L'Hereu Riera

Salut i pessetes, i lo demés són punyetes, deien els
catalans pragmàtics, abans de l’era euro. Sigui quina sigui la versió
moderna d’aquesta dita, que l’actualitzi amb una parauleta que rimi amb
el nom de la moneda unitària (tot un prodigi d’enginy, l'”Euro”, diguem-ho de
passada, a l’altura d’un Nemo per designar un peixet cinematogràfic amb
3 segons de memòria, d’un Roby per una criatura mecànica de joguina o
d’un Dragui per explicar per TV3 als nens la història de sant Jordi i
la resta de personatges i/o mites històrics del país…), la frase en
qüestió sintetitzaria el tòpic que diu que els catalans som uns
interessats –la pela és la pela…!-, uns agarrats, uns insolidaris, etc, etc.

D’acudits sobre catalans en corren un munt, i ara que hi ha
internet… és un fart de riure. Ara mateix els en podria explicar
mitja dotzena, però ens ho estalviarem… Ens concentrarem en un,
només, per dues raons: perquè és el millor, i perquè se l’ha inventat
un personatge insigne, una significada i significativa personalitat de
la vida pública espanyola. Es tracta de José María Cuevas, president
vitalici (fins que la realitat ho desmenteixi) de la patronal de
patronals espanyola, la CEOE: ara fa poc el senyor Cuevas (que no és
empresari, sinó una curiositat) va guanyar, per enèsima vegada, les
eleccions a president de l’ens, com no podia ser d’altra manera després
que l’únic contrincant que tenia, Joan Rossell, president de la
patronal catalana Foment del Treball Nacional, va retirar la seva
candidatura per motius relacionats amb el mal moment que estava
tenint a La Resta d’Espanya tot allò que fos català, i particularment
els productes fabricats a Catalunya, subjectes, fora del Principat, a
un estricte marcatge i a un boicot salvatge i irracional, suposadament
com a càstig merescut per haver tingut les penques de demanar una
reforma de l’Estatut d’Autonomia, interpretat allà com a Declaració
d’Independència: una pretensió intolerable que demanava una declaració
de guerra (comercial, de moment). I la van declarar.

La Caverna, la Cueva i la Covacha

La reacció dels empresaris catalans no va ser -com hauria passat
en altres latituds- indignar-se -emprenyar-se, fins i tot-, fer pinya i
presentar en bloc una reclamació de desgreuge i una compensació per
danys i perjudicis, i no ja al president de tots els empresaris
espanyols (que Espanya, amb Catalunya a dins, és un país capitalista,
se suposa…), sinó al mateix president del Govern estatal, que per més
senyes és socialista: doncs ni aquest ni l’altre -que és més de dretes
que el Codi de circulació- no van obrir boca, en tot aquell llarg
període en què la Caverna, la Cueva i la Covacha espanyoles van
dedicar-se amb una fruïció pornogràfica a escampar pels seus altaveus a
sou calúmnies, tergiversacions, inexactituds i directament mentides
podrides, i en definitiva el secular odi de tint racista de La Resta
d’Espanya cap a Catalunya i els desgraciats habitants que la poblem.

L’empresariat català es va enfadar, sí, però contra els polítics
del nostre Parlament nacional que havien decidit presentar, en hora tan
inoportuna, la fotuda reforma estatutària, per culpa de la qual els
catalans havíem assolit cotes d’impopularitat mai vistes abans (no?) a
Espanya, que és el nostre mercat natural (sí?)… Cap comentari
sobre els aspectes purament economicistes que el nou Estatut pretenia
millorar, especialment l’agència tributària catalana i el consegüent
control dels recursos i de les infraestructures productives del nostre
país/colònia…

I mentre tot això passava, el nostre home va explicar el seu acudit: Lo
saben aquél que diu que una empresa catalana de gas presentó una OPA
hostil contra una empresa eléctrica nacional?… Pues era una OPA ‘a la
catalana’: pagando poco y con el apoyo del gobierno de turno….
Val a dir que als empresaris catalans no els hi va fer pas gaire
gràcia, però tampoc s’hi van posar pedres al fetge… Si fa no fa igual
que quan la presidenta del govern autonòmic madrileny, Esperanza
Aguirre, els va tractar com uns comanxes dient que si la seu d’Endesa
vingués a Barcelona sortiria del territorio nacional… Al cap
d’uns dies una empresa alemanya va llançar també la seva OPA sobre
Endesa, i aquesta oferta, ves per on, va ser beneïda per tot el cor de
detractors de la catalana…

I l’altre fort contrast de colors el va donar per aquelles dates
l’aprovació sense més problemes (i sense cap reacció de fòbia enlloc,
cal dir-ho?…) de l’Estatutet valencià, que consagra, amb la
vergonyosa i incomprensible complicitat del PSPV, el secessionisme
lingüístic, d’una banda, i la barrera electoral del 5%, de l’altra, per
impedir l’accés al poder dels grups polítics que el poguessin revocar.

I ara, tornant al nostre estrenu i pràctic empresariat, no
parlem de dominis lingüístics, de gramàtiques ni de denominacions de la
llengua comuna…, no parlem de punyetes, sinó de peles: als nostres
empresaris, si es poguessin alliberar dels esquemes espanyols (que és
molt suposar, ja ho sabem), els hauria d’interessar –i per tant
l’haurien de reclamar-, molt més que la comunitat potencial actual de 6
o 7 milions de clients catalanoparlants, una altra de 10 o 11 milions,
que estaria a l’altura d’unes quantes economies europees amb llengua
pròpia, com la sueca, l’holandesa, la danesa, la finlandesa, etc, que
produeixen i comercialitzen els seus productes –des de la planificació
a les etiquetes- en la llengua del país, sense por que cap colla de
cretins i gent de mala jeia els amenaci de fer-los boicot i
d’ensorrar-los el negoci.

[Article publicat al núm. 231 de La Farga de Salt, maig del 2006]

Il·lustració: José M Cuevas, president vitalici de la CEOE [ www.elpais.es ].