L'Hereu Riera

P’tit homenatge dels Coixos Nois al p.. amo del soul i del funk James Joseph Brown (Barnwell, Carolina del Sud, 3 de maig de 1933 – Atlanta, Georgia, 25 de desembre de 2006)

Shout: Fellas, I’m ready to get up and do my thing
I wanta get into it, man, you know….
Like a, like a sex machine, man,
Movin’… doin’ it, you know
Can I count it off? (Go ahead)

Spoken: One, two, three, four!

Get up, get on up
Get up, get on up
Stay on the scene, like a sex machine

Wait a minute!
Shake your arm, then use your form
Stay on the scene like a sex machine
You got to have the feeling sure as you’re born
Get it together right on, right on.

Get up, get on up……

I said the feeling you got to get
Give me the fever in a cold sweat.
The way i like it is the way it is;
I got mine and don’t worry’ bout his

Get on up and then shake your money maker,
Shake your money maker……..

[James Brown, Sex machine]

Interessant trobada aquest matí al centre cívic de Sant Narcís amb uns quants coixos nois de Mifas, l’associació gironina de físics. La casa està fent una valoració general de la marxa de les coses, de l’estructura de funcionament i del funcionament mateix, i hem fet un repàs força exhaustiu de tot plegat, fins al punt que ens hem polit les tres hores que teníem de coll, però encara i així m’ha quedat la sensació que podríem haver aprofundit més. Com passa tantes vegades, quan arribàvem al final de la conversa -de fet ja érem al carrer, sota les voltes de la preciosa plaça de l’Assumpció, empesos per la dona de la neteja- era quan més interessant s’havia tornat.
Un parell de notes per al debat:
-on és el “límit”, a la pràctica, a la vida diària, entre “físic” i “psíquic” en el cas dels pluridiscapacitats, això és, les persones que tenen les dues afectacions; -i en la interrelació entre el col·lectiu de discapacitats i la resta de la societat, qui ha d’integrar a qui? És a dir, els discapacitats s’han d’integrar ells a la societat, o han de fer per maneres d’integrar la societat dins el col·lectiu? O les dues coses alhora? I en quins percentatges?
Les associacions de discapacitats han de ser integrades exclusivament per discapacitats? Sí? Jo no n’estic pas tan segur. En el cas de Mifas, avui hem suggerit a les dues noies de la consultoria externa que fan el treball de recollida de dades que apuntessin la possibilitat de reforçar la figura del ‘soci col·laborador’ -contemplada als estatuts però poc desenvolupada-, una mica per anar en aquesta direcció, de construir ponts. La qüestió plantejada és la mateixa que dèiem aquí en aquest bloc fa uns dies parlant de l’esport discapacitat, com el bàsquet i el tennis en cadira de rodes, l’automobilisme, el tir olímpic, etc: si, de la manera com enfoquem les coses i la forma de resoldre-les, amb tanta endogàmia, en realitat no ens estem tirant pedres a la teulada…
A propòsit del bàsquet en cadira de rodes i de la possibilitat d’obrir-lo a la societat (o de deixar de tenir-ne l’exclusiva els discapacitats), ha sorgit una altra idea que li dóna un interès afegit: si l’accés no fos tan restrictiu com ara (amb l’obligatorietat de presentar el certificat de minusvalidesa), es crearien més equips (a Catalunya, que és terra d’esports, segur que sí), i per tant es podria crear també una lliga molt potent sense necessitat de fer aquests desplaçaments tan fora de lloc que es fan ara, a l’altra punta de la Península, per jugar un simple partit de primera divisió (que equival a una tercera divisió), i per tant no caldrien tantes despeses per jugar a bàsquet i divertir-se.

[No volia acabar parlant de política, que esport i política no s’han de barrejar, com diu l’acudit espanyol-, però hi he anat a parar ressolant, inevitablement: la conclusió és que, també en aquest àmbit tan allunyat de la centralitat, per dir-ho així, els catalans, en aquest cas els catalans discapacitats, depenent d’Espanya, i concretament de la Federació Espanyola d’esports per a persones discapacitades, estem fent el negoci d’en Robert amb les cabres…]