Espai de Dissidència

Corria un raonable, encara que injustificat optimisme, cap a finals de la primavera. Els responsables polítics, a partir de la seva política comunicativa tractaven de transmetre el concepte de “treva d’estiu.” Al llarg de les setmanes anteriors, malgrat l’obvi desconeixement d’un virus molt malparit, s’havien anat cisellant alguns tòpics que han demostrat ser mentida: “al virus no li agrada la calor,” “els nens són immunes,” “és una oportunitat per reforçar el sistema sanitari,…”

La realitat ha estat tota una altra. Probablement, davant la por al desconegut, –i al nostre país, especialment, hi concorre un justificat temor a una revolta social– van començar per un confinament massa estricte, per una política repressiva, i per una estúpida i desmoralitzant comunicació de l’estil paulocoelhista amb “ens en sortirem”, com qui espera que plogui en època de sequera. Des de la perspectiva actual, va ser un error, perquè les ganes de sortir, fer esport o trobar-se amb els amics va esclatar amb la força d’una presa que s’esquerda i s’expressa amb una fúria incontrolable. Les restriccions estrictes, barrejada amb missatges optimistes van esdevenir una contradictòria situació que promovia una certa bipolaritat social: el pas d’una eufòria a la més crua depressió que acaba erosionant els aparells emocionals individuals i col·lectius.

L’estiu, i l’aixecament de les restriccions més dures, va implicar un desig de recuperar el temps perdut. Tanmateix, i almenys pel que fa a la meva observació directa, he percebut que la gran majoria de la gent ha actuat amb mesura. Tanmateix, amb unes autoritats no preparades per a una crisi com aquesta –i qui ho podia estar?-, se sentien impotents per organitzar mínimament una societat i una economia que veia esberlats els seus pilars i enfondrats els seus sostres. És així com van començar a propiciar una política restrictiva i repressiva contra les conductes individuals: l’obligatorietat de la mascareta, les restriccions a l’oci nocturn i la culpabilització de la gent jove. Apareixia el boc expiatori dels grups de joves que feien “botelló”, mentre s’era incapaç de fer creure tot aquell conjunt d’empreses que no complien amb les normes de seguretat mínima, entre altres coses perquè no ho havien fet mai, i perquè, amb complicitats amb l’administració o les forces vives locals, se saben impunes. En resum, s’han imposat unes quantes multes a gent que no portava mascareta, o que ha compartit cubates improvisats arran de platja, mentre no consta que inspecció de treball hagi estat capaç de sancionar empreses que han esdevingut focus de contagi. En altres paraules, s’ha fet servir el clàssic recurs de castigar a qui no espot defensar, l’individu que expia les culpes col·lectives.

La pandèmia també ha servit per deixar a la llum pública allò que tant ens hem esforçat a invisibilitzar. El treball precari, el treball negre, l’economia submergida, les persones vulnerables i indefenses que no saben què és un contracte laboral, o que viuen fa anys en la informalitat econòmica faran el possible per desobeir les quarentenes obligatòries. Si estàs tancat a casa (esperant que tinguin casa, o potser en un pis petit compartit per diverses famílies on resulta impossible no contagiar d’altres), no cobres. Parlem de dones de fer feina, cuidadores, repartidors, paletes o professional sense contractes -de vegades sense autònoms-, gent que viu en la clandestinitat econòmica, simplement, evitarà qualsevol PCR i anirà malalt a treballar. En bona mesura, és el que veiem al Bronx, als barris pobres de Buenos Aires, les faveles de Río o les ciutats africanes.

Em fa especial por què passarà el setembre, quan tornin a obrir les escoles. Les mesures proposades pel Departament tenen l’eficàcia de les rogatives perquè s’acabi la sequera. Això dels grups de 25-30 alumnes estancs, en classes, en el millor dels casos, de 55 metres quadrats, durant cinc, sis, o fins i tot vuit hores, és contrari a la més elemental lògica epidemiològica. En realitat, el Departament no es va prendre seriosament el retorn al curs. Ni tan sols va cancel·lar (o, com seria més raonable, substituir per un concurs de mèrits) unes oposicions que comptaran amb més de 15.000 docents inscrits, els germans poden transmetre la malaltia per diverses aules, o, les activitats extraescolars foraden els teòrics comportaments estancs. A més, ni tan sols van buscar de debò espais alternatius.

Si tenim en compte que en els cribatges massius realitzats trobem mitjanes d’entre un 2-3% de positius asimptomàtics, això vol dir que a cada centre, en funció de la grandària, pot haver entre 2 i 30 alumnes que transmetran el virus en un espai tancat. Certament, quan es detecti un, teòricament, el seu grup haurà de fer una quarantena de dues setmanes. Això em causa un veritable terror. Què passarà amb aquelles famílies amb pocs o cap recurs que tenen un infant sense símptomes i a qui la normativa obligui a quedar-se a casa? Els xocs i conflictes semblen inevitables.

En fi, lògicament, qui això escriu també està fastiguejat per la situació. Entre altres coses, perquè ningú no està parlant seriosament de fer sortides col·lectives a una situació excepcional. El paulocoelhisme, aquesta filosofia neoliberal de salvació individualista, tendeix a vendre la moto que de les crisis es tendeix a sortir reforçats. El meu ofici d’historiador, per contra, m’impel·leix a ésser pessimista.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!