L’Empar també hi serà (i serem més de 65.000)
Deixa un comentariRescatem del fato informatiu de NacióDigital.cat la referència a un article de Montserrat Nebrera publicat el 17 de juny i que, venint de qui venia, va provocar una sorpresa majúscula en els mitjans de la capital d’Espanya (L’independentisme de Montserrat Nebrera descol.loca la premsa de Madrid). De l’article en qüestió, titulat “L’hora dels adéus”, ja en vaig parlar aquí dies enrere, i si torno a fer-ho ara és perquè s’afegeix als motius d’estupefacció que estan acumulant darrerament els afectes a la causa miniimperial espanyola.
En aquesta línia, en tinc un altre de més recent per portar a aquestes planes, signat per una altra dona, l’escriptora Empar Moliner, i més rodó que una peça d’euro, però que val més, molt més que això. El reprodueixo sencer, com pertoca:
«Sovint els patriotes (que són els nacionalistes bons) parlen de “la mare pàtria”. Troben normal estimar la pàtria com una mare. Per raons alienes a mi, per tant, jo no sóc patriota. A causa de les guerres o pactes que hi ha hagut o no hi ha hagut, Rosa Díez és patriota i jo sóc nacionalista (que és el mateix que si ella fos single i jo solterona). Però tot i això, admiro Rosa Díez, perquè ha fet per a mi una cosa que no li podré pagar mai prou: apartar Toni Cantó de la interpretació. Va haver-hi un dia en què els habitants dels actuals Estats Units d’Amèrica eren nacionalistes. Van fer la Guerra de la Independència i ara ja són patriotes.
»Tot això ve a tomb per les paraules de Santiago Abascal, la família del qual ha estat amenaçada per ETA durant força temps. “Prefiero una España unida con escoltas que libre pero rota“. Que és una variant, més salvatge i bèstia, d’aquell “antes roja que rota“.
»Imaginem, doncs, donat que Santiago Abascal és un patriota, que les seves paraules no es refereixen a la mare pàtria sinó a la mare que l’ha dut al món. Imaginem que la mare de Santiago Abascal està amenaçada pel seu marit, que considera que és de la seva propietat, i no accepta que ella vulgui divorciar-se lliurement. I imaginem que Santiago Abascal diu: “Prefiero ver a mi madre con moratones que libre pero divorciada“. Ho acceptaríem?
»Si tots els conflictes, discussions, baralles, teoritzacions que tenim sobre Catalunya i Espanya les equiparem a un matrimoni, s’acaba la discussió. Per quina raó no admetem que l’home de la parella sigui el que administri els diners de la dona (com si fos una menor) i sí que ho admetem entre Espanya i Catalunya? Per quina raó trobem lògic que la dona pugui expressar lliurement si vol o no vol divorciar-se i no admetem que ho pugui expressar lliurement Catalunya? Per què preferim que hi hagi violència i mort abans que veure una separació? És per totes aquestes raons que, per primer cop a la vida, aquest Onze de Setembre abandonaré el sofà i aniré a Barcelona a fer bulto».
[“Què faré l’Onze de Setembre”, Empar Moliner al diari Ara, 19/8/2012]
Considerat el reguitzell incessant de posicionaments com aquests, sospito tanmateix que la cara de pasmados que faran aquella colla serà encara més remarcable (i emmarcable) quan sentin les declaracions que ha fet avui mateix José Manuel Durao Barroso: el president de la CE, han informat els mitjans i butlletins horaris, s’ha referit per primera vegada a la possibilitat que Catalunya s’independitzi (i no com un afer intern, com el despatxava fins ara, sinó de dimensió europea) i ha explicat com el nostre país hauria d’integrar-se a la UE, tot recordant que s’hauria de complir la “legislació internacional” per mantenir la ciutadania europea.
La informació es completava amb un matís molt destacable, importantíssim: l’aplicació de la legislació internacional prevaldria sobre la legislació espanyola, inclosa la Immaculada Constitució, i per tant Espanya tindria vetat el seu recurs favorit (per no dir l’únic) a les forces armades (cosa que augmentaria el seu patetisme, perquè l’objectiu bàsic –per no dir l’únic– de la seva existència i del seu caríssim manteniment és el de “preservar la unitat d’Espanya”, objectiu consagrat en l’article vuitè, em sembla, de la reconsagrada Constitució).
—El tractats internacionals es transmeten als estats recentment independitzats de forma directa. Això vol dir que els tractats internacionals signats i ratificats per l’estat predecessor (en aquest cas l’Estat espanyol) serien d’aplicació a l’Estat català de forma directa. No ens en podrien fer fora, però tampoc els podríem renegociar. Aquesta norma general té una excepció: els tractats constitutius d’organitzacions internacionals. Un exemple d’això que dic és el Tractat de Schengen, que permet la lliure circulació de béns, persones, mercaderies i capitals entre els seus signants. El Tractat de Schengen no és un tractat constitutiu de la UE. Hi ha estats de la UE que no són parts de Schengen, i n’hi ha que sí ho són sense ser membres de la UE. Per tant, no ens poden aixecar barreres a la frontera, ni aplicar aranzels, ni limitar la circulació de béns, mercaderies i capitals.
—Tampoc ens poden fer fora de la UE. No hi ha cap norma en els tractats constitutius que contempli l’expulsió d’una part del territori d’un Estat membre pel fet d’haver proclamat la seva independència.
—Recentment el PP va intentar modificar els tractats constitutius de la UE per fer possible l’expulsió d’aquell territori d’un Estat membre per haver proclamat la seva independència. Però la UE no ho va admetre. En primer lloc perquè s’hauria d’aplicar no només a Catalunya, sinó a tots els territoris en les mateixes condicions. Això voldria dir que si Flandes s’independitzés de Bèlgica, Brussel·les, capital de Flandes i seu de les institucions de la UE, quedaria fora de la UE. Ja es veu que això no pot ser.
—Però a més una mesura com aquesta seria contrària al Dret Internacional General, que proscriu la ingerència en els afers interns dels Estats. Davant una secessió, la comunitat internacional només pot fer dues coses. La primera, reconèixer l’Estat que acaba de proclamar la seva independència. La segona, negar-li el reconeixement. Però la comunitat internacional no pot aplicar cap mena de mesura coercitiva (política o econòmica) sobre el nou Estat. Seria un il·lícit internacional. Això vol dir que en el pitjor dels casos, si no ens reconeguessin, ens estarien dient que ens consideren part de l’Estat espanyol, i per tant, part d’un Estat membre de la UE.
—En cas que ens reconeguin, només caldrà negociar la nostra adhesió, i plantejar-ho com un procés d’ampliació interna de la UE. Això vol dir que Catalunya obriria un període de transició durant el qual no deixaria de formar part de la UE, però no hi tindria representació pròpia, més enllà dels membres catalans de la delegació espanyola. Aquest procediment no està previst en els tractats constitutius, però que no estigui previst no vol dir que no es pugui aplicar. Dependrà de la voluntat política de les parts. Molt probablement haurem de comprar la nostra llibertat, i assumir una part del deute de l’Estat espanyol [*].
—Ara bé, qui sí ens pot vetar el nostre accés a la UE és Espanya, que com a Estat membre té dret de veto davant qualsevol candidatura. Caldria veure si el conservaria davant d’un procediment d’ampliació interna. En el pitjor dels casos, el conservaria i ens podrien impedir la formalització de la nostra adhesió. Ara bé, si fes això, Catalunya no tindria per què assumir ni un sol cèntim del deute de l’Estat espanyol. Això enfonsaria Espanya en una fallida, ja que sense Catalunya Espanya no té capacitat per pagar el seu deute. Al final, tot dependrà dels creditors internacionals d’Espanya, que són les principals economies de la UE, i que a més són els països que tenen intervinguda Espanya. És doncs amb ells, no pas amb Espanya, amb qui haurem de negociar la nostra adhesió a la UE, i l’assumpció d’una part del deute de l’Estat espanyol.
—Per tant, la via d’accés als mercats europeus a través de l’EFTA és una possibilitat molt imaginativa, però no crec que sigui necessària. Es podria plantejar si el període de transició s’allargués massa, però no ens cal, perquè Schengen ja garanteix per si mateix la continuïtat dels intercanvis comercials i dels fluxos migratoris interns de la UE. La clau de volta no està en l’EFTA, sinó en Schengen. Si no s’apliqués Schengen, tots els estrangers residents a Catalunya estarien en situació irregular, i això ja es veu que crearia molts problemes. Per tant, no cal patir, ja estem dins d’Europa i no se’ns pot fer fora.
—L’única causa que els tractats constitutius de determinades organitzacions internacionals preveuen per expulsar un Estat membre és que aquest no disposi d’un règim democràtic. És a dir, aquells Estats membres que tinguessin governs sorgits d’un cop d’Estat se’ls hauria de suspendre la seva condició de membre de l’organització. Aquesta és una possibilitat que podria afectar directament Espanya, si el govern espanyol fos incapaç de controlar el seu propi exèrcit davant el cas de secessió de Catalunya.
___________________________________
[*] En un programa televisiu sobre la possible separació del matrimoni de conveniència (no cal dir per a quin dels dos) Espanya-Catalunya, vam poder sentir l’Empar Moliner que acabava la seva intervenció suggerint que, si calia, a Catalunya potser li sortiria a compte estar un temps pagant “la pensió” del divorci a la seva ex-parella. Aquella proposta, que de la manera que la va fer Moliner podia semblar una boutade, doncs resulta que no anava pas tan desencaminada. En tot cas, un servidor hi estaria d’acord, amb aquesta condició, perquè aquí més que enlloc seria cert que el fi justifica els mitjans. El sol fet de saber que el malson no desapareixerà de cop però que té data de caducitat el torna automàticament més suportable.