Una butxaca buida, quina imatge… cosida a la terra amb bastes d’escuma. Memòries
Publicat el 22 de febrer de 2012
PARET D’AIGUA
AL FINAL DEL VERANO by ANTONIO NARANJO OJEDA
Hui la mar és una butxaca buida, una immensa paret on l’aigua s’atura i dorm instants de calma. Un vaixell roman varat per ser la llar silenciosa on parlen amb el seu vol oblidades gavines. Tot és blau, un blau que ens encega l’esguard i ens sacseja les incansables pupil·les.
La mar llança preguntes a les onades vives i un estrèpit de paraules es perd en l’arena inexistent.
La mar, hui, està cosida a la terra amb bastes d’escuma trencada sota la brisa.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de DIARI SECRET per evasex | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent