L'Hereu Riera

Destacable article –un més– de Salvador Cardús a La Vanguardia, però aquesta vegada li dóna relleu, a més del contingut, el moment en què s’ha publicat, amb l’epidermis del país badada a totes les susceptibilitats, tot just sortits, els incòmodes subjectes d’aquesta díscola tribu peninsular, d’un hivern de fred exterior i vents de ponent especialment agressius.
Tot plegat fa matisables determinats moments del discurs d’en Cardús, que tanmateix està fet amb el to sensat característic del sociòleg terrassenc –i per això mateix oportú i necessari, sens dubte. Cardús proposa establir un paral·lelisme amb la separació, raonada i raonable, feta entre Suècia i Noruega a principi del segle passat.
La proposta, que se’ns fa per infinitèsima vegada, també ho és, de raonable, però les semblances amb el cas nòrdic arriben fins on arriben, no pas més enllà, perquè d’Espanya només n’hi ha una (gran veritat: per fortuna per a Noruega, i per desgràcia per als pobles limítrofs d’Espanya).
Diuen els analistes que finalment l’Estat castellà s’ha adonat que els catalans parlen seriosament de sortir-ne i crear un Estat propi, i que ha començat a moure fitxa –a bones hores!– per seduir-los amb alguna mena de pacte fiscal –un sintagma que ell sol produeix urticària, a aquestes altures– i un “blindatge” de l’estatus de la llengua al carrer i a les escoles. Aquest dijous el diari portava l’opinió d’una sèrie de personatges sobre aquesta suposada contraoferta, i el més moderat d’ells, posem-hi en Lluís Foix, ho veia com “un pedaç al contenciós” i vaticinava, per tant, que el conflicte seguirà.
Diu Cardús: “Es tracta de fer palès que més que no pas separar o dinamitar ponts, el que es pretén és construir-ne de nous, i ara molt més sòlids que no els que fins ara hem tingut i que s’havien elevat sobre els pilars de la desconsideració, la dominació i, els darrers anys, la humiliació”. Bell propòsit, però a banda de la sensació insuportable de déjà vu que produeixen aquestes paraules, hi ha el convenciment que no hi ha res a l’horitzó que faci pensar en un canvi de tarannà, de la banda de ponent, per descomptat: perquè és absolutament cert que dos no s’entenen si un no vol, oi?, i que un pont, seguint amb la metàfora, ha d’anar d’un costat a l’altre de riu, perquè sigui transitable. I bé, doncs: ¿encara no hem rebut prou indiferència i menyspreu, des de l’altra riba?
“Els espanyols són irredimibles”, deia Josep M Terricabres, que és filòsof i per tant un senyor avesat a pensar molt abans de parlar. I ho deia (a Vilaweb) a propòsit de l’última del “degoteig de sentències” contra l’ús del català a Catalunya (no pas a Extremadura: a Catalunya!), aquesta vegada a les diputacions de Girona i Lleida: “Amb franquesa, lamento aquesta notícia, lamento aquesta mena de sentències, però cada dia en faig menys cas. Em sembla que els espanyols són irredimibles. És a dir, que facin el que vulguin, però que els altres, a casa seva, prefereixin la seva llengua pròpia els irrita. Pobra gent! Més pena passen ells, perquè això és molt trist. M’arriben a fer pena”.
A mi també, però al mateix temps n’estic tan fart, d’aquesta gent, que francament no em queden ganes de transitar amb ells sobre cap pont. Del que tinc ganes és de perdre’ls de vista i que no tornin a emprenyar mai més –o que n’hagi d’aguantar les mínimes molèsties, si es tracta d’un mal menor. Ho hem dit en altres ocasions en aquestes planes: Espanya no es penedeix mai de res, no demana mai perdó a ningú –ni tan sols unes simples i educades disculpes– ni per res, i mai tampoc no dóna les gràcies, per molt gran que sigui el favor rebut. (Vegeu l’article del president Jordi Pujol “Tres temes cabdals sobre Catalunya, Espanya i Europa” i traieu-ne conclusions). Però s’ha acabat esperar que algun dia, ni proper ni remot, aquest tarannà canviï cap a millor. Ara només toca esperar que no canviï el de la gent del nostre país –que té defectes, però no pas d’aquesta mena–, i que ni tan sols ens canviï l’humor, vaja.
L’article referit de Salvador Cardús, que reprodueixo a continuació, subratllat, duia un comentari d’un lector, Albert Bradomin, que acabava així de categòric: “Pensi que es tracta d’un maltractador [Espanya] molt mal acostumat. Estic d’acord amb vostè que el nostre salt ha consistit a superar la humiliació, saber-nos part de la família humana, com ho expressaría el professor Avishai Margalit. No sé de quina forma, però, Espanya està en condicions d’acceptar la nostra generositat… Tinc molt clar que només ho veuen com unes caramelles de fenicis que han de pagar la factura de la farmàcia i de l’escola”.

«Fridtjof Nansen (1861-1930), explorador i polític, va ser un noruec compromès activament en la dissolució pacífica, el 1905, de la unió entre Suècia i Noruega. Pels noruecs, el terme unió era l’eufemisme que emmascarava l’ocupació sueca, i van estar a punt d’entrar en guerra. Posteriorment, i després d’anys de treballar com a diplomàtic a la Societat de Nacions, Nansen rebia el premi Nobel de la Pau pel seu treball en favor dels refugiats de guerra i pel combat contra la fam que, a través de la Creu Roja, va desenvolupar a Rússia. De Nansen, però, ara me n’interessa aquesta frase seva, pronunciada en ple procés d’independització de Noruega: “Nosaltres tenim tan poc desig d’humiliar ningú com de ser-ne víctimes. Tals desigs, a part d’esdevenir una mala política, són el senyal d’una educació deficient. Per tant, és raonable i prudent que intentem ajudar Suècia amb concessions i generositat, de manera que la dissolució de la Unió es pugui dur a terme sense que el poble de Suècia se senti humiliat”.
…

»He sostingut en aquestes pàgines la meva tesi que allò que explica la recent i massiva adhesió de bona part dels catalans a la independència és la reacció al sentiment d’humiliació. És a dir, no és tant l’abús fiscal, o les vexacions en contra de la llengua catalana o la desconsideració envers la cultura pròpia, que ja venien de molt antic, com la humiliació que va acompanyar el fracàs de la reforma estatutària del 2006.Si no, no s’explica que la reacció –perfectament detectable a totes les enquestes que tenim des d’aquella data– es produís, entre molts d’altres, paral·lelament a fets com les lamentables declaracions d’Alfonso Guerra a Barakaldo, la campanya anticatalana del PP de recollida de signatures per tot Espanya o l’actitud arrogant i posterior sentència del Tribunal Constitucional.

»Tanmateix, l’objectiu d’aquest article no és desenvolupar aquesta tesi, sinó treure conseqüències de la frase de Nansen. I és que crec que des del sobiranisme català hauríem d’apressar-nos a aplicar allò que el premi Nobel noruec recomanava. La meva proposta és que urgeix que des de Catalunya demostrem –tal com ja sostenia a El camí de la independència, publicat l’abril del 2010– que la nostra independència no es fa contra Espanya, sinó precisament per resoldre positivament la mala relació nascuda de les dificultats de reconeixement nacional entre les dues parts. És a dir, es tracta de fer palès que més que no pas separar o dinamitar ponts, el que es pretén és construir-ne de nous, i ara molt més sòlids que no els que fins ara hem tingut i que s’havien elevat sobre els pilars de la desconsideració, la dominació i, els darrers anys, la humiliació.