Hi ha una estrella surant al port del meu poble. Una mare que recorda, un pare que plora al terrat de casa seua. I jo, sense dret a la tristesa, em passaria la nit conduint de poble en poble del Maestrat. No mos abandones, Jesús, en aquesta fragilitat blanca, en aquesta nit freda de gener.
Soterrar l’independentisme hereu de l’anomenat Procés i refundar el partit per no desaparèixer en temps convulsos com los que es preveuen és l’estratègia que té ERC i que segurament li donarà uns bons resultats a la curta hipotecant, però, el seu futur com a partit de govern més enllà dels comicis municipals. ERC vetlla per
La plaça, tant pels edificis com per l’animació que hi donen els veïns, és un dels centres de la ciutat. Un home reparteix fulls clandestins. Al Parc hi ha una Muntanya suïssa, un Laberint, un Pavelló xinès i un Temple grec. Un home reparteix fulls clandestins. El carrer és tortuós i
Fa uns anyets me pica José María de la policia local que què passa que allà al de mon iaio estan cremant les oliveres. Mentres m’agarra lo colapso mental, me tiro de cap al volant de la Berlingo i enganxo pel camí del camp de tiro i començo a fer ral·li per dalt de les
Gener, hivern. Durant l’hivern als secans se sembren los cereals més resistents a la calor. Jo, als secans d’Ulldecona, ja no sembro cap cereal. Lo darrer any que vaig sembrar ordi (l’octubre passat va fer dos anys) em va sortir fallat a causa de la sequera. Per això, he destinat la major part de les
Posa’m la mà al pit, bon amic Pantaleón. Gràcies per ser-hi. Dibuix: Joan Pantaleón.
Diuen que pronte estrenaran una pel·lícula que desenvolupa la idea universal i mai caduca del ‘què faries si poguesses tornar enrere?’ Potser la majoria d’éssers humans, o una gran majoria d’ells, en plenes facultats i conscients que ningú els jutjarà per mentiders compulsius, dirien que no, que això de canviar allò viscut mai dels mais,
Ara sé que envelliré prematurament, com fins ara. Jo als sis anys ja estava esgotat de tanta escola i era ben conscient que allò havia de durar una eternitat. Sempre vaig odiar l’escola. I si no fos pels amics i que l’escola tenia bons professors -amb alguna rara excepció- hauria estat insofrible. Però la veritat
Dibuixo nous prats. Prats que mai havia vist. Prats de tots els verds. — Han florit les flors pels marges dels camins vells que sempre he estimat. — La primavera. La tardor, l’estiu, l’hivern. La pluja i el sol. — Collirem melons. Farem net de verdura. Sembrarem de nou. — Altius fenollars. La primavera d’hivern.
Ací, estimats lectors, me podeu vore en primer pla sense patilles. Per a que vos fésseu una idea de com canvia la cosa.
Algunes nits em desvetllo justament, en l’hora exacta que soc una fulla d’alzina. Abans, fa uns pocs anys, només, em despertava i era un corb. Els corbs tenen una memòria prodigiosa. Potser, quan los mesos passen, despertaré de nit, serà hivern i em sorprendré de ser un xot que espera solitari per migrar a l’Àfrica.
Miro com tremolen les meues mans. No ho sé, jo no entenc per què, però ara he recordat aquell dia ventós i gris que vaig dur-te encara de nit fins la banya del Trabucador i vam passejar per la sorra agafats de la mà i mos anàvem aturant i besant de tant en tant, amb
Ha estat brillant l’exposició del professor Jordi Marín, natural d’Ares del Maestrat, ha fet sobre què és això que el catedràtic Eudald Carbonell anomena ‘col•lapse’. Col•lapse energètic, climàtic i ecològic. Jordi Marín, compromès amb la rigorositat a les aules, ha anat desgranant els motius pels quals pensa que el decreixement és inevitable. Lo torn del