SALVADOR BALCELLS

Això que coneixem com ecologisme engloba les relacions naturals, socials i culturals, ja que l’esser humà és constituït per natura i cultura i s’integra en societats.

Per tant, la revindicació ecologista actualitza l’antiga lluita de classes en incorporar-hi un coneixement més complert de la realitat planetària i una aspiració de llibertat total, de supressió de tota forma d’opressió i explotació, de l’home i de la natura.

En aquest sentit, el domini d’unes nacions sobre d’altres, qualsevol mena de colonialisme i d’imperialisme, son formes actuals d’aquesta opressió i, per això, incompatibles amb el pensament ecologista.

Cap moviment social que tingui com a objectiu la democracia plena, i menys que cap el moviment ecologista, no pot fer abstracció de l’opressió nacional i fer com si aquesta no existís. Un ecologista que no entengui això i que no incorpori la lluita per l’alliberament de les nacions oprimides com a part fonamental de la seva lluita d’alliberament global, no és realment un ecologista, ja que demostra la seva dependència mental respecte de la ideologia segregada per la nació opressora, dependència camuflada sovint en forma d’un fals internacionalisme o cosmopolitisme.

El projecte feixista d'”España”, amb tot el que comporta la seva història, els seus símbols, i la seva unitat forçada i mantinguda amb violència durant segles, ha coartat el desenvolupament natural de la nostra societat nacional. Hem patit i patim el jou d’una força estrangera que ha volgut imposar-nos els seus signes d’identitat després de destruïr els nostres, en un exemple clar d’atemptat ecològic, si entenem l’ecologia com aquest sistema de relacions que inclou les societats humanes.

També en el terreny de les institucions polítiques veiem reproduïda aquesta agressió, amb estatuts i governs autonòmics fills de la Constitució espanyola i, per tant, espanyols ells també; i igualment en partits d’àmbit estatal, alguns d’ells pretesament progressistes i fins i tot ecologistes que, com a màxima mostra de “generositat”, proposen dotar-se d’una estructura federal.

Per tant, un “partit ecologista espanyol“, per molt federal que fos, no deixaria de ser un contrasentit, ja que ambdós termes són incompatibles i irreconciliables.

(Intervenció meva, l’any 1985, com a resposta a la creació del partit espanyol de “Los Verdes”. Tot i els anys, no ha perdut vigència)

Està més que demostrat, al contrari dels que deia Francesc Pujols, que el fet de ser catalans no ens surt a compte. No només és mentida que ho tinguem tot pagat, sinó que sóm els que paguem més i per tot: impostos, taxes, peatges, etc.
Ja sabem, d’altra banda, que amb la independència aquest problema no existiria, que un cop superada la complicada etapa inicial, podríem esdevenir una de les economies més pròsperes d’Europa. Això està demostrat pels experts i és el motiu que cada cop hi hagi entre nosaltres més independentistes circumstancials, que només ho són per la butxaca, no pas pel cor.
Amb un personal així potser es podria guanyar un referendum, però molt difícilment s’assoliria el nivell de patriotisme i de cohesió que permetés la formació, sense tensions internes, de l’estat propi. I molt menys si, des de la Catalunya estricta, no volem deixar abandonats a la seva sort, espanyola o francesa, els nostres germans de la resta dels Països Catalans.
Una possible fórmula per tal d’evitar aquests problemes podria passar per relativitzar alguns símbols que ara per ara ens poden semblar sagrats, com són el nom i la bandera de la nació, i demanar directament la integració a l’estat d’Andorra.
Hi veig molts avantatges i pocs inconvenients.
Entre els primers, que es podria fer a títol individual o col·lectiu, amb la qual cosa s’hi podrien afegir persones, pobles, ciutats o comarques, en cas que un país sencer no fos possible. Ens estalviaríem tot l’enrenou internacional que comporta sempre la constitució d’un nou estat. Amb la voluntat de sortir d’Espanya o França demostrariem al món el nostre malestar amb aquests estats opressors. Convertiríem Andorra en un país de dimensions normals i, un cop a dins, només caldria negociar el seu nou estatus polític. Incorporaríem a una economia basada només en el comerç i els serveis, una indústria activa i dinàmica que només necessita que la deixin fer i li proporcionin bones infraestructures per esdevenir capdavantera.
Entre les possibles dificultats hi hauria l’oposició de molts andorrans que ja els està bé la situació actual. També, lògicament, l’oposició d’Espanya i França a perdre part dels seus residents i territoris. Però davant la perspectiva d’un estat català independent avalat internacionalment, crec que preferirien aquesta solució, amb l’esperança de seguir controlant un estat andorrà ampliat.
Si aquesta proposta ha de servir per facilitar el procés, a mi no em faria res.

Cada cop veig més factible que l’any 2014 sigui el de la independència de Catalunya. I no només perquè s’estiguin creant darrerament plataformes de tota mena amb aquest objectiu concret. Això no seria més que una altra de les ocasions en que els independentistes hem fet volar coloms, si no fos per tot un seguit de signes externs.
Un d’ells, potser el més significatiu, és l’increment de l’autoodi per part d’aquells catalans que se senten sobre tot espanyols, tan si ho confessen obertment com si no. M’explicarè:
En paraules de mossèn Armengou, desnacionalitzar-se voluntariament és signe de degeneració i impotència. I aquestes dues característiques les podem observar cada cop més sovint en els malalts d’autoodi. La síndrome d’Estocolm que pateixen, el seu enamorament d’un botxí en hores baixes, els està portant a un carreró sense sortida: intenten justificar-se incrementant la seva agresivitat alhora que el seu públic potencial es va limitant als que son com ells. Perquè cada cop són menys els catalans conscients que perden els temps flagelant-se tot llegint o escoltant el que diuen aquests individus a la premsa o a les tertúlies.
Un altre signe del que s’acosta és justament l’evolució de la premsa espanyolista a Catalunya. Com faria qualsevol empresa privada que vol continuar tenint beneficis, s’està resituant per tal que els nous temps no l’agafin amb el pas canviat. Edició en català, contractació d’opinadors afins a l’independentisme… Gestos oportunistes, d’acord, però significatius.
El tercer signe és la convicció, cada cop més estesa a Espanya, que els catalans no som com ells, és a dir, que no sóm espanyols. D’això a trobar lògic que ens separem només hi ha un pas, i molts ja l’han donat.
Quart signe: la crisi econòmica que ha posat al descobert amb tota la cruesa el maltracte fiscal que patim per part de l’estat espanyol. El previsible fracàs del pacte fiscal que propugna CiU per aquesta legislatura (per cert: “pacte” sobre què? Perquè no em consta que s’hagi concretat res sobre el què pactar) ha de deixar la coalició nacionalista despullada i en evidència davant del poble català. Aquest serà el moment del relleu en el lideratge del procés.
I el cinquè i definitiu signe és el fet que a l’estat espanyol ara governarà la dreta. PSOE i PP són la mateixa cosa vistos des de Catalunya: nacionalistes espanyols. Però l’esquerra ho ha d’estar demostrant sempre, mentre que a la dreta ja se li suposa i no cal que ho demostri. Per tant, serà més fàcil negociar-hi. És clar que això no seria possible en un altre context polític, com ara el d’una dictadura, però la realitat és que avui dia la dependència europea i internacional en general son favorables als nostres interessos. Un fet consumat i estrictament democràtic com serà la proclamació d’independència per part del Parlament de Catalunya haurà de ser tingut en compte i assumit amb normalitat. Altra cosa seria contradictori amb tota la política internacional de les darreres dècades.
I a més a més, es pot donar el cas curiós i emblemàtic que, si el basc Iñaki Urdangarin completa la maniobra de desprestigi de la casa reial espanyola i el rei actual abdica en favor del seu fill, les llibertats nacionals que vàrem perdre durant el regnat de Felip V les recuperaríem tres-cents anys després, a l’inici del regnat de Felip VI.

Sense que serveixi de precedent, reprodueixo literalment un article procedent d’un bloc aliè. Es tracta del que ha publicat avui mateix Víctor Alexandre, perquè em sembla molt aclaridor en aquests moments. Val la pena llegir-lo, si estigui o no d’acord. El trobareu clicant a sota ‘Vull llegir la resta de l’article’. El seu títol:

‘L’independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya’

Una de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l’èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l’esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d’arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. “És molt important”, diuen. “És vital”, afegeixen. “Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols”, conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l’Estat que inclouen l’espoliació de 22.000 milions d’euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. “Anirem a Madrid a defensar Catalunya”, és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D’Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d’aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s’encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l’estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n’ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s’ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s’empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch. I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l’aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia. Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: “Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres”. PP i PSOE fan el mateix: “Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes”. I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d’anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l’esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d’ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d’aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l’ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre’s per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit. És cert que a Madrid se’ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d’ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l’obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s’exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l’autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni. És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.
Víctor Alexandre

El mes de març de 1988 va aparèixer el número zero de la revista d’humor EL DRALL, promoguda i dirigida per Ramon Barnils. La revista no va durar gaire, un any escàs, però va esdevenir una de les darreres experiències de premsa humorística i satírica al nostre país. El primer número va comptar amb la col·laboració d’un misteriós Doctor Livingston que feia una expedició a 1992, l’any de les meravelles, i n’explicava les barbaritats que havia vist.
Ara es tracta de fer el mateix, però seriosament, i arribar-nos fins l’any 2014 per veure les persones que podrien formar el primer govern de la república catalana independent. Aquí en teniu la llista i els mèrits:

President de la República: Valentí Fuster i Carulla
Primer ministre: Salvador Cardús i Ros
Ministra d’Economia i Finançes: Elisenda Paluzie i Hernàndez
Ministre de Defensa: Miquel Sellarès i Perelló
Ministre d’Afers Exteriors: Alfred Bosch i Pascual
Ministra de Relacions amb Espanya: Pilar Rahola i Martínez
Ministre de Relacions amb Europa: Ramon Tremosa i Balcells
Ministre d’Interior: Joan Carretero i Grau
Ministre de Governació i Administracions Públiques: Xavier Sala-i-Martin
Ministre de Justícia: Alfons López i Tena
Ministra d’Ensenyament: Muriel Casals i Couturier
Ministre d’Indústria i Energia: Josep Puig i Boix
Ministre de Territori i Sostenibilitat: Ramon Folch i Guillèn
Ministra d’Habitatge i Urbanisme: Patricia Gabancho i Ghielmetti
Ministra de Comerç, Consum i Turisme: Mònica Terribas i Sala
Ministre d’Agricultura i Alimentació: Josep Maria Vila d’Abadal i Serra
Ministre de Cultura: Víctor Alexandre i Benet
Ministre de Salut i Esports:  Josep Guardiola i Sala
Ministre de Solidaritat i Assistència Social: Francesc de Dalmases i Thió
Ministra de Treball i Seguretat Social: Rut Carandell i Rieradevall
Ministre de la Perifèria Catalana: Josep Guia i Marín
Ministre Sense Cartera i Portaveu del Govern: Vicent Partal i Montesinos

Es tracta un govern d’ampli espectre format per personalitats de reconegut prestigi, amb una àmplia representació d’economistes, amb la missió d’encetar un nou període històric al nostre país. No cal dir que si algun nom no us fa el pes, sou a temps de suggerir-ne un altre.

A continuació trobareu un resum dels mèrits i raons d’aquesta selecció:

Valentí Fuster: Cardiòleg de fama mundial, ha destacat per les seves recomanacions envers una vida més saludable. La presidència de la república és un càrrec gairebé cerimonial, no executiu, exercit per una persona que no ha de ser necessàriament un polític, però de reconegut prestigi arreu del món.
Salvador Cardús: Doctor en ciències econòmiques, professor de sociologia, periodista i escriptor. Persona polifacètica i suficientment preparada, res no li és aliè. El seu compromís amb Catalunya i la seva capacitat de treball el fan la persona ideal per al càrrec de cap del govern.
Elisenda Paluzie: Professora d’economia, master per la Yale University i doctorada per la UB, amb estades de postdoctorat a la London School of Economics i a París. Ha publicat articles sobre economia en les revistes més prestigioses d’arreu del món. Vinculada a la majoria de moviments per la independència.
Miquel Sellarès: Un històric del nacionalisme català, expert en seguretat i comunicació. Les forces armades de Catalunya han de ser bàsicament d’autodefensa, una mena de guàrdia nacional. Sellarès té el prestigi i, sobretot, l’autoritat, per exercir aquest càrrec sense defallences.
Alfred Bosch: Doctor en història i escriptor de notable vocació viatgera, ha estat professor a la Universitat de Chicago i testimoni directe en diferents zones conflictives del món. Especialista en política internacional.
Pilar Rahola: Licenciada en filologia hispànica i en filologia catalana, periodista, escriptora i lluitadora aferrissada i mediàtica en favor dels drets humans. Pel seu tarannà i entusiasme és la persona més adequada per afrontar la difícil tasca negociadora amb Espanya. Haurà de fer front al previsible boicot espanyol dels primers temps de la nostra independència.
Ramón Tremosa: Professor de teoria econòmica i investigador. Com a diputat al Parlament Europeu ha desenvolupat una tasca ingent en favor dels interessos de Catalunya, però també en favor d’una millor governança europea.  La seva visió de com ha d’actuar Catalunya a Europa ha estat sempre la de tocar de peus a terra, aprofitar l’impuls de les noves dinàmiques econòmiques i fugir de la marginalitat.
Joan Carretero: Polític i metge, ha demostrat sempre ser un home de caràcter i conviccions fermes, requisits indispensables per al càrrec de responsable de la seguretat interior.
Xavier Sala: Catedràtic d’economia a la Columbia University, amb doble nacionalitat catalana i nord-americana, ha estat membre de la Junta del FCB. Liberalista llibertari, especialitzat en macroeconomia, la seva funció al govern hauria de ser la de racionalitzar les administracions públiques per fer-les més competitives.
Alfons López: Notari i polític, amb un currículum molt extens en el món jurídic, va fundar el Cercle d’Estudis Sobiranistes i Solidaritat Catalana per la Independència. Autor de nombroses publicacions i conferències sobre temes jurídics i processos d’independència.
Muriel Casals: Professora d’economia i presidenta d’Òmnium Cultural. Amb vocació docent, sempre li ha interessat transmetre coses i educar als joves. Amb capacitat autocrítica i tarannà dialogant.
Josep Puig: Enginyer industrial especialitzat en tècniques energètiques. Professor de la UAB. Amb una llarga i extensa trajectòria política i ecologista, ha exercit, entre altres càrrecs, de president de l’associació europea “Energie-Cités”, reconeguda per la Comissió Europea com interlocutor de les ciutats en el tema de l’energia. Autor d’innombrables treballs sobre energies netes, noves tecnologies i sostenibilitat.
Ramon Folch: Doctor en biologia i consultor ambiental de la Unesco. Expert en gestió territorial i urbanística des de la sostenibilitat. Gran comunicador i impulsor de grups de treball. Autor de nombrosos llibres i treballs sobre territori i natura.
Patricia Gabancho: Periodista i escriptora d’orígen argentí, es traslladà a Catalunya de molt jove atreta per Barcelona i la comprensió d’una nació sense estat. Ha publicat llibres sobre temes culturals, història i urbanisme. Estudiosa del fet urbà, especialment de l’àrea metroplitana de Barcelona.
Mònica Terribas: Periodista, professora de la UPF i doctora en filosofia per la universitat de Stirling (Escòcia). Com a presentadora i directora de Televisió de Catalunya ha demostrat fermesa, dedicació, responsabilitat i vocació de servei. I també habilitat en la gestió d’organitzacions grans i complexes.
Josep Maria Vila d’Abadal: Alcalde de Vic, llicenciat en enginyeria agrícola i empresari ramader. President del Consorci Forestal de Catalunya. Promotor i fundador de Municipis per la Independència.
Víctor Alexandre: Escriptor i periodista. El seu lema és: Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat. D’un patriotisme de pedra picada, té dues passions: escriure i els Països Catalans.
Josep Guardiola: Exfutbolista i entrenador del FCB. Ha demostrat una gran capacitat per traslladar a la gent valors com el treball en equip, l’esforç, la superació personal, el respecte, el seny i la humilitat. El fet d’unificar en un sol ministeri la salut i l’esport, sota la batuta d’en Pep Guardiola, està relacionat amb el nomenament de Valentí Fuster com a president de la República: la pràctica equilibrada de l’esport ajuda a mantenir una bona salut física i mental. En aquest sentit, els esports professionals serien més aviat matèria d’altres ministeris, com ara el de Comerç i Consum.
Francesc de Dalmases: Periodista, president d’Igman-Acció Solidària, director de les revistes ONGC i Catalan International Wiev, ha treballat en la cooperació i l’educació per al desenvolupament a partir del reconeixement dels drets humans, individuals i col·lectius.
Rut Carandell: Advocada i mediadora, professora de dret administratiu a la UAB. Especialista en administració pública. Vetllarà especialment per la igualtat d’oportunitats entre homes i dones al món del treball.
Josep Guia: Doctor en matemàtiques, professor d’àlgebra a la Universitat de València i investigador literari. Històric militant independentista català nascut a València, ha treballat incansablement per la unitat nacional dels Països Catalans sota la denominació genèrica de Catalunya, basada en la interacció entre centre i perifèria.
Vicent Partal: Periodista, escriptor i professor. Director de Vilaweb i pioner d’Internet als Països Catalans. Especialista en temes de política internacional. Guadonat amb diversos premis de periodisme.