L'Hereu Riera

L’any passat [2004] l’associació MIFAS, Minusvàlids Físics Associats, la més gran de les comarques gironines i de les de més bagatge de tot Catalunya, va fer 25 anys d’existència, bona part dels quals hi ha estat com a president en Pere Tubert. És un bon moment per tenir-hi una conversa sobre tots aquests anys de direcció, preguntar-li com veu, des de la seva ja llarga experiència, l’evolució del sector, i concretament de Mifas: d’on ve i on va, quins són els seus problemes més greus, les satisfaccions més grans, les qüestions pendents, el grau de satisfacció del soci, l’orientació passada i actual de Mifas…, i com ha enfocat ell personalment, com a discapacitat, la vida de l’associació i la seva pròpia.

“Vaig néixer el 1953 a Cassà de la Selva, fill de pares treballadors, i vaig anar a l’escola tard: als quatre anys vaig agafar la pòlio, i en aquell temps no s’anava a l’escola fins als 6 o 7 anys, però jo vaig anar-hi encara més tard, i vaig tenir molts problemes d’integració escolar…”
-Quan vas agafar la poliomielitis, a tu et van separar del teu germà, perquè és, o era, una malaltia molt contagiosa, oi?
-Sí. No sé exactament on la vaig agafar, jo; és evident que el virus estava latent en algun lloc… En aquest moment a Europa està eradicat, però hi ha encara alguns països al món que el tenen. Aquest és un element de preocupació, avui dia, per exemple a Espanya mateix, que hi ha un tipus d’immigració no controlada que no sabem si està vacunada o no, i que pot ser portadora d’algun brot de la pòlio, i per tant que la malaltia pot tornar, en contra del que se’ns havia assegurat. És molt trist pensar que la vacuna de la pòlio, que és relativament barata, no s’hagi pogut estendre a tot el món i haver eliminat el perill definitivament… Jo crec que tothom hauria de ser lliure de voltar pertot arreu: jo crec en les fronteres mèdiques, només; que hi hagués un control de la immigració, sí, però només per evitar l’entrada de malalties.
-O bé que s’internacionalitzés la sanitat…
-Exacte. Però mentre això no sigui així i determinades malalties, com aquesta, no siguin eradicades, correm el risc que tornin. De pòlio n’hi ha diverses variants, i hem de pensar que va fer uns estralls molt grossos, en aquest país, els anys 50. En aquell temps era difícil trobar una família que no tingués algun parent que la patís o que l’hagués passat… Jo no tinc cap record d’infància d’abans de la malaltia, de manera que em considero un minusvàlid de tota la vida, però tampoc era molt conscient de ser marginat. A l’escola jo era exclòs d’unes quantes activitats, però això aleshores es veia com una cosa normal, ho teníem assumit: se’ns inculcava que ho havíem d’acceptar, i ho acceptàvem, com una càrrega inevitable, com una fatalitat. Ho vivíem com una cosa que… ens redimia. Però jo no ho he acceptat mai, no ho he portat mai bé: per què no li tocava a un altre, i no a mi?, em preguntava jo.
-Aquesta disconformitat teva personal hi era, en la motivació que et va moure a crear, junt amb altres persones, l’associació, i que comencéssiu precisament muntant una escola per a nanos discapacitats?
-Fa tants anys que en sóc president que hi ha gent que es pensa que Mifas sóc jo, i no és així. És cert que hi sóc des del primer dia, i sempre hi he estat, excepte un petit interval d’un any o dos, però al principi no era ni tan sols membre de la junta. A veure, jo era una persona convençuda que si jo ajudava la gent, la gent m’ajudaria a mi, també. Era bastant creient, i pensava que la religió m’ajudaria, però no ho va fer pas gaire, i m’hi vaig rebel·lar una mica, i de ser una persona creient vaig passar, als 16 o 17 anys, a deixar de creure en les prèdiques i d’anar a missa…, i vaig pensar que el temps que perdia anant a missa el podia gastar en coses que donessin més fruit… L’altre dia el bisbe Casaldàliga deia que tots hauríem d’invertir un temps de la nostra vida a fer una activitat social, i em va agradar sentir-ho perquè jo hi estic d’acord. I doncs em vaig passar a la causa dels discapacitats perquè, a banda de donar-me una satisfacció personal, diguem-ne, m’ajudava a mi mateix: era una causa altruista, perquè ajudava els altres, però també egoista, perquè jo també hi estic implicat, i m’ajudava a mi mateix.
-Home, tant de bo sempre es donés aquesta combinació, no? Si això és egoisme, hi hauria d’haver més persones egoistes… I al revés: si ajudant els altres t’ajudes a tu mateix, perfecte!…
-D’acord, sí, però és així. Per això quan vam començar l’associació ens plantejàvem, i encara s’ho plantegen moltes associacions, si nosaltres havíem de donar uns serveis que corresponen a l’Administració… Jo no he estat mai de manera radical ni en una postura ni en l’altra, encara que jo, com a persona discapacitada, sempre he apostat per oferir serveis, però respecto els que defensen l’associació únicament reivindicativa, els que pensen que és a l’Administració que li toca oferir serveis. Crec que tenen tota la raó del món.
-Sí?
-Sí. Perquè l’Administració té raó de ser si l’entenem com a recaptadora de diners per reequilibrar determinades situacions. L’Administració ha de fer carreteres per unir la gent, ha de fer escoles perquè tothom tingui mestres de qui apendre i no només qui se’ls pugui pagar, ha d’ajudar a qui no se’n surt… Jo crec que a tots ens facilita les coses, no? Si no fes aquesta funció, doncs tornaríem a l’època medieval.
-Que Mifas doni serveis no és contradictori, amb això que dius?, a part de més complicat, és clar…
-Sí, però tinguem en compte que fins al 2004 a la demarcació de Girona no hi va haver cap mena de residència, tret de la de Mifas, a partir del 2004 n’hi ha dues, i una encara és de Mifas, i l’única que hi havia a Girona era de 9 places, i era de Mifas; de centre de dia per a discapacitats físics només n’hi ha un, i és de Mifas… L’Administració és molt lenta, i el que fem nosaltres és avançar-nos i facilitar-los les coses. Però jo crec que hem de fer servir les dues eines: reivindicar que aquesta és una funció d’ells, i que mentrestant almenys que paguin; nosaltres la podem tenir delegada, però és funció seva assumir-la. Nosaltres no hem de fer cap suplència.
-Vols dir que l’Administració no s’hi repinjoli…
-Això mateix. Que no es pensin que això és cosa de