Un altre país

Un fantasma recorre Itàlia. En ambdós sentits, en el sentit figurat i col·loquial, un fantasma recorre Itàlia i aquest cap de setmana guanyarà les eleccions. En sentit literal, també, un fantasma recorre Itàlia, un mal humor, més trist que rabiós, resignat. Ho note en mi mateixa, en la gent que m’envolte i ho note en els blocs italians que visite. Cansament, desencís i una espècie de sentiment de fatalitat, no hi ha remei. Els únics que se salven són els que encara creuen en el miracle, tot i que el més probable és que guanye Berlusconi i que l’esquerra (arcobaleno) ni tan sols arribe a tindre representació al Senat (cal un 8%).
La idea de Berlusconi governant cinc anys més és insuportable, i no és només una qüestió, diguem-ne estètica, que també: la vulgaritat del Cavaliere i dels seus supera l’imaginable. És que aquest país no es pot permetre cinc anys més del pà que donen aquesta gent, no es pot permetre que un president del govern diga que no pagar impostos és moralment just. No es pot permetre un president del govern megalòman i mentirós compulsiu, amb un govern que no té cap intenció de governar i on, els pocs que en tenen alguna intenció venen de la democràcia cristiana més retrògrada. Van omplir de morralla corrupta, mafiosa i feixista les llistes i ara aniran al parlament. No ens podem permetre la informació embolcallada cinc anys més, amb Berlusconi controlant les RAI i Mediaset i controlant, amb la publicitat, el que no controla directament. Amb la seua retòrica furibundament anticomunista i masclista, amb el menyspreu per les més elementals regles democràtiques, amb els seus discursos polítics d’ultra d’estadi i amb l’absència absoluta de respecte a les institucions…ho deia Flores d’Arcais en una entrevista a El País l’altre dia: Si guanya Berlusconi assistirem a la putinització d’Itàlia. Jo vaig començar les cròniques electorals amb títols com ara circ i voldevil, error, tot plegat no té cap gràcia, és un drama.

Poi piovve dentro a l’alta fantasia
Dante, Purgatorio (XVII, 25)

Amb aquesta citació de Dante comença la quarta de les Lezioni americane de Calvino, dedicada a la visibilitat, entesa com la capacitat d’evocar imatges. En parlava Pau Sif a una entrada al seu bloc i en parla també Calvino, de la gran capacitat de Dante de crear i regalar al lector imatges precises. Del geni de Dante (poeta) en la descripció de les visions de Dante (personatge) en el seu viatge ultraterrè. 
En una societat saturada d’imatges com la nostra, avisa Calvino, correm el risc de perdre “una facultat humana fonamental: el poder de veure a ulls clucs, de fer eixir colors i formes de l’alineament de caràcters alfabètics negres sobre una pàgina blanca, de pensar per imatges”.
Recorda Calvino que allò important és no oblidar que l’escriptor  compleix operacions que impliquen i combinen l’infinit de la seua imaginació amb l’infinit de les possibilitats lingüístiques de l’escriptura. La màgia, diria jo, s’acompleix quan tot plegat es combina amb la imaginació del lector.
Calvino acaba la lliçó dient que “totes les realitats i les fantasies poden prendre forma només mitjançant l’escriptura, en la qual exterioritat i interioritat, món i jo, experiència i fantasia apareixen fetes de la mateixa matèria verbal; les visions dels ulls i de l’ànima es troben contingudes en línies uniformes de caràcters minúsculs o majúsculs, de punts, de comes, de parèntesi; pàgines amb signes alineats, apretadets com grans de sorra, representen l’espectacle variat del món en una superfície sempre igual i sempre diversa, com les dunes empeses pel vent del desert”.
Les Lliçons americanes (Sis propostes per al pròxim mil·lenni) de Calvino, publicat després de la seua mort, eren les coferències que, sobre literatura, havia de donar a la Universitat d’Harvard l’any 86, en parlava ací Puig d’en Cama. Les sis lliçons són: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat (la sisena, coherència, no va arribar a escriure-la), i eren per a ell, sis valors literaris a conservar per a aquest mil·lenni. Són un llibre molt recomanable que en català va publicar Edicions 62.

I pensava en tot açò perquè l’altre dia a Mallorca em van ensenyar la preciosa edició de la Divina Comèdia il·lustrada per Miquel Barceló i només mirant les il·lustracions reconeixia els cants.
I perquè vaig veure molins, cuines, bars de naufrags i arbres que ja coneixia perquè els havia llegit i els havia vist a ulls clucs.

Ahir vam arribar tard i cansats de Mallorca, felicíssims.

Vam sopar pane, amore i sobrassada…

El pà el teníem al congelador, l’amor i la sobrassada ens els havien regalat a Mallorca.

PS: És veritat que el nostre país és molt xicotet, però tot i que com a país és xicotet, com a casa és ben gran.

Aquesta cançó d’Al Tall m’encanta. Demà me’n vaig a Mallorca, bonica morena. Fa molts anys que només me la mire des de l’avió (que sempre passa de llarg) i en tinc moltes ganes. Vaig a (re)trobar velles amigues que fa mooolt de temps que no veig i estic més contenta que un gínjol.

Per Mallorca

Per Mallorca ens ix el sol
bonica morena,
i per Castella s’apaga.
Quan ix el sol els galls canten
bonica morena ,
quan es pon, callen i dormen.
Qui està despert, viu i parla,
i qui dorm només somnia,
bonica, morena,
qui somnia no en trau res,
i després es desenganya.
Hi havia una volta un poble,
que dormia i que dormia,
bonica morena,
i de tant que va dormir,
despert i tot somniava.
Cal que pugem al Mongó,
que ixca el sol abans de l’alba,
bonica morena,
cal que vetllem per la nit.
Llancem l’engany dins de l’aigua!

Volia seguir la campanya electoral i fer cròniques al bloc, però és d’un avorriment mortal. La dinàmica és la següent: Berlusconi diu una animalada (moltes i molt grosses, periòdicament) i en les hores i els dies següents no es parla d’altre, els adversaris per criticar-lo i ell per dir que no tenim sentit de l’humor (com si tinguera alguna gràcia) o que ha estat mal interpretat o que tota la premsa i les teles són d’esquerres (!!).  
D’aquesta manera ací no es parla de política, es parla d’ell i està aconseguint monopolitzar la campanya. Jo podria haver fet una espècie d’antologia de disbarats berlusconians i oferir-vos resums setmanals, però no vull.
Potser ara en les dues darreres setmanes la cosa s’anime, però em temo que l’única cosa que passarà és que ell alçarà el to i el “nivell” de les barbaritats que diu… quin avorriment!
És la tercera campanya electoral que visc ací i és, sense dubtes, la més avorrida i previsible, la gent està molt desencantada, es parla més de la mozzarella o de Carla Bruni que de la campanya. Al començament amb el nou partit de Veltroni semblava que alguna cosa canviava i que tindria un cert interés, però no.
Per cert, cada volta més veus parlen d’un pacte post electoral entre el partit de Berlusconi i el de Veltroni, quin fàstic!