LA LLENGUA M’ÉS L’ÚNIC REFUGI (Hélène Cixous)

No vaig perdre Algèria perquè mai no la vaig tenir, ni ser. Temia que s’hagués perdut a ella mateixa, separada d’ella mateixa per la colonització…

El 1941 la meva mare em du a la meva primera escola que era gran com un menjador. (…) L’aula contenia 7 classes. La primera fila era la 7a, els grans. A l’última fila on jo m’asseia amb el meu germà hi havia l’etapa dels I i dels O. Des del fons de l’aula jo sorprenia la màgia que m’esperava quan arribés a la primera fila. Vaig sentir aquestes paraules misterioses: “adjectiu qualificatiu”.

Vaig deixar Algèria el 1955. Ni dol. Ni pensaments de tornar-hi. Vaig treure’m les benes. Prou de callar. Prou d’empassar.

SELMA: Frau Knoll, la farmacèutica. El seu marit era director al camp de Therensienstadt.
ERI: Vam menjar creps davant per davant, ens vam mirar i ella em va fer una mitja rialla. Entre senyores calbes.

Com que ningú no em cridava, el meu nom va acabar caient en desús.

Sortint entro, fora de mi estic dins. Dempeus jec.

Com si la seva divisa fos: “torno a brotar”. Enteneu-ho bé: torno a brotar de la mort. Fins i tot decapitada torno a brotar, com una planta immortal.  (parlant de la ciutat de Barcelona… A Barcelona somiant Barcelona)
 
En general, el general és com un escriptor que es pensa que fa una certa obra i en fa una altra.

Només es pot escriure en la direcció d’allò que no es deixa escriure i que s’ha d’intentar escriure. Allò que puc escriure ja està escrit, ja no té cap interès.

 
Fragments del llibre de l’escriptora algeriana, jueva, de llengua francesa, etc… Hélène Cixous, LA LLENGUA M’ÉS L’ÚNIC REFUGI. Traducció de Joana Masó, amb la col.laboració de Maria Oliver, Arnau Pons i Marta Segarra. Traus. Lleonard Muntaner editor, 2009.