L'Hereu Riera

La nació ha de ser la base de l’estat, i no a l’inrevés. Ho diu Jordi Cabré en un escrit al diari d’abans-d’ahir, amb el qual pot semblar que pretén justificar una obvietat, i potser és així, però crec tanmateix que la lectura del text fa un efecte beneficiós pel que diu, o enraona, però també perquè proposa un canvi de perspectiva, positiu i necessari, sobre el debat Catalunya-Espanya, on ens cal saber qui som i com som, i què som i què podem i volem ser; i què tenim per ser-ho.

Mentrestant, avui han passat un parell de coses que no podem deixar de destacar. La primera és l’esbronc monumental que s’ha emportat Alejo (otrora Aleix) Vidal-Quadras a l’Eurocambra, per part d’un diputat flamenc, Derk Jan Epping, a propòsit de la gracieta del flamant vice-president espanyol sobre la Guàrdia Civil i la Catalunya que toca pirandó: “Deixin als catalans votar el seu futur, i no hi fiquin l’exèrcit”, i ha afegit, sobre la carta que Vidal-Quadras va escriure a tots els eurodiputats per explicar-se, diguéssim, que “sembla escrita pel mateix general Franco”. Poca broma!

El Gran Wyoming, per la seva banda, diuen que ha dit, en una entrevista a Periodistadigital.com: “Si el pueblo catalán quiere la autodeterminación, a mi la Constitución me la trae al pairo”. La del Gran Wyoming seria una de les figures, artistes i intel·lectuals espanyols, que aquests dies de pim-pam-pum feixistoide brillen per la seva absència, sense dir ni piu tot i el xàfec que cau (i sempre a sobre dels mateixos caps); unes veus que reclamava en un article recent Víctor Alexandre: “On són, els espanyols demòcrates?”.
La pregunta té tot el sentit del món, perquè un es fa creus que des d’Espanya només piulin contra Catalunya, sempre i com un sol home, cosa que provoca l’angoixant sensació que a l’altre costat no hi ha ningú, tret dels gossos que borden rabiosament, embogits pels seus propis lladrucs…

Hi afegeixo una dada més: l’antic ministre socialista i actual vice-president de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, ha dit des de Brussel·les que el Regne Unit acaba de donar una “lliçó democràtica” a l’Estat espanyol, amb la manera tan civilitzada d’entendre’s amb els secessionistes escocesos. Des d’Europa es deuen veure les coses d’altra manera que des de la planície mesetària.

Aquest és l’article de Jordi Cabré:

«Una visita al Teatre Fortuny de Reus, al Liceu, al Palau de la Música o a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova et fa adonar que Catalunya no serà un estat nació com alguns dels que es van configurar a Europa fa tres segles, sinó una nació estat. Molt abans que es reinstaurés la Generalitat, abans fins i tot que es constituís la Mancomunitat, la societat civil va assumir la responsabilitat de l’interès general i va decidir que calien teatres i biblioteques i auditoris. I orfeons i ateneus i corals i companyies i autors i genials arquitectes: la cultura, així com també va succeir amb alguns hospitals i escoles, podia articular-se malgrat no tenir un poder públic articulat. Ho van dur a terme entitats cíviques i municipis i empresaris, sense que tampoc cap llei afavorís fiscalment el patrocini o el mecenatge: s’havia de fer i punt. Avui, que afortunadament tenim un autogovern i que ens decidim a configurar un nou estat a Europa, no podrem oblidar que la nació (les persones, les entitats, les empreses, els municipis) ha de ser la base de l’estat, i no a l’inrevés. L’artificialitat dels estats nació com l’espanyol, que tenen una llei molt gran però una realitat molt fràgil, acaba com acaba.
…

»Una visita al Teatre Nacional, a l’Auditori, al Mercat de les Flors, a la Biblioteca de Catalunya o al MNAC et demostra que també fan falta uns referents propis, uns imaginaris comuns i uns equipaments capitals en què es pugui emmirallar tota la col·lectivitat. Capçaleres i referents, però també impulsors del dinamisme del país (tant de la capital com de la resta) i projectors de prestigi internacional: el resum just del que som i del que podem ser, del nostre patrimoni autòcton i de la nostra creació més destacable. Una nació no pot anar sempre sola i necessita al capdavall un estat amb referents ben visibles i identificables. De fet, els estats independents d’avui són tan interdependents i comparteixen tant les sobiranies que podria resumir-se la identificació d’un estat modern només amb tres elements indelegables: un és l’ordre públic o la defensa, el segon és la política exterior, i el tercer sens dubte és la cultura, l’imaginari i la simbologia col·lectiva.

Una visita a la biblioteca pública Valentí Almirall del Papiol, o al Teatre La Lira de Tremp, o a l’Auditori de Torroella, o al Centre d’Art Contemporani Bòlit de Girona, et confirma que aquesta nació estat no és una nació centralista (com altres) sinó amb xarxes territorials ben distribuïdes, connectades i cooperatives. I que aquests sistemes encara s’estan construint, perfeccionant, ajustant-se a una major eficiència, vencent duplicitats administratives i col·laborant amb la societat. Serem una nació estat també per això, perquè abans pensem en la realitat conjunta del país i després hi posarem les eines d’estat que hi corresponguin.

»Una visita als festivals i fires com Temporada Alta, Trapezi, TNT, Tàrrega, Manresa o Sitges també et demostra que aquesta nació estat aspira a fer-se un lloc permanent en la creativitat europea, intercanviant projectes i obrint-se a la resta de cultures, començant per les més properes. Sovint un estat nació es fa servir per al proteccionisme cultural, per a impedir que influències foranes eclipsin la creativitat interior: una nació estat, en canvi, creix en la mesura que intercanvia, importa, exporta i parla idiomes. Una nació estat és el contrari del provincianisme de què sovint se’ns acusa, perquè difícilment pot mantenir-se viva si no està atenta a allò que succeeix en les cultures que l’envolten. En una nació estat l’interlocutor no és sempre administratiu, sinó que l’administració segueix i estimula allò que es produeix dins seu i que pot interessar fora.

»Vistes aquestes realitats i moltes altres, es fa més fàcil comprendre el fenomen del nacionalisme català: ara tenim el dret i el deure de fer un estat, però qui aguanta tot plegat (en el nostre cas) és la nació. Per això també farà falta el nacionalisme després de l’estat propi: perquè l’administració pública, lliure o dependent, més eficient o menys, amb Estatut o amb Constitució, sempre serà només una eina al servei d’una realitat que val la pena».

______________________________

[_{Il.lustració de l’entradeta: el Marsupilami sembla reconèixer l’autèntica personalitat del seu interlocutor. (Demano disculpes a André Franquin, a.c.s., per la brometa a costa del seu peculiar personatge)}]