Un dia
Deixa un comentari«A l’obra El príncep, publicada el 1513 per primera vegada, Maquiavel defensa la separació entre política, d’una banda, i preceptes morals i religiosos, de l’altra. Vista la permanent actualització que l’espanyolisme fa del primitivisme de la seva doctrina, s’imposa una pregunta: ¿ha llegit Maquiavel, l’espanyolisme? Si l’ha llegit es deu tractar d’una lectura mecànica, distreta, perquè no sembla que aquesta obra fundacional de la política moderna hagi afectat ni poc ni molt el granític ideari de l’espanyolisme.
»El cas és que la majoria de formes d’espanyolisme encara estan en un estadi teològic. És un estadi previ al pacte social. És un estadi en què la negociació política i les conviccions democràtiques són entrebancs per a la conquesta d’una veritat superior, de caire teològic o natural. És un estadi en què la política és substituïda per la croada.
»Aquest ADN és detectable en gairebé totes les formes d’expressió política i social de l’espanyolisme: des de la dreta fins a l’esquerra, des de les classes adinerades fins a les més modestes, des dels think tank de l’imperialisme fins al ciutadà anònim que declara que la seva espanyolitat no respon a raons polítiques. Contra aquest providencialisme no s’hi pot fer res. La incompatibilitat de llenguatges és tan colossal, que qualsevol diàleg democràtic queda condemnat al fracàs. En virtut d’aquest espanyolisme teològic, prepolític, la societat civil espanyola metabolitza els crims del franquisme, el cop d’estat del 23-F, no refusa la ics (ni la p, ni la q…) dels GAL, confon l’èmfasi de l’article 2 de la Constitució amb l’argumentació que mereix qualsevol article de qualsevol constitució democràtica, aplaudeix l’escenificació hamletiana d’un expresident (F. González) que encara dubta de si havia d’haver volat (eufemisme d’assassinat) la cúpula d’ETA, assumeix com a pròpies les invocacions balcàniques d’Aznar, tolera violències reals com la que protagonitza Albert Rivera quan ratifica l’amenaça i la crida a la guerra defensada pel coronel Alamán Castro, i abona les declaracions feixistitzants del president de futbol de l’Hospitalet.
»Una gran part de l’espanyolisme encara no és política. És teologia en estat pur. Per això amenaça, castiga, coacciona, prohibeix. I per això, subjugat a la missió providencialista de defensar la Veritat, encara fusiona els braços armat, religiós, civil i judicial».
Una altra addenda que es pot fer al paper d’en Muntada és que explica col·lateralment una altra característica intrínseca dels espanyolistes: com hem comentat aquí altres vegades, i com la realitat que s’entesta a molestar els plans de Mariano Rajoy deixa patent de manera inapel·lable, aquesta gent no es penedeixen mai de cap de les accions o dites que han perpetrat i perpetren. Aquesta és una; i l’altra és que mai, i per res del món, no demanen perdó, ni tan sols unes simples i educades excuses. Mai!
Al contrari. Ara mateix estan a punt de perdre bous i esquelles i persisteixen en la seva monomaniàtica i cega manera de fer. Aquest matí corria per la Xarxa la portada del diari La Razón, ocupada per una científica enquesta segons la qual “el 77% de los españoles [quins?] rechaza que Cataluña se independice”. La sensacional dada oferta pel diari madrileny mereixia un comentari, i no m’he pogut resistir a fer-lo:
I a qui cony li importa si els hi sembla bé o no? A aquestes altures de la pel·lícula continuen sense entendre res. Això va de divorci i es pensen que és una enrabiada més de la parella, i que quan li passi es quedarà “a casa” submisa com feia, esperant que l’altre l’estossini cada vespre impunement… No s’adona tampoc, La Sinrazón, que el fet mateix que s’hagi molestat a fer (si és que realment l’ha fet) una enquesta com aquesta és símptoma clar de la volada que està agafant el fenomen, que els supera per totes bandes, igual que la cabriola ridícula de donar el Príncep d’Astúries de l’esport al bon rotllito entre dos jugadors de la (obligatòria) selecció espanyola de futbol, l’un madrileny i l’altre català, ha! Són d’un patetisme que tomba d’esquena. Només faltava la totxa de la Lideresa de la Comunidad del casino dient que “Madrid és ara una ciutat més oberta i cosmopolita que Barcelona”. Més cosmopolitavetònica segur que sí, que ho és. Tampoc se n’entera, la senyora Aguirre y Gil de Biedma, que els temps dels clàssics Madrid-Barcelona estan tocant a la seva fi… N’hi ha per llogar-hi cadires.
I una altra cosa: si tant els preocupa l’opinió pública de fora de Catalunya, que preguntin a tots els europeus què en pensen, de la qüestió. ¿No són tan cosmopolites? Doncs endavant, senyor Marhuenda!
La conclusió és: odien la dida (oi, senyor Monago?), però estan encantats amb les seves (encara) exuberants mamelles. I en comptes de preparar un pla B, per quan es quedin sols, baden com estaquirots, vant tirant del mateix xip de sempre i van carregant els independentistes de raons i multiplicant-los sense parar… Ja s’ho trobaran.
ps: Mentre escric això estic sentint al butlletí informatiu Dolores de Cospedal que ens fa saber que la manifestació de demà és “inconstitucional”, ves per on! Una altra que vol fer servir la vella caixa d’eines sense voler veure que els cargols que pretén collar ja han canviat de forma.
pps: No us perdeu l’última, serena i definitiva, de la Montserrat Nebrera: “Santiago ‘i cierra España'”.
__________________________________
[Il·lustració de l’entradeta: Lluís Puigbert, “Gat i gos”, a ElPuntAvui]