SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Heart by Sara. Ne

De tots vosaltres,

he aprés que l’amor és un full de paper,

una serp que fuig de l’ombra

i creu que sota les blanques pedres

hi ha un miracle,

un fèrtil signe.

Volsaltres, antics noms,

cicatrius d’un adéu

que mai no és pronunciat

em nugueu a un mentrestant

que supura

solitud

i, a poc a poc,

m’ompli l’ànim

fins sentir-me agitada veu

més enllà del calcinat mirall.

De vosaltres,

tots,

tinc la pell banyada

i el mecanisme del cor

bategant a mida.

A la vora del negre, s’enlairen esvalotades les onades.

Tornen els ocells. Passen, com el temps, fugint de la presó de les toxines que trenquen el passat.

Som només una línia que la vida corca, de vegades, amb somnis nugats a la corda d’allò possible.

ANCHOR OF BUOY by VLADISLAV SURGUCHËV

A  les envistes de la mar,

s’enfonsen les roques.

Assotades,

les faldes de la costa il·lusòria

imaginen l’unànime crit

de les onades mortes.

Al lloc on els velams de boira

cenyeixen els cants

de la sotmesa aigua,

el secret de la tempesta

revela

l’estranya arquitectura

del nom,

obert i blanc,

de les vençudes àncores.

Hi ha un racó, sense jutges ni paraules traïdores, on prosseguir és soterrar records i deixar en llibertat els dies encara intactes, sense ombres. Hi ha un esbart de síl·labes benignes, obrint-se pas pel mig d’un cel ennuvolat, de les restes de les roques d’un passat on el cor ja no s’atansa. Hi ha un jo, blat de carn que batega i ressorgix quan el dolor s’allunya, que hi vol viure a aquest racó, a aquest indret de pluja càlida, de portes que mai no tenen clau, on la llum dansa.

S’escolen els minuts que la teua veu ardent esculpix en les mans del temps que passa.

S’estronquen les besades a l’aire blau del gest de la nova vesprada.

Jo ja hi sóc a aquest tu, racó de pètals i anhels, ruta de les llengües que es busquen per confondre’s, enllà de la paraula.

LIGHT by JAAPKOER

Sec l’aire.

Cremat el fang

del pensament que ignora

el roig viu dels llavis tendres.

Temptege la llum

de les xarxes nues

que esclaten

i rellisquen

sobre aquesta passió eterna.

AL FINAL DEL VERANO by ANTONIO NARANJO OJEDA

Hui la mar és una butxaca buida, una immensa paret on l’aigua s’atura i dorm instants de calma. Un vaixell roman varat per ser la llar silenciosa on parlen amb el seu vol oblidades gavines. Tot és blau, un blau que ens encega l’esguard i ens sacseja les incansables pupil·les.

La mar llança preguntes a les onades vives i un estrèpit de paraules es perd en l’arena inexistent.

La mar, hui, està cosida a la terra amb bastes d’escuma trencada sota la brisa.

REFLEJOS BY EKEIBIZA

El capvespre és un mur

on les imatges es projecten.

Em mire:

hi veig

un reflex disminuït,

ensorrat castell

que el vent no gossa endur-se.

ROADS by HANS REIHNER-BOHN

Trencar

aquest llaç de tardor

que ens atansa.

Oblidar

el nom que ahir tingué

el camí que allotjà

les nostres mans,

aquell esclat de veus

acomiadant-se.

DIÁLOGO DE LUCES EN EL ANDÉN by GROC

Esfondrà en la nit

la calidesa del testimoni

del fruit que temptegen els amants.

Les restes de la lluna

transformaran l’antic temps

en arbredes nues

on és inútil la melangia.

Una fulla s’enlairarà

mentre destil·larà la foscor

un dolç llençol de nit,

desig i calma.

IMATGE by Pura Maria Garcia

A tocar de la llum salvatge,
ben a prop dels ulls,
hi viu la pluja teixida
sota el gust
de l’instant de color que ens duia.

IMATGE D’ANDRÉ BRITO

Ara a la porta crida un puny que es resistix a la tristesa. Dolçament, cauen les picaportes despertes perquè és la teua mà i la teua presència qui desposseïx a l’hivern de la seua pell gèlida i busca el foc que espera en l’interior de nacre d’esta estança.
Jo espere, junt amb la cortina invisible que desvela el meu cos sense màscares ni ombres. Jo espere, de la teua mà oberta, els sorprenents coloms en vol agitat a què sucumbiré quan els teus dits aconseguixen la  nuesa senzilla. Espere, apartant de la nit a les estreles intruses que pretenen furtar-nos la llum de l’instant immens de la còpula blanca
que prediuen els ulls.
Ara els llavis s’envolen i busquen el llit del riu que fluïx entre les meues cuixes. Ara els llavis no diuen, repten la meua pell sense detindre’s.
Fluïxen amb la nit, amb la carn, com el silenci fluïx quan els carrers dormen i la vigília se sotmet al miratge del descans.
Amb les mans apartes les vestidures absurdes que cobrixen els meus pits i el meu coll. Al descobert, la meua pell t’oferix allò que busquen els teus llavis. Apropes la teua llengua al sexe aclarit pels astres que assistixen a les  mans, conjugant per a elles, una llum inextingible que et guia, carn a dins, al lloc on ocupar-me, fer-me terra en què habites, pedra convertida en aigua incessant, en humida presó on quedar-te per a un per sempre que comença.

YOU BY LIZA M

S’han disposat
les ombres traçades.
Ara creixen
mentre combaten l’enyor
i el vent de flors marcides.
Des de la imatge desada
en blanc i negre
pels ulls anhelants
que adés glatien,
sóc jo qui s’abraça a l’horitzó,
imaginant el fred
que viu al dia
que em despulla,
duent-me enllà de tu.

A L’AUBE DE MON HISTOIRE by Carré Rouge

I oblidem…

Hi ha un temps en què no temem
les nits fosques,
l’ombra del buit
i el trajecte desolat
que és oblidar.
Defugim la memòria,
paret nua
on l’última passió cremà
la dolça boca
el desig que va caure, pell endins,
sobre l’avenc dels cossos.

I oblidem…

Trenquem el fil
que subjecta tot el que començà
i esdevé espai dispers,
cicle interminable,
punt de fuga
on dormim
quan sentim l’assajament de l’oblit.

Tu que m’obres el goig

quan fas brillants constel·lacions

sobre la corriola còsmica

del no-res que es la vida.

Tu que sures sobre la terra molla

del record

impassible,

dolç presó on desenbaste versos.

Tu i el teu rostre,

voluble dibuix

on tria el matí

allunyar-se d’un món gris.

Tu que em fas creure

que la lluna ens bressa,

cada nit

si somiem un contorn

predisposat als llavis.

Tu que ets,

també,

gest divisori

com el fil invisible que és un tròpic

sobre la carn de terra del planeta.

Tu tenies,

tens,

una marca de guix als ulls de llum

amb què ara em mires.

dESTINI by Laura FOgazza

Aquest no res és un destí
que grava
la paret de foc on el temps passa.
La claror mou
ingràvids
matins coberts amb la pell nua
de l’hivern
sense pes,
d’una porta tancada,
de les àtones paraules,
un revolt oblit
que s’estripa
en filaments obscurs de la memòria.
Estavellat, el cos
sent que és ara el moment
de salpar i ser, mar endins,
raó que es reconeix,
més enllà del dol
i la seua ombra indecisa.