Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

el sant jacobí

Que els napolitans són molt devots de San Gennaro és cosa sabuda, però no són exactament devots incondicionals, de fet, més d’una volta s’han enfadat amb el sant. La fractura més sonada entre el sant i la ciutat va ser la del 1799.
A gener del 1799 les tropes franceses entren a Nàpols amb l’ajut d’alguns nobles ‘jacobins’ filo-francesos, després d’haver lluitat contra part del poble que va intentar defensar la ciutat. El 23 de gener es va proclamar la República Napolitana que va durar fins a juny del mateix any.
El general Championnet, sabedor de la devoció dels ciutadans vers els seu sant, va anunciar que assistiria al miracle de maig (la sang es liqua tots els anys en les mateixes dates) i tothom va pensar que aquell any la sang no es liquaria. Segons explica Alexandre Dumas (pare) a Le Corricolo tot el poble va anar al Duomo a veure com el sant, no complint el miracle, demostrava als francesos que no els volia. Enmig de l’expectació de tothom la sang es va liquar i, en lloc dels aplaudiments i les mostres de goig de cada any, el fet va ser rebut entre el silenci i l’enuig del poble napolità.
Eleonora Pimentel, una noble jacobina que dirigia el Monitore Napoletano, únic periòdic de l’època, va publicar un article on deia: Fins i tot San Gennaro s’ha fet jacobí! Heus ací la primera veu del poble. Pot el poble napolità no ser allò que és San Gennaro? Així que… Visca la República!
Però no va anar així, els napolitans no es van fer republicans com el sant, el que van fer va ser enfadar-se amb ell i fer-li pagar la traïció.
Quan les tropes borbòniques van acabar amb l’aventura republicana el mes següent, el poble les va rebre amb visques a Sant Antoni (per demostrar a San Gennaro el seu enuig) i quan la Pimentel va ser condemnada a mort i penjada a la plaça del mercat li cantaven:

A signora donna Lionora,
che cantava ncopp’ o triato,
mo abballa mmiezo ‘ o mercato,
viva viva ‘u papa santo,
c’ha mannato i cannuncini,
pe scaccià li giacubini!
Viva a’ forca ‘e Masto Donato
Sant’Antonio sta priato.
(La senyora Elionor, que cantava a una tribuna, ara balla enmig del mercat, visca visca el Papa sant, que ha enviat els canonets, per fer fora els jacobins! visca la forca i el botxí, Sant Antoni sia lloat)

Els pintors populars de l’època van convertir la imatge de Sant Antoni fent fora San Gennaro a bastonades en un motiu que va tindre molt d’èxit. Però la ruptura entre el sant i les seus devots va durar poc, l’any següent el Vesubi va reprendre a amenaçar la ciutat i Sant Antoni, cù tutta a bbona vuluntà,no podia fer res, que ja se sap l’únic que pot defensar Nàpols del volcà és San Gennaro, ací ja n’havíem parlat, així que els napolitans van fer les paus amb el sant.



  1. Ah, quina història més bonica m’has regalat per acabar aquesta setmana tan atrafegada que no m’ha donat ni treva per a llegir-te com cal.
    En certa manera, veig un remot paral·lelisme entre aquest destarifat fervor popular napolità amb els seus sants i aquella estrambòtica decisió de la Junta de Govern de Barcelona que un 4 de setembre de 1714 va refusar la darrera proposta de rendició del Duc de Berwick i va nomenar la Mare de Déu de la Mercè…Comandant en Cap de l’exèrcit austracista català.
    Les qualitats de Nostra Senyora com a generalíssima de les tropes barcelonines avui, per dissort, les coneix tothom. Desconec, però, si després de la desfeta, els seus fidels van mostrar el seu decontent amb tan pobres rendiments…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de històries per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent