A voltes jo mateix oblido la meua ombra, una ombra corbada com una pena que hom arrossega i amb els anys ja no és possible d’adreçar. Així i tot, quan hi penso, faig que l’ombra siga altiva, recta. Normal. Quan hi penso. M’estimo la llibertat i parlar sobre ella. Què és la llibertat? Consciència? Silenci?
Pren la primera drecera, endreça la vista, recte, aviat hi seràs. Comença a ploure abans d’anar a raure a la Plaça de la Independència. Lo poble de Girona -a partir de les onze- s’arrecera ací: a la Plaça de la Independència. Pren la primera drecera, endreça la vista, tot recte, cent metres.
I Ha arribat lo temps de retrobar-me, de transformar la substància i el temps en un bell somni o en una tragèdia i deixar que l’ànima es perde en un laberint, sense pànics a la matinada, sense angoixes als migdies i sense mapes on trobar els refugis que potser em caldrien. Només somniar, només emmirallar-me
Potser fa dos anys, potser més. Recordo que en algun moment vaig escriure al bloc sobre el meu amic Jota, en Jordi Juan, que a banda de ser un advocat de causes perdudes és un dels meus àngels a la Terra. La nostra vera amistat es remunta a l’any 1999. Ell estudiava Dret i jo
La mandra d’aprimar-se per prescripció mèdica em porta per camins trepitjats. Al llarg del juny fins a dia d’avui he passat de pesar 93 quilos a comptar-ne 87.5. Està bé, que vaig pel bon camí. O pel pedregar, si tenim en compte que tot això ha estat possible gràcies a abandonar la pastura i suar