L'Hereu Riera

Dilluns, 7 del matí. Em desperta el soroll infernal d?una màquina
?que no aconsegueixo identificar-, de les moltes que hi ha en aquests moments
arrasant els últims camps de blat que quedaven als límits del terme municipal de Girona,
al costat de casa. Avui dia els solars més rendibles són els de ciment i
asfalt… El cas és que algú ha decidit que avui, precisament a aquesta hora
del dia i en aquest lloc concret, era absolutament imperatiu fer aquella feina,
no sé quina… És el progrés que avança, imparable. Encara bo que no m?ha tocat
una d?aquelles carraques que tenen permanentment connectat a la marxa enrera un xiulet
intermitent d?avís, bip-bip-bip, per advertir de la
seva presència els eventuals passavolants i/o badocs, com si aquell seu embalum enorme fos invisible…!; aquell maleït xiulet que sona sempre, sí, tant se
val que la màquina treballi en un entorn absolutament solitari, enmig d?un
bosc, per exemple: algú de l?administració va dictar una ordre d?obligat compliment,
i tothom i tothora l?ha de complir, independentment de les circumstàncies: si
passés alguna desgràcia, l?administració se?n podria rentar les mans, perquè ja hauria fet la
seva feina: protegir els ciutadans, avisant-los del perill. Pot ser que amb aquesta
mesura aplicable a tort i a dret algun dels conductors d?aquestes maquinasses
cuidi parar beneit, amb aquell beneit bip-bip-bip! de no acabar mai, però què
hi farem: dura lex, sed lex, sempre.

Sempre: en un moment donat, per conjurar el perill d?incendi
en aquest nostre país mediterrani tan sec i inflamable, l?administració va
dictaminar que a menys d?una determinada distància de qualsevol zona boscosa no
s?hi podria fer foc, durant l’època més colorosa de l’any, i fer foc va quedar prohibit, fins i tot per als pagesos
del país, que havien cremat rostolls des de temps immemorial, i no per caprici,
sinó perquè el rostoll ve després de la sega, i això coincideix amb l?actual
període de prohibició. Mala sort. Entre la gent del camp i la gent que fa i que
fa aplicar les lleis no hi deu haver gaire bona sintonia, perquè els homes i
dones de pagès han anat plegant, uns darrere els altres, avorrits de les
mesures o de la falta de mesures de l?administració, que quasi mai els
afavoreixen, per no dir que els van decididament en contra. El resultat d?aquest
desastre humà és aquest desastre ecològic que es repeteix cada estiu: els
incendis descontrolats (siguin o no intencionats), afavorits per un bosc que
menja incessantment terreny als camps de conreu i que presenta un sotabosc brut
i sec, sempre a punt de cremar. Això en un país que havia cultivat la terra amb
mesura, alternant amb el seny propi del caràcter dels catalans les àrees de
bosc amb les àrees cultivades, les ombres amb les zones assolellades, els sembrats
amb allò que els ecologistes d?ara en diuen corredors ecològics. Tot això se n?anirà
aigua avall, segurament, arrossegat pel fotut progrés, si Déu no hi posa remei,
perquè l?administració no n’hi posarà pas, ocupada com està a dictar normes sempre
a pilota passada, amb la seva meravellosa inflexibilitat: la llei és de general
compliment, senyors meus, que vol dir que tothom ha de passar pel tub; tothom:
grassos i prims.

Estem en l?època d?Internet, de les opcions personalitzades,
de l?intercanvi d?informació, de la instal·lació de programari nou i de l?actualització
permanent de dades, oi que sí?… Doncs fixem-nos un moment en aquests petits cotxes
que en diuen ?de butxaca?, que, pobrots, no segueixen la marxa general mitjana
dels cotxes més grans i que per això aviat els hi tocarà el rebre en forma de
normes que els restringiran el pas a la majoria de vies: com que tenen la
capacitat que tenen, els han ficat dins la mateixa categoria que les motos de
49 cc (els ?pots?, com en deien abans), i per això mateix porten la mateixa
matrícula groga vertical que porten
aquestes…, tant se val que l?espai destinat a les plaques pel fabricant dels cotxes de
butxaca sigui horitzontal, com la
resta de cotxes… I no fa bonic, això, aquella creu tan maca que dibuixen?

I la proliferació de rotondes a dins i pels voltants de les
ciutats? Abans no n?hi havia cap, i ara n?hi ha a centenars, moltes d?elles
sense causa justificada. De ser un bon invent, quan són on han de ser, han
passat a ser una tocada d?ous. Igual que l?última moda: els ressalts, les ?esquenes
d?ase? de pòrtland o quitrà que abunden arreu, dins el nucli urbà, per dissuadir els automobilistes
de córrer a més de 30 per hora: algú ha trobat que són la pera, i ara te?n
trobes sovint just al costat dels passos de zebra, quan podrien fer les dues
feines alhora i sense molestar més del necessari si fossin els dos, el
ressalt i el pas de zebra, al mateix lloc; és a dir: fent simplement els passos de zebra elevats al mateix nivell de la vorera!… I compte, que això es fa ara, després
d?anys de lluitar els usuaris de cadira de rodes (i els avis, i les mares amb cotxet) perquè els rebaixessin les
voreres per poder travessar el carrer (això a les ciutats i viles que ho fan
fet, en compliment del Codi d?Accessibilitat de Catalunya, i que són una
minoria, per cert)… Algú hi veu la lògica, aquí, en aquesta feina feta per a
res i en aquests diners gastats inútilment? L?administració (que d?altra banda
tampoc s?ha molestat a fer complir el Codi als municipis catalans) i els seus
servidors es veu que sí…

Sembla que la part del cos administratiu que hi entra i en
surt cada quatre anys, amb cada període electoral, i que diuen que s?hi fiquen
per servir els seus conciutadans des de la política, municipal o nacional,
sembla, dic, que hauria de ser sensible a l?opinió pública, però aquest cos deu
dur una gruixuda closca protectora, que climatitza i insonoritza l?interior,
perquè els que hi són a dins no donen pas símptomes de sentir gaire el carrer,
i encara menys d?escoltar-lo.

Els cartells indicadors de la carretera són un altre test de
prova: són un desgavell impressionant, amb mostres pintoresques com la d’aquell senyal que us avisa que la carretera que esteu prenent
està fatal ("ferm en mal estat", diu: voleu més contradicció?), o que hi ha perill de despreniments… Si us entesteu a ficar-vos-hi de totes passades, ja esteu avisats:
si us la foteu, és problema vostre. I de tota manera, temps al temps: qualsevol
dia d?aquests la senyora administració decidirà que ja és hora que també aquí
hi arribi el progrés, i dictarà un decret pel qual tots, tots i totes, cotxes i
motos, autocars i mobiletes, estaran obligats a portar GPS, que a més vesteix
molt.

[Il·lustració: Un tros de natura més que sucumbeix a l’urbanisme d’asfalt i ciment. "Tot això eren boscos, / tot això eren camps…, / no trobo casa meva, / no trobo casa meva!", com canta la rumba. (Foto de l’autor)]