Ermessenda de Castellbò, bona damma (?-1230)

catar

1267.  Les làpides que tanquen les tombes on reposen les restes d’Arnau de Castellbò i la seva filla Ermessenda, vescomtessa de Castellbò i comtessa de  Foix cauen a cops de maça, són remogudes les nobles despulles davant dels severs ulls de l’Inquisidor General fra Pere de la Cadireta, se sent el rés de les monges del priorat de Santa Maria que tristes i temeroses de Déu veuen com els dominics lleven de l’esglèsia  els ossos de pare i filla i en fúnebre processó els porten fins a la plaça de Castellbò. Els espera el poble compungit, les despulles són cremades en la foguera i les cendres esventades per tal que el bon home Arnau i la bona dona Ermessenda, heretges, no puguin estar al llibre de la Vida de l’Apocalipsi a l’hora de la resurrecció. La foguera és el càstig que Ramon de Penyafort establí a la “Summa de paenitentia” per als morts condemnats per practicar el catarisme.

Ermessenda era única filla i hereva universal del conseller del rei en Jaume I, Arnau, vescomte de Castellbò i d’Arnaldeta de Caboet, senyora de les valls d’Andorra i d’altres feus del bisbe d’Urgell, enemic acèrrim per les disputes sobre la propietat de terres i per l’aixopluc donat pel vescomte als nobles càtars que fugien de la repressió soferta al nord dels Pirineus. Molts eren els càtars que vivien a les terres governades pel rei Jaume, el rei que els coneixia bé, que havia nascut i fou protegit essent nen a terra de càtars per nobles “bons hommes”, el rei que obria les Corts dient les paraules càtares , “bona gent”. Feia anys que els pastors de més enllà dels Pirineus cada any, en començar la tardor, portaven les ovelles pel “camí de la llana” per terres catalanes fins a l’Andalus o fins on la tranquil·litat els ho permetia , pastors que a més del bestiar duien i propagaven les ensenyances del nou cristianisme, la religió dels “catharoi”, els purs, ben rebuda per una part de la noblesa catalana, com ho eren també les herències i diners que d’aquells rebien malgrat el risc d’ésser excomunicats.

Potser quinze anys tenia Ermessenda al 1202,  quan se signaren capítols matrimonials amb el futur comte de Foix, Roger Bernat, amb qui es casà sis anys més tard amb l’oposició ferotge del bisbe i comte d’Urgell Ermengol que veié amb raó amenaçat el seu poder al Pallars Sobirà amb la unió de les cases de Castellbò, Caboet i Foix. La persecució del catarisme i la lluita pel senyoriu de terres i homes construïren l’escenari de les contínues guerres entre el Bisbat i la noble casa d’Ermessenda i Roger Bernat de Foix.

La vescomtessa era culta, tenia cura de l’educació de les nenes, amb d’altres dones cosia i teixia llana per als necessitats, tal com ho havia après d’Arnaldeta, la seva mare, que casà  amb Arnau vídua de Bertrand de Tarascó, de terra i educació càtara. Els seus castells i pobles foren aixopluc i protecció dels nobles càtars fugitius del Llenguadoc. Amb el comte de Foix construïren fortificacions situades estratègicament per a aïllar la Seu i garantir les valls andorranes com un lloc segur per al catarisme. A l’hora de la mort Ermessenda rebé el “consolament”, la imposició de mans del ritual càtar que la convertia en “perfecta”, en bona damma, com bon home havia estat el seu pare, mort quatre anys enrera. Era l’any 1230.

Han passat 37 anys. El Papa exigeix al rei Jaume la fi de l’heretgia a terres catalanes. El bisbat d’Urgell serva viu l’odi als nobles Foix, cal un càstig exemplar que traspassi el temps, Jaume dubta, el dominic , amic i confessor del monarca, Ramon de Penyafort el convenç: desenterraran les despulles d’Arnau i Ermessenda, les cremaran a la pira, n’esventaran les cendres. No seran a la resurrecció dels morts, no tindran una altra vida.

No sabien que la història és un llibre que dóna vida als que l’han perduda.

 

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *