L'Hereu Riera

La bullícia que s’ha aixecat arran de la publicació en un diari danès, Jyllands-Posten (que ve a ser un equivalent, segons Salah Jamal, del madrileny La Razón), d’unes caricatures del profeta Mahoma fa evident una vegada més una certa paradoxa, un antimissatge,
que es dóna sovint en els canals de comunicació humana, i més
concretament en el de la comunicació visual, de la imatge, en voga avui
més que mai.

Segons l’ortodòxia islàmica (per bé que hi ha qui assegura que
no es tracta d’un dogma), el profeta no pot ser representat enlloc ni
amb cap mena d’imatge, i doncs tampoc ?i encara menys, com és evident-
en forma de caricatura, de manera que es pot entendre l’emprenyada i la
santa indignació que palesen aquests dies arreu del món els
nombrosíssims seguidors de la religió vinguda d’Aràbia. Una altra cosa
seria que poguéssim discutir si aquest precepte afecta només els
practicants del ritu islàmic o també els infidels, perquè si
fos que tothom hi està obligat, ¿per què seria així en aquesta
prohibició i no pas en la de beure alcohol o menjar porc, per exemple,
o en l’obligatorietat de portar el vel les dones, etc? I encara més: si
un manament religiós depassés els límits de la seva parròquia creient,
¿no reclamarien la mateixa prerrogativa per a elles les restants
religions que hi ha al planeta? I compte, que de guerres amb casus belli de caire religiós la història del món en va plena…

Sigui com sigui, el que volia destacar seria el contrast entre la no presència física
del sant profeta, l’absència d’altars amb la seva imatge, i la seva
poderosa presència virtual, que sembla potenciada precisament per la
seva invisibilitat. Aquell mecanisme de la psicologia humana que ens fa
més desitjable una cosa com més inassequible la tenim (A la zona prohibida, que bé que s?hi està!,
com feia dir en Solschenitzin als presos del gulag de Sibèria) ¿estaria
també funcionant, de manera més o menys velada, palpitant, darrera
d?aquesta escenografia pretesament tan austera? (i, atenció, en la
motivació dels caricaturistes danesos?). Probablement.

N’hi ha altres exemples, d’icones que no ocupen ben bé el lloc
on les suposen col·locades, en l’imaginari col·lectiu, aquells que les
voldrien obviar, com en el cas que hem vist, o al contrari,
magnificar-les, fer-les presents a tothom i arreu, per interès polític,
social o econòmic -o tots alhora. L’anomenat llenguatge políticament correcte ens en dóna uns quants de ben eloqüents, i potser més que cap altre seria el de l’absurda i pesada insistència a parlar de companys i companyes, de ciutadans i ciutadanes, de mares i pares, de basques i bascos, de tots i totes…
A banda de ser una incomoditat que ja havia resolt la gramàtica (ja que
es tracta, recordem-ho, d’una simple convenció), un es pregunta si,
volent remarcar la no discriminació per raó de sexe, en realitat el que
aconsegueixen és precisament accentuar contínuament la diferència de
gènere…

Una altra icona en perill de caure de l’escambell on la volen
situada els seus fans seria la sagrada Constitució espanyola, que de
ser una imatge venerada amb un cert consens per la majoria de ciutadans
espanyols està passant a ser una figura odiosa per a una bona part
d’aquesta ciutadania (dins la qual som inclosos els catalans, amb
Estatut o sense), a força de veure-la convertida en estendard d’un
determinat partit polític popular que pretén acaparar-ne l’ús, la forma
i sobretot el fons, que no és altre que la pretensió de continuar
tenint ells la clau de la seva finca, que en diuen Espanya, la clau del
seu xalet, des d’on poden contemplar -i controlar- tranquil·lament la
finca, i sobretot la clau de la caixa, amb la qual poden mantenir la
casa i la finca sencera.

I la darrera d’aquestes imatges -procedent de la publicitat, que
n’és una mina- ve ara ben a tomb, en aquests moments de lamentables
renúncies, de doloroses traïcions, de vergonyoses rebaixes, de
patètiques claudicacions, de tristes figures i de borroses fotografies
commemoratives de pírriques victòries, ara que l’Estatut català és en
procés de lífting a mans de l’Estat espanyol, que l’està grapejant a
gust. M’estic referint a aquell anunci ?amb efecte bumerang- que va
posar en circulació fa uns anys la companyia concessionària d’autopistes (un eufemisme estupend, tanmateix!) per donar a conèixer el seu servei de Teletac, i que deia, amb sense vergonya: Pagui sense parar…

[Article publicat al núm. 230 de La Farga de Salt, abril del 2006]

Il·lustració: Madonna, a l’àlbum Like a prayer (1989). Al revés que Mahoma, Madonna ha maldat per convertir-se en una icona omnipresent, i a fe que ho ha aconseguit…!