L'Hereu Riera

Sabíem que el català és un idioma que, sentit com ara per la megafonia
d’una gran superfície com la de l’aeroport de Barcelona, feia nosa, que
podia desorientar el viatger apressat, i que fins i tot podia provocar
que algun avió es confongués de pista on aterrar (com que n’hi ha
tantes per triar, a l’aeròdrom del Prat…!) i es fotés un pinyo, o
fins i tot que s’estavellés en ple vol, si des de la torre de control
se li donava alguna instrucció en aquesta llengua tan rara que
s’obstinen a parlar quatre gats mal comptats… Sabíem també que no
convé que un matrimoni pretengui adoptar una criatura i pujar-la
després fent servir aquest idioma en l’àmbit familiar: així ho va fer
saber un jutge de la comunitat autònoma espanyola abans coneguda amb el
nom ara subversiu de País Valencià a una parella valenciana que volia
acollir una criatura asiàtica i educar-la en català… (o era en
valencià?, a veure si resultarà que aquesta bonica llengua patrocinada
per la dreta blavera també presenta els mateixos inconvenients que
l’altra…). Sabíem també que en general és una pèrdua de temps que els
nens, els nins i els xiquets es passin la infància aprenent una llengua
que només els servirà per parlar-la a casa, quan podrien aprofitar-lo
per aprendre una llengua veritablement de cultura, que la parlen i
l’han parlat els grans personatges de la història del món mundial, que
ha donat tot un segle d’Or i uns quants de plata, que amb ella es pot
anar per tot el planeta, ja que la parlen i/o l’entenen trope-cents
milions de persones, i que és l’òstia, vaja, resumint. Si no ho fos, no
s’entendria que s’hagués estès pertot arreu del món civilitzat i per
civilitzar sense cap mena d?imposició: només amb l’entusiasme dels
indígenes, que s’han anat rendint successivament, una tribu rere
l’altra, als seus irresistibles encants…

Però ve’t aquit, com deien les iaies, que, com en els còmixs de
l’Astèrix, en aquesta mena d’Imperi romà rediviu, l’Imperi de
l’espanyol, no totes les tribus se sotmeten tan alegrement com això a
la musicalitat dels seus cinc sons vocàlics, alegres com campanetes i
alhora utilitaris com un Seat 600: hi ha una tribu, situada en el
quadrant nord-oriental de la Península Ibèrica, que, tot i no ser en
absolut guerrera com la dels gals, sinó més aviat de mena pacífica,
apocada, tímida i pactista, i que no ha guanyat mai cap guerra ?com els
agrada de recordar-l’hi, als orgullosos descendents de l’Imperi on no
es ponia mai el sol-, tot i semblar de tan bon dominar, petita i baixa
com és, no hi ha manera que s’oblidi d?una vegada per sempre del seu
ridícul idioma vernacle i que adopti definitivament l’idioma comú (que
per això és comú, conxo!).

Davant de tanta tossuderia, la gent de cultura castellana podria
cansar-se d’esperar, al cap de tant de temps d’oferir amistosament
aquesta pràctica eina, la llengua comuna, d’insistir amablement ?però
debades- als catalans que la facin seva. Però no: la causa s’ho val, i
amb la fe del missioner, l’obstinació del conqueridor i l’abnegació del
pater familias no desistiran mai en el seu intent tenaç fins a la victòria final.

I per si de cas la cosa defallia, la terra de missions també
ofereix els seus propis evangelitzadors, amb els seus exòtics trets,
que donen tant de colorit als cromos. Catalunya, terra de missió, també
produeix plantes d?aquesta mena. Una d’elles, de nom Aleix, o Alejo
(quan la distància envers el seu país és més gran), parlamentari a la
capital belga, acaba d’aconseguir amb el seu vot, sumat al d?un altre
diputat polonès (no pas de la Polònia d’en Toni Soler, sinó de l’altra)
i d’un diputat francès, si fa no fa socialista, que la comissió que
estudiava si es permetria o no que el català, amb l’euskera i el
gallec, fos llengua de comunicació (interna i prou, però ni això)
resolgués finalment que no ha lugar, és a dir, que va a ser que no.
Amb això, i d’una sola tacada, el diputat i professor atòmic barceloní
ha demostrat que la sol·licitud que va fer en el seu moment el Govern
espanyol, a través del ministre Moratinos, i res eren la mateixa cosa,
que les paraules cofoies d’alguns polítics catalans de la mateixa corda
eren pura xerrameca, i que per a alguns desnaturalitzats les llengües
no són cap riquesa, ni formen part de la biodiversitat, sinó que són
una simple moneda de canvi i un mer símbol de poder (o de falta de
poder, com en el cas que ens ocupa).

És lamentable que la fe del convers pugui anar tan enllà que es
passi de frenada més que no gosarien els seus propis patrons, i és molt
trist que una persona sola pugui fer pagar els seus problemes
psicològics, de signe segurament edipià, a tot un poble, i concretament
el seu (si sapiguéssim quin és el deute que tenim amb ell potser ho
podríem arreglar: algú l’hauria d’analitzar ?o de psicoanalitzar-,
doncs). Però és així. I probablement aquest i tota la colla
d’esquiladors que el secunden coneixen perfectament aquesta sentència
del semiòleg francès Roland Barhes: Tots els assassinats legals comencen per robar-li a un home la seva llengua en nom d?una altra llengua…

No és estrany, d’altra banda, que aquesta entitat política que
s’autoanomena Espanya insisteixi tant ?per boca dels seus natius o dels
marrans com l’entusiasta Aleix transversal- en les suposades
virtuts de tota mena que forneix al castellanoparlant ?de naixement o
d’adopció- la seva llengua oficial, també autoanomenada llengua
espanyola. Perquè, a banda de la llengua, què ha aportat fins avui de
veritablement important i positiu al concert de les nacions
l’autoanomenada nació espanyola?

[Article publicat al núm. 232 de La Farga de Salt, juny del 2006]

Il·lustració: "Santiago y cierra España!", clama, incansable, l’apòstol Aleix de Pedralbes… (foto: arxiu Min).

Dilluns, 7 del matí. Em desperta el soroll infernal d?una màquina
?que no aconsegueixo identificar-, de les moltes que hi ha en aquests moments
arrasant els últims camps de blat que quedaven als límits del terme municipal de Girona,
al costat de casa. Avui dia els solars més rendibles són els de ciment i
asfalt… El cas és que algú ha decidit que avui, precisament a aquesta hora
del dia i en aquest lloc concret, era absolutament imperatiu fer aquella feina,
no sé quina… És el progrés que avança, imparable. Encara bo que no m?ha tocat
una d?aquelles carraques que tenen permanentment connectat a la marxa enrera un xiulet
intermitent d?avís, bip-bip-bip, per advertir de la
seva presència els eventuals passavolants i/o badocs, com si aquell seu embalum enorme fos invisible…!; aquell maleït xiulet que sona sempre, sí, tant se
val que la màquina treballi en un entorn absolutament solitari, enmig d?un
bosc, per exemple: algú de l?administració va dictar una ordre d?obligat compliment,
i tothom i tothora l?ha de complir, independentment de les circumstàncies: si
passés alguna desgràcia, l?administració se?n podria rentar les mans, perquè ja hauria fet la
seva feina: protegir els ciutadans, avisant-los del perill. Pot ser que amb aquesta
mesura aplicable a tort i a dret algun dels conductors d?aquestes maquinasses
cuidi parar beneit, amb aquell beneit bip-bip-bip! de no acabar mai, però què
hi farem: dura lex, sed lex, sempre.

Sempre: en un moment donat, per conjurar el perill d?incendi
en aquest nostre país mediterrani tan sec i inflamable, l?administració va
dictaminar que a menys d?una determinada distància de qualsevol zona boscosa no
s?hi podria fer foc, durant l’època més colorosa de l’any, i fer foc va quedar prohibit, fins i tot per als pagesos
del país, que havien cremat rostolls des de temps immemorial, i no per caprici,
sinó perquè el rostoll ve després de la sega, i això coincideix amb l?actual
període de prohibició. Mala sort. Entre la gent del camp i la gent que fa i que
fa aplicar les lleis no hi deu haver gaire bona sintonia, perquè els homes i
dones de pagès han anat plegant, uns darrere els altres, avorrits de les
mesures o de la falta de mesures de l?administració, que quasi mai els
afavoreixen, per no dir que els van decididament en contra. El resultat d?aquest
desastre humà és aquest desastre ecològic que es repeteix cada estiu: els
incendis descontrolats (siguin o no intencionats), afavorits per un bosc que
menja incessantment terreny als camps de conreu i que presenta un sotabosc brut
i sec, sempre a punt de cremar. Això en un país que havia cultivat la terra amb
mesura, alternant amb el seny propi del caràcter dels catalans les àrees de
bosc amb les àrees cultivades, les ombres amb les zones assolellades, els sembrats
amb allò que els ecologistes d?ara en diuen corredors ecològics. Tot això se n?anirà
aigua avall, segurament, arrossegat pel fotut progrés, si Déu no hi posa remei,
perquè l?administració no n’hi posarà pas, ocupada com està a dictar normes sempre
a pilota passada, amb la seva meravellosa inflexibilitat: la llei és de general
compliment, senyors meus, que vol dir que tothom ha de passar pel tub; tothom:
grassos i prims.

Estem en l?època d?Internet, de les opcions personalitzades,
de l?intercanvi d?informació, de la instal·lació de programari nou i de l?actualització
permanent de dades, oi que sí?… Doncs fixem-nos un moment en aquests petits cotxes
que en diuen ?de butxaca?, que, pobrots, no segueixen la marxa general mitjana
dels cotxes més grans i que per això aviat els hi tocarà el rebre en forma de
normes que els restringiran el pas a la majoria de vies: com que tenen la
capacitat que tenen, els han ficat dins la mateixa categoria que les motos de
49 cc (els ?pots?, com en deien abans), i per això mateix porten la mateixa
matrícula groga vertical que porten
aquestes…, tant se val que l?espai destinat a les plaques pel fabricant dels cotxes de
butxaca sigui horitzontal, com la
resta de cotxes… I no fa bonic, això, aquella creu tan maca que dibuixen?

I la proliferació de rotondes a dins i pels voltants de les
ciutats? Abans no n?hi havia cap, i ara n?hi ha a centenars, moltes d?elles
sense causa justificada. De ser un bon invent, quan són on han de ser, han
passat a ser una tocada d?ous. Igual que l?última moda: els ressalts, les ?esquenes
d?ase? de pòrtland o quitrà que abunden arreu, dins el nucli urbà, per dissuadir els automobilistes
de córrer a més de 30 per hora: algú ha trobat que són la pera, i ara te?n
trobes sovint just al costat dels passos de zebra, quan podrien fer les dues
feines alhora i sense molestar més del necessari si fossin els dos, el
ressalt i el pas de zebra, al mateix lloc; és a dir: fent simplement els passos de zebra elevats al mateix nivell de la vorera!… I compte, que això es fa ara, després
d?anys de lluitar els usuaris de cadira de rodes (i els avis, i les mares amb cotxet) perquè els rebaixessin les
voreres per poder travessar el carrer (això a les ciutats i viles que ho fan
fet, en compliment del Codi d?Accessibilitat de Catalunya, i que són una
minoria, per cert)… Algú hi veu la lògica, aquí, en aquesta feina feta per a
res i en aquests diners gastats inútilment? L?administració (que d?altra banda
tampoc s?ha molestat a fer complir el Codi als municipis catalans) i els seus
servidors es veu que sí…

Sembla que la part del cos administratiu que hi entra i en
surt cada quatre anys, amb cada període electoral, i que diuen que s?hi fiquen
per servir els seus conciutadans des de la política, municipal o nacional,
sembla, dic, que hauria de ser sensible a l?opinió pública, però aquest cos deu
dur una gruixuda closca protectora, que climatitza i insonoritza l?interior,
perquè els que hi són a dins no donen pas símptomes de sentir gaire el carrer,
i encara menys d?escoltar-lo.

Els cartells indicadors de la carretera són un altre test de
prova: són un desgavell impressionant, amb mostres pintoresques com la d’aquell senyal que us avisa que la carretera que esteu prenent
està fatal ("ferm en mal estat", diu: voleu més contradicció?), o que hi ha perill de despreniments… Si us entesteu a ficar-vos-hi de totes passades, ja esteu avisats:
si us la foteu, és problema vostre. I de tota manera, temps al temps: qualsevol
dia d?aquests la senyora administració decidirà que ja és hora que també aquí
hi arribi el progrés, i dictarà un decret pel qual tots, tots i totes, cotxes i
motos, autocars i mobiletes, estaran obligats a portar GPS, que a més vesteix
molt.

[Il·lustració: Un tros de natura més que sucumbeix a l’urbanisme d’asfalt i ciment. "Tot això eren boscos, / tot això eren camps…, / no trobo casa meva, / no trobo casa meva!", com canta la rumba. (Foto de l’autor)]

Hi ha ciutadans catalans, i tanmateix cosmopolites, que
solen dir que el nacionalisme es cura viatjant…, una afirmació que recorda
aquella altra, no menys trista, que assegura que la joventut es cura amb
l?edat: ?No us feu il·lusions, marrecs, que tot darrera ve la fatalitat, que és
fer-se gran, i us hi fotreu una bona trompada…?. El consell assenyat, la veu
de l?experiència, doncs, es veu que es pot fer extensiva als maulets
capsigranys, als almogàvers de pa sucat amb oli que pul·lulen per la Catalunya d?avui (i que no
acaben de desaparèixer mai, engolits d?una maleïda vegada per la modernitat!): ?Si
sortiu a l?estranger de fora, veureu ràpidament que no n?hi ha per tant, que el
nostre petit país és més insignificant encara del que semblava vist de la vora?,
ens vénen a dir, amb un to que vol ser mesurat i que no és sinó d?un derrotisme
propi d?esclaus que posa els pèls de punta.

És cert que voltant pel món les coses es relativitzen i que
el nacionalisme es refreda: empès per la curiositat, ho acabo de comprovar.
Però el nacionalisme que se m?ha refredat, o congelat completament, més ben dit,
és el del país del costat, després de fer com aquell de l?anunci de sabons, que
ens deia que busquéssim, que comparéssim, i que si trobàvem res millor, que ho
compréssim. La meva curiositat de turista accidental i el meu cotxe ens van
portar a Holanda, que és un país també petit, si fa no fa de les mides del
nostre, i que té també un idioma propi, amb una quantitat de parlants també
comparativament petita. Primera constatació: aquell és un país que funciona;
segona constatació: funciona utilitzant la seva minoritària llengua. A la
televisió del país, la llengua d?ús és el neerlandès, i les pel·lícules
parlades en anglès no es doblen, sinó que es passen totes subtitulades. Així,
no és estrany que a Holanda pràcticament tothom conegui l?anglès. En vista
d?això ?havent-ho vist a Holanda, a Finlàndia o allà on fos-, l?honorable
conseller Maragall, que és molt viatjat i que a l?hora de tenir pensades
brillants no li va a la saga al seu germà encara més honorable, va decidir que
proposaria implantar el model a Catalunya: el benefici seria immens,
evidentíssimament. Però l?home es va oblidar del petit detall que aquí, a
diferència d?allà dalt, els catalans ja tenim ?i no recordarem aquí com l?hem adquirit– una segona llengua que no para
d?emprenyar per passar a ser la primera (i si pot, a ser l?única, encara que
els seus fanàtics promotors no ho diguin), i que el doblatge de pel·lícules
aquí no és un luxe ni un caprici, sinó una mesura defensiva (tan discutible com
es vulgui, però necessària com l?aire que respirem, si volem -els que ho volem-
que el català continuï existint), i que comparar això amb el doblatge
obligatori franquista és, a més de ridícul i fora de lloc, ofensiu.

Aquestes eren unes primeres impressions de turista desvagat.
Però n?hi va haver més, algunes recollides allà mateix, sobre el terreny, i
d?altres en arribar de nou al país, a casa.

Allà, per exemple, vam poder comprovar que l?idioma
castellà, que va tan pagat de si mateix, no serveix pràcticament per a res, en
el sentit que no el coneix gairebé ningú, i per tant que és poc útil, per no
dir gens: més amunt dels Pirineus, és una llengua que no ajuda gaire, ve-t?ho
aquí. En una terrassa de la capital vam coincidir amb uns compatriotes espanyols que devien flipar tant de sentir-nos parlar
en català, que no ens van dir ni bon dia, i molt menys la simpàtica frase de costum:
?Ah, también sois españoles!?…

Tornem a casa coincidint amb el dia del famós macroembús de
70 quilòmetres a l?autopista AP7, els amos de la qual decideixen excepcionalment
aixecar la barrera, però no pas per vergonya professional per incompliment de
contracte, sinó només perquè els empenyen les circumstàncies, i la prova és que
l?endemà mateix ja estaven buscant la manera de ?recuperar? la pasta gansa que
van ?perdre? (per dir que la van deixar de guanyar: quant deuen guanyar, doncs,
normalment?). Val a dir que a França també hi va haver embús: la connexió entre
l?autopista gratuïta de Clarmont-Ferrand i la de pagament, a Besiers, és
inexistent. A França el sud també existeix, més o menys allà on era l?antiga
Occitània.

Som a l?agost, en plena temporada turística, i apareix una
medusa inesperada anomenada Mesa del Turismo que diu que els rètols en català i
en basc haurien d?estar retolats també en castellà, que es veu que hi ha
turistes peninsulars que s?extravien: ens apuntem aquest nou inconvenient que
se suma a les justificacions per matar per asfíxia i/o inanició aquestes dues
llengües arcaiques i inútils. (Estem d?acord, però, ves per on, que els rètols informatius, a tot
Europa ?i això inclou Espanya, suposo-, haurien de ser bilingües: en la llengua
local i en anglès). Però el que no es pot aguantar és que dues de les empreses
queixoses d?aquesta taula d?en Bernat espanyola són precisament Renfe i Iberia,
especialitzades a extraviar maletes, horaris i persones sense donar mai cap
explicació a ningú…

Les mostres de l?exquisit tracte que tenen les empreses de
bandera espanyoles, Renfe, AENA i REE/Endesa, envers el turisme són incessants: la
primera va fent la seva, va fent de les seves, ja és tot un clàssic; la dels
aeroports no deixa anar el monopoli ni amb aigua bullent; i l?elèctrica deixa
sense llum Barcelona, en plena canícula, cosa que dóna ocasió a l?exèrcit
espanyol de venir a salvar la situació amb un macrogenerador d?emergència i a
oferir als barcelonins una cinematogràfica escena que no la superaria ni el
Berlanga més esbojarrat… I no parlem de la dels presidents elèctrics Atienza
i Pizarro tirant pilotes fora: ells estan allí per a missions més altes, com la
d?ara fa uns mesos d?estalviar, el senyor Pizarro, als seus accionistes el risc
que l?empresa caigués en les catalanes grapes de Gas Natural… I què dir de la ministra Álvarez i la seva visita pastoral al lloc dels fets?: "Amb un cop d’ull se’n va fer càrrec…", i ja està, problema resolt!

I amb tots aquests entreteniments tan divertits, Catalunya
haurà acollit, un any més, amb l?esforç que calgui i amb els esforços extres
per suplir la desídia castellana, una quantitat acollonant de turistes, que
deixen a final de la temporada estiuenca (a canvi de les molèsties físiques i
químiques de rigor per als indígenes) un bilió i mig de peces de l?antiga
moneda estatal: més o menys la quantitat que se?ns emporta a cada exercici l?amo de
la fàbrica cap a casa seva. Això sí: aquest escàndol financer s?ha de dissimular,
i fins on es pugui, mantenir-lo en secret. El senyor Alfonso Guerra ha sortit a
la tele a dir-ho amb uns arguments d?estil vaticanista, que convenientment
desxifrats ?no costa gaire- diuen allò que ja sabem: que fer-ho públic seria massa
vergonya ?fins i tot per a ell-, perquè equivaldria a reconèixer que l?Estat és
una au de rapinya (dit en català pla, i no pas amb els eufemismes del
llenguatge políticament correcte).

I acabem el recorregut estiuenc per on hem començat, si us
sembla bé: després d?un tomb pel país de les tulipes, un servidor n?ha tornat
convençut que Catalunya, sense el llast que es veu obligada a arrossegar com
una condemna, seria a dia d?avui com Holanda, un país que funcionaria sense més
problemes (i segurament com ells: amb les autopistes gratuïtes!), i sense haver-se de justificar contínuament ni demanar perdó ni permís a ningú. I a la inversa:
pobra Holanda, si tingués de veïnes França i Espanya…!

[Il·lustració: www.visitholland.nl]

Salut i pessetes, i lo demés són punyetes, deien els
catalans pragmàtics, abans de l’era euro. Sigui quina sigui la versió
moderna d’aquesta dita, que l’actualitzi amb una parauleta que rimi amb
el nom de la moneda unitària (tot un prodigi d’enginy, l'”Euro”, diguem-ho de
passada, a l’altura d’un Nemo per designar un peixet cinematogràfic amb
3 segons de memòria, d’un Roby per una criatura mecànica de joguina o
d’un Dragui per explicar per TV3 als nens la història de sant Jordi i
la resta de personatges i/o mites històrics del país…), la frase en
qüestió sintetitzaria el tòpic que diu que els catalans som uns
interessats –la pela és la pela…!-, uns agarrats, uns insolidaris, etc, etc.

D’acudits sobre catalans en corren un munt, i ara que hi ha
internet… és un fart de riure. Ara mateix els en podria explicar
mitja dotzena, però ens ho estalviarem… Ens concentrarem en un,
només, per dues raons: perquè és el millor, i perquè se l’ha inventat
un personatge insigne, una significada i significativa personalitat de
la vida pública espanyola. Es tracta de José María Cuevas, president
vitalici (fins que la realitat ho desmenteixi) de la patronal de
patronals espanyola, la CEOE: ara fa poc el senyor Cuevas (que no és
empresari, sinó una curiositat) va guanyar, per enèsima vegada, les
eleccions a president de l’ens, com no podia ser d’altra manera després
que l’únic contrincant que tenia, Joan Rossell, president de la
patronal catalana Foment del Treball Nacional, va retirar la seva
candidatura per motius relacionats amb el mal moment que estava
tenint a La Resta d’Espanya tot allò que fos català, i particularment
els productes fabricats a Catalunya, subjectes, fora del Principat, a
un estricte marcatge i a un boicot salvatge i irracional, suposadament
com a càstig merescut per haver tingut les penques de demanar una
reforma de l’Estatut d’Autonomia, interpretat allà com a Declaració
d’Independència: una pretensió intolerable que demanava una declaració
de guerra (comercial, de moment). I la van declarar.

La Caverna, la Cueva i la Covacha

La reacció dels empresaris catalans no va ser -com hauria passat
en altres latituds- indignar-se -emprenyar-se, fins i tot-, fer pinya i
presentar en bloc una reclamació de desgreuge i una compensació per
danys i perjudicis, i no ja al president de tots els empresaris
espanyols (que Espanya, amb Catalunya a dins, és un país capitalista,
se suposa…), sinó al mateix president del Govern estatal, que per més
senyes és socialista: doncs ni aquest ni l’altre -que és més de dretes
que el Codi de circulació- no van obrir boca, en tot aquell llarg
període en què la Caverna, la Cueva i la Covacha espanyoles van
dedicar-se amb una fruïció pornogràfica a escampar pels seus altaveus a
sou calúmnies, tergiversacions, inexactituds i directament mentides
podrides, i en definitiva el secular odi de tint racista de La Resta
d’Espanya cap a Catalunya i els desgraciats habitants que la poblem.

L’empresariat català es va enfadar, sí, però contra els polítics
del nostre Parlament nacional que havien decidit presentar, en hora tan
inoportuna, la fotuda reforma estatutària, per culpa de la qual els
catalans havíem assolit cotes d’impopularitat mai vistes abans (no?) a
Espanya, que és el nostre mercat natural (sí?)… Cap comentari
sobre els aspectes purament economicistes que el nou Estatut pretenia
millorar, especialment l’agència tributària catalana i el consegüent
control dels recursos i de les infraestructures productives del nostre
país/colònia…

I mentre tot això passava, el nostre home va explicar el seu acudit: Lo
saben aquél que diu que una empresa catalana de gas presentó una OPA
hostil contra una empresa eléctrica nacional?… Pues era una OPA ‘a la
catalana’: pagando poco y con el apoyo del gobierno de turno….
Val a dir que als empresaris catalans no els hi va fer pas gaire
gràcia, però tampoc s’hi van posar pedres al fetge… Si fa no fa igual
que quan la presidenta del govern autonòmic madrileny, Esperanza
Aguirre, els va tractar com uns comanxes dient que si la seu d’Endesa
vingués a Barcelona sortiria del territorio nacional… Al cap
d’uns dies una empresa alemanya va llançar també la seva OPA sobre
Endesa, i aquesta oferta, ves per on, va ser beneïda per tot el cor de
detractors de la catalana…

I l’altre fort contrast de colors el va donar per aquelles dates
l’aprovació sense més problemes (i sense cap reacció de fòbia enlloc,
cal dir-ho?…) de l’Estatutet valencià, que consagra, amb la
vergonyosa i incomprensible complicitat del PSPV, el secessionisme
lingüístic, d’una banda, i la barrera electoral del 5%, de l’altra, per
impedir l’accés al poder dels grups polítics que el poguessin revocar.

I ara, tornant al nostre estrenu i pràctic empresariat, no
parlem de dominis lingüístics, de gramàtiques ni de denominacions de la
llengua comuna…, no parlem de punyetes, sinó de peles: als nostres
empresaris, si es poguessin alliberar dels esquemes espanyols (que és
molt suposar, ja ho sabem), els hauria d’interessar –i per tant
l’haurien de reclamar-, molt més que la comunitat potencial actual de 6
o 7 milions de clients catalanoparlants, una altra de 10 o 11 milions,
que estaria a l’altura d’unes quantes economies europees amb llengua
pròpia, com la sueca, l’holandesa, la danesa, la finlandesa, etc, que
produeixen i comercialitzen els seus productes –des de la planificació
a les etiquetes- en la llengua del país, sense por que cap colla de
cretins i gent de mala jeia els amenaci de fer-los boicot i
d’ensorrar-los el negoci.

[Article publicat al núm. 231 de La Farga de Salt, maig del 2006]

Il·lustració: José M Cuevas, president vitalici de la CEOE [ www.elpais.es ].

En el diari El Punt del dissabte 11 de febrer hi havia una seqüència, en diferents formats, d’allò més il·lustrativa. A la plana 29 (Punt divers),
una notícia breu informava que havia estat detingut un conductor que
circulava a 260 km/h per una carretera de la província de Burgos
(Espanya), i a la fotografia que acompanyava el text es veia el vehicle
amb què aquell havia comès la infracció.

Doncs justament unes pàgines enllà, dins el Dossier Econòmic,
apareixia un anunci de plana amb la foto d’un flamant cotxe, exactament
del mateix model de la notícia anterior: un Audi A4 2.0 TDI, de 140
cavalls i 6 velocitats, i amb la següent llegenda sobreimpresa: I si el tren que estàs esperant en realitat no és un tren?. Tot un cant al transport públic (i concretament als trens de què ja gaudim i als que estem esperant…), i tot un poema, vaja.

I en contrast sagnant amb aquestes dues vinyetes, la tercera de
la tira és la d’un lector del diari que es queixava, en una carta al
director, que la senyora Renfe hagi apujat aquest mes de febrer
els preus dels bitllets dels trens de rodalies i regionals un 5%,
gairebé un punt més que l’IPC català (4,3%, que ja és 6 dècimes
superior a l’estatal, no faltaria sinó). Aquest augment exagerat posa de manifest, conclou el comunicant, que ara i aquí encara hi ha molt poca voluntat política per fer del transport públic una autèntica prioritat social.
A banda de constatar que té més raó que un sant, ens estalviarem
d’estendre’ns aquí, per no acabar de deprimir-nos, a fer una digressió
comparativa entre la velocitat punta o mitjana dels trens de l’exemplar
companyia ferroviària, inclòs el famosíssim AVE ("A Velocidad Española",
vol dir la sigla?) i la dels espaterrants prototipus que no para
d’oferir-nos la indústria automobilística, capaços d’assolir, ells sí,
velocitats de TGV en un país on el límit de velocitat permès per
carretera està fixat en els 120 quilòmetres per hora.

[Article publicat a El Dimoni de Santa Eugènia de Ter, 1/03/2006]

L’any passat [2004] l’associació MIFAS, Minusvàlids Físics Associats, la més gran de les comarques gironines i de les de més bagatge de tot Catalunya, va fer 25 anys d’existència, bona part dels quals hi ha estat com a president en Pere Tubert. És un bon moment per tenir-hi una conversa sobre tots aquests anys de direcció, preguntar-li com veu, des de la seva ja llarga experiència, l’evolució del sector, i concretament de Mifas: d’on ve i on va, quins són els seus problemes més greus, les satisfaccions més grans, les qüestions pendents, el grau de satisfacció del soci, l’orientació passada i actual de Mifas…, i com ha enfocat ell personalment, com a discapacitat, la vida de l’associació i la seva pròpia.

“Vaig néixer el 1953 a Cassà de la Selva, fill de pares treballadors, i vaig anar a l’escola tard: als quatre anys vaig agafar la pòlio, i en aquell temps no s’anava a l’escola fins als 6 o 7 anys, però jo vaig anar-hi encara més tard, i vaig tenir molts problemes d’integració escolar…”
-Quan vas agafar la poliomielitis, a tu et van separar del teu germà, perquè és, o era, una malaltia molt contagiosa, oi?
-Sí. No sé exactament on la vaig agafar, jo; és evident que el virus estava latent en algun lloc… En aquest moment a Europa està eradicat, però hi ha encara alguns països al món que el tenen. Aquest és un element de preocupació, avui dia, per exemple a Espanya mateix, que hi ha un tipus d’immigració no controlada que no sabem si està vacunada o no, i que pot ser portadora d’algun brot de la pòlio, i per tant que la malaltia pot tornar, en contra del que se’ns havia assegurat. És molt trist pensar que la vacuna de la pòlio, que és relativament barata, no s’hagi pogut estendre a tot el món i haver eliminat el perill definitivament… Jo crec que tothom hauria de ser lliure de voltar pertot arreu: jo crec en les fronteres mèdiques, només; que hi hagués un control de la immigració, sí, però només per evitar l’entrada de malalties.
-O bé que s’internacionalitzés la sanitat…
-Exacte. Però mentre això no sigui així i determinades malalties, com aquesta, no siguin eradicades, correm el risc que tornin. De pòlio n’hi ha diverses variants, i hem de pensar que va fer uns estralls molt grossos, en aquest país, els anys 50. En aquell temps era difícil trobar una família que no tingués algun parent que la patís o que l’hagués passat… Jo no tinc cap record d’infància d’abans de la malaltia, de manera que em considero un minusvàlid de tota la vida, però tampoc era molt conscient de ser marginat. A l’escola jo era exclòs d’unes quantes activitats, però això aleshores es veia com una cosa normal, ho teníem assumit: se’ns inculcava que ho havíem d’acceptar, i ho acceptàvem, com una càrrega inevitable, com una fatalitat. Ho vivíem com una cosa que… ens redimia. Però jo no ho he acceptat mai, no ho he portat mai bé: per què no li tocava a un altre, i no a mi?, em preguntava jo.
-Aquesta disconformitat teva personal hi era, en la motivació que et va moure a crear, junt amb altres persones, l’associació, i que comencéssiu precisament muntant una escola per a nanos discapacitats?
-Fa tants anys que en sóc president que hi ha gent que es pensa que Mifas sóc jo, i no és així. És cert que hi sóc des del primer dia, i sempre hi he estat, excepte un petit interval d’un any o dos, però al principi no era ni tan sols membre de la junta. A veure, jo era una persona convençuda que si jo ajudava la gent, la gent m’ajudaria a mi, també. Era bastant creient, i pensava que la religió m’ajudaria, però no ho va fer pas gaire, i m’hi vaig rebel·lar una mica, i de ser una persona creient vaig passar, als 16 o 17 anys, a deixar de creure en les prèdiques i d’anar a missa…, i vaig pensar que el temps que perdia anant a missa el podia gastar en coses que donessin més fruit… L’altre dia el bisbe Casaldàliga deia que tots hauríem d’invertir un temps de la nostra vida a fer una activitat social, i em va agradar sentir-ho perquè jo hi estic d’acord. I doncs em vaig passar a la causa dels discapacitats perquè, a banda de donar-me una satisfacció personal, diguem-ne, m’ajudava a mi mateix: era una causa altruista, perquè ajudava els altres, però també egoista, perquè jo també hi estic implicat, i m’ajudava a mi mateix.
-Home, tant de bo sempre es donés aquesta combinació, no? Si això és egoisme, hi hauria d’haver més persones egoistes… I al revés: si ajudant els altres t’ajudes a tu mateix, perfecte!…
-D’acord, sí, però és així. Per això quan vam començar l’associació ens plantejàvem, i encara s’ho plantegen moltes associacions, si nosaltres havíem de donar uns serveis que corresponen a l’Administració… Jo no he estat mai de manera radical ni en una postura ni en l’altra, encara que jo, com a persona discapacitada, sempre he apostat per oferir serveis, però respecto els que defensen l’associació únicament reivindicativa, els que pensen que és a l’Administració que li toca oferir serveis. Crec que tenen tota la raó del món.
-Sí?
-Sí. Perquè l’Administració té raó de ser si l’entenem com a recaptadora de diners per reequilibrar determinades situacions. L’Administració ha de fer carreteres per unir la gent, ha de fer escoles perquè tothom tingui mestres de qui apendre i no només qui se’ls pugui pagar, ha d’ajudar a qui no se’n surt… Jo crec que a tots ens facilita les coses, no? Si no fes aquesta funció, doncs tornaríem a l’època medieval.
-Que Mifas doni serveis no és contradictori, amb això que dius?, a part de més complicat, és clar…
-Sí, però tinguem en compte que fins al 2004 a la demarcació de Girona no hi va haver cap mena de residència, tret de la de Mifas, a partir del 2004 n’hi ha dues, i una encara és de Mifas, i l’única que hi havia a Girona era de 9 places, i era de Mifas; de centre de dia per a discapacitats físics només n’hi ha un, i és de Mifas… L’Administració és molt lenta, i el que fem nosaltres és avançar-nos i facilitar-los les coses. Però jo crec que hem de fer servir les dues eines: reivindicar que aquesta és una funció d’ells, i que mentrestant almenys que paguin; nosaltres la podem tenir delegada, però és funció seva assumir-la. Nosaltres no hem de fer cap suplència.
-Vols dir que l’Administració no s’hi repinjoli…
-Això mateix. Que no es pensin que això és cosa de Mifas perquè són els minusvàlids, que s’han d’espavilar… Mifas ho farà sempre que pugui i vulgui, però l’Administració ha de procurar que Mifas ho pugui fer, o bé fer-ho ells. Jo crec que Mifas sempre ha d’estar disposada a dir-li “aquí teniu les claus, i vosaltres mateixos, perquè és missió vostra”. Nosaltres el que hem de fer és associacionisme, esplai, cultura…, però allò que són serveis és cosa de l’Administració, és la seva obligació, no pas la nostra.
-Tu també has reclamat que, ja que deleguen, doncs com a mínim que s’impliquin en la Fundació Mifas, per exemple, com a patrons. Ho heu aconseguit?
-No. A mi em sembla que en aquests moments -i em sap molt de greu dir-ho, per la gent que ens governa, perquè ens pensàvem que la gent d’esquerres seria més sensible pels temes socials- les polítiques que s’estan fent en aquest sentit són un pas enrera. Les propostes que hi ha sobre la taula no avancen pas cap a una millora, sobretot del col·lectiu de discapacitats. Em preocupa molt la Llei de serveis socials, perquè posa allà mateix tota la gent que en necessita. Al capdavall tots, en un moment o altre de la vida -com a petits, com a grans, com a immigrants…, per una dependència temporal per malaltia o accident…, per cinquanta mil coses- tots en som usuaris potencials, però el que és segur és que els discapacitats en som clients des que adquirim la discapacitat fins al final. I n’hi ha que mentre en són no poden defensar-se normalment, perquè en aquesta societat nostra integrar-se socialment vol dir tenir cèntims, la integració social vol dir tenir una determinada quantitat de diners per gastar-se cada mes. No ens enganyem: els ghettos, en aquesta societat, existeixen per marginació econòmica. Si hi hagués un estàndard econòmic mitjà-alt, no hi hauria marginacions de cap classe. I el discapacitat que no té possibilitats econòmiques no pot accedir a la integració social. Per tant, l’Administració a aquesta persona li ha de donar suport, i garanties que tindrà sempre una qualitat de vida igual que les altres. Aquesta persona no es troba així per voluntat pròpia, i moltes vegades no pot decidir si vol treballar o no, i doncs l’Administració ha de respondre per ella.
-És la seva raó d’existir.
-Justa. I a Catalunya, que diuen que és un dels motors d’Europa, doncs res de res. Fins i tot dins d’Espanya, totes les altres autonomies ens estan passant la mà per la cara…! Jo crec que l’Administració ho pot delegar tot menys dues coses: la recaptació d’impostos i la inspecció. Les residències, d’avis o discapacitats, per exemple, les pot delegar a qui vulgui, però la inspecció d’aquests centres l’ha de fer ella. I qualsevol dia de la setmana i a qualsevol hora del dia, sense avisar. El control l’han de portar ells.
Una cosa és que deleguin, perquè els càrrecs seus, que els tenen molt estandarditzats, els surten molt cars, i que vulguin abaratir costos; però després hem d’estar a l’aguait per evitar la cosa perversa que això serveixi per pagar sous de misèria. Jo sempre alabo els treballadors de la casa, de la nostra residència, perquè estan fent una feina molt delicada, de cuidar persones, que és de les més difícils que hi ha, i en canvi els sous que cobren no estan en consonància amb l’esforç que fan, ni amb els horaris tan sacrificats que tenen. I la gent tampoc els ho valorem prou.
-Parlant de residències, com és possible que et quedessis pràcticament sol, en tot Catalunya, posicionant-te en contra del Decret de preus?, que hi estigués tothom d’acord?
-La gent, els usuaris, no hi estan d’acord, però no ho saben… Els mitjans informatius van intoxicar tant…!
-La gent potser no, però i els responsables de les associacions?
-Els responsables de les associacions, de les poques que ara mateix tenen una mica de poder, estan més preocupats per altres coses… més transcendentals, diguem-ne; els temes més del dia a dia els hem delegat tant en els tècnics, gerents, etc, que no hi ha una representació dels minusvàlids. Pràcticament només hi ha representació de gerents i de tècnics, una gent que es basa molt en allò que passarà, allò que ens ve… És molt difícil que l’Administració es pugui fer càrrec de la massa de gent dependent que ens vindrà a sobre: tots, la gent del ram, patronal, sindicats, els serveis socials, les administracions…, tots ho sabem, i per tant sabem que cal recórrer a altres fonts d’ingressos. Però queda molt impopular dir que aquests recursos han de venir d’altres llocs, i ningú vol assenyalar quina serà, aquesta font: de les quotes de la SS no, perquè la patronal posarà el crit al cel; una rebaixa de les quotes de la sanitat tampoc, perquè ja no estem cobrint; un nou increment dels impostos directes tampoc, que ja en paguem prou…
-I dels actuals pressupostos per a despeses militars?, ni somiar-ho, no?
-Ah no, d’això no se’n pot ni parlar. Hi ha temes que no es poden tocar, i aquest n’és un…
-Un govern socialista, d’esquerres, no ho pot plantejar, això?
-No en podem parlar, d’aquest tema: no en tenim cap informació, en què es gasten aquests calés… Sembla que en tropes que van pels llocs a posar pau…
-Des de Catalunya s’està reclamant insistentment a l’Estat que diguin en què s’inverteixen els exagerats impostos dels catalans, i tampoc ho expliquen…
-D’altres maneres d’invertir els recursos n’hi ha, però no es posen sobre la taula.
-En allò que tu no acceptaves del Decret de preus, que toqués el rebre als familiars del discapacitat, i que aquest per tant en fos dependent, sí que s’hi atreveixen.
-Això ja funciona així en el cas de la tercera edat, dels avis: ja no hi ha marxa enrera, i que se’n faci càrrec l’Estat. I ara volen fer el mateix amb els discapacitats. Tothom, a Catalunya, ara està dins el tema dels concerts, tothom ha signat, menys Mifas, i no sé si podrem aguantar gaire temps, em temo que haurem de cedir, per més raó que tinguem. Per desgràcia, i crec que és un problema de la societat en general, el col·lectiu no està unit, i només ens preocupa què passarà demà, no pas d’aquí a 20 anys. I llavors el tema de la dependència serà molt vital. Ja que a Europa s’ho han repartit tot -la indústira, l’agricultura…- i a Espanya li han deixat molt poc, jo crec que aquí s’hauria de fer una inversió gran en infraestructures per ser la gran àrea de serveis d’Europa: residències hospitals, llocs d’estada, aprofitant el clima, i que tot plegat fos atractiu per als discapacitats i gent gran de la resta d’Europa.
-No seria convertir l’Estat en l’asil d’Europa, això? Creus que es donarà aquest repartiment, en grans àrees temàtiques?
-No ho sé, però diuen que el món el porten 130 persones totpoderoses, que hi ha un govern superior… Tornant al principi, sí que crec que les persones amb discapacitat són un termòmetre de com van anant les coses. Mireu què passa amb les hipoteques reversibles: qui no té calés per pagar la hipoteca no té pis, i qui no té pis no pot tenir una hipoteca reversible per pagar-se la dependència. I això les caixes, que se suposa que han der fer una obra social… Jo l’únic que reclamo és que qui no té recursos per pagar-se la dependència que l’assumeixi l’Administració. I que no passi com amb la sanitat, que no vol el discapacitat perquè no és negoci. O sigui: que no passin la dependència a les assegurances privades. I si hi passen, que estiguin obligades a admetre els discapacitats.
-Vindria a ser com la diferència entre el que es coneix com a model europeu de sanitat i el model nord-americà?, que, per cert, aquests dies amb l’huracà Katrina ha quedat retratat…
-Clar, resulta que la zona més rica del món és, en realitat, la més miserable: hi han aparegut residències d’avis senceres amb tots els avis morts, ofegats…
-I a Catalunya, la Llei de serveis socials en quin punt es troba?
-L’última és que la Llei va endavant, i a mi se m’ha demanat que afluixi…, i se m’ha dit que es mirarà de tenir en compte que pels discapacitats no hagin de pagar els seus familiars. Jo dic que del meu patrimoni, dels meus recursos, sí que he de contribuir a pagar el meu benestar, però dels meus. Nosaltres demanem una Llei del discapacitat, una Lismi catalana, que regulés específicament la relació del minusvàlid amb l’Administració. Últimament sembla que no es veuria pas malament, que hi fos, però tampoc es fa res perquè hi sigui. Ho hem plantejat als caps de totes les forces polítiques, i tots hi estan d’acord, però ja veurem què es vota en el tràmit al Parlament… I preocupa, per exemple, que la Llei prevegi traspassar molts serveis als ajuntaments, perquè si això passa, recularem cinquanta anys. No sé què hi diuen, els municipis…
-Si els municipis tinguessin més recursos tindria més sentit, aquesta mesura?
-Crec que el primer que cal és definir què són els serveis socials: si hi hagués més ajuda domiciliària, per exemple, més llars tutelades, residències assistides, residències sanitàries, residències sociosanitàries, i que en tot aquest circuit no calgués fer cua, a mesura que les necessitessis i hi anessis passant, la gent no recorreria tant als serveis socials, i tu com a usuari sortiries més barat. Vida independent vol dir que sàpigues quan t’has de posar els pantalons, no pas que te’ls puguis posar, que en això sempre t’hi pot ajudar algú, m’explico? Si tinguéssim uns serveis puntuals eficients, no tindríem tantes necessitats com ara. Si puc viure autònomament a casa meva, podent comptar amb un suport puntual, per què me n’hauria d’anar a viure a una residència, amb totes les seves servituds?
-T’hem sentit també lamentar-te de la dispersió que hi ha en el món associatiu del discapacitat…
-Sí, i passa no pas que no trobis suports, sinó que no arribes a la gent, a poder-t’hi explicar.
-Hi ha prou comunicació entre la Federació ECOM i les associacions?
-Nosaltres ho intentem, que n’hi hagi. I també que la Federació englobi més les comarques, perquè fins ara es portava molt des de Barcelona, i les comarques hi quedaven diluïdes. D’altra banda, a Barcelona hi ha una proliferació d’associacions impressionant, cadascuna amb l’interès posat en la seva funció i prou, o reduïda a un territori limitat. Doncs ara la Federació s’ha girat cap a les comarques, i es mira que ECOM i COCEMFE-Catalunya siguin una sola cosa, a Catalunya, i que hi estiguin representades totes les associacions catalanes que ho vulguin.
-Quina diferència hi ha, entre l’una i l’altra?
-Totes dues funcionaven com a federacions estatals, i cap d’elles volia deixar de ser-ho, però en passar a presidir ECOM el president de COCEMFE-Catalunya, va semblar arribat el moment d’unificar-les sota un sol portaveu, encara que siguin dues entitats jurídiques diferents. Ara ho és en Josep Giralt, el president d’ASPID Lleida. Alhora hi ha el COCARMI, Comitè de Representants dels Minusvàlids de Catalunya, que engloba totes les discapacitats.
-I l’ONCE? Ho trobes lògic que hi hagi separació de discapacitats físics i sensorials?
-Aquest és un primer problema, i a Catalunya, a més d’aquesta n’hi ha moltes més, de separacions: hi ha les associacions -i les federacions respectives- d’afectats de paràlisi cerebral, les de malalties cerebrals -embòlies, Parkinson, traumatismes craneoencefàlics…-, la d’esclerosi múltiple, etc, que a Barcelona tenen la seva associació específica, algunes amb la seva delegació territorial… A veure: si nosaltres, que som més de 2.000, no fem res, què poden fer ells, que són un centenar? Es podrien plantejar de fer una secció dintre de Mifas, per exemple, però això no passa. Com voleu que els cecs no vulguin anar a part, doncs, si hi han anat sempre?
-Ens tirem pedres al propi teulat, els discapacitats.
-Sí, totes aquestes divisions ens fan molt de mal, a nosaltres…, i molt de bé a l’Administració, aquesta és la conclusió. Seria més lògic que tots tinguéssim una sola associació, amb les seccions corresponents. “Divideix i venceràs”, diu el refrany.
-Però, mirat fredament, sorprèn aquesta mena d’enfrontament entre entitats i Administració, que no vagin totes alhora: sembla que un organisme públic hauria d’estar per servir, i prou, no?
-Euuh…, no ho tinc pas tan clar [rialles]. És molt trist que, encara ara, en la preparació d’unes jornades sobre vida independent s’estigui parlant… de supressió de barreres arquitectòniques! ¿Tan poc hem aconseguit, en tots aquests anys? I no parlem de les barreres mentals: ¿encara hem de discutir que un discapacitat tingui els mateixos drets que tothom? ¿I les barreres laborals, socials, en definitiva? I tornant a l’ONCE, ara es troben amb un problema que jo vaig vaticinar -i està escrit, en un editorial- ja fa temps: que han baixat les vendes, i no han fet els deures; és a dir, que no van invertir en formació dels venedors -la majoria discapacitats físics- els beneficis milionaris del temps de les vaques grasses, d’ara fa 15 o 20 anys. Ara som al dia de demà, i s’està veient que el joc, la venda del cupó, no era la panacea. El boom dels jocs d’atzar s’ha acabat, i no s’ha fet res per buscar alternatives.
-Tu has vist evolucionar el sector, en tot aquest temps, i més concretament Mifas: quina valoració en fas?
-El sector ha millorat, no es pot negar: abans el discapacitat ni sortia al carrer. Un dia un amic em deia que fa 25 anys la gent es girava quan veia una cadira de rodes, pel carrer, i ara ho fa si veu passar una monja… Això il·lustra de manera molt gràfica el canvi que hi ha hagut, a la nostra societat. I encara canviarà més.
-I d’aquest canvi se n’ha beneficiat la gent gran, potser, que ara surten més i es troben amb menys barreres…
-Ha sigut un benefici mutu: nosaltres hem sigut primers en el temps, i també més combatius, i hem obert camí; però nosaltres ara ens beneficiem d’ells, perquè són molts més, que vol dir que són una bona pila de vots, també.
Pel que fa a Mifas, jo crec que se la valora molt, dins la societat gironina, i va quedar clar en la festa del 25è aniversari. I també crec, honestament, que s’ho té merescut. En aquests 25 anys ha demostrat ser una entitat responsable, que ha sabut fer coses i les ha sabut mantenir, i sobretot això, que és el que més costa. I ha deixat clar també que no té color polític, que només busca el benefici del discapacitat. A vegades se’ns ha acusat de ser poc combatius, amb l’Administració, però crec que no és cert, crec que hi ha hagut èpoques que hi hem sigut molt durs, amb ella. El que voldria és que no arribéssim mai al punt de la confrontació, que no ens calgués radicalitzar-nos. Al capdavall, Mifas té una carta, que abans d’ara ja ha donat alguna sorpresa, i és la seva autosuficiència i capacitat de resistència potencials que li dóna el seu grup d’empreses. Ara bé, com la mateixa societat gironina, de la qual som un reflex, nosaltres som partidaris de l’entesa, sempre.
El que ha de fer Mifas, ara, és ser agraïda envers la gent que l’ha ajudat, que és moltíssima.

Fermí Sidera Riera / Santi Silvas Vergés

[Entrevista publicada al núm. 11 de L’Atípic, tardor del 2005]

La bullícia que s’ha aixecat arran de la publicació en un diari danès, Jyllands-Posten (que ve a ser un equivalent, segons Salah Jamal, del madrileny La Razón), d’unes caricatures del profeta Mahoma fa evident una vegada més una certa paradoxa, un antimissatge,
que es dóna sovint en els canals de comunicació humana, i més
concretament en el de la comunicació visual, de la imatge, en voga avui
més que mai.

Segons l’ortodòxia islàmica (per bé que hi ha qui assegura que
no es tracta d’un dogma), el profeta no pot ser representat enlloc ni
amb cap mena d’imatge, i doncs tampoc ?i encara menys, com és evident-
en forma de caricatura, de manera que es pot entendre l’emprenyada i la
santa indignació que palesen aquests dies arreu del món els
nombrosíssims seguidors de la religió vinguda d’Aràbia. Una altra cosa
seria que poguéssim discutir si aquest precepte afecta només els
practicants del ritu islàmic o també els infidels, perquè si
fos que tothom hi està obligat, ¿per què seria així en aquesta
prohibició i no pas en la de beure alcohol o menjar porc, per exemple,
o en l’obligatorietat de portar el vel les dones, etc? I encara més: si
un manament religiós depassés els límits de la seva parròquia creient,
¿no reclamarien la mateixa prerrogativa per a elles les restants
religions que hi ha al planeta? I compte, que de guerres amb casus belli de caire religiós la història del món en va plena…

Sigui com sigui, el que volia destacar seria el contrast entre la no presència física
del sant profeta, l’absència d’altars amb la seva imatge, i la seva
poderosa presència virtual, que sembla potenciada precisament per la
seva invisibilitat. Aquell mecanisme de la psicologia humana que ens fa
més desitjable una cosa com més inassequible la tenim (A la zona prohibida, que bé que s?hi està!,
com feia dir en Solschenitzin als presos del gulag de Sibèria) ¿estaria
també funcionant, de manera més o menys velada, palpitant, darrera
d?aquesta escenografia pretesament tan austera? (i, atenció, en la
motivació dels caricaturistes danesos?). Probablement.

N’hi ha altres exemples, d’icones que no ocupen ben bé el lloc
on les suposen col·locades, en l’imaginari col·lectiu, aquells que les
voldrien obviar, com en el cas que hem vist, o al contrari,
magnificar-les, fer-les presents a tothom i arreu, per interès polític,
social o econòmic -o tots alhora. L’anomenat llenguatge políticament correcte ens en dóna uns quants de ben eloqüents, i potser més que cap altre seria el de l’absurda i pesada insistència a parlar de companys i companyes, de ciutadans i ciutadanes, de mares i pares, de basques i bascos, de tots i totes…
A banda de ser una incomoditat que ja havia resolt la gramàtica (ja que
es tracta, recordem-ho, d’una simple convenció), un es pregunta si,
volent remarcar la no discriminació per raó de sexe, en realitat el que
aconsegueixen és precisament accentuar contínuament la diferència de
gènere…

Una altra icona en perill de caure de l’escambell on la volen
situada els seus fans seria la sagrada Constitució espanyola, que de
ser una imatge venerada amb un cert consens per la majoria de ciutadans
espanyols està passant a ser una figura odiosa per a una bona part
d’aquesta ciutadania (dins la qual som inclosos els catalans, amb
Estatut o sense), a força de veure-la convertida en estendard d’un
determinat partit polític popular que pretén acaparar-ne l’ús, la forma
i sobretot el fons, que no és altre que la pretensió de continuar
tenint ells la clau de la seva finca, que en diuen Espanya, la clau del
seu xalet, des d’on poden contemplar -i controlar- tranquil·lament la
finca, i sobretot la clau de la caixa, amb la qual poden mantenir la
casa i la finca sencera.

I la darrera d’aquestes imatges -procedent de la publicitat, que
n’és una mina- ve ara ben a tomb, en aquests moments de lamentables
renúncies, de doloroses traïcions, de vergonyoses rebaixes, de
patètiques claudicacions, de tristes figures i de borroses fotografies
commemoratives de pírriques victòries, ara que l’Estatut català és en
procés de lífting a mans de l’Estat espanyol, que l’està grapejant a
gust. M’estic referint a aquell anunci ?amb efecte bumerang- que va
posar en circulació fa uns anys la companyia concessionària d’autopistes (un eufemisme estupend, tanmateix!) per donar a conèixer el seu servei de Teletac, i que deia, amb sense vergonya: Pagui sense parar…

[Article publicat al núm. 230 de La Farga de Salt, abril del 2006]

Il·lustració: Madonna, a l’àlbum Like a prayer (1989). Al revés que Mahoma, Madonna ha maldat per convertir-se en una icona omnipresent, i a fe que ho ha aconseguit…!

Anna Simó i Castelló va néixer als Alamús (Segrià), el 26 de juliol de 1968. Militant des del 1990 a ERC, d’ençà del 2001 és secretària de política social, i responsable dins el partit de les polítiques de benestar social, sanitàries i per a gais i lesbianes. El 2003 va ser regidora i portaveu del seu grup dins l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, i alhora membre del Consell Comarcal del Barcelonès. És llicenciada en filologia catalana per la UB, i ha assumit diverses responsabilitats dins el Consorci per a la Normalització Lingüística (1990-2003). És sòcia de Ca la Dona i del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, i està afiliada a CC OO des del 1990. És coautora del treball titulat “Entre l’esperança i el neguit. El català a Catalunya. Coneixements, usos, actituds i identitats lingüístiques”, guanyador ex aequo del I Premi Jaume Camp de sociolingüística catalana, atorgat per Òmnium Cultural. És membre del consell nacional d’ERC des del 1994, i de l’executiva nacional des del 1998.

-En el repartiment de conselleries, el Departament de Benestar i Família va anar a parar a mans d’Esquerra. Era una manera de posar l’accent en el vessant més social del partit?
-D’entrada considero un fet històric que l’esquerra nacional torni al Govern després de 70 anys, i la possibilitat de demostrar que és factible i interessant obrir una nova cultura de govern de coalició, inèdita des del restabliment de la democràcia, i marcar línies noves de transparència, de responsabilitat envers l’encàrrec rebut i d’ambició per canviar el futur d’aquest país. I de continuar, des de la humilitat en la comparació, una feina iniciada als anys trenta per situar Catalunya entre les polítiques més avançades en temes socials a Europa, polítiques racionals, objectives i redistributives territorialment i sectorialment.
-Del govern anterior hi ha tres temes que van quedar pendents de resolució: la derogació i/o reconversió del Decret de preus, l’aplicació del Codi d’Accessibilitat de Catalunya i la creació d’un miler llarg de noves places de residència. Com està previst de tancar-los?
-Les entitats han esdevingut proveïdores de serveis, de manera que, moltes vegades, en el cor i en la pràctica de moltes comarques i ciutats, l’oferta de l’àmplia gamma de serveis es vincula al CET [centre especial de treball], al Centre Ocupacional, a la Llar Residència, al Pre-taller… Des d’aquesta òptica, posarem fonaments nous al sistema a partir de la futura Llei de Serveis Socials i de la planificació territorial, en un marc de gestió territorial i de corresponsabilitat, i seguirem treballant perquè el sector avanci en eines que permetin el seu progrés en termes de comparació de resultats de servei, de qualitat i d’eficiència. Partim del diàleg amb el sector per desenvolupar la normativa referent a l’acolliment residencial, revisant l’obligació actual dels pares a contribuir en el finançament dels serveis (actual Decret de preus públics i règim de contraprestacions als serveis públics).
Pel que fa al Codi d’Accessibilitat, el Consell per a la Promoció de l’Accessibilitat i la Supressió de Barreres Arquitectòniques ha encetat el procés de discussió necessari per plantejar-ne la modificació per millorar-lo. Tota la feina necessària per abordar-ho s’està implantant des d’aquest Consell.
Quant a la darrera qüestió, el compliment de la planificació territorial dels serveis residencials per a les persones amb discapacitat elaborada pel Departament l’any 2004 ha de portar de tenir en marxa o en procés entre el període 2004-2007 unes 1.400 places de llar residència, entre ampliacions i projectes satisfets entre inversió pròpia i ajut a la inversió pública i a entitats privades.
-Una de les ambicions de la nova direcció del Departament que vostè encapçala era la creació de l’Agència de la Dependència. Quins serien els seus objectius, i quines les seves prioritats?
-El Departament ha iniciat la transició cap a un nou model d’atenció a les persones amb dependències que es basarà principalment en l’atenció individualitazada i la prestació de serveis a domicili. Aquest nou model es concretarà en les pròximes setmanes a través de la creació del Programa d’atenció a les persones amb dependències i suport a la Vida Autònoma i la creació l’any 2006 de l’Agència, que ordenarà serveis dispersos, en crearà de nous i estendrà plans d’atenció individual i familiar.
Al llarg d’aquest procés es tindrà una especial cura a l’hora d’oferir informació permanent amb tots els agents socials directament implicats i es durà a terme la necessària coordinaió amb l’Administració de l’Estat sobre la futura Llei de Protecció de la Dependència. El passat mes de març es va presentar el Programa d’atenció a les persones amb dependències i es van realitzar els treballs preparatoris de constitució dels òrgans de govern i de gestió d’aquest programa. Aviat es reunirà l’equip directiu i es farà el nomenament dels directius dels òrgans tècnics del programa, així com la constitució del comitè d’experts, amb l’objectiu de presentar-lo als sectors implicats.
Després s’ha d’obrir un període de desenvolupament dels projectes pilot i d’anàlisi dels resultats. Tot aquest procés és necessari per a la preparació de l’Agència Catalana de la Dependència. D’aquí a un any, esperem que tot estigui a punt per poder presentar la proposta de l’Agència i del sistema d’atenció a les dependències. D’aquí sortirà l’esborrany de la Llei de creació de l’Agència i es durà a terme un nou procés d’informació i consens social amb els sectors implicats.
–L’Agència suposaria la coordinació entre dos o més departaments, ja que es tracta de treballar alhora per rendibilitzar recursos. El fet que el Govern sigui tripartit la pot afavorir o complicar, aquesta col·laboració interdepartamental?
-La creació de l’Agència Catalana de la Dependència serà el producte d’un procés que tradueixi la voluntat política del Govern de la Generalitat de Catalunya d’assolir una adequada atenció de les persones amb dependències a casa nostra. En aquest cas, el Departament de Benestar i Família i el Departament de Salut han elaborat conjuntament el Programa Català esmentat, amb els objectius d’ordenar i impulsar l’atenció a la dependència, millorar el suport a la vida autònoma i per avançar en la redacció de la Llei de l’Agència Catalana de la Depèndència. Davant d’aquestes fites socials i de salut, volem avançar cap a la conquesta de nous drets socials per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques de qualsevol persona amb dependència. L’objectiu és establir un sistema integral, on es trobin funcionalment l’àmbit sanitari i el social per garantir una continuïtat assistencial necessària per a les persones amb dependència. Es tracta de dues fites fonamentals i alhora complementàries, que la pròpia Unió Europea propugna i insta perquè s’assoleixin als estats membres. Aquest acord interdepartamental ha estat possible ara i no ho havia estat abans.
A Catalunya hi ha més de 330.000 persones amb diferents graus de dependència, unes 200.000 de les quals presenten una dependència moderada o severa, que freqüentment està associada a l’envelliment, però no únicament. Si volem un país socialment just i avançat, la millora de l’atenció d’aquestes persones és un dels reptes que cal afrontar d’una manera decidida. La Llei estatal i el fons que l’ha d’acompanyar representen un avenç importantíssim en la corresponsabilitat de les administracions per afrontar aquestes necessitats.
-En relació a les PUAD i les ajudes tècniques, seria possible allargar a tot l’any el període actual de quatre mesos (gener-abril) per demanar-ne?
-Tant el període per demanar l’acolliment al programa d’ajuts d’atenció social a persones amb disminució com a les ajudes tècniques vénen marcats pel propi procediment administratiu de tramitació (justificació i abonament de l’ajut, per això els quatre mesos inicials) -i sempre s’admet un ajut de discapacitat sobrevinguda-, i això difícilment es podrà canviar. Les prestacions d’atenció a la dependència haurien de ser contractuals, en el sentit d’assumir el compromís de destinar les quantitats rebudes a facilitar el suport a l’autonomia. I aquest contracte requereix una gestió administrativa que passa per posar en contacte les parts implicades, per garantir la dignitat de la persona dependent i de la seva família.
-Vostè demanava, el mes de setembre passat, “que no es faci el pont als governs autonòmics en matèria d’immigració”. A què es referia amb aquesta expressió?
-Doncs que en les dues legislatures anteriors el Govern central, que té la majoria de competències en immigració, va fer una política que s’ha demostrat no efectiva, i sense tenir en compte els governs territorials o fent-ho de manera merament consultiva, i això ha de canviar. La Generalitat és qui coneix millor les característiques de les persones que viuen a Catalunya, i vol decidir (o poder codecidir) i promoure les transferències de totes les competències executives en matèria d’immigració, llevat -això sí- el control de fronteres i la concessió de la nacionalitat, però també especialment per les oficines d’estrangers, amb la finalitat de descentralitzar les actuacions administratives per a les autoritzacions del treball, i per descomptat, també el finançament suficient. Catalunya té el percentatge més alt de l’Estat espanyol de població estrangera, i moltes de les persones que avui viuen i treballen a Catalunya ho fan sense els permisos de residència i de treball.
Una altra qüestió és assumir plenament les responsabilitats en totes les àrees en les quals tenim competències. Per exemple, el Departament de Benestar i Família ha iniciat contactes amb el Govern marroquí per dissenyar un projecte d’integració social, centrat en l’acomopanyament familiar i social de menors marroquins que de manera individual pretenen iniciar un projecte migratori.
-També va dir que el Govern de Catalunya era partidari de “fer aflorar la irregularitat”, per evitar l’anomenat “efecte crida”. Com es materialitza, aquesta proposta?
-El Govern de la Generalitat té la responsabilitat de prendre la iniciativa per intentar influir en les decisions que es prenen des de Madrid en matèria d’immigració. És per això que vam llançar la nostra proposta respecte del nou Reglament d’execució de la Llei d’estrangeria. La proposta de Reglament d’estrangeria és un avenç per fer aflorar la irregularitat a Catalunya, en tant que fixa l’arrelament laboral com a principal condició per a l’acreditació de residència. El Govern comparteix el plantejament central de l’Executiu espanyol, que es proposa fer emergir l’economia submergida amb la corresponsabilitat empresarial. En canvi, valora insuficients la forma i els mecanismes de participació seguits en l’elaboració del Reglament.
-Vostè també reclamava, al marge del reglament de la Llei d’estrangeria, més competències i més diners, i s’hi referia com “un dels aspectes més travats” per a l’aprovació dels pressupostos de l’Estat. Després que ERC va votar-hi finalment a favor, com queda la qüestió dels recursos?
-El 18 d’abril es va convocar la reunió sectorial de tots els governs territorials per parlar de la distribució del fons pactat en el tràmit parlamentari dels pressupostos de l’Estat per al 2005. Catalunya rebrà enguany per primera vegada una quantitat important per distribuir entre accions educatives d’acollida i programes d’acollida del món local.
-Com a filòloga, com creu que s’ha d’enfocar la integració dels immigrants al país a través de l’adopció de la llengua? No caldria fer alguna cosa des del Govern perquè els catalans d’origen canviessin de xip i s’acostumessin a parlar en català als estrangers?
-Les polítiques d’acollida i integració han de ser efectives i donar respostes, en lloc de crear preguntes i dubtes que no donen fruit i propostes, sinó conflicte. I en el cas de la llengua, no podem pas carregar el futur de la nostra llengua pròpia a les espatlles de les persones nouvingudes. A banda d’una política decidida quant a recursos i diversificació per a la formació lingüística, cal que les actituds dels catalanoparlants pel que fa al canvi automàtic de llengua davant d’una persona que sembli estrangera canviïn. Posem-los-ho, i posem-nos-ho, més fàcil: aquesta ha estat una de les línies que he desenvolupat professionalment en els darrers anys i personalment des que vaig començar a tenir consciència política i nacional.
-En l’homenatge a les persones centenàries de Catalunya, vostè va anunciar un imminent conveni de col·laboració, aquest 2005, “per millorar la qualitat de vida de la gent gran”. A propòsit d’això, quines perspectives de futur hi veu en el sistema de pensions actual, i concretament en les de viduïtat?
-El Govern s’ha posat com a objectiu que l’any 2007 totes les persones amb ingressos baixos titulars de pensions de jubilació i invalidesa no contributives, de fons assistencials i de les pensions contributives més baixes puguin disposar d’un ajut de caire assistencial per millorar la seva qualitat de vida. Això, que és un compromís de l’Acord del Tinell i del programa de Govern, és una de les mesures pactades dins l’Acord de Competitivitat amb els sindicats i les patronals. Aquest Govern ha estat el primer a posar aquesta qüestió sobre la taula i incorporar-la en el seu programa de govern, i complirà el compromís de fer-ho en aquesta legislatura. El mes de gener passat es van augmentar un 20% els ajuts complementaris que el Govern de la Generalitat dóna a les persones que cobren les pensions de viduïtat més baixes, de manera que l’import màxim anual que rebien la majoria de les 120.000 persones vídues beneficiàries d’aquesta prestació va passar dels 360 als 432 euros anuals. Aquest Govern ha demostrat la seva inquietud per la quantia de les pensions més baixes, no només les de viduïtat, i la seva voluntat d’impulsar polítiques per fer possible una proposta de millora de la qualitat de vida de les persones perceptores de pensions catalanes temporalment mentre l’Estat, que n’és l’administració competent, no les dignifiqui.
-Quin és el seu punt de vista respecte a la possibilitat d’adoptar criatures per part de les parelles homosexuals, siguin matrimoni o no?
-El Parlament de Catalunya va aprovar el 31 de març la Llei sobre adopció i tutela que hem impulsat els departaments de Justícia i Benestar i Família. Aquesta nova llei, que suposa una mesura de protecció per als infants, modifica el Codi de família, la Llei d’unions estables de parella i el Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. Aquesta nova llei regula la situació dels infants que viuen en famílies on, fins ara, només tenia reconeixement jurídic un dels membres familiars. Ara, gràcies a la modificació legal, els menors podran tenir dues persones responsables i obligades a atendre’ls, i a més, es pretén posar fi a la discriminació per opció sexual en els drets i deures de les unions estables de parella. La nova normativa equipara les persones homosexuals a les heterosexuals i els reconeix el dret que se les valori com a possibles pares o mares adoptants. No podem oblidar que l’objectiu prioritari és assegurar el dret del nen o la nena a tenir una família idònia, capaç de donar afecte i ajudar els infants en la seva socialització i creixement personal, independentment de l’opció sexual de les persones que se’n facin càrrec.
-Des de la seva perspectiva de membre de l’Executiu, com ha viscut l’experiència del Govern tripartit? Quina valoració en fa, i en què li sembla que ha de millorar, per complir els termes del Pacte del Tinell?
-Crec que ho responc en part en la vostra primera pregunta. Quant al que ha de millorar per complir el Pacte del Tinell i el consegüent Pla de govern, doncs tenir més competències (un Estatut ambiciós, doncs, i una bona negociació bilateral amb l’Estat pels traspassos) i finançament suficient per afrontar els reptes plantejats (un nou finançament, doncs). Si no, no ens en sortirem. I ens en sortirem.

Lluís Pla/Quico Serrat/Fermí Sidera/Santi Silvas/Paqui Vega

[Entrevista publicada al núm. 10 de L’Atípic, primavera del 2004]

Introito:

La ressaca de l’esfrondrament de l’anomenat socialisme real ha deixat un panorama d’estupefacció i desorientació, d’una banda, i de l’altra un eufòric capitalisme, mudat ara amb noves denominacions: neoliberalisme, economia de mercat, pensament únic… La vella divisió de la societat en classes dominants i classes dominades persisteix, vencedora de les diferents escomeses de què ha
estat objecte des de les esquerres, de tots els assalts dels
desposseïts. Les estructures de sempre, amb totes les seves injustícies
inherents, resisteixen intactes: unes classes minoritàries, i a més
endogàmiques, molt fortes, subjugant una immensa majoria de classes
assalariades. Ens caldria preguntar-nos per què és així, d’on els ve
aquesta força granítica. Els ve de la riquesa que tenen acumulada, de les
seves propietats, és clar. Però el cert és que ningú té temps en el curs d’una vida,
partint de zero, de fer-se ric fins a fer-se massa poderós: s’ha de
partir necessàriament d’una situació d’avantatge, i aquest avantatge el
dóna l’herència. Les regles de joc actuals, a través del sistema
hereditari establert, no sols permeten sinó que afavoreixen
l’amassament de grans fortunes en unes poques mans, gairebé sempre les
mateixes. Hi ha una minoria rica que acumula dividends sense parar, i
les seves fortunes passen de pares a fills; i hi ha una majoria de
desheretats que no poden llegar als seus fills més que el fruit d’una
vida de treball (això els que han tingut feina, és clar, els que han pogut treballar). Aquesta és la clau, que explica molt bé moltes de les
coses que passen cada dia al món. Si els béns, les propietats, els
fruits del treball dels homes fossin heretats no solament pels fills
dels propietaris, sinó pels fills de tothom, és a dir, si els joves
fossin els hereus universals, si l’herència fos un bé, un dret de l’home, la societat, sense deixar de ser la que és, deixaria de ser tan agressiva i el món seria un lloc finalment vivible.

[Aquest text i els que segueixen formen part de la proposta que vaig presentar al Fòrum Català per Repensar la Societat http://www.novacis.org/croniques.htm que es va celebrar els anys 1998 i 1999 a Barcelona, auspiciat per l’associació EcoConcern i organitzat i realitzat per Nova – Centre per a la Innovació Social http://www.nova.cat/ Es pot trobar el text sencer a: http://herenciauniversal.blogspot.com/ ]




Diagnòstic:
El
fet que hi hagi classes socials i que aquestes siguin font de tants
problemes ens obliga a plantejar-nos el perquè de l’existència mateixa
de les classes socials, què les genera i per què són tan immutables.
Allò que permet i fomenta la divisió de classes és el sistema
hereditari vigent: a través de l’herència es transmeten les grans
fortunes, que així queden blindades en mans dels seus posseïdors, i
també es transmeten les situacions de misèria o de precarietat
econòmica dels desposseïts. D’aquesta manera, les persones veuen
injustament afavorides o injustament hipotecades les seves perspectives
de futur només per l’atzar de la naixença. El talent, la voluntat i el
treball queden inexorablement mediatitzades pel fet absolutament
aleatori del naixement; la societat es mostra incapaç de donar a tots
els seus membres una autèntica igualtat d’oportunitats.

En síntesi:

—
La base de la meva exposició és que tots els ciutadans, arreu del món,
ens veiem obligats a jugar un joc les regles del qual inclouen la
trampa. Això és inacceptable per principi, però encara més en vista
dels resultats que dóna: només cal mirar què passa al món cada dia, com
evolucionen les coses.

Es tractaria, en definitiva, de suprimir
aquesta possibilitat de fer trampa: que la lluita per la subsistència
sigui una lluita noble, lleial; una competència estimulant, i no pas
una competitivitat estressant i generadora de conflictes, com passa ara.

— Les característiques d?aquest projecte serien:

* És possibilista: es pot posar en marxa ara mateix.

*
És viable, perquè tothom pot entendre que l?esforç que demana és mínim,
si no nul, i que en canvi els beneficis poden arribar a ser enormement
importants i decisius: pot donar com a resultat una societat no pas
nova, però sí completament renovada.

* És compatible amb el
sistema vigent i ho seria també amb totes les alternatives presentades
en aquest Fòrum. Es tracta d?una reforma des de dins, però radical.

— Els objectius pretesos:

*
L?objectiu general és no pas el de suprimir el dret a heretar, com pot
semblar, sinó tot el contrari; que tothom pugui heretar la part que li
correspongui del patrimoni col·lectiu. És a dir, que heretar sigui un
Dret universal, de tots els homes, pel sol fet d?haver nascut com a
persones humanes i ciutadans del món. Cal, doncs, crear aquest
patrimoni col·lectiu, i això està a l?abast de tothom a través de
l?acte personal i sobirà de testar, de fer-ho a favor del col·lectiu de
cada comunitat (poble, ciutat…). Sobre la part ?sentimental? de les
possessions transferibles (la casa paterna, el negoci familiar, etc)
els parents directes (fills, en primer lloc) hi tindrien opció
preferent, com és natural.

* Que l?atzar del naixement, doncs,
no sigui un privilegi per a alguns (la riquesa, per definició, no pot
ser una qüestió de majories) i un handicap per a la resta de ciutadans.

* Aconseguir, consegüentment, una autèntica i real igualtat d?oportunitats per a tothom.

*
Que tothom tingui el seu lloc de treball i que cada feina (útil) tingui
algú que la faci: tothom al seu lloc de treball i un lloc de treball
per a cadascú.

* El sistema proposat hauria de tenir necessàriament aquests efectes:

-Seria un distribuïdor permanent de la riquesa creada.
-Seria antiespeculatiu: s?acabarien les propietats desaprofitades.
-Donaria
fluïdesa a l?intercanvi i al moviment de capitals (sense fer
desaparèixer, però, l?estalvi, que passaria a ser l?assegurança per a
la vellesa, el ?pla de pensions? personal dels ciutadans).
-Preservaria el
principi democràtic de ?un home, un vot?, que l?actual i previsible
febre de fusions entre macroempreses multinacionals amenaça de buidar
de sentit.
-El sistema polític piramidal s?invertiria, perquè aniria
?de baix a dalt?, i la política esdevindria menys retòrica i més eficaç.
-Acumular
fins a l?infinit deixaria de tenir sentit, i per tant el perill de les
macroconcentracions com a nous senyors feudals aniria minvant fins a
desaparèixer.
-S?evitarien molts conflictes generacionals, ja que no
tindria lloc el xantatge (explícit o implícit) que és inherent a tota
herència paterna.

— Els possibles instruments:

· Efecte ?taca d?oli?: fer que l?exemple s?estengui.
·
Plantejar aquesta pregunta: ¿Estaríeu d?acord amb un sistema
socioeconòmic que universalitzés l?herència -i per tant que
l?anivellés- a canvi que no us cobrés impostos mai més (en vida)? Remarquem que la pregunta és plantejable al Parlament, en forma d’iniciativa ciutadana, amb el sol aval d’una determinada quantitat de signatures.
·
Estudi exhaustiu de possibilitats, a nivell universitari i/o
professional: càlcul matemàtic, amb tot el suport informàtic necessari
(una primera experimentació virtual).
· Iniciativa política i/o
popular:
-Popular: fundació, fons comunitari, xarxa de caixes
populars…
-Polític (seria l?objectiu a aconseguir, ja que arrossegaria
i garantiria tots els altres): promulgar una nova Llei de successió,
primer que empari i estimuli el nou sistema, i finalment que
l?instrumentalitzi: tot continuaria igual (no hi hauria cap trauma, cap
cataclisme) excepte el sistema hereditari, que passaria de ser l?origen
de molts desequilibris i desordres a ser la clau d?una nova vida de les
persones i d?una societat renovada, més sana i integradora.
·
Informació i mentalització. La disposició legal recent sobre l?ordre
dels cognoms paterns pot ajudar a trencar l?esquema mental de la
successió per línia paterna.
· La lògica matemàtica: la dèria de
voler sortir de la massa i formar part del grup de privilegiats és una
quimera suïcida. Tanmateix, el sistema que dissenyem aquí crec que
precisament donaria peu a tota classe d?originalitats, perquè, donant
recursos als joves, els faria aflorar la creativitat (artística,
artesanal, mecànica, científica, etc).
· Visualització, virtualització: cine, còmic, novel·la, exposició didàctica…; l?escola.
· Prospectiva: com hauria evolucionat la realitat si haguessin existit aquestes altres condicions que proposem?

L?objectiu
d?aquesta planificació seria, parafrasejant Marx, ?crear un sistema
social on cada nen que porti en ell mateix el geni de Mozart o Rafael
pugui esdevenir Mozart o Rafael; en cas contrari, assassinarem Mozart o
Rafael en aquests nens?.

En tot cas, tothom té la perspectiva de la
seva pròpia experiència personal o la dels nombrosos casos que tots
podem conèixer per valorar les possibilitats reals que enclou la
proposta presentada en aquest Fòrum. Personalment només hi veig un
inconvenient, i és que potser trauríem arguments a novel·listes com ara
la inefable Agatha Christie i en general a bona part de la novel·la
negra clàssica, però crec que això també ho podríem superar…

El naixement de la infanta Elionor, filla dels prínceps de Girona (i
coprínceps d’Astúries, a mitges amb Fernando Alonso) i néta de Joan
Carles I de Borbó, amb qui l’últim dictador espanyol va decidir donar
continuïtat a la cadena successòria que vam començar a arrossegar els
catalans a partir de Felip V de Castella (i IV d’Aragó), ha auspiciat
dues línies de debat: d’una banda, en el cas hipotètic que la infanta
no tingués cap germanet, caldria retocar la Constitució per tal que
pogués ocupar el tron del Regne d’Espanya una dona, circumstància que
no es dóna des d’Isabel II, i que tampoc no preveu la carta magna
espanyola. I és clar, els unionistes espanyols, abonats a la sacrosanta
Constitució com a columna vertebral del seu immobilista argumentari,
temen que aquesta possible modificació pogués obrir la caixa dels
trons, i que tot darrera vinguessin els exigents reformistes de
diferent mena ?els autonomistes i/o nacionalistes perifèrics entre els
més emprenyadors- que reclamen els retocs necessaris del gran mastodont
legislatiu per adaptar-lo als nous temps.

L’altra qüestió, no menys interessant, que ha suscitat
l’aparició de la pubilla reial és la de la naturalesa hereditària de la
monarquia: ¿Com pot ser -hem sentit que s’exclamaven opinadors i
gasetillers de diferent signe i des de diferents mitjans- que en ple
segle XXI perduri una antigalla com aquesta!? Com es menja, que una
democràcia, on els càrrecs són elegits per la majoria sobirana del
poble, tingui al capdamunt, més sobirà que ningú, un personatge que
ningú no ha triat (i per més inri designat pel dictador que ho va
deixar tot lligat i ben lligat), i que a més es perpetuarà en aquest
lloc de privilegi en la persona del seu fill, i després d’aquest en el
seu nét (o néta), i així successivament? Jo vull ser rei!, canten amb ironia Els Pets, i són moltes, nombrosíssimes, les veus que els fan la tornada: És clar, així qualsevol…

I bé, el sistema sembla injust, efectivament. ¿Però que no és
així com funcionen les coses, fora de la política, en la vida normal de
cada dia: en el sistema hereditari convencional, del qual la monarquia
no és sinó una extensió, per bé que portada al paroxisme? Cada casa és
un món, i en aquests petits regnes que són les famílies impera exactament
el mateix sistema hereditari que els republicans i tota la gent
progressista en general troben tan desfasat com a règim polític d’un
país (que vindria a ser una gran família, simètricament). Potser no s’haurien de queixar tant, doncs.

En canvi, potser seria més lògic que defensessin, també per a la vida privada de les persones, un règim hereditari menys monàrquic i més republicà: una societat on el dret a heretar fos universal, que l’herència fos un Dret de l’home (res publica),
i no pas un privilegi proporcionat per l’atzar del naixement. Una
societat on heretessin no només els fills de papà, sinó tots els joves,
pel simple fet d’haver nascut ciutadans, de ser membres de la societat.

Abans, però, caldria fer una petita Revolució francesa, en el nostre paisatge mental, i decapitar el rei de la casa, per poder instaurar una societat sense classes, i sense càrregues, on tothom heretés de la Re-publica
i on tothom es pogués guanyar la vida sense límits, a canvi de pagar un
sol impost, al final de la vida, per poder mantenir plena la bossa
comuna, la res pública, i mantenir així el dret a heretar dels nous ciutadans…

De moment, pel mes de gener de l’any que ve -i els que
segueixen- ja tinc redactada la carta als Reis d’Orient, on només
demano una cosa: que ens portin una República ben bufona, però no una
república qualsevol, sinó la millor de l’aparador: una República
d’Hereus, on tinguin dret a heretar tots els ciutadans (i ciutadanes),
pel sol fet de ser fills de la República, i no solament els fills dels
Reis.

[Article aparegut al núm. 228 de La Farga de Salt, febrer del 2006]

L’últim ha sigut en Máximo, el gran ninotaire del diari El Pais,
amb la publicació el 7 de desembre, l’endemà del dia de la Inmaculada
Constitución, de l’acudit que acompanya aquestes línies: Todos -tots els espanyols, deu voler dir-, menos algunos
-qui deu voler dir?-, estimen la Constitució del 78, que tants
beneficis ha donat al país, a Espanya, s’entén.

En un país acostumat a resoldre
les coses a bufetades i declarant la guerra a tort i a dret, la gent
del susdit país flipa, ara i aquí, que amb un instrument legislatiu com
aquest -al capdavall un inofensiu llibre ple de lletres, de paraules,
articles i apartats, que funciona sense pólvora ni dinamita, i que no
fa morts ni ferits-, que va néixer de rebot, d’una sèrie de rebots i
caramboles que van aconseguir esquivar els sabres dels militars
espanyols, sempre disposats a pronunciarse, en comptes d’acatar les ordres que els pronunciaran o pronunciasen
a cada moment els polítics de torn, que se suposa que és així com van
les coses en els països civilitzats i en els estats de dret (i no en
els que acostumen a fer anar drets els ciutadans, com ha passat
inveteradament en aquest locus amoenus que en diuen Espanya, Estat Espanyol o Estepaís, segons qui en parli), que amb un simple San Jerónimo book, es pugui també anar fent bullir l’olla. Estan tan sorpresos, els espanyols de debò,
del fet que la seva indissoluble unitat hagi aguantat tant de temps
sense dissoldre’s sense necessitat de fer servir la cola militar (només
es troba en forma de subtil amenaça en un dels articles de la Carta
Magna, però tan subtil que gairebé no es pot ni esnifar), és a dir, troben
tan increïble que amb democràcia i tot, i amb totes les formes de la
democràcia ?i la Constitució entre les més notables, les de més pompa i
prosopopeia, de les més solemnes i de les que més vesteixen la mona-,
es puguin obtenir els mateixos resultats, això és, que el negoci
continuï rutllant, que no és estrany que s’hi aferrin amb tanta força,
amb una tenacitat que proporcionalment no la supera ni una paparra amb
el seu gos.

I en aquesta comunió dels sants s’hi troben tots. Tots menos algunos. Ells, tots i totes, no ho entenen, no poden entendre que n’hi hagi alguns que quieren ser diferentes,
tan bé que s’hi va, a cavall d’aquest tatano tan guai i tan
divertit…! Podria passar que no s’ho plantegessin bé, que hi hagués
gent no que volgués ser diferent d’ells, sinó que ho fos,
simplement, de la mateixa manera que són diferents les pomes de les
peres, per molt que algú pretengui que siguin iguals. Però aquesta
possibilitat ni els hi passa pel cap: tots i totes amants de la mateixa
Constitució. I s?ha acabat el bròquil.

Aquesta il·lusió col·lectiva afecta, tanmateix, tots els ocells
de la gàbia. Catalunya pensa que en aquests 25 anys el món ha canviat,
i que seria bo fer un Estatut adaptat als nous temps. Espanya, en
canvi, pensa que si algo funciona, para qué vas a cambiarlo?, i diu que nasti de plasti. I Catalunya reclama, esmaperduda: «On són els espanyols progres,
que n’hi ha, que jo n’he vist? On són els polítics espanyols, els
professionals espanyols, els artistes espanyols que ens entenen?»,
sense entendre tant de silenci insolidari, tan poca complicitat dels
seus aliats espanyols en altres ocasions, en altres causes.

Potser és que es tracta d’una qüestió de prioritats, de
substància i accident, de substantiu i adjectiu. Perquè, fem un petit
experiment: si en comptes de polítics espanyols, per exemple,
capgirem l’ordre de les paraules i parlem d’espanyols polítics, les coses comencen a fer-se una mica més
clares. I aleshores s’entenen una mica millor les estranyes postures,
els sorprenents posicionaments dels espanyols polítics, siguin de
dretes o d’esquerres, tant se val; o dels espanyols cantants, i dels
espanyols artistes en general, que poden ser enrotllats d’allò més,
però fins a un límit, límit que coincideix amb els límits, mentals i
geogràfics, de la seva indivisible nació de nacions (un altre
invent retòric prodigiós, i també la mar de pràctic)… I podríem anar
seguint: amb els espanyols banquers, els espanyols empresaris, els
espanyols jutges i magistrats, els espanyols ciutadans del carrer…, i
els espanyols bisbes, propietaris d’una espanyolíssima emissora de
ràdio cristiana que en comptes de defensar l’amor cristià, com
semblaria natural, propaga l’odi contra els dissidents, o simplement
diferents, de la seva Una i Trina Nació: és una qüestió de prioritats.
Sembla mentida, des de Catalunya ens en fem creus, però és així. I és
així per una raó molt poderosa: perquè amb les coses de menjar no s’hi
juga.

[Article publicat al núm. 227 de La Farga de Salt, gener del 2006]

Il·lustració: Máximo, a El Pais, 7/12/2005

L’endemà mateix del diumenge de futbol que en Joel Joan va cridar, just abans del partit al Camp Nou, Visca els Països Catalans lliures!,
en un acte de la campanya del Correllengua al seu pas per Barcelona,
vam poder sentir, enmig d’una simfonia de veus lleugerament
disconformes amb la proclama joeljoaniana, el Bec d’Or del PP gironí (i
no ho dic amb ironia, al contrari: malaguanyat talent per a tan pobra
causa..!), l’Alícia Sánchez-Camacho -d’un temps ençà desapareguda en
combat, des que va canviar d?aires per anar a treballar a La Capital-,
deixant constància, ella també, de l’enorme escàndol que van haver de
suportar les seves delicades orelles: dos conceptes inaudits, insòlits,
i dues barbaritats en una. Qui en dóna més, senyores i senyors? Perquè,
a veure: què vol dir, això de Països catalans? Si Catalunya no passa de ser una simple comunitat autònoma, com es pot pretendre que existeixin uns quimèrics països catalans? I lliures, a més! Lliures de què?, d’Espanya, que és la nació de nacions més libèrrima del planeta Terra?

Tanmateix, l’argument amb què va clavar més cops de puny sobre
la taula, l’Alícia, en sintonia amb els seus correligionaris del País
Valencià i de destacats dirigents, com els del València CF ?que com a
protesta i desgreuge el diumenge següent van fer jugar els seus
futbolistes vestits amb la grotesca paternina-, va ser el de la
intolerable intromissió de Catalunya en els afers valencians, i en
primer lloc el de la seva identitat (inequívocament clara des del dia
que el traspassat Abril Martorell, lleial servidor, li va operar el
canvi de gènere amb la genial denominació de Comunidad Valenciana).
Aquí tenim, doncs, una curiosíssima paradoxa: resulta que Espanya,
l’Espanya que defensen els partits jacobins des de Madrid i alguns
escolans d’amén des de la perifèria, és una barreja de territoris i de
gent que parlen com a mínim quatre llengües diferents, i tot i així
aquells prediquen que es tracta d’una sola, única i indivisible pàtria.
En canvi, Catalunya i País Valencià, que parlen la mateixa llengua, es
veu que són una cosa absolutament diferent l’una de l’altra, que no
tenen res a veure: la història no compta, que siguin països catalans és
un invent, una pura entelèquia, i com que, malgrat tots els esforços de
camuflage, la llengua comuna és una evidència científica que
evidencia una realitat històrica, sociològica i política incòmoda,
doncs ens inventem, contra vent i marea, una ‘llengua valenciana’, i ja
som al cap del carrer!

Una altra paradoxa, afegida a aquesta, és que els que defensen a
capa i espasa tal suposada llengua valenciana (sorgida per generació
espontània: un cas únic al món!) ho fan sempre en castellà,
curiosament, i a més ells no la fan servir mai per a res. Però això és
un detall sense importància… Com també ho és que des de Catalunya es
captin sense problemes tots els canals de televisió espanyols
d’expressió castellana ?valgui la redundància- que emeten des de la
Meseta, i que en canvi no hi hagi maneres de rebre les emissions de la
veïna Televisió Valenciana, Canal 9. Deu ser per impedir que ens
assabentem, des d’aquí dalt, de quin concepte tenen ells, els que la
controlen, del respecte pel país i la llengua dels valencians, i fins a
quin punt porten la intromissió ?legítima, en el seu cas, és clar, no
faltaria sinó- en la realitat valenciana. I per si algú, malgrat tota
la vaselina constitucional i estatutària, pogués trobar-la dolorosa,
aquesta intromissió evangelitzadora castellana, només cal distreure de
tant en tant els valencians amb el fantasma del pancatalanisme, de les
ocultes i perverses intencions imperialistes del Principat, i
mostrar-se sempre amatents i disposats a defensar-los de tan temible
perill.

[Article publicat al núm. 226 de La Farga de Salt, desembre del 2005]
Il·lustració: Min

Ladran? Luego cabalgamos, amigo Sancho, li va dir el Quixot
al seu escuder una nit que anaven tirant pels camins manxecs, al seu
aire, enmig dels lladrucs dels gossos, amb aquells clapits ressonant en
la foscor que tant podien ser per avisar l’amo d’un possible perill com
per conjurar la pròpia por de l’animal, que respondria instintivament a
l’eventual amenaça amb una expressió d’agressivitat…

Semblantment, des que el quadripartit cavalca amb el projecte de l’Estatut enllestit, se senten arreu de l’ancha Castilla les exclamacions dels no-nacionalistes
espanyols, que ?sense voler-los comparar amb tan noble animal- recorden
els lladrucs dels gossos del Quixot: amb una barreja de por, o pànic, i
de ràbia, abans fins i tot de saber quines intencions porten els
cavallers del PSC, CiU, ERC i ICV, que ells confonen amb els quatre
genets de l’Apocalipsi, borden amb un desesper infinit, amb una fúria
animal, i convoquen tota la gossada de 700.000 fidels, en el cas dels
ultraespanyolistes del PP, que vagin arreu d’Espanya, com uns apòstols
redivius, a escampar la mala nova: «Els catalans volen trinxar Espanya,
emportar-se’n la part del lleó i deixar-nos a l?estacada i amb el cul
enlaire! Impedim-els-ho! Todos a una, como Fuenteovejuna!»

El possibilisme del llarg període de govern convergent, en certa
manera hereu del breu regnat de l’avi Tarradellas, ens va acostumar a
una política que prioritzava el bon rotllo amb els que tenien la clau de la caixa, el poder, és a dir, amb Madrid:
oposició sí, reclamar sí, però sense ofendre, sense trepitjar ulls de
poll, evitar sobretot que a Madrid s’enfadessin, no fos cas que, com
han fet tantes vegades, decidissin desfogar la mala llet del brau toro
que porten a dins maltractant la vaca lletera catalana…

I tanmateix, malgrat aquesta preocupació obsessiva perquè la
imatge de Catalunya a Espanya fos bona, les estadístiques demostraven,
tossudament, que a pesar de tots els esforços, els catalans no acabàvem
de caure simpàtics a aquella gent tan noble i tan ufana que guarden la clau de la caixa on guarden els (nostres) diners…

Ja seria hora de fer un tomb, i que amb el canvi de govern que
hi ha hagut al país es canviés també aquesta mentalitat. Nosaltres a
aquell poble tan guerrer no li devem res, i en canvi ells ens
deuen (a banda d’una muntanya de calés que ja no recuperarem mai) un
munt de disculpes per anys i panys de comportament xenòfob i etnicida,
pel robatori sistemàtic a què ens han sotmès i per les mentides amb què
han sostingut tot el muntatge. I per molt forat que hagi fet aquesta
ficció, aquest negoci fraudulent que en diuen Espanya, ens hem de
convèncer que ells no són ningú per dir-nos qui som, què som i cap on
hem d’anar, i amb qui. Catalunya, els catalans, ja som prou grandets per
saber què ens convé, i ningú ens ha de venir a ensenyar a caminar, que
és una cosa que ja fèiem sols abans que apareguessin ells i la seva
suposada missió divina de convertir-nos en espanyols (en espanyols de peatge, però).

Aquests dies, amb l’aprovació del nou Estatut s’està fent patent
com mai que ens odien tant, amb una ràbia tan irracional, tan de pinyó
fix, que la seva forassenyada tírria s’ha tornat exactament la pedra de
toc, la indicació precisa del que ens convé fer: allò que els emprenya
és just el mateix que ens va bé a nosaltres; si alguna cosa els
molesta, vol dir que ens afavoreix; si lladren, vol dir que cavalquem
(i viceversa: si aplaudeixen, malament rai…). No falla: estem tan
contraposats, se’ns posen tan de cul, que han arribat a un punt que no
conceben la seva existència sense la nostra negació, la nostra
desaparició com a poble. No saben ocupar un lloc al nostre costat, al
costat de ningú: només saben estar a sobre, viure a l’esquena del veí.
Per a ells no som companys de viatge: som galiots. I funcionen com
l’arbre d’eucaliptus, que amb l’acidesa de les seves fulles mortes mata
tota la vida al seu voltant, tota la vegetació que li pogués fer ombra.
Tenen tan clar (més que molts catalans) que som un altre país, que no
permeten que cap plançó nascut a Catalunya creixi, no fos cas que li
arribés a fer la competència: ni Estatut, ni confederació, ni
federació, ni asimetries, ni res de res. Només la seva única,
indivisible Espanya castellana. Fixem-nos que han sigut precisament
ells els que han vist l’Estatut Català com el germen d’un futur Estat
Català. Perquè saben perfectament que ja l’havíem tingut, l’Estat, fins
que un mal dia ells ens el van arrabassar; i saben com els ha costat i
com els costa, d’amagar tot un país sota l’estora, per molt hàbils i
experimentats que siguin en el maneig de l’escombra. «Escolta,
Espanya», va dir el poeta Maragall. «Escolta, Espanya», ha dit el seu
nét. «Aquest Estatut no és cap declaració d’independència», els acaba
de dir l’independentista president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. Però els
gossos quan borden no escolten. I al final aconseguiran que Catalunya –tots a l’una!–
s’afarti de tant de lladruc i -tant per tant, sabates grosses-
decideixi, efectivament, partir peres amb un company tan carcamal i tan
insuportable i anar-se’n a viure sola.

[Article publicat al núm. 225 de La Farga de Salt, novembre del 2005]

En Joan Ribas explica una historieta exemplar, autobiogràfica pel que
sembla, que et fa exclamar, al final de la lectura [‘Crònica’ ·
14·08·05 · El Punt]:
«Per fi algú els contesta a la cara, ja era hora!».

L’anècdota,
resumida, seria aquesta: una conversa, en l’escenari d’un banquet de
noces, entre uns quants comensals espanyols i dos de catalans que
deriva, com sembla que no pot ser d’altra manera, cap al Tema: el
govern tripartit de la Generalitat. En un moment donat, un dels
espanyols esputa: «¡Es que este Maragall es un payaso!». «Ens ha
tocat el voraviu», continua el narrador. «Ens bull la sang i ens
considerem ofesos en pròpia carn. Oblidant el lloc on som, alcem la
veu, agressivament, dirigint-nos a l’autor del comentari: – Escolta,
tu! Què t’has cregut? Maragall és el president del meu país. Maragall
és el meu president!, te n’enteres? I no puc consentir que l’ofenguis
d’aquesta manera! O ho retires immediatament o…»

«Es forma un bon escàndol. De les altres taules ens miren amb
sorpresa. Nosaltres també ens sorprenem de les nostres paraules, però
ja estan dites. (…) Però comencen les teories: que no tenen res
contra els catalans, és clar, però… que ens ho hem guanyat, perquè
som gasius, sorruts, menyspreatius, insolidaris, creguts… Estem
assistint a un compendi de les doctrines d’El Mundo, l’Abc, La Razón i la Cope. Aquesta gent viu sota aquelles influències mediàtiques, i per això repeteixen les mateixes bajanades».

No cal dir que aplaudeixo la reacció descrita per l’autor de
l’article, ja ha quedat clar. És més, lamento que estiguem parlant
d’una reacció anecdòtica, és a dir, excepcional, perquè un n’està tan
fart, d’haver de suportar les flatulències mediàtiques d’aquell
cor de granotes ?totes de la corda del PP- esmentat per en Joan Ribas,
que el que voldria és que aquesta fos una pràctica habitual, fins a
fer-los tancar la boca per on les emeten ara i adés impunement.
«L’única cosa que cal perquè el mal triomfi és que els homes bons no
facin res», deia el filòsof austríac Rudolf Steiner, a propòsit de
l’agressió nazi, una reflexió tan dura com certa. Si les feministes
reclamaven allò de «cap agressió sense resposta», també ho hauria de
fer el nostre país ?individualment i/o col·lectivament- amb els
nombrosos agressors de l’agressiu país veí: crear una entitat, una
Oficina de la Contraofensiva, o similar, que primer repliqués a nivell
teòric, desmuntant sistemàticament les sistemàtiques mentides que
escampen («una mentida repetida mil vegades es torna veritat», deia el
contramestre de Hitler, recordem-ho), i després que portés als
tribunals els que es passessin de la ratlla, simplement. ¿No tenien
ells un fiscal tan amatent a les ofenses al seu drap bicolor i d’altres
galindaines del mateix nivell? A la seva Espanya és delicte cremar la rojigualda,
però no ho és difamar, insultar, calumniar, estripar, ofendre,
insultar, mentir…, mentre sigui contra els rebels de l’extraradi
peninsular, està claríssim…

Reprenem el fil de l’articulista, que s’ho val: «Encara estem
emprenyats, i les seves raons no ens ajuden gens. Així que la nostra
rèplica és contundent: ‘Si tan difícil és tolerar-nos, la solució és
força senzilla: ens n’anem’. Ara estan desconcertats i no entenen què
hem volgut dir. ‘Ens n’anem d’Espanya, i ja us ho fareu!’. No!, això
tampoc no ho volen. És impossible. Les Corts espanyoles mai no ho
consentirien…!». És clar que no: contra qui es divertirien?, sobre
qui s’aixecarien?, quina llengua es menjarien?, i sobretot, de què
viuria, Espanya?

Unes setmanes abans, el veterà polític Francesc Ferrer i Gironès
(i valgui aquest petit record per sumar-nos des d’aquí a l’homenatge
que li ha fet el país), convidat a un debat al Canal33 sobre les greus
acusacions de catalanització de Catalunya fetes pels intel·lectuals
taxidermistes, es va donar el gustàs ?i ens el va donar als que
l’escoltàvem amb les orelles- de fer el repicó als tres pics del
simpàtic defensor de les essències pàtries en perill, l’Arcadi Espada,
amb aquestes paraules: «No solament estic a favor que la gent sàpiga
parlar dues llengües, i si pot ser tres, o quatre, sinó que estic cada
vegada més convençut que els que només en parlen una són un perill
públic».

[Article publicat al núm. 224 de La Farga de Salt, octubre del 2005]

Translation (traducción):

–Puedo prometer y prometo que la mejora de las infraestructuras será inminente y definitiva… el 21 de diciembre
-No lo ves muy echao p’alante, a ZP?
-Como ocurre siempre: vienen a Cataluña a hacer volar colonos*…

[* "fer volar coloms": fantasmear, dar falsas esperanzas…]

Guió i dibuixos: Min