No volia parlar de futbol en aquest bloc. Només ho he fet en comptades ocasions, perquè aquest sol ser un món massa apassionat i no precisament en una direcció excelsa. No ho he fet, perquè resulta massa fàcil caure en la banalitat. I tanmateix, de vegades toca parlar-hi, perquè ritus com aquests tenen més transcendència de la que podíem pensar.
Servidor de vostès, que és un gran fan d’historiadors com Paul Preston (gran seguidor de l’Everton) o Tony Judt, coincideix com aquest darrer gran intel·lectual londinenc, que les lligues de futbol han estat, abans de la globalització, grans cohesionadors nacionals, de grup, i de classe, espais de sociabilitat essencials, nuclis d’organització, àmbits d’identitat. I és així. Judt, a, El món no se’n surt explicava, amb certa nostàlgia, com en l’interregne entre el final de la segona guerra mundial i la irrupció del neoliberalisme, la lliga anglesa de futbol era conformada per un ampli nucli d’equips molt arrelats a les seves ciutats i comunitats, on els jugadors solien ser de la regió de l’equip de referència, i on el grau d’igualtat entre equips permetia una igualtat d’oportunitats esportives avui impensables.
Amb la globalització, tot ha canviat. Els equips han esdevingut empreses multinacionals més preocupats per vendre samarretes que tenir els camps plens, amb jugadors fitxats més amb criteris d’audiències (la televisió de pagament ha matat l’esperit competitiu) que amb criteris racionals. Les fitxes multimilionàries han destruït l’esperit competitiu i anihilat tota aspiració d’igualtat i cohesió. Avui, el futbol tradicional és el més semblant a una mena de circ du soleil que una competició esportiva honesta. Potser per això, trobo avui molt més interessant i autèntic el futbol femení -menys contaminat per les escoles de futbol- que l’espectacle televisiu actual, on els milionaris (o els aspirants a ser-ho) han d’inventar-se personalitats impostades en aquesta indústria de l’ego. Avui, els jugadors són esclaus dels espònsors, sense capacitat de la més mínima llibertat d’expressió (tret, esclar, del que sembli bé als propietaris). L’acomiadament del porter del Granada, l’assetjament rebut per Oleguer Presas són la punta de l’iceberg d’una desnaturalització de l’esport, i del perillós domini econòmic i dels seus interessos polítics.
Certament, existeix una bombolla irracional en base a fitxatges, corrupció, explotació, manipulació, tràfic d’influències (i de persones) amb una premsa tòxica i uns dirigents esportius que recorden els Soprano.
Reconec que vaig ser seguidor del Barça des que tinc ús de raó fins a l’acte de profanació de la samarreta, allà cap al 2010. Que una institució privada, encara que d’un caràcter eminentment públic i nacional, taqués els seus colors amb la publicitat d’una teocràcia dictatorial. Ara, quan una pèssima gestió, molt vinculada a les elits col·laboracionistes, ha permès acabar amb tota una era de cruyffisme, laportisme i guardiolisme, el cert és cal obrir una nova etapa.
Personalment, estic molt dolgut amb el Barça. No pel que ha passat ara, sinó per l’absència de dignitat, com quan va acceptar de jugar el mateix dia de la repressió brutal de la policia espanyola l’1 d’octubre. La dignitat està per sobre dels títols, i per això va ser tan repugnant la submissió de la directiva. D’altra banda, participar en una lliga com l’espanyola, amarada de franquistes (o de militants de Vox), on la llotja del Bernabéu afavoreix indissimuladament el club de la capital, amb sospites de frau i manipulació, no li trobo cap sentit. Penso, humilment, que el Barça, que entenc que té una dimensió transnacional, hauria de sol·licitar participar en la lliga anglesa, com de fet ja passa amb algun club català de rugbi.
Pel que fa a la resta del futbol català (i per extensió, d’altres esports), no li veig massa sentit que mantinguin l’adscripció a competicions espanyoles. Trobo que fóra més intel·ligent muntar una lliga professional exclusivament catalana, a còpia de clubs històrics (Girona, Nàstic, Sabadell, Europa, Sant Andreu, Hospitalet, Júpiter, Figueres,…). Al cap i a la fi, no hi ha tanta diferència entre el Girona i el Getafe, l’Espanyol i el Sevilla, el Nàstic i el Betis. Una lliga catalana independent de l’espanyola podria permetre recuperar la connexió entre aficions territorials i futbol de debò. Una lliga catalana no seria massa diferent de la belga, la suïssa o la danesa. Una lliga d’aquestes característiques generaria una igualtat competitiva molt més interessant, especialent si permetés aquesta dimensió entre professionalitat i amateurisme que confereix tanta autenticitat al futbol femení. I això, seria especialment important si comptés, a més, amb el suport dels mitjans públics i privats del país. En el cas, a més de l’Hoquei o el handbol, tindria encara més sentit, tenint en compte que qui sortiria perjudicada serien competicions espanyoles que quedarien molt desdibuixades.
La independència es treballa així, amb la ruptura dels espais privats i simbòlics. Potser així sí que em reenganxaria a aquest esport, que hauria de deixar de semblar-se a un circ per recuperar el que havia estat, simplement futbol.
No volia parlar de futbol en aquest bloc. I de fet, no n’estic parlant d’esport, sinó de país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hauríem de saber fer aquests tipus de driblatges que proposa aquest article amb tan encert.
Esperem que quins puguin fer-ho ho entenguin i ho tirin endavant.
Només pensava en l’actitud del Barça el dia del referèndum i la dels jugadors de bàsquet nordamericans que han sigut capaços d’aturar la NBA.
Coincideixo al 100%, o quasi, amb l’article i comentaris.
Em sembla que ho entenc. Seria un dels temes il·lusionants a la vegada que adients, dels de com voldríem que fos la nostra república. Però abans d’això ho veuria com a molt complicat, per no dir impossible, i tant de bo m’equivoqui.