L'Hereu Riera

Dimecres passat la Fundació Ulls del Món va fer a la Bisbal d’Empordà, amb la complicitat de l’Ajuntament i de la Comissió de Solidaritat de la Bisbal, una xerrada amb suport audiovisual sobre el projecte de “cooperació oftalmològica” que l’entitat porta a terme als campaments de refugiats sahrauís. Ilaria Ravai, coordinadora del programa Ulls del Sàhara, va ser l’encarregada de presentar i desenvolupar els continguts de l’acte, que es va fer al Teatre Mundial de la capital baix-empordanesa i que duia per títol “Obrint els ulls al Sàhara. Lluitant contra la ceguesa evitable als campaments sahrauís”.
El programa d’Ulls del Món al Sàhara està en l’inici de les activitats d’aquesta ONG, l’any 2001, que va ser quan Rafael Ribò -actualment Síndic de Greuges de Catalunya- i Borja Corcóstegui, que en són president i vicepresident, van viatjar fins als campaments per fer-hi un projecte assistencial d’ajuda humanitària a la població desplaçada (per la pressió demogràfica i sobretot militar del veí Marroc: “hostes vingueren que de casa ens tragueren”) i van quedar esparverats de la precària situació de vida d’aquella pobra gent, i d’un aspecte concret derivat de les deficiències en equipaments sanitaris i assistencials: l’elevat índex de casos de ceguesa i/o de deficiència visual que tanmateix podien ser reversibles, recuperables. Així, van decidir immediatament crear la fundació privada Ulls del Món amb l’objectiu de “prevenir i combatre la ceguesa evitable entre les poblacions més pobres del món i sensibilitzar l’opinió pública sobre aquesta problemàtica”.
Doncs a fe que ho aconsegueixen, perquè les dades que ens va donar als presents la Ilaria són esfereïdores, i també revoltants, ja que, per no variar, els casos més greus i més nombrosos van lligats amb la pobresa de les poblacions que els presenten: segons l’OMS, al món hi ha 37 milions de persones cegues, 124 milions que tenen baixa visió, i 161 milions més que pateixen greus deficiències visuals; i el 90% de la població que pateix ceguesa viu en els països més pobres del planeta.

De nens de menys de 15 anys, n’hi ha 1,4 milions que són cecs, i com a
tals tenen un 60% de possibilitats de morir en el primer any de patir
la discapacitat. I no és estrany, perquè entre les causes d’aquest
desastre hi ha les condicions climàtiques adverses (per què deu ser que
sempre plou sobre mullat?), la desnutrició, les males condicions
sanitàries i higièniques i els traumatismes causats pels conflictes
bèl·lics, que també solen anar invariablement associats a la misèria i
a la pobresa, en un cercle infernal que es retroalimenta
incessantment…
I això encara no és tot, per si semblava poc: en
els països pobres, un discapacitat és una nosa, dit cruament, i la
falta d’assistència social s’ha de suplir amb l’assistència familiar,
amb el resultat que, com es va dir també sense embuts i d’una manera
molt gràfica a la conferència de la Bisbal, “un discapacitat
(deficient visual), en comptes de fer-se autosuficient, en crea un
altre: la persona (normalment un familiar) que l’ha d’atendre”.
Doncs bé, arribats aquí, pareu atenció a aquesta última dada: el
75% de la ceguesa que hi ha al món és curable o es pot prevenir,
mitjançant tècniques relativament senzilles a les quals els països
pobres no poden accedir. Per un costat és indignant, però per
l’altre és esperançadora: si es pogués eliminar la pobresa es podria
solucionar aquest greu problema. (De fet, deu ser l’única manera de
solucionar-lo completament, del tot i per sempre). És així de clar i de concloent.
Ara bé: per eliminar la pobresa, primer s’ha d’identificar el monstre que la provoca, saber de què s’alimenta i com s’engreixa. Només així se’l podrà combatre, i fer-ho de manera efectiva.

Un cop d’ull al campament de refugiats de Tindouf, a
Algèria. En aquestes dures condicions (sobre)viuen els sahrauís
expulsats de la seva terra, el territori de la RASD, República Àrab
Sahrauí Democràtica, annexionat pel Marroc el 1979 després que Espanya,
que l’havia tingut com a colònia, se’n va desentendre i la va abandonar
a la seva sort.