Potser vosaltres ja coneixeu la història, jo no, la vaig llegir ahir per primera volta i no me la trec del cap, no puc.
Excel·lències, distingits membres i responsables d’Europa,
Però en primer lloc, vos presentem les salutacions més delicioses, adorables i respectuoses en la vida. A tal efecte sigueu el nostre suport i ajuda. Sigueu per a nosaltres, a Àfrica, aquells a qui podem demanar ajuda. Nosaltres vos supliquem, per l’amor del vostre continent, pels vostres sentimens envers el vostre poble i especialment per l’afinitat i l’amor als vostres fills, als que estimeu com a la vida. A més, per l’amor i l’amistat del nostre Creador, “Déu el Totpoderós”, que vos va donar totes les bones experiències, la riquesa i el poder de construir i organitzar bé el vostre continent per a convertir-lo en el més bell i admirable de tots.
Membres i responsables d’Europa, és a la vostra solidaritat i a la vostra bondat que nosaltres demanem la vostra ajuda a Àfrica. Ajudeu-nos. A l’Àfrica patim enormement, tenim problemes i algunes mancances en els drets dels xiquets.
Pel que fa als problemes, tenim: la guerra, les malalties, la falta d’aliments, etc.Pel que fa als drets dels xiquets, a Àfrica, especialment a Guinea i tenim escoles, però una gran falta d’educació i d’ensenyament. Excepte en les escoles privades on hom pot obtenir una bona educació i un bon ensenyament, però és necessària una gran suma de diners i els nostres pares són pobres. La (?) és alimentant-nos. A més, no tenim escoles esportives en les que podria practicar futbol, bàsquet (?) etc.
És per açò que, nosaltres, els xiquets i joves africans, vos demanem que feu una gran organització eficaç per a Àfrica, per permetre’ns avançar.
Així que si veieu que sacrifiquem i exposem les nostres vides, és perquè patim molt a Àfrica i vos necessitem molt per lluitar contra la pobresa i per a posar fi a la guerra a Àfrica. Malgrat tot, nosaltres volem estudiar, i vos demanem que ens ajudeu a estudiar per a ser com vostès a Àfrica.
Finalment, vos preguem que ens excuseu per aquest fort atreviment d’escriure-vos aquesta carta, en tant que sou els grans personatges a qui devem tant de respecte. I no oblideu que és a vosaltres a qui nosaltres hem de plànyer (?) la feblesa de la nostra força a Àfrica.
No puc afegir res, a la mort de dos xiquets de quinze i catorze anys. Una de les coses que no em puc traure del cap és que eixa carta era per a mi, per a nosaltres, per als membres i responsables d’aquesta Europa, el continent le plus beau et admirable ami les autres.
No recorde que feia el 2 d’agost del 1999, probablement res de profit, però la carta de Yaguine i Fodé no em va arribar, em va arribar ahir, amb més de deu anys de retard, com un cop de puny.
La recordo aquesta carta, molt bé; era i és en el meu arxiu i gràcies per haver-la reproduït, avui, any 2010, mes de juny. Però la memòria dels humans és feble i aquests fets i aquesta carta no forma part de l’ambició, ni les riqueses; què ens importa ? Quan la vaig llegir, no va ser un cop de puny, van ser molts cops i bofetades, i menysprear les polìtiques colonials dels poderosos cada vegada més i més. Tristor, ràbia, i impotentència, molta impotència.
Bon dia ? Marieta.
fa fred i vergonya, fa emoció i reconeixement infinit… amb 14 i 15 anys, quan de joves ‘desenvolupats’ escriurien amb aquesta honestedat i sensibilitat? no ho sé…
Jo sí afegiré alguna cosa, hui la ràdio diu que l’extrema dreta ha guanyat terreny a Holanda amb un discurs racista (explícitamente racista). Estic molt preocupada i després de llegir esta carta també avergonyida de pertanyer a aquesta Europa i profundament decebuda perque ningún ha fet res per Yaguine i Fodé.
Ospes, Maria…et llegia mentre dinava…i no sé pas si em podré acabar les mongetes. En aquella data jo treballava en una de les ONGDs més grans de l´ estat espanyol, ara faig una vida totalment diferent. Llavors la majoria de la població africana no tenia opció ni de triar, ni de menjar i ara continua igual (malgrat la bona fe i el treball valuós de molta gent).Puta injusícia!
i no he pogut fer res més que plorar, per l’esperança que encara tenen tantes persones a l’Àfrica que nosaltres els treurem de la misèria a la que els hem condemnat. Quants més moriran en el tren d’aterratge d’un avió? quants més en pasteres al mar? en contenidors, sota els eixos de camions … mentre nosaltres escoltem els discursos d’aquells que ens diuen que hem de tancar la porta als lladres que vénen d’allà baix. Estem malalts, molt malalts i em temo que no té cura 🙁