ABSÈNCIA by PURA MARIA GARCIA
Llavis orfes de tu.
Dits que premen l’ombra de l’enyor.
L’aire irrespirable de la teua absència.
La compressió sobtada
de l’absurda mesura del món
si no hi ets,
tenyit de fosc el temps.
NAZARÉ by Pura María García
Aquella nit va ser
un full ratllat de lluna,
atzavares del camí,
paisatge emmurallat
on el sol foradava la forma
lleu dels núvols.
Vaig veure la mar que passava
per l’horitzó
i ara mesura la immensitat
d’aquesta arriscada distància.
Creia que era fàcil
desembastar la pell
quan la ferida nova
de l’estima
vertebra el dolç dolor
del cos lliurat
i les mans destenyides.
Creia
que podria desfer-me
de la cuirassa blava
que em cobreix la carn.
Creia
en el tumult de la pell
i les tendres veritats,
ratllant l’albada
amb el seu preciós polsim dels dies.
Creia…
Lentament, en la densitat de la nit,
els carrers criden l’urgent desig de viure
dels ocells ferits.
Cauen en el buit
on es detura la lluna,
on reposa la calma de l’oblit.
Senza Parole by Francesco Liberti
Hi ha l’anhel
que mai no he abandonat
de convocar la inspiració de la paraula.
Trobar l’accent
que diferencia
una lletra de la vocal latent
que habita l’alè de l’esperança.
Hi ha la passió que mai no ha fugit de mi,
que internament em sosté,
dolorosa de vegades,
territori subtil,
camp de refugi on s’exilià la veu
quan no trobà el lirisme
d’una vesprada nova.
SPRINGTIME by ANETA WASZAK
Cada dia és una flor de paper,
una veu que calla al celobert,
la trama de temps
on descabdellem somnis,
un paratge,
la tebior
dels instants vius.
Dins meu,
on de vegades apareix
la quimera estrident
del pols del sentiment,
hi ha una mena d’ombra,
subtil espira que es grava, lenta,
damunt la mà que resta sotmesa.
CAMPOS DE ALMENDROS by OSTIPHOTO
Gracias por tu foto, Antonio
Un dia vaig amagar l’acord del temps
amb els ulls en moviment
de la vida.
Ens deixàrem la pell
buscant deixalles entre el cos desvalgut
de la insolència del pensament i la paraula.
Vam morir, després,
enfonsats en la fórmula exacta:
sumar els arraps dels esbarzers
del temps,
al bell mig de l’ànima.
POEMA DE LA CALLE by MARCE DE LAS MUELAS
L’ombra escampa
un altre cel de l’estiu:
aquest instant, dolç com el ponent
que desbrossa la vesprada.
Gràcies Marce per la teua foto!
PLUIE by Florence Lestienne
Encara plou.
Hui el meu cos és un estrèpit de gavines.
Imperceptible,
el vent ha deixat d’existir,
naix i mor
vora tu,
entre les fulles.
Algues.
Criden les notes aquàtiques.
Una mar d’esperança
alena sobre la serenor de la mesura
de l’estima.
Al cantó de la veritat,
les onades, a trossos, inventen paraules
novament retrobades:
la dolça nit camina.
LOS SUEÑOS by Pura Maria Garcia
Mai no saber el desconegut destí
on un vaixell petit, l’ànima,
s’arrecera dels perills
i del fustam que trenca
els llavis de les ones enfurides.
Mai no saber quin vent obrirà pas
al cel que blanqueja
en els matins d’estiu
on el teu nom em traspassa l’esguard.
Mai no sentir el calfred de la boira
instal·lada a un pensament
que fa virar el cos tot a estribord de la nuesa.
Mai no perdre’t.
Mai no conèixer quin és el destí final
dels somiadors.
Mai no acceptar que la paraula mai
és la cadena que en les ombres ens nuga.
Mai no oblidar la llum dels teus ulls.
Senzillament.
Mai no deixar de saber qui sóc:
rastre imperfecte que remunta la vida.
Pugnen els ulls com una carta marcada
vers les oblidades llums.
L’estiu juga.
El matí inunda les pedres
que remunten el misteri
de l’estima que vessa la vesprada.
-No sé quin és el destí dels que somiem-
em preguntes,
mentre en la nit ens donen pas
les dolces carícies que esborraran la boira.
Anit:
esfera on el temps s’aturà
per guarnir-nos la pell
amb un constant prodigi de carícies.
Anit
s’envolaven les besades captives.
Era tan fàcil amansar els llavis,
fer-los recer únic,
lluna de carn,
rogenc deler
on s’ajocava l’amor
que els precedia…
DISTANCE By JAMES RIBÉRY
És estranya la moderació
que la boca calla
front l’inert amor:
tel espés
d’allò que s’ha sentit.
És estranya
la dolça quietud
del cor que en silenci dorm
l’acatament de la distància.
