L'Hereu Riera

L’últim ha sigut en Máximo, el gran ninotaire del diari El Pais,
amb la publicació el 7 de desembre, l’endemà del dia de la Inmaculada
Constitución, de l’acudit que acompanya aquestes línies: Todos -tots els espanyols, deu voler dir-, menos algunos
-qui deu voler dir?-, estimen la Constitució del 78, que tants
beneficis ha donat al país, a Espanya, s’entén.

En un país acostumat a resoldre
les coses a bufetades i declarant la guerra a tort i a dret, la gent
del susdit país flipa, ara i aquí, que amb un instrument legislatiu com
aquest -al capdavall un inofensiu llibre ple de lletres, de paraules,
articles i apartats, que funciona sense pólvora ni dinamita, i que no
fa morts ni ferits-, que va néixer de rebot, d’una sèrie de rebots i
caramboles que van aconseguir esquivar els sabres dels militars
espanyols, sempre disposats a pronunciarse, en comptes d’acatar les ordres que els pronunciaran o pronunciasen
a cada moment els polítics de torn, que se suposa que és així com van
les coses en els països civilitzats i en els estats de dret (i no en
els que acostumen a fer anar drets els ciutadans, com ha passat
inveteradament en aquest locus amoenus que en diuen Espanya, Estat Espanyol o Estepaís, segons qui en parli), que amb un simple San Jerónimo book, es pugui també anar fent bullir l’olla. Estan tan sorpresos, els espanyols de debò,
del fet que la seva indissoluble unitat hagi aguantat tant de temps
sense dissoldre’s sense necessitat de fer servir la cola militar (només
es troba en forma de subtil amenaça en un dels articles de la Carta
Magna, però tan subtil que gairebé no es pot ni esnifar), és a dir, troben
tan increïble que amb democràcia i tot, i amb totes les formes de la
democràcia ?i la Constitució entre les més notables, les de més pompa i
prosopopeia, de les més solemnes i de les que més vesteixen la mona-,
es puguin obtenir els mateixos resultats, això és, que el negoci
continuï rutllant, que no és estrany que s’hi aferrin amb tanta força,
amb una tenacitat que proporcionalment no la supera ni una paparra amb
el seu gos.

I en aquesta comunió dels sants s’hi troben tots. Tots menos algunos. Ells, tots i totes, no ho entenen, no poden entendre que n’hi hagi alguns que quieren ser diferentes,
tan bé que s’hi va, a cavall d’aquest tatano tan guai i tan
divertit…! Podria passar que no s’ho plantegessin bé, que hi hagués
gent no que volgués ser diferent d’ells, sinó que ho fos,
simplement, de la mateixa manera que són diferents les pomes de les
peres, per molt que algú pretengui que siguin iguals. Però aquesta
possibilitat ni els hi passa pel cap: tots i totes amants de la mateixa
Constitució. I s?ha acabat el bròquil.

Aquesta il·lusió col·lectiva afecta, tanmateix, tots els ocells
de la gàbia. Catalunya pensa que en aquests 25 anys el món ha canviat,
i que seria bo fer un Estatut adaptat als nous temps. Espanya, en
canvi, pensa que si algo funciona, para qué vas a cambiarlo?, i diu que nasti de plasti. I Catalunya reclama, esmaperduda: «On són els espanyols progres,
que n’hi ha, que jo n’he vist? On són els polítics espanyols, els
professionals espanyols, els artistes espanyols que ens entenen?»,
sense entendre tant de silenci insolidari, tan poca complicitat dels
seus aliats espanyols en altres ocasions, en altres causes.

Potser és que es tracta d’una qüestió de prioritats, de
substància i accident, de substantiu i adjectiu. Perquè, fem un petit
experiment: si en comptes de polítics espanyols, per exemple,
capgirem l’ordre de les paraules i parlem d’espanyols polítics, les coses comencen a fer-se una mica més
clares. I aleshores s’entenen una mica millor les estranyes postures,
els sorprenents posicionaments dels espanyols polítics, siguin de
dretes o d’esquerres, tant se val; o dels espanyols cantants, i dels
espanyols artistes en general, que poden ser enrotllats d’allò més,
però fins a un límit, límit que coincideix amb els límits, mentals i
geogràfics, de la seva indivisible nació de nacions (un altre
invent retòric prodigiós, i també la mar de pràctic)… I podríem anar
seguint: amb els espanyols banquers, els espanyols empresaris, els
espanyols jutges i magistrats, els espanyols ciutadans del carrer…, i
els espanyols bisbes, propietaris d’una espanyolíssima emissora de
ràdio cristiana que en comptes de defensar l’amor cristià, com
semblaria natural, propaga l’odi contra els dissidents, o simplement
diferents, de la seva Una i Trina Nació: és una qüestió de prioritats.
Sembla mentida, des de Catalunya ens en fem creus, però és així. I és
així per una raó molt poderosa: perquè amb les coses de menjar no s’hi
juga.

[Article publicat al núm. 227 de La Farga de Salt, gener del 2006]

Il·lustració: Máximo, a El Pais, 7/12/2005