L'Hereu Riera

Sabíem que el català és un idioma que, sentit com ara per la megafonia
d’una gran superfície com la de l’aeroport de Barcelona, feia nosa, que
podia desorientar el viatger apressat, i que fins i tot podia provocar
que algun avió es confongués de pista on aterrar (com que n’hi ha
tantes per triar, a l’aeròdrom del Prat…!) i es fotés un pinyo, o
fins i tot que s’estavellés en ple vol, si des de la torre de control
se li donava alguna instrucció en aquesta llengua tan rara que
s’obstinen a parlar quatre gats mal comptats… Sabíem també que no
convé que un matrimoni pretengui adoptar una criatura i pujar-la
després fent servir aquest idioma en l’àmbit familiar: així ho va fer
saber un jutge de la comunitat autònoma espanyola abans coneguda amb el
nom ara subversiu de País Valencià a una parella valenciana que volia
acollir una criatura asiàtica i educar-la en català… (o era en
valencià?, a veure si resultarà que aquesta bonica llengua patrocinada
per la dreta blavera també presenta els mateixos inconvenients que
l’altra…). Sabíem també que en general és una pèrdua de temps que els
nens, els nins i els xiquets es passin la infància aprenent una llengua
que només els servirà per parlar-la a casa, quan podrien aprofitar-lo
per aprendre una llengua veritablement de cultura, que la parlen i
l’han parlat els grans personatges de la història del món mundial, que
ha donat tot un segle d’Or i uns quants de plata, que amb ella es pot
anar per tot el planeta, ja que la parlen i/o l’entenen trope-cents
milions de persones, i que és l’òstia, vaja, resumint. Si no ho fos, no
s’entendria que s’hagués estès pertot arreu del món civilitzat i per
civilitzar sense cap mena d?imposició: només amb l’entusiasme dels
indígenes, que s’han anat rendint successivament, una tribu rere
l’altra, als seus irresistibles encants…

Però ve’t aquit, com deien les iaies, que, com en els còmixs de
l’Astèrix, en aquesta mena d’Imperi romà rediviu, l’Imperi de
l’espanyol, no totes les tribus se sotmeten tan alegrement com això a
la musicalitat dels seus cinc sons vocàlics, alegres com campanetes i
alhora utilitaris com un Seat 600: hi ha una tribu, situada en el
quadrant nord-oriental de la Península Ibèrica, que, tot i no ser en
absolut guerrera com la dels gals, sinó més aviat de mena pacífica,
apocada, tímida i pactista, i que no ha guanyat mai cap guerra ?com els
agrada de recordar-l’hi, als orgullosos descendents de l’Imperi on no
es ponia mai el sol-, tot i semblar de tan bon dominar, petita i baixa
com és, no hi ha manera que s’oblidi d?una vegada per sempre del seu
ridícul idioma vernacle i que adopti definitivament l’idioma comú (que
per això és comú, conxo!).

Davant de tanta tossuderia, la gent de cultura castellana podria
cansar-se d’esperar, al cap de tant de temps d’oferir amistosament
aquesta pràctica eina, la llengua comuna, d’insistir amablement ?però
debades- als catalans que la facin seva. Però no: la causa s’ho val, i
amb la fe del missioner, l’obstinació del conqueridor i l’abnegació del
pater familias no desistiran mai en el seu intent tenaç fins a la victòria final.

I per si de cas la cosa defallia, la terra de missions també
ofereix els seus propis evangelitzadors, amb els seus exòtics trets,
que donen tant de colorit als cromos. Catalunya, terra de missió, també
produeix plantes d?aquesta mena. Una d’elles, de nom Aleix, o Alejo
(quan la distància envers el seu país és més gran), parlamentari a la
capital belga, acaba d’aconseguir amb el seu vot, sumat al d?un altre
diputat polonès (no pas de la Polònia d’en Toni Soler, sinó de l’altra)
i d’un diputat francès, si fa no fa socialista, que la comissió que
estudiava si es permetria o no que el català, amb l’euskera i el
gallec, fos llengua de comunicació (interna i prou, però ni això)
resolgués finalment que no ha lugar, és a dir, que va a ser que no.
Amb això, i d’una sola tacada, el diputat i professor atòmic barceloní
ha demostrat que la sol·licitud que va fer en el seu moment el Govern
espanyol, a través del ministre Moratinos, i res eren la mateixa cosa,
que les paraules cofoies d’alguns polítics catalans de la mateixa corda
eren pura xerrameca, i que per a alguns desnaturalitzats les llengües
no són cap riquesa, ni formen part de la biodiversitat, sinó que són
una simple moneda de canvi i un mer símbol de poder (o de falta de
poder, com en el cas que ens ocupa).

És lamentable que la fe del convers pugui anar tan enllà que es
passi de frenada més que no gosarien els seus propis patrons, i és molt
trist que una persona sola pugui fer pagar els seus problemes
psicològics, de signe segurament edipià, a tot un poble, i concretament
el seu (si sapiguéssim quin és el deute que tenim amb ell potser ho
podríem arreglar: algú l’hauria d’analitzar ?o de psicoanalitzar-,
doncs). Però és així. I probablement aquest i tota la colla
d’esquiladors que el secunden coneixen perfectament aquesta sentència
del semiòleg francès Roland Barhes: Tots els assassinats legals comencen per robar-li a un home la seva llengua en nom d?una altra llengua…

No és estrany, d’altra banda, que aquesta entitat política que
s’autoanomena Espanya insisteixi tant ?per boca dels seus natius o dels
marrans com l’entusiasta Aleix transversal- en les suposades
virtuts de tota mena que forneix al castellanoparlant ?de naixement o
d’adopció- la seva llengua oficial, també autoanomenada llengua
espanyola. Perquè, a banda de la llengua, què ha aportat fins avui de
veritablement important i positiu al concert de les nacions
l’autoanomenada nació espanyola?

[Article publicat al núm. 232 de La Farga de Salt, juny del 2006]

Il·lustració: "Santiago y cierra España!", clama, incansable, l’apòstol Aleix de Pedralbes… (foto: arxiu Min).