L'Hereu Riera

Ja tenim a les mans el número 16 de L’Atípic, encara calent del forn: ha sortit avui mateix de rotativa.
La portada, reproduïda aquí al costat, és una composició fotogràfica del nostre company Carles Bossacoma amb la qual volem retre un últim homenatge i dir el darrer adéu a en Santi Silvas: simbolitzades amb la camiseta número 5 del Basmi Akasvayu, la seva, i la pilota de bàsquet amb la qual vam jugar l’últim partit d’aquesta temporada, signades per tots els jugadors amb qui havia compartit partits i entrenaments, gresca, esforç i complicitats, i amb la seva raqueta de tennis, la coberta de la revista fa testimoni d’una de les grans passions del nostre company d’Olot, a través de la qual va desplegar les seves millors qualitats humanes, amb l’amistat per sobre de totes.
En planes interiors, representant-nos a tots els que l’apreciàvem i estimàvem, hi trobem unes ratlles de comiat del seu germà Ernest, que no li va deixar de fer costat mai, que va estar al seu costat, literalment, fins a l’últim dia.

I parlant de portades, ara que hi estem posats, si em permeteu una petita confidència, us diré que la idea de la portada del número anterior, amb la fotografia de la nostra companya Sònia Pujol embarassada de vuit mesos, va ser una idea seva, cosa que demostra fins a quin punt, tot i estar ell físicament tan dèbil, tenia ganes de tornar a la normalitat i de viure: “Seria la rehòstia”, em deia pel msn, “a part de ser un gran estímul per a les dones…”. “Crec que la dona tímida”, reflexionava més avall, “té problemes potser per mostrar la seva feminitat, i si és paraplègica més, però la que està segura de si mateixa doncs viu amb normalitat (…), no tot és un camí de roses, en aquest món que viu de la imatge…”. Ai, aquelles cèl·lules grises, com deia l’Hèrcules Poirot, que no paraven mai…! Descansa en pau, amic.

Seguint amb la resta de continguts d’aquest últim Atípic, destaquem l’entrevista a l’arquitecte barceloní Enrique Rovira-Beleta, que es va fer arxiconegut amb la seva intervenció a la Barcelona olímpica quan va passar a ser paralímpica, l’any 1992. Ara li han encarregat el projecte de supressió de barreres arquitectòniques ni més ni menys que a l’Alhambra de Granada, poca broma… Quan li preguntem si l’accessibilitat serà total, amb l’aplicació del pla, té una resposta realista, que ve a confirmar allò que dèiem aquí uns posts enrera, parlant de certs edificis històrics: “No. Hi ha recorreguts molt difícils, i a més, hem de tenir en compte que treballem amb una obra de protecció, catalogada com a patrimoni universal, i que consegüentment hi ha aspectes que no es poden tocar. Però això cal que ho entenguem tots, que val més una mica que no pas gens, i per tant el nivell aconseguit serà molt satisfactori”.
Doncs això mateix: ningú, cap discapacitat que sigui mínimament raonable, no demana coses impossibles; però sí que demanem que tot allò que sigui materialment possible es porti a la pràctica, es materialitzi, i que, sisplau, no ens facin gruar els progressos, els passos endavant, amb excuses de mal pagador i amb trucs de triler.
Parem atenció també a dos personatges més que surten en aquesta edició de L’Atípic: una noia de l’Escala, la Pilar Sánchez, que ha fet del reciclatge de residus, d’objectes que l’administració i les empreses particulars llencen després d’haver-los usat en congressos, fires i altres certàmens (moquetes, banderoles, etc), tota una sastreria amb la qual, a més de salvar el planeta de noves putadetes, dóna feina a gent amb risc d’exclusió social. L’altre podria anar en aquell apartat del jove Francisco Ibáñez a les planes de Pulgarcito, em penso que era, i que es deia “Increíble, pero mentira”, si no fos que això és cert: un fotògraf eslovè, Evgen Agvar, que triomfa a la seva professió tot i tenir un desavantatge personal no pas menor: és cec des que hi va quedar quan tenia només deu anys…