L'Hereu Riera

Una parella dansant, ell amb sense una cama, ella amb un braç amputat…, i tanmateix són dos ballarins ben plantats, que fan goig, que es mouen amb gràcia i elegància, amb una gran dignitat.
Però… fa una mena de cosa, acceptem-ho: fins i tot als que som del gremi, encara que sembli estrany; perquè, no ho oblidem: una cosa és el teu aspecte, la teva carta de presentació a l’exterior, i una altra la "carta de presentació" de l’exterior, de la realitat, als nostres ulls, que són la porta d’entrada al nostre interior… I aquí dins tots, tinguem l’aspecte que tinguem, tenim o podem tenir una cosa en comú, que és justament la percepció de la realitat, de l’aparença de les coses i de les persones.
M’hi jugaria un pèsol de Llavaneres que molts discapacitats us ho podrien confirmar: en un moment o altre es poden haver sorprès a si mateixos sorprenent-se davant d’un altre minus -o d’una altra "persona amb diversitat funcional" (?!), si seguim l’últim dictat del llenguatge políticament correcte- afectat d’una discapacitat diferent o pitjor -o no tan pitjor, i fins i tot la mateixa, a vegades- que hom es troba a davant inesperadament… Això deu ser així perquè la realitat, la pura veritat, és que tots som diferents: més aviat és la normalitat, que és excepcional…; la normalitat, ben mirat, és una pura il·lusió de l’esperit, com diria l’avi Pla.
En fi, sigui com sigui, és sorprenent constatar aquest fet paradoxal: que les persones "normals" malden per ser diferents, sobretot les que viuen immerses en grans masses humanes, a les grans ciutats -que avui creixen com els bolets ho feien ahir-, i pels seus carrers veureu circular-hi tota mena de personatges curiosos, vestis tots de manera "personal" i "personalitzats" amb tota una gamma d’elements decoratius, des del pentinat a la roba, el calçat, els tatuatges, els pírcings, i tutti quanti… I en canvi, les persones que l’atzar ha fet "diferents", endossant-los de naixement o accidentalment un discriminador handicap físic per a tota la vida, aquestes fan mans i mànigues per esborrar aquesta diferència, per superar aquesta discriminació, i s’arrapen a tota mena de recursos per reivindicar-se, per reivindicar les seves habilitats: "no miris allò que em falta, sinó allò que em queda; no pas les meves mancances, sinó les meves capacitats"…
No hi ha dubte que els humans estem fets d’una pasta ben especial, i un dels ingredients deu ser, segur, l’esperit de contradicció.

Un altre exemple de superació, d’entomar l’adversitat amb bon humor: el de la bella Heather Mills, ex del bell beetle Paul McCartney, exmodel de passarel·la i ara model de persona…

Els americans, que són una gent eminentment pràctica, tenen més fàcil acceptar els handicaps propis o aliens (a les pel·lis made in USA, és habitual veure-hi, per bé que en segon pla, és clar, una persona amb cadira de rodes, un pàrquing reservat per a minus, etc…, com una cosa d’allò més normal). En aquest vídeo no hi ha cap espectadora que plori emocionada, com en l’altre de la parella asiàtica, però el públic recompensa amb grans aplaudiments l’esforç dels ballarins, i sobretot de la guapa dansaire i el seu fair play, el bon rotllo de la parella.