SUBMISSIÓ
Penge
l’auricular del telèfon amb el total convenciment que la teva veu és aquesta
nit més profunda.
Has
evitat com sempre que pots utilitzar el telèfon mòbil.
La teva veu té colors que es dilueixen en el soroll de
fons d’aqueix estrany i minúscul artefacte, repeteixes,
una vegada més, quan inicies la nostra conversa.
Estàs
prop de mi.
Bastaria
un curt trajecte amb cotxe perquè la nostra abraçada no fóra imaginada sinó
real.
No
obstant això, en nits com aquesta, vam simular acréixer la distància entre
nosaltres i ens demanem la veu per a anhelar encara més una nova trobada.
Donar-se la veu és lliurar una essència distinta a la
carnal però, com ella, és un centre d’intensitat d’inusitat valor, vas murmurar la primera vegada que em demanaves paraules mentre fregaves
la meua esquena amb la teva llengua.
“Mussita
el que sents, no solament el que et faig sentir en aquest moment. Digues
paraules amb els teus llavis, augmenta el cabal d’expressió que ja emana de la
teva pell i que escolte commogut. Parla’m. Parla amb la teva veu mentre la teva
esquena em conversa”
Quan
les teues paraules, les quals desitgen exiliar-se del pudor involuntari,
adquireixen aqueix matís d’imperatiu subtil, quan m’ordenen sense manar-me,
quan em reclamen sense demanar-me, quan són directes i em requereixen?
acaricies ambdós costats del desig, els dos límits inabarcables del sentiment.
Em fas
créixer en la llibertat d’acceptar o no el teu requeriment, la teva demanda
insinuante i ardent.
Provoques
també una estranya emoció al desitjar mostrar-te una submissió voluntària i
limitada, conscient, inesquivable i paradoxal.
Mai
abans vaig sentir plaure en acostar-me a la submissió des de la vora del desig.
La teva
veu m’incita a una forma de lliurament mai abans coneguda.
Per què
trobe en ella hui un plaer que desborda la meva gola i m’encén la pell? Per què
desitge lliurar-te el que cerques, sense abandonar la llibertat que per a mi
construeixes?
Senc
plaer.
És més
intens que el plaer.
Si voleu continuar llegint la resta del text, cliqueu “Vull
llegir la resta…”
Experimente
un deliri que transcendeix la carn i el meu sexe, la pell, el meu cos…
Visc el
desig d’obrir el meu cos a les teves mans i demanar-te que prengues la meva
esquena i la posseïsques.
I em posseïsques des d’ella, des d’un lloc des
d’on no puc contemplar el teu rostre.
Des de
la dimensió de l’acte del lliurament que no coneix sinó el mateix lliurament.
Des del
punt cardinal d’un cos que espera ser tancat en un altre que somia posseir-lo,
penetrar en ell.
Així,
d’esquena a tu, d’esquena a les teves mans, la teva veu adquireix un matís
càlid d’imperatiu incipient i tan dolç…
La teva
veu deixa les teves paraules a banda i banda de la meva columna vertebral, en
la pell rosada de les meues natges expectantes.
La meva
esquena és un eco de la teva veu.
La meva
ment s’excita sentint aqueix lleu desig de submissió que em recorre. Em sé
lliure.
Lliure
en tu.
Aire en
les teves mans d’home que modelen un firmament eteri perquè els meus ulls
somien.
Em sé
lliure i, alhora deslligues el meu desig per ser teva, des de la llibertat,
però fregant la ribera de la submissió conscient i limitada.
Em sé
lliure i, alhora, no desitge esquivar l’ànsia de ser el teu eco i el teu oceà.
Des de
la llibertat que en mi acreixes, sóc jo qui vol donar-se.
Donar-te
la mateixa essència que em forma.
Donar-te
la pell que m’envolta com mur de paper si el teu sexe s’acosta als meus llavis
calents.
Donar-te
el paisatge del meu pubis perquè merodees en ell i ho transites, ho habites en
les nits que floreixen.
Des de
la llibertat, sóc jo qui et cerca i t’anhela.
Des de
la llibertat, m’excites també quan em demanes sense demanar-me, em requereixes
sense mostrar la teva voluntat de requerir-me.
Des de
la llibertat, l’amor descobrix i pren una nova forma: el lliurament en que
t’oferisc el que sóc perquè em pobles i òmpligues la pell amb els teus petons
d’home.
