per mantenir el poder, no pas per continuar canviant.
-No és una contradicció en els termes, una “revolució permanent”?
-És una altra paradoxa. Jo no sóc altruista, ni caritatiu, ni missioner. Jo sóc marxista: estic per la transformació, aportar grans de sorra per millorar el comportament de l’espècie. La resta forma part d’un idealisme en el qual no crec. Totes les opinions s’han de respectar, però mentre no hipotequin els principis fonamentals de l’equiparació, la solidaritat, la igualtat…
-Parlant d’igualtat: a què atribueix vostè la suposada supremacia de l’home sobre la dona?
-Bona pregunta. En l’evolució biològica els dos sexes han sigut complementaris, una especialització estratègica que permetia racionalitzar l’energia disponible. Fins a la revolució neolítica va ser una estructura etològica natural, que implicava menys mobilitat de la dona. A partir de llavors ja es presenta la possibilitat de redistribuir els rols, i aquest procés ha de culminar en aquest segle XXI, en què ha de canviar el paper de la femella en l’estructura domèstica. Però perquè això passi hi ha d’haver una massa crítica que ho demani.
-I els capítols de violència de gènere?, això també es corregirà?
-I tant que sí! El mascle és molt més violent, més impulsiu, i la femella és molt més diversa, i capaç de controlar-se, i aquesta capacitat biològica ha de passar al camp cultural. L’aportació intel·lectual de la dona serà molt important.
-I no perdria part de la seva essència, el rol de la dona, si es prescindís de la maternitat? Els hipotètics embarassos “extraclaustrals” del futur sembla que no lliguen gaire amb la cerca desesperada d’un fill per part de moltes parelles estèrils actuals…
-Però les coses canvien. D’aquí a un temps, mirant enrera potser ens farem creus que les femelles parissin com els animals…
-I la comunicació tan íntima entre mare i fill, durant l’embaràs i la infància del petit?
-Jo no em puc posar en la psicologia d’una dona, però penso que ha de ser la societat que cuidi les estructures. Si ens ha de cuidar la família, en la infància i la vellesa, vol dir que encara som animals. La consciència d’espècie ens ha de fer avançar.
-I una qüestió clau, com és la successió hereditària, ¿com pot ser que sigui de caire familiar, i no pas estructural, regulada?
-Perquè és una qüestió ecològica, de l’espai, del territori…
-Però si parlem de racionalitzar la nostra vida, ¿no seria més lògic a aquestes altures de la història que fos la societat, a través de la llei, que regulés l’herència, i no pas l’atzar del naixement?
-Sí, d’acord.
-Estem davant d’un llegat del passat, precisament, però absolutament vigent… La socialització de la ciència que demaneu seria més fàcil fent primer un repartiment efectiu de la riquesa a través de la socialització de l’herència…
-S’ha de fer una revolució.
-Incruenta, però.
-Tota revolució demana un gran esforç. També és una qüestió ecològica: si no és per un objectiu important, ja no fas una despesa gran d’energia. No dic pas que totes les revolucions siguin bones, eh? L’evolució mateixa no és més que un projecte, que funciona més o menys bé…
-També plantegeu la solidaritat com a motor de canvi.
-Òbviament, perquè crec que és eficaç. És més eficaç convèncer que vèncer.
-Vostè estaria d’acord amb Saramago, que diu que abans d’enviar coets a l’espai hauríem d’eliminar la pobresa a la terra?
-Em temo que la pobresa no l’eliminarem mai, tot i que amb els recursos mundials existents ningú no hauria de passar gana. Diu que actualment hi ha mil milions de persones obeses, al món, i vuit-cents milions de persones afamades…
-En quin punt de l’evolució, i per quin factor, els homínids ens vam separar dels altres primats?
-És molt difícil de dir, però bàsicament va ser amb l’adaptació nostra a viure en espais oberts, i introduir en la dieta el consum de carn, de proteïnes animals.
-I la famosa “baula perduda”, és un mite?
-No hi ha cap baula perduda. L’evolució tindria forma d’arbre, amb branques i branquillons, però el tronc no el coneixem.
-Hi ha filòsofs que diuen que és més feliç l’ignorant que l’home savi. Va triar-ho, l’home, ser intel·ligent?
-No. Va ser una conseqüència de la forma de relacionar-se amb el medi i amb els altres individus de l’espècie.
-El llenguatge és resultat de la intel·ligència, o al revés?
-És resultat de la fabricació d’instruments i de la descoberta del foc, i de la seva socialització.
-La ciència i la tècnica, tan idolatrades per la societat actual, ¿no serien l’equivalent del tòtem prehistòric i del dogma religiós posterior?
-La ciència no és per creure, és per pensar. Per això sempre dic que convertir el coneixement en precedent és una de les obligacions que tenim les persones que treballem en el camp de la ciència. I la tècnica és una expressió de la ciència.

Pili Martínez / Fermí Sidera

[Entrevista publicada al núm. 13 de L’Atípic, tardor del 2006]

Il·lustració: El doctor Carbonell, en un moment de la conversa a l’Abric Romaní, una estació arqueològica del Paleolític Mitjà oberta a la cinglera del Capelló, al costat mateix de Capellades. (foto: Quico Serrat)

Marina Geli i Fàbrega (Sant Gregori, Gironès, 1958) és llicenciada en medicina per la Universitat de Barcelona, especialitzada en malalties infeccioses, en prevenció comunitària i en disminució psíquica, i va ser responsable mèdica del centre Joan Riu (1981-1990), de l’Associació pro Persones amb Disminució (1990-1995) i de l’Associació Comunitària Antisida de Girona (1991-1995). Militant del Partit dels Socialistes de Catalunya des de 1996, va ser diputada al Parlament de Catalunya (1995-1999), i des d’en fa dos és la titular d’un dels departaments de la Generalitat més complexos, i per això mateix dels més mediàtics, pel fet que la seva acció de govern incumbeix de manera decisiva un gran nombre de persones, i d’una manera o altra a tothom. "Mentre hi hagi salut rai…", és una sentència que la gent té sovint a la boca, i que defineix una de les seves màximes prioritats. I això no és menys cert, sinó tot al contrari, entre les persones discapacitades. En aquesta conversa parlem amb la doctora Geli d’alguns dels temes on s’interseccionen la sanitat i el benestar d’aquest col·lectiu.

-La coordinació que el departament de Benestar i Família i el de Salut buscaven en aquells camps que els són comuns, o coincidents, ha desembocat en el que vostès anomenen "sistema d’atenció integral"? Com es concreta, a la pràctica?
-La coordinació a la qual fan referència s’ha concretat mitjançant un acord del Govern de Catalunya amb la creació del ‘Programa per a l’impuls i l’ordenació de la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones amb dependències’, que proposa un model d’atenció a la dependència i la creació d’un ens públic que permetrà disposar d’un sistema d’atenció integral soical i sanitari. Actualment ja s’estan implantant, a 14 territoris, projectes d’atenció comunitària a domicili a persones amb dependència severa; això ens permetrà acabar de dissenyar el nou model d’atenció a la dependència.
-L’impost sobre els carburants per finançar la sanitat catalana té data de caducitat, en principi, amb el nou sistema de finançament per a Catalunya previst en el nou Estatut?
-El projecte d’Estatut de Catalunya preveu que els tributs cedits a la Generalitat, com és el tram autonòmic de l’impost sobre les vendes minoristes d’hidrocarburs, es mantinguin com a tributs cedits. La Generalitat mantindrà la capacitat d’obtenir els seus rendiments. En tot cas, serà potestat de la Generalitat la decisió sobre el seu manteniment o no, fet que dependrà de la capacitat de finançament global que generi l’evolució de l’economia catalana.
-En el projecte de reforma territorial de la sanitat catalana es preveia la creació dels ‘consorcis territorials’, que s’havien d’anomenar ‘sectors’, d’acord amb la Llei d’ordenació sanitària de Catalunuya (LOSC): en què consisteixen?, quin paper han de tenir dins l’organigrama sanitari català?
-Als acords de goven del Tinell es va manifestar la voluntat política de compartir el goven del sistema sanitari de Catalunya amb els ajuntaments. Així, la Generalitat, a través de les polítiques de proximitat al territori i de particiapació, pot dotar el model sanitari català d’una nova dimensió d’apropament a la ciutadania facilitant la congruència entre les seves necessitats i les iniciatives impulsades des de l’Administració (…). Es vol compartir el govern de les competències que la Generalitat i els ajutaments tenen. Així s’articulen consorcis de govern que s’anomenen ‘governs territorials de salut’, que tindran un abast geogràfic definit partint orientativament de la delimitació pròpia de les àrees bàsiques de salut i de les comarques, i un dimensionat que inclogui com a mínim l’atenció primària, l’atenció hospitalària i l’atenció sociosanitària. (…) La gestió dels acords presos pels governs territorials de salut serà duta a terme pels ajuntaments, sobretot en temes de salut pública, i pels professioanls de les regions sanitàries que són personal de la Generalitat.
-Es diu que Catalunya, que té un sistema sanitari i hospitalari molt competent, atén molts pacients de fora del territori català. Com es fa des del Govern perquè aquests serveis extres, diguem-ne, no repercuteixin en la butxaca i en la qualitat del servei del pacient autòcton?
-El Govern de la Generalitat va posar sobre la taula de la conferència de presidents la necessitat de millorar el finançament de la sanitat. Com a conseqüència, a la reunió de la conferència de setembre de l’any passat es va acordar un conjunt de millores per al finançament de la sanitat a les comunitatas autònomes. Una de les mesures va ser l’increment amb 45 milions d’euros de la dotació que l’Estat fa del Fons de Cohesió, que pràcticament s’ha duplicat, i que és el fons que finança l’atenció a malalts desplaçats entre comunitats autònomes.
-L’exconsellera Irene Rigau deia que caldria assumir "conceptualment" que les ajudes tècniques per als discapacitats es reduïssin al que és complementari, i que allò essencial per a la qualitat de vida entrés al catàleg de la Seguretat Social perquè fossin ajudes universalitzades i gratuïtes. És possible que aquest ‘canvi conceptual’ tingui lloc?
-La llei que el govern de l’Estat està impulsant i que properament entrarà en tràmit parlamentari a les Corts espanyoles, i també la Llei de serveis socials que el govern de Catalunya està impulsant, defineixen uns serveis d’accés universal en funció de les necessitats de les persones que pateixen situació de dependència. ‘Accés universal’ no vol dir ‘gratuït’, i un nivell de copagament en funció de la renda de les persones hi serà. (…) El canvi conceptual a què fan referència s’està produint, i s’implementarà progressivament.
El que volem aconseguir és que tota persona amb un nivell de dependència determinat tingui el seu pla d’atenció individualitzat integrat social i sanitari fet i executat per professionals (…), amb indepèndència del tipus d’administració responsable de proveir un determinat bé o servei, ja sigui qualsevol Departament de la Generalitat o un Ajuntament.
-Creu que seria rendible, en termes socials, però també econòmics, que el Govern assumís la gratuïtat total de les ajudes tècniques? S’ha fet algun estudi, en aquest sentit?
-Prèviament hem de definir bé fins i tot el concepte d’ajuda tècnica. Perquè, els hi posaré un exemple: la supressió d’una barrera arquitectònica en un habitatge, és una ajuda tècnica? Possiblement arribaríem a la conclusió que sí. D’altra banda, com ja els he comentat, s’està configurant, tant a nivell de l’Estat com de Catalunya, un sistema d’atenció a la dependència, i això inclou les ajudes tècniques d’accés universal; no com passa ara, que només poden accedir als serveis un determinat segment de la població, segons criteris econòmics. Aquest sistema d’accés universal tindrà un cert nivell de copagament que no serà igual per a tothom, sinó que estarà modulat pel nivell de renda de cada ciutadà atès per la seva situació de dependència, amb la finalitat que la renda, o la manca d’ella, no sigui un element que condicioni la possibilitat d’accedir a un servei.
-Vostè s’ha manifestat partidària que les autonomies tinguin poder de decisió sobre els preus dels productes farmacèutics. Està prevista, aquesta possibilitat, en el ‘pacte d’Estat per a la sanitat’? I quina és la postura del seu Departament respecte al paper dels medicaments genèrics?
-La nostra voluntat és que les comunitats autònomes tinguin una millor participació en termes de corresponsabilització en les decisions de l’oferta pública de medicaments, i concretament del seu preu. (…) Pel que fa als genèrics, a Catalunya la seva utilització segueix un increment progressiu per la incorporació dels nous conjunts homogenis, l’increment de l’oferta i la potenciació de l’ús racional del medicament. (…)
-Respecte d’aquest punt, què els diria als lesionats medul·lars que es queixen que no tinguin la Viagra gratuïta i en canvi sí l’injectable, que és més car, i en general que Sanitat financi determinades despeses diguem-ne sumptuàries, com algunes relacionades amb el canvi de sexe, mentre que per a d’altres potser més necessàries, i també més senzilles, no hi hagi diners?
-L’autorització i decisió de finançament i preus dels medicaments és una competència del Ministeri de Sanitat i Consum, que és qui va autoritzar el registre del Sildenafil (Viagra) a finals de l’any 1998; i pel que fa a la qualificació respecte al finançament, es va considerar exclòs de l’oferta del Sistema Nacional de Salud. Les especialitats farmacèutiques Caverject, la composició de les quals és l’Aprostadil, i que s’administren per injecció intracavernosa, són els únics fàrmacs inclosos en el finançament pel SNS. Són medicaments de diagnòstic hospitalari, que ha de prescriure un metge especialista, i es dispensen mitjançant recepta oficial.
D’altra banda, la vigent cartera de sercveis del SNS no recull la intervenció de canvi de sexe. La revisió que s’ha fet de la cartera de serveis, i que ha aprovat el Consejo Interterritorial en la proppassada sessió extraordinària de data 25 de gener del 2006, tampoc la recull.
-Vostè ha tingut relació professional amb els discapacitats psíquics. Com veu un tema tan delicat i complicat com la sexualitat plena d’aquestes persones i la incertesa d’un eventual embaràs no desitjat?
-És preferible parlar de sexoafectivitat, quan ens referim a les persones amb discapacitat intel·lectual. Els professionals que els acompanyen, quan sorgeix la situació, vetllaran perquè no es produeixin repercussions psicològiques adverses. S’ha de fer una valoració justa, ni més ni menys, de la seva sexualitat. Cal desmitificar, destruir apriorismes falsos. És necessari normalitzar què significa que la persona amb discapacitat intel·lectual tingui les mateixes oportunitats de desenvolupament que la resta de persones, o les més semblants possibles, amb les pautes de creixement i desenvolupament que tenen la majoria de les persones. La societat ha de trencar l’aïllament tradicional de les persones amb discapacitat intel·lectual, acceptant-les tal com són, amb les seves limitacions i els seus valors. Hem d’aprendre de la seva sensibilitat, de la seva expressivitat i de la seva capacitat afectiva.
(…) La sexualitat pot constituir un valor important en la vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, pot ajudar a fer que la seva vida sigui una mica més feliç, com tots nosaltres. Ni més ni menys. L’embaràs no desitjat és un tema complex, i s’han de respectar els drets de la persona, però també s’han de considerar els supòsits d’avortament legal que existeixen al nostre país (amb totes les garanties jurídiques, mèdiques i psicològiques). No obstant això, com a qualsevol grup poblacional, la millor mesura sempre és, si reconeixem el dret a la sexualitat, aplicar la contracepció més adequada per evitar embarassos no desitjats.
-Respecte a la prostitució, quines són les perspectives de regularització (sanitària, laboral, etc) en el futur, a mitjà i a llarg termini? El troba aplicable el ‘model holandès’ a Catalunya?
-Els temes de salut relacionats amb el treball sexual no són independents de les propostes relacionades amb aspectes socials, legals i policials; hem de tenir en compte que els majors problemes per als que hi treballen són l’explotació, l’estigma, l’aïllament social i l’abús.
(…) L’objectiu principal de les actuacions en matèria sanitària relacionades amb el treball sexual és la reducció al mínim dels riscos per a la salut de les persones que exerceixen la prostitució i dels que hi contacten, en un context de dignitat, respecte i confidencialitat, i assegurant la promoció de la salut, la seguretat i els drets de les persones. Les propostes de regularització han d’incloure mesures sanitàries orientades a evitar la invisibilitat de les persones que presten serveis sexuals remunerats, facilitant-los l’accés a uns serveis sanitaris de qualitat i apropant les intervencions fins i tot al seu lloc de treball. (…)
-En relació amb la sexualitat i la discapacitat: hi hauria alguna possibilitat que la prostitució es contemplés com a servei sanitari, en certes condicions i per a determinats discapacitats que no tenen altra possibilitat d’accedir a les relacions sexuals?
-La resposta s’ha d’emmarcar en un àmbit més general. La regularització o no de la prostitució és un tema que està en debat, actualment. Pel que fa a la consideració de la prostitució, per ambdós sexes, com a servei sanitari, creiem que l’Administració no ha d’entrar a regular la vida íntima de les persones. El cuidador/responsable de la persona discapacitada (en el cas que estigui tutelada) seria qui hauria de decidir la vida sexual de les persones. Aquest és un tema molt delicat i que, honestament, no ens hem plantejat, ara com ara.
(…)
-Hi ha hagut algun acostament a la postura dels que reclamen llibertat en el consum de cànnabis com a recurs terapèutic?
-El Departament de Salut ha proposat i impulsat l’autorització de l’ús terapèutic de cànnabis en aquells pacients amb patologies en les quals hi ha suficients dades com per fer-ne un ús terapèutic adient (…) i que es poden beneficiar dels seus efectes terapèutics, que ja han estat demostrats a través d’un medicament autoritzat (…).
-Les estatístiques diuen que ha augmentat el consum de cànnabis entre la gent jove. El veu amb preocupació, aquest increment, com a professional de la sanitat i/o com a a política?
-El que més em preocupa és la baixa percepció del risc del cànnabis i la banalització del seu consum. Estem observant com el cànnabis substitueix el tabac com a pas de la infància a l’adolescència. (…)
-La ‘Llei antitabac’ tindrà els beneficis socials i sanitaris que se li suposen? I des del punt de vista econòmic, ¿ha sigut rellevant en la seva aprovació la balança entre els ingressos de l’Estat per impostos i la despesa sanitària?
-Per l’experiència de països propers al nostre, les regulacions (…) aconsegueixen una reducció de fins al 30%. (…) Pel que fa als impostos especials provinents del tabac, no cobreixen més enllà del 60 o 65% dels costos sanitaris i socials generats per l’hàbit tabàquic, que se situen en uns 600 M ? l’any. (…)
-De la recentment aprovada Llei de serveis socials, quina valoració en fa? En quins aspectes afectarà el seu Departament?
-Aquesta llei estableix la garantia del dret als serveis socials per a totes les persones que tenen necessitats socials a Catalunya, és a dir, com un dret universal. A més, planteja la descentralització dels serveis i l’accés a ells, i un increment de la cobertura i de les prestacions ofertes fins ara. Vull destacar també l’alt grau de col·laboració que ha tingut de diferents grups de participació ciutadana.

