CALDRÀ POBLET I SANTES CREUS

L’hauries entrat a casa seva a pes de braços i igualment remugaria. Quina una, aquella. Amb cara de poma bullida de l’Armentera. Amb ulls de gat burell escaldat. Amb la boca torçada de fumar didorta et diria, no siguis pelluc! No ho veus que he traguitxat un pèl massa? I ara ho pago, diria bo i mirant-te de dalt el front a baix els ous. Ho retrec sense agror, això darrer. És de les persones que encara que les tinguis entre bolquerets tot són mals, tot són ais i uis, es volen fer plànyer. Camina d’una manera que diries damunt de brases mig apagades. Però no som ni de tros al cap del carrer: si pogués t’ho passaria per la cara ben bé com ploma d’oca i et retreuria la teva poca traça al pujar-la escales amunt de casa seva, fins la sala, amb aquell sant sopar, després la saleta, amb la màquina de cosir antiga, fins a ser als peus del foc a terra i, un cop allà, encendre una mica de xera i ajudar-la a refer-se. A desvestir-se. Sí, sí. Si caigués aigua per l’amor de Déu, com aquella tarda, si hagués caigut aigua per l’amor de Déu, llavors, quines cuques. Tot seria buscar aixopluc. I tots dos, molls com ànecs xerraires, ens miraríem amb posat rabiüt. Ens entendríem de seguida. Som al temps de les maduixes. Llavors la roba, tota molla, s’hauria hagut de treure. Però això és somiar truites. Ui, ella! Però si fóssim de debò al temps de les maduixes hi hauria un aplec a alguna banda, però ja no se’n fan enlloc, com els d’abans: vull dir amb les rifes, les faldilles al vent, les camises. Veig que no anem bé. La pujarem dreta. Per aquí m’entra i per aquí em surt. Romancegem una estona allà sota la barbacana i jo li dic, va, que ja en portes més al cap que als peus, ja és hora d’anar passant. I ella, geniüda, em venta una plantofada al bell mig de la cara i es queda tan ampla. Sembla que plori a raig fet. Les cames li flaquegen, això ho veig de seguida, per l’excés de mam. I llavors miro cap al cel i penso que caldrà poblet i santes creus per poder-la tornar a la cleda. De moment només hem perdut un llençol. Ara hem de vigilar de no perdre la bugada sencera! I veig que, jugant amb les paraules, he confegit un sonat remake de The Quiet Man, ells em perdonin. I no, no cal que us penseu que m’estic tornant ximple. Calla, calla. I és que ara són els dies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *