Gemma Pasqual i Escrivà

«En el día de hoy, cautivo y desarmado el
ejercito rojo, las tropas nacionales

han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra
ha terminado.

Burgos,
1 de abril de 1939

El
Generalísimo Franco»

(Darrer comunicat de la guerra civil del quarter
general de Francisco Franco)

més…

Camp de concentració dels Ametllers, 1 d’abril de 1939

«Día de la
Victoria»

            A
trenc d’alba i amb el cap cot, les dones es van dirigir decidides cap a on els
soldats els havien indicat. El Lenin anava agafat fort de la mà de sa mare.
Subjectava el penjoll de fusta entre les dents. Les dones, en silenci. Els
soldats les insultaven. Elles continuaven endavant, sense obrir la boca, cap al
camp de concentració dels Ametllers. En direcció cap al castell de Sant Ferran.
Van passar el castell i després un carretera costa amunt. Sense menjar, amb la
por al cos es feia feixuga la pujada. Anaven per camins de mala petja i els
peus els feien mal de topar amb el pedruscall. De sobte es van sentir les veus
d’uns homes que els infonien ànims. Eren els presoners. Els soldats,
impassibles, a cop de fusell anaven indicant el camí. En plena muntanya, aquell
era el lloc designat per a les dones. Havien de romandre al bell mig del bosc,
no hi havia ni una pobra barraca. Hi havia centenars, milers de dones, algunes
amb els seus fills petits. Tot era ben trist.

            El
sol començava a despuntar. Un grup de dones se’ls va acostar. En silenci. Es
van asseure a terra.

            –Mare!
Quan ens duran el desdejuni? –va trencar el silenci el petit Lenin, ignorant de
tot el que estava passant.

            L’Agnès
no va saber què respondre-li de tan preocupada que es trobava pel seu fill. Els
ulls se li van negar de llàgrimes.

            –Doncs
té raó el nen, el servei aquí fa pena -va fer broma una dona gran amb els
cabells d’argent–. Si no ens porten prompte el desdejuni, ens n’anem a un altre
campament.

            La
Llíber se la va mirar bocabadada. No entenia com aquella dona tenia ganes de
riure en aquelles circumstàncies.

            –Bon
dia! El meu nom és Maria i fa dos dies que estic aquí –es va presentar la dona
allargant-li la mà a l’àvia.

            –Jo
em dic Mercè, i aquesta és la meua filla l’Anna, la meua amiga Agnès i el seu
fill Ramon.

            –Això!,
el meu nom és Ramon, perquè a mi el nom de Rafel no m’acabava de fer el pes,
mon pare també es diu així, jo tinc un amic que es diu Pere, igual que son
pare, i es fan un embolic quan sa mare crida un dels dos, així que vaig decidir
que millor Ramon, perquè ja sóc gran, quan tenia quatre anys era petit i
aleshores el meu nom era Le…

            Abans
que poguera acabar la frase, la Llíber va córrer a tapar-li la boca.

            –Deixa’m!
Només volia dir a aquesta senyora com… –intentava explicar-se el nen,
apartant les mans de la Llíber.

            –Perquè
no inspeccionem la zona, potser trobarem alguna cosa per menjar –va provar de
girar la conversa la Llíber.

            –En
aquesta muntanya només hi ha matolls i herba –la va informar la Maria, que
observava el nen amb una infinita tristesa–. Aquí avall hi ha més nens, si vols
jugar.

            –Doncs
anem a buscar-los –va decidir la Llíber per veure si, tot distraient el nen, li
passava la fam i les ganes de xerrar.

            Una
vegada, el Lenin va desaparèixer en companyia la Llíber. La Maria va assabentar
l’àvia i l’Agnès de quina era la situació. Realment desoladora. Portaven dies
sense menjar. Sense informació. De tant en tant venien soldats i s’emportaven
un grup de dones, però no sabien on ni per què.

            –Us
heu organitzat d’alguna manera? –va preguntar l’àvia.

            –Aquí
cada una va a la seua. Totes tenim por i desconfiem molt les unes de les
altres.

            La
Mercè es va aixecar i es va treure la pols del vestit.

–De moment hem de
buscar un lloc on estar-nos. Som a la muntanya, un gran avantatge. Recollirem
branques per fer-nos uns llits i herbes per menjar.

–Herbes? –va
preguntar estranyada la Maria, que era una dona de ciutat.

–Sí senyora. He
vist per aquí moltes herbes comestibles –va afirmar l’Agnès, que es trobava en
el seu hàbitat natural i era una gran coneixedora de les plantes.

–Doncs mans a
l’obra! Tu i la Maria busqueu alguna cosa per menjar mentre jo prove de fer un
llit sota un arbre per passar la nit.

Les altres dones
les van imitar, i aviat es van convertir en tot un exèrcit cercant fulles i
intentant fer d’aquella muntanya un lloc una mica habitable. Els soldats les
deixaven fer.

–Va, fill, menja
una mica! –intentava l’Agnès que el Lenin s’empassara una espècie d’amanida amb
herbes. Ell tancava la boca i s’hi negava amb el cap.

–Que no tens gana?
–li va preguntar la Llíber.

El nen va assentir
amb el cap.

–Doncs obre la boca
que és molt bo.

–La brossa és per
als conills! –va dir el nen i va tancar el llavis ràpidament.

–No digues
bestieses i menja!

La mare anava
perdent els nervis amb el fill, però ell ni s’immutava, tossut que tossut.

La Llíber va agafar
un manat d’herbes i va començar a menjar com si dels millors dels àpats es
tractara.

–Mmm, aquesta
fulleta fa gust de botifarra…

–A mi no m’agrada
la botifarra! Veus que mal que has quedat! –li va respondre el nen.

–I aquesta més
verdeta, a formatge… –continuava la Llíber llepant-se els dits amb la brossa.

–No aconseguiràs
que menge!

–Doncs aquesta
fulleta grogueta fa gust d’arròs –va dir la senyora Maria. El Lenin va fer uns ulls com unes taronges.

–Quin tipus
d’arròs? Perquè si és amb peix a mi no m’agrada.

–Arròs amb fesols i
nap –va puntualitzar la senyora Maria, que acabava de pronunciar el plat
preferit del Lenin.

–Doncs ara que ho
dius, és veritat. I mira, aquestes fulles grans fan gust de préssec –va dir
l’àvia.

–I aquestes més
rogetes, de maduixes –va dir l’Agnès.

El nen semblava que
cedia amb la mirada. Les altres dones també van començar a menjar amb deler.
Cada fulla i cada branca tenia un gust diferent, sabors dels plats més ben
cuinats, els que més els agradaven, la imaginació era una bona arma per a
combatre la desesperació.

–A veure si us ho
acabeu tot! Mare, posa’m arròs, però treu-me la botifarra –va demanar el nen
amb gana.

L’Agnès així ho va
fer. El Lenin devorava l’amanida com si es tractara d’un bon plat d’arròs amb
fesols i nap.

De sobte, la
senyora Maria va començar a repartir unes fulles marrons.

–No hi ha res com
acabar un bon àpat amb un bon cafetó!

Totes les dones,
per uns moments, es van oblidar de les fatalitat i van esclatar a riure.

En aquelles
condicions, les emocions estaven a flor de pell, esdevenien fàcilment del riure
al plor.

Passaven els dies.
De tant en tant, els soldats les alimentaven amb una llauna de sardines o de
llentilles, o una mica de llet per als nens, poca cosa per a resistir. Però
elles ho feien, no es rendien, amb les engrunes amb les quals les mal
alimentava el nou règim i les herbes que recollien intentaven subsistir.

El pitjor eren les
nits. Dormien a cel descobert, sota el sostre de l’univers. Tot observant les
estrelles encara se sentien més soles i desemparades. Una nit d’aquestes van
venir a buscar-les un grup de soldats. Van agafar una colla de dones i nens,
entre els quals hi havia el Lenin i sa mare, la senyora Maria i la Llíber i la
seua àvia. A cops de fusell les van dur a peu cap a la ciutat. Estaven molt
espantades, no sabien què els passaria. El pitjor els venia a la ment. Portaven
molt de temps caminant, entre totes ajudaven a dur als nens. Bescanviaven les
mirades i s’acomiadaven amb els ulls. Cap d’elles s’atrevia a dir res.
Avançaven sense forces, pas a pas en silenci. Altra vegada el silenci. Un
silenci aclaparador que omplia la nit.

Fragment de “L’últim vaixell”