Jan Millastre / Lluís Pla / Fermí Sidera / Santi Silvas / Paqui Vega

[Entrevista publicada a L’Atípic núm. 12, primavera del 2006]
Il·lustració: la consellera Marina Geli, a la delegació de Salut a Girona (Foto: Jordi Batllori)

L’any passat [2004] l’associació MIFAS, Minusvàlids Físics Associats, la més gran de les comarques gironines i de les de més bagatge de tot Catalunya, va fer 25 anys d’existència, bona part dels quals hi ha estat com a president en Pere Tubert. És un bon moment per tenir-hi una conversa sobre tots aquests anys de direcció, preguntar-li com veu, des de la seva ja llarga experiència, l’evolució del sector, i concretament de Mifas: d’on ve i on va, quins són els seus problemes més greus, les satisfaccions més grans, les qüestions pendents, el grau de satisfacció del soci, l’orientació passada i actual de Mifas…, i com ha enfocat ell personalment, com a discapacitat, la vida de l’associació i la seva pròpia.

“Vaig néixer el 1953 a Cassà de la Selva, fill de pares treballadors, i vaig anar a l’escola tard: als quatre anys vaig agafar la pòlio, i en aquell temps no s’anava a l’escola fins als 6 o 7 anys, però jo vaig anar-hi encara més tard, i vaig tenir molts problemes d’integració escolar…”
-Quan vas agafar la poliomielitis, a tu et van separar del teu germà, perquè és, o era, una malaltia molt contagiosa, oi?
-Sí. No sé exactament on la vaig agafar, jo; és evident que el virus estava latent en algun lloc… En aquest moment a Europa està eradicat, però hi ha encara alguns països al món que el tenen. Aquest és un element de preocupació, avui dia, per exemple a Espanya mateix, que hi ha un tipus d’immigració no controlada que no sabem si està vacunada o no, i que pot ser portadora d’algun brot de la pòlio, i per tant que la malaltia pot tornar, en contra del que se’ns havia assegurat. És molt trist pensar que la vacuna de la pòlio, que és relativament barata, no s’hagi pogut estendre a tot el món i haver eliminat el perill definitivament… Jo crec que tothom hauria de ser lliure de voltar pertot arreu: jo crec en les fronteres mèdiques, només; que hi hagués un control de la immigració, sí, però només per evitar l’entrada de malalties.
-O bé que s’internacionalitzés la sanitat…
-Exacte. Però mentre això no sigui així i determinades malalties, com aquesta, no siguin eradicades, correm el risc que tornin. De pòlio n’hi ha diverses variants, i hem de pensar que va fer uns estralls molt grossos, en aquest país, els anys 50. En aquell temps era difícil trobar una família que no tingués algun parent que la patís o que l’hagués passat… Jo no tinc cap record d’infància d’abans de la malaltia, de manera que em considero un minusvàlid de tota la vida, però tampoc era molt conscient de ser marginat. A l’escola jo era exclòs d’unes quantes activitats, però això aleshores es veia com una cosa normal, ho teníem assumit: se’ns inculcava que ho havíem d’acceptar, i ho acceptàvem, com una càrrega inevitable, com una fatalitat. Ho vivíem com una cosa que… ens redimia. Però jo no ho he acceptat mai, no ho he portat mai bé: per què no li tocava a un altre, i no a mi?, em preguntava jo.
-Aquesta disconformitat teva personal hi era, en la motivació que et va moure a crear, junt amb altres persones, l’associació, i que comencéssiu precisament muntant una escola per a nanos discapacitats?
-Fa tants anys que en sóc president que hi ha gent que es pensa que Mifas sóc jo, i no és així. És cert que hi sóc des del primer dia, i sempre hi he estat, excepte un petit interval d’un any o dos, però al principi no era ni tan sols membre de la junta. A veure, jo era una persona convençuda que si jo ajudava la gent, la gent m’ajudaria a mi, també. Era bastant creient, i pensava que la religió m’ajudaria, però no ho va fer pas gaire, i m’hi vaig rebel·lar una mica, i de ser una persona creient vaig passar, als 16 o 17 anys, a deixar de creure en les prèdiques i d’anar a missa…, i vaig pensar que el temps que perdia anant a missa el podia gastar en coses que donessin més fruit… L’altre dia el bisbe Casaldàliga deia que tots hauríem d’invertir un temps de la nostra vida a fer una activitat social, i em va agradar sentir-ho perquè jo hi estic d’acord. I doncs em vaig passar a la causa dels discapacitats perquè, a banda de donar-me una satisfacció personal, diguem-ne, m’ajudava a mi mateix: era una causa altruista, perquè ajudava els altres, però també egoista, perquè jo també hi estic implicat, i m’ajudava a mi mateix.
-Home, tant de bo sempre es donés aquesta combinació, no? Si això és egoisme, hi hauria d’haver més persones egoistes… I al revés: si ajudant els altres t’ajudes a tu mateix, perfecte!…
-D’acord, sí, però és així. Per això quan vam començar l’associació ens plantejàvem, i encara s’ho plantegen moltes associacions, si nosaltres havíem de donar uns serveis que corresponen a l’Administració… Jo no he estat mai de manera radical ni en una postura ni en l’altra, encara que jo, com a persona discapacitada, sempre he apostat per oferir serveis, però respecto els que defensen l’associació únicament reivindicativa, els que pensen que és a l’Administració que li toca oferir serveis. Crec que tenen tota la raó del món.
-Sí?
-Sí. Perquè l’Administració té raó de ser si l’entenem com a recaptadora de diners per reequilibrar determinades situacions. L’Administració ha de fer carreteres per unir la gent, ha de fer escoles perquè tothom tingui mestres de qui apendre i no només qui se’ls pugui pagar, ha d’ajudar a qui no se’n surt… Jo crec que a tots ens facilita les coses, no? Si no fes aquesta funció, doncs tornaríem a l’època medieval.
-Que Mifas doni serveis no és contradictori, amb això que dius?, a part de més complicat, és clar…
-Sí, però tinguem en compte que fins al 2004 a la demarcació de Girona no hi va haver cap mena de residència, tret de la de Mifas, a partir del 2004 n’hi ha dues, i una encara és de Mifas, i l’única que hi havia a Girona era de 9 places, i era de Mifas; de centre de dia per a discapacitats físics només n’hi ha un, i és de Mifas… L’Administració és molt lenta, i el que fem nosaltres és avançar-nos i facilitar-los les coses. Però jo crec que hem de fer servir les dues eines: reivindicar que aquesta és una funció d’ells, i que mentrestant almenys que paguin; nosaltres la podem tenir delegada, però és funció seva assumir-la. Nosaltres no hem de fer cap suplència.
-Vols dir que l’Administració no s’hi repinjoli…
-Això mateix. Que no es pensin que això és cosa de Mifas perquè són els minusvàlids, que s’han d’espavilar… Mifas ho farà sempre que pugui i vulgui, però l’Administració ha de procurar que Mifas ho pugui fer, o bé fer-ho ells. Jo crec que Mifas sempre ha d’estar disposada a dir-li “aquí teniu les claus, i vosaltres mateixos, perquè és missió vostra”. Nosaltres el que hem de fer és associacionisme, esplai, cultura…, però allò que són serveis és cosa de l’Administració, és la seva obligació, no pas la nostra.
-Tu també has reclamat que, ja que deleguen, doncs com a mínim que s’impliquin en la Fundació Mifas, per exemple, com a patrons. Ho heu aconseguit?
-No. A mi em sembla que en aquests moments -i em sap molt de greu dir-ho, per la gent que ens governa, perquè ens pensàvem que la gent d’esquerres seria més sensible pels temes socials- les polítiques que s’estan fent en aquest sentit són un pas enrera. Les propostes que hi ha sobre la taula no avancen pas cap a una millora, sobretot del col·lectiu de discapacitats. Em preocupa molt la Llei de serveis socials, perquè posa allà mateix tota la gent que en necessita. Al capdavall tots, en un moment o altre de la vida -com a petits, com a grans, com a immigrants…, per una dependència temporal per malaltia o accident…, per cinquanta mil coses- tots en som usuaris potencials, però el que és segur és que els discapacitats en som clients des que adquirim la discapacitat fins al final. I n’hi ha que mentre en són no poden defensar-se normalment, perquè en aquesta societat nostra integrar-se socialment vol dir tenir cèntims, la integració social vol dir tenir una determinada quantitat de diners per gastar-se cada mes. No ens enganyem: els ghettos, en aquesta societat, existeixen per marginació econòmica. Si hi hagués un estàndard econòmic mitjà-alt, no hi hauria marginacions de cap classe. I el discapacitat que no té possibilitats econòmiques no pot accedir a la integració social. Per tant, l’Administració a aquesta persona li ha de donar suport, i garanties que tindrà sempre una qualitat de vida igual que les altres. Aquesta persona no es troba així per voluntat pròpia, i moltes vegades no pot decidir si vol treballar o no, i doncs l’Administració ha de respondre per ella.
-És la seva raó d’existir.
-Justa. I a Catalunya, que diuen que és un dels motors d’Europa, doncs res de res. Fins i tot dins d’Espanya, totes les altres autonomies ens estan passant la mà per la cara…! Jo crec que l’Administració ho pot delegar tot menys dues coses: la recaptació d’impostos i la inspecció. Les residències, d’avis o discapacitats, per exemple, les pot delegar a qui vulgui, però la inspecció d’aquests centres l’ha de fer ella. I qualsevol dia de la setmana i a qualsevol hora del dia, sense avisar. El control l’han de portar ells.
Una cosa és que deleguin, perquè els càrrecs seus, que els tenen molt estandarditzats, els surten molt cars, i que vulguin abaratir costos; però després hem d’estar a l’aguait per evitar la cosa perversa que això serveixi per pagar sous de misèria. Jo sempre alabo els treballadors de la casa, de la nostra residència, perquè estan fent una feina molt delicada, de cuidar persones, que és de les més difícils que hi ha, i en canvi els sous que cobren no estan en consonància amb l’esforç que fan, ni amb els horaris tan sacrificats que tenen. I la gent tampoc els ho valorem prou.
-Parlant de residències, com és possible que et quedessis pràcticament sol, en tot Catalunya, posicionant-te en contra del Decret de preus?, que hi estigués tothom d’acord?
-La gent, els usuaris, no hi estan d’acord, però no ho saben… Els mitjans informatius van intoxicar tant…!
-La gent potser no, però i els responsables de les associacions?
-Els responsables de les associacions, de les poques que ara mateix tenen una mica de poder, estan més preocupats per altres coses… més transcendentals, diguem-ne; els temes més del dia a dia els hem delegat tant en els tècnics, gerents, etc, que no hi ha una representació dels minusvàlids. Pràcticament només hi ha representació de gerents i de tècnics, una gent que es basa molt en allò que passarà, allò que ens ve… És molt difícil que l’Administració es pugui fer càrrec de la massa de gent dependent que ens vindrà a sobre: tots, la gent del ram, patronal, sindicats, els serveis socials, les administracions…, tots ho sabem, i per tant sabem que cal recórrer a altres fonts d’ingressos. Però queda molt impopular dir que aquests recursos han de venir d’altres llocs, i ningú vol assenyalar quina serà, aquesta font: de les quotes de la SS no, perquè la patronal posarà el crit al cel; una rebaixa de les quotes de la sanitat tampoc, perquè ja no estem cobrint; un nou increment dels impostos directes tampoc, que ja en paguem prou…
-I dels actuals pressupostos per a despeses militars?, ni somiar-ho, no?
-Ah no, d’això no se’n pot ni parlar. Hi ha temes que no es poden tocar, i aquest n’és un…
-Un govern socialista, d’esquerres, no ho pot plantejar, això?
-No en podem parlar, d’aquest tema: no en tenim cap informació, en què es gasten aquests calés… Sembla que en tropes que van pels llocs a posar pau…
-Des de Catalunya s’està reclamant insistentment a l’Estat que diguin en què s’inverteixen els exagerats impostos dels catalans, i tampoc ho expliquen…
-D’altres maneres d’invertir els recursos n’hi ha, però no es posen sobre la taula.
-En allò que tu no acceptaves del Decret de preus, que toqués el rebre als familiars del discapacitat, i que aquest per tant en fos dependent, sí que s’hi atreveixen.
-Això ja funciona així en el cas de la tercera edat, dels avis: ja no hi ha marxa enrera, i que se’n faci càrrec l’Estat. I ara volen fer el mateix amb els discapacitats. Tothom, a Catalunya, ara està dins el tema dels concerts, tothom ha signat, menys Mifas, i no sé si podrem aguantar gaire temps, em temo que haurem de cedir, per més raó que tinguem. Per desgràcia, i crec que és un problema de la societat en general, el col·lectiu no està unit, i només ens preocupa què passarà demà, no pas d’aquí a 20 anys. I llavors el tema de la dependència serà molt vital. Ja que a Europa s’ho han repartit tot -la indústira, l’agricultura…- i a Espanya li han deixat molt poc, jo crec que aquí s’hauria de fer una inversió gran en infraestructures per ser la gran àrea de serveis d’Europa: residències hospitals, llocs d’estada, aprofitant el clima, i que tot plegat fos atractiu per als discapacitats i gent gran de la resta d’Europa.
-No seria convertir l’Estat en l’asil d’Europa, això? Creus que es donarà aquest repartiment, en grans àrees temàtiques?
-No ho sé, però diuen que el món el porten 130 persones totpoderoses, que hi ha un govern superior… Tornant al principi, sí que crec que les persones amb discapacitat són un termòmetre de com van anant les coses. Mireu què passa amb les hipoteques reversibles: qui no té calés per pagar la hipoteca no té pis, i qui no té pis no pot tenir una hipoteca reversible per pagar-se la dependència. I això les caixes, que se suposa que han der fer una obra social… Jo l’únic que reclamo és que qui no té recursos per pagar-se la dependència que l’assumeixi l’Administració. I que no passi com amb la sanitat, que no vol el discapacitat perquè no és negoci. O sigui: que no passin la dependència a les assegurances privades. I si hi passen, que estiguin obligades a admetre els discapacitats.
-Vindria a ser com la diferència entre el que es coneix com a model europeu de sanitat i el model nord-americà?, que, per cert, aquests dies amb l’huracà Katrina ha quedat retratat…
-Clar, resulta que la zona més rica del món és, en realitat, la més miserable: hi han aparegut residències d’avis senceres amb tots els avis morts, ofegats…
-I a Catalunya, la Llei de serveis socials en quin punt es troba?
-L’última és que la Llei va endavant, i a mi se m’ha demanat que afluixi…, i se m’ha dit que es mirarà de tenir en compte que pels discapacitats no hagin de pagar els seus familiars. Jo dic que del meu patrimoni, dels meus recursos, sí que he de contribuir a pagar el meu benestar, però dels meus. Nosaltres demanem una Llei del discapacitat, una Lismi catalana, que regulés específicament la relació del minusvàlid amb l’Administració. Últimament sembla que no es veuria pas malament, que hi fos, però tampoc es fa res perquè hi sigui. Ho hem plantejat als caps de totes les forces polítiques, i tots hi estan d’acord, però ja veurem què es vota en el tràmit al Parlament… I preocupa, per exemple, que la Llei prevegi traspassar molts serveis als ajuntaments, perquè si això passa, recularem cinquanta anys. No sé què hi diuen, els municipis…
-Si els municipis tinguessin més recursos tindria més sentit, aquesta mesura?
-Crec que el primer que cal és definir què són els serveis socials: si hi hagués més ajuda domiciliària, per exemple, més llars tutelades, residències assistides, residències sanitàries, residències sociosanitàries, i que en tot aquest circuit no calgués fer cua, a mesura que les necessitessis i hi anessis passant, la gent no recorreria tant als serveis socials, i tu com a usuari sortiries més barat. Vida independent vol dir que sàpigues quan t’has de posar els pantalons, no pas que te’ls puguis posar, que en això sempre t’hi pot ajudar algú, m’explico? Si tinguéssim uns serveis puntuals eficients, no tindríem tantes necessitats com ara. Si puc viure autònomament a casa meva, podent comptar amb un suport puntual, per què me n’hauria d’anar a viure a una residència, amb totes les seves servituds?
-T’hem sentit també lamentar-te de la dispersió que hi ha en el món associatiu del discapacitat…
-Sí, i passa no pas que no trobis suports, sinó que no arribes a la gent, a poder-t’hi explicar.
-Hi ha prou comunicació entre la Federació ECOM i les associacions?
-Nosaltres ho intentem, que n’hi hagi. I també que la Federació englobi més les comarques, perquè fins ara es portava molt des de Barcelona, i les comarques hi quedaven diluïdes. D’altra banda, a Barcelona hi ha una proliferació d’associacions impressionant, cadascuna amb l’interès posat en la seva funció i prou, o reduïda a un territori limitat. Doncs ara la Federació s’ha girat cap a les comarques, i es mira que ECOM i COCEMFE-Catalunya siguin una sola cosa, a Catalunya, i que hi estiguin representades totes les associacions catalanes que ho vulguin.
-Quina diferència hi ha, entre l’una i l’altra?
-Totes dues funcionaven com a federacions estatals, i cap d’elles volia deixar de ser-ho, però en passar a presidir ECOM el president de COCEMFE-Catalunya, va semblar arribat el moment d’unificar-les sota un sol portaveu, encara que siguin dues entitats jurídiques diferents. Ara ho és en Josep Giralt, el president d’ASPID Lleida. Alhora hi ha el COCARMI, Comitè de Representants dels Minusvàlids de Catalunya, que engloba totes les discapacitats.
-I l’ONCE? Ho trobes lògic que hi hagi separació de discapacitats físics i sensorials?
-Aquest és un primer problema, i a Catalunya, a més d’aquesta n’hi ha moltes més, de separacions: hi ha les associacions -i les federacions respectives- d’afectats de paràlisi cerebral, les de malalties cerebrals -embòlies, Parkinson, traumatismes craneoencefàlics…-, la d’esclerosi múltiple, etc, que a Barcelona tenen la seva associació específica, algunes amb la seva delegació territorial… A veure: si nosaltres, que som més de 2.000, no fem res, què poden fer ells, que són un centenar? Es podrien plantejar de fer una secció dintre de Mifas, per exemple, però això no passa. Com voleu que els cecs no vulguin anar a part, doncs, si hi han anat sempre?
-Ens tirem pedres al propi teulat, els discapacitats.
-Sí, totes aquestes divisions ens fan molt de mal, a nosaltres…, i molt de bé a l’Administració, aquesta és la conclusió. Seria més lògic que tots tinguéssim una sola associació, amb les seccions corresponents. “Divideix i venceràs”, diu el refrany.
-Però, mirat fredament, sorprèn aquesta mena d’enfrontament entre entitats i Administració, que no vagin totes alhora: sembla que un organisme públic hauria d’estar per servir, i prou, no?
-Euuh…, no ho tinc pas tan clar [rialles]. És molt trist que, encara ara, en la preparació d’unes jornades sobre vida independent s’estigui parlant… de supressió de barreres arquitectòniques! ¿Tan poc hem aconseguit, en tots aquests anys? I no parlem de les barreres mentals: ¿encara hem de discutir que un discapacitat tingui els mateixos drets que tothom? ¿I les barreres laborals, socials, en definitiva? I tornant a l’ONCE, ara es troben amb un problema que jo vaig vaticinar -i està escrit, en un editorial- ja fa temps: que han baixat les vendes, i no han fet els deures; és a dir, que no van invertir en formació dels venedors -la majoria discapacitats físics- els beneficis milionaris del temps de les vaques grasses, d’ara fa 15 o 20 anys. Ara som al dia de demà, i s’està veient que el joc, la venda del cupó, no era la panacea. El boom dels jocs d’atzar s’ha acabat, i no s’ha fet res per buscar alternatives.
-Tu has vist evolucionar el sector, en tot aquest temps, i més concretament Mifas: quina valoració en fas?
-El sector ha millorat, no es pot negar: abans el discapacitat ni sortia al carrer. Un dia un amic em deia que fa 25 anys la gent es girava quan veia una cadira de rodes, pel carrer, i ara ho fa si veu passar una monja… Això il·lustra de manera molt gràfica el canvi que hi ha hagut, a la nostra societat. I encara canviarà més.
-I d’aquest canvi se n’ha beneficiat la gent gran, potser, que ara surten més i es troben amb menys barreres…
-Ha sigut un benefici mutu: nosaltres hem sigut primers en el temps, i també més combatius, i hem obert camí; però nosaltres ara ens beneficiem d’ells, perquè són molts més, que vol dir que són una bona pila de vots, també.
Pel que fa a Mifas, jo crec que se la valora molt, dins la societat gironina, i va quedar clar en la festa del 25è aniversari. I també crec, honestament, que s’ho té merescut. En aquests 25 anys ha demostrat ser una entitat responsable, que ha sabut fer coses i les ha sabut mantenir, i sobretot això, que és el que més costa. I ha deixat clar també que no té color polític, que només busca el benefici del discapacitat. A vegades se’ns ha acusat de ser poc combatius, amb l’Administració, però crec que no és cert, crec que hi ha hagut èpoques que hi hem sigut molt durs, amb ella. El que voldria és que no arribéssim mai al punt de la confrontació, que no ens calgués radicalitzar-nos. Al capdavall, Mifas té una carta, que abans d’ara ja ha donat alguna sorpresa, i és la seva autosuficiència i capacitat de resistència potencials que li dóna el seu grup d’empreses. Ara bé, com la mateixa societat gironina, de la qual som un reflex, nosaltres som partidaris de l’entesa, sempre.
El que ha de fer Mifas, ara, és ser agraïda envers la gent que l’ha ajudat, que és moltíssima.

Fermí Sidera Riera / Santi Silvas Vergés

[Entrevista publicada al núm. 11 de L’Atípic, tardor del 2005]

Anna Simó i Castelló va néixer als Alamús (Segrià), el 26 de juliol de 1968. Militant des del 1990 a ERC, d’ençà del 2001 és secretària de política social, i responsable dins el partit de les polítiques de benestar social, sanitàries i per a gais i lesbianes. El 2003 va ser regidora i portaveu del seu grup dins l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, i alhora membre del Consell Comarcal del Barcelonès. És llicenciada en filologia catalana per la UB, i ha assumit diverses responsabilitats dins el Consorci per a la Normalització Lingüística (1990-2003). És sòcia de Ca la Dona i del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, i està afiliada a CC OO des del 1990. És coautora del treball titulat “Entre l’esperança i el neguit. El català a Catalunya. Coneixements, usos, actituds i identitats lingüístiques”, guanyador ex aequo del I Premi Jaume Camp de sociolingüística catalana, atorgat per Òmnium Cultural. És membre del consell nacional d’ERC des del 1994, i de l’executiva nacional des del 1998.

-En el repartiment de conselleries, el Departament de Benestar i Família va anar a parar a mans d’Esquerra. Era una manera de posar l’accent en el vessant més social del partit?
-D’entrada considero un fet històric que l’esquerra nacional torni al Govern després de 70 anys, i la possibilitat de demostrar que és factible i interessant obrir una nova cultura de govern de coalició, inèdita des del restabliment de la democràcia, i marcar línies noves de transparència, de responsabilitat envers l’encàrrec rebut i d’ambició per canviar el futur d’aquest país. I de continuar, des de la humilitat en la comparació, una feina iniciada als anys trenta per situar Catalunya entre les polítiques més avançades en temes socials a Europa, polítiques racionals, objectives i redistributives territorialment i sectorialment.
-Del govern anterior hi ha tres temes que van quedar pendents de resolució: la derogació i/o reconversió del Decret de preus, l’aplicació del Codi d’Accessibilitat de Catalunya i la creació d’un miler llarg de noves places de residència. Com està previst de tancar-los?
-Les entitats han esdevingut proveïdores de serveis, de manera que, moltes vegades, en el cor i en la pràctica de moltes comarques i ciutats, l’oferta de l’àmplia gamma de serveis es vincula al CET [centre especial de treball], al Centre Ocupacional, a la Llar Residència, al Pre-taller… Des d’aquesta òptica, posarem fonaments nous al sistema a partir de la futura Llei de Serveis Socials i de la planificació territorial, en un marc de gestió territorial i de corresponsabilitat, i seguirem treballant perquè el sector avanci en eines que permetin el seu progrés en termes de comparació de resultats de servei, de qualitat i d’eficiència. Partim del diàleg amb el sector per desenvolupar la normativa referent a l’acolliment residencial, revisant l’obligació actual dels pares a contribuir en el finançament dels serveis (actual Decret de preus públics i règim de contraprestacions als serveis públics).
Pel que fa al Codi d’Accessibilitat, el Consell per a la Promoció de l’Accessibilitat i la Supressió de Barreres Arquitectòniques ha encetat el procés de discussió necessari per plantejar-ne la modificació per millorar-lo. Tota la feina necessària per abordar-ho s’està implantant des d’aquest Consell.
Quant a la darrera qüestió, el compliment de la planificació territorial dels serveis residencials per a les persones amb discapacitat elaborada pel Departament l’any 2004 ha de portar de tenir en marxa o en procés entre el període 2004-2007 unes 1.400 places de llar residència, entre ampliacions i projectes satisfets entre inversió pròpia i ajut a la inversió pública i a entitats privades.
-Una de les ambicions de la nova direcció del Departament que vostè encapçala era la creació de l’Agència de la Dependència. Quins serien els seus objectius, i quines les seves prioritats?
-El Departament ha iniciat la transició cap a un nou model d’atenció a les persones amb dependències que es basarà principalment en l’atenció individualitazada i la prestació de serveis a domicili. Aquest nou model es concretarà en les pròximes setmanes a través de la creació del Programa d’atenció a les persones amb dependències i suport a la Vida Autònoma i la creació l’any 2006 de l’Agència, que ordenarà serveis dispersos, en crearà de nous i estendrà plans d’atenció individual i familiar.
Al llarg d’aquest procés es tindrà una especial cura a l’hora d’oferir informació permanent amb tots els agents socials directament implicats i es durà a terme la necessària coordinaió amb l’Administració de l’Estat sobre la futura Llei de Protecció de la Dependència. El passat mes de març es va presentar el Programa d’atenció a les persones amb dependències i es van realitzar els treballs preparatoris de constitució dels òrgans de govern i de gestió d’aquest programa. Aviat es reunirà l’equip directiu i es farà el nomenament dels directius dels òrgans tècnics del programa, així com la constitució del comitè d’experts, amb l’objectiu de presentar-lo als sectors implicats.
Després s’ha d’obrir un període de desenvolupament dels projectes pilot i d’anàlisi dels resultats. Tot aquest procés és necessari per a la preparació de l’Agència Catalana de la Dependència. D’aquí a un any, esperem que tot estigui a punt per poder presentar la proposta de l’Agència i del sistema d’atenció a les dependències. D’aquí sortirà l’esborrany de la Llei de creació de l’Agència i es durà a terme un nou procés d’informació i consens social amb els sectors implicats.
–L’Agència suposaria la coordinació entre dos o més departaments, ja que es tracta de treballar alhora per rendibilitzar recursos. El fet que el Govern sigui tripartit la pot afavorir o complicar, aquesta col·laboració interdepartamental?
-La creació de l’Agència Catalana de la Dependència serà el producte d’un procés que tradueixi la voluntat política del Govern de la Generalitat de Catalunya d’assolir una adequada atenció de les persones amb dependències a casa nostra. En aquest cas, el Departament de Benestar i Família i el Departament de Salut han elaborat conjuntament el Programa Català esmentat, amb els objectius d’ordenar i impulsar l’atenció a la dependència, millorar el suport a la vida autònoma i per avançar en la redacció de la Llei de l’Agència Catalana de la Depèndència. Davant d’aquestes fites socials i de salut, volem avançar cap a la conquesta de nous drets socials per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques de qualsevol persona amb dependència. L’objectiu és establir un sistema integral, on es trobin funcionalment l’àmbit sanitari i el social per garantir una continuïtat assistencial necessària per a les persones amb dependència. Es tracta de dues fites fonamentals i alhora complementàries, que la pròpia Unió Europea propugna i insta perquè s’assoleixin als estats membres. Aquest acord interdepartamental ha estat possible ara i no ho havia estat abans.
A Catalunya hi ha més de 330.000 persones amb diferents graus de dependència, unes 200.000 de les quals presenten una dependència moderada o severa, que freqüentment està associada a l’envelliment, però no únicament. Si volem un país socialment just i avançat, la millora de l’atenció d’aquestes persones és un dels reptes que cal afrontar d’una manera decidida. La Llei estatal i el fons que l’ha d’acompanyar representen un avenç importantíssim en la corresponsabilitat de les administracions per afrontar aquestes necessitats.
-En relació a les PUAD i les ajudes tècniques, seria possible allargar a tot l’any el període actual de quatre mesos (gener-abril) per demanar-ne?
-Tant el període per demanar l’acolliment al programa d’ajuts d’atenció social a persones amb disminució com a les ajudes tècniques vénen marcats pel propi procediment administratiu de tramitació (justificació i abonament de l’ajut, per això els quatre mesos inicials) -i sempre s’admet un ajut de discapacitat sobrevinguda-, i això difícilment es podrà canviar. Les prestacions d’atenció a la dependència haurien de ser contractuals, en el sentit d’assumir el compromís de destinar les quantitats rebudes a facilitar el suport a l’autonomia. I aquest contracte requereix una gestió administrativa que passa per posar en contacte les parts implicades, per garantir la dignitat de la persona dependent i de la seva família.
-Vostè demanava, el mes de setembre passat, “que no es faci el pont als governs autonòmics en matèria d’immigració”. A què es referia amb aquesta expressió?
-Doncs que en les dues legislatures anteriors el Govern central, que té la majoria de competències en immigració, va fer una política que s’ha demostrat no efectiva, i sense tenir en compte els governs territorials o fent-ho de manera merament consultiva, i això ha de canviar. La Generalitat és qui coneix millor les característiques de les persones que viuen a Catalunya, i vol decidir (o poder codecidir) i promoure les transferències de totes les competències executives en matèria d’immigració, llevat -això sí- el control de fronteres i la concessió de la nacionalitat, però també especialment per les oficines d’estrangers, amb la finalitat de descentralitzar les actuacions administratives per a les autoritzacions del treball, i per descomptat, també el finançament suficient. Catalunya té el percentatge més alt de l’Estat espanyol de població estrangera, i moltes de les persones que avui viuen i treballen a Catalunya ho fan sense els permisos de residència i de treball.
Una altra qüestió és assumir plenament les responsabilitats en totes les àrees en les quals tenim competències. Per exemple, el Departament de Benestar i Família ha iniciat contactes amb el Govern marroquí per dissenyar un projecte d’integració social, centrat en l’acomopanyament familiar i social de menors marroquins que de manera individual pretenen iniciar un projecte migratori.
-També va dir que el Govern de Catalunya era partidari de “fer aflorar la irregularitat”, per evitar l’anomenat “efecte crida”. Com es materialitza, aquesta proposta?
-El Govern de la Generalitat té la responsabilitat de prendre la iniciativa per intentar influir en les decisions que es prenen des de Madrid en matèria d’immigració. És per això que vam llançar la nostra proposta respecte del nou Reglament d’execució de la Llei d’estrangeria. La proposta de Reglament d’estrangeria és un avenç per fer aflorar la irregularitat a Catalunya, en tant que fixa l’arrelament laboral com a principal condició per a l’acreditació de residència. El Govern comparteix el plantejament central de l’Executiu espanyol, que es proposa fer emergir l’economia submergida amb la corresponsabilitat empresarial. En canvi, valora insuficients la forma i els mecanismes de participació seguits en l’elaboració del Reglament.
-Vostè també reclamava, al marge del reglament de la Llei d’estrangeria, més competències i més diners, i s’hi referia com “un dels aspectes més travats” per a l’aprovació dels pressupostos de l’Estat. Després que ERC va votar-hi finalment a favor, com queda la qüestió dels recursos?
-El 18 d’abril es va convocar la reunió sectorial de tots els governs territorials per parlar de la distribució del fons pactat en el tràmit parlamentari dels pressupostos de l’Estat per al 2005. Catalunya rebrà enguany per primera vegada una quantitat important per distribuir entre accions educatives d’acollida i programes d’acollida del món local.
-Com a filòloga, com creu que s’ha d’enfocar la integració dels immigrants al país a través de l’adopció de la llengua? No caldria fer alguna cosa des del Govern perquè els catalans d’origen canviessin de xip i s’acostumessin a parlar en català als estrangers?
-Les polítiques d’acollida i integració han de ser efectives i donar respostes, en lloc de crear preguntes i dubtes que no donen fruit i propostes, sinó conflicte. I en el cas de la llengua, no podem pas carregar el futur de la nostra llengua pròpia a les espatlles de les persones nouvingudes. A banda d’una política decidida quant a recursos i diversificació per a la formació lingüística, cal que les actituds dels catalanoparlants pel que fa al canvi automàtic de llengua davant d’una persona que sembli estrangera canviïn. Posem-los-ho, i posem-nos-ho, més fàcil: aquesta ha estat una de les línies que he desenvolupat professionalment en els darrers anys i personalment des que vaig començar a tenir consciència política i nacional.
-En l’homenatge a les persones centenàries de Catalunya, vostè va anunciar un imminent conveni de col·laboració, aquest 2005, “per millorar la qualitat de vida de la gent gran”. A propòsit d’això, quines perspectives de futur hi veu en el sistema de pensions actual, i concretament en les de viduïtat?
-El Govern s’ha posat com a objectiu que l’any 2007 totes les persones amb ingressos baixos titulars de pensions de jubilació i invalidesa no contributives, de fons assistencials i de les pensions contributives més baixes puguin disposar d’un ajut de caire assistencial per millorar la seva qualitat de vida. Això, que és un compromís de l’Acord del Tinell i del programa de Govern, és una de les mesures pactades dins l’Acord de Competitivitat amb els sindicats i les patronals. Aquest Govern ha estat el primer a posar aquesta qüestió sobre la taula i incorporar-la en el seu programa de govern, i complirà el compromís de fer-ho en aquesta legislatura. El mes de gener passat es van augmentar un 20% els ajuts complementaris que el Govern de la Generalitat dóna a les persones que cobren les pensions de viduïtat més baixes, de manera que l’import màxim anual que rebien la majoria de les 120.000 persones vídues beneficiàries d’aquesta prestació va passar dels 360 als 432 euros anuals. Aquest Govern ha demostrat la seva inquietud per la quantia de les pensions més baixes, no només les de viduïtat, i la seva voluntat d’impulsar polítiques per fer possible una proposta de millora de la qualitat de vida de les persones perceptores de pensions catalanes temporalment mentre l’Estat, que n’és l’administració competent, no les dignifiqui.
-Quin és el seu punt de vista respecte a la possibilitat d’adoptar criatures per part de les parelles homosexuals, siguin matrimoni o no?
-El Parlament de Catalunya va aprovar el 31 de març la Llei sobre adopció i tutela que hem impulsat els departaments de Justícia i Benestar i Família. Aquesta nova llei, que suposa una mesura de protecció per als infants, modifica el Codi de família, la Llei d’unions estables de parella i el Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. Aquesta nova llei regula la situació dels infants que viuen en famílies on, fins ara, només tenia reconeixement jurídic un dels membres familiars. Ara, gràcies a la modificació legal, els menors podran tenir dues persones responsables i obligades a atendre’ls, i a més, es pretén posar fi a la discriminació per opció sexual en els drets i deures de les unions estables de parella. La nova normativa equipara les persones homosexuals a les heterosexuals i els reconeix el dret que se les valori com a possibles pares o mares adoptants. No podem oblidar que l’objectiu prioritari és assegurar el dret del nen o la nena a tenir una família idònia, capaç de donar afecte i ajudar els infants en la seva socialització i creixement personal, independentment de l’opció sexual de les persones que se’n facin càrrec.
-Des de la seva perspectiva de membre de l’Executiu, com ha viscut l’experiència del Govern tripartit? Quina valoració en fa, i en què li sembla que ha de millorar, per complir els termes del Pacte del Tinell?
-Crec que ho responc en part en la vostra primera pregunta. Quant al que ha de millorar per complir el Pacte del Tinell i el consegüent Pla de govern, doncs tenir més competències (un Estatut ambiciós, doncs, i una bona negociació bilateral amb l’Estat pels traspassos) i finançament suficient per afrontar els reptes plantejats (un nou finançament, doncs). Si no, no ens en sortirem. I ens en sortirem.

Lluís Pla/Quico Serrat/Fermí Sidera/Santi Silvas/Paqui Vega

[Entrevista publicada al núm. 10 de L’Atípic, primavera del 2004]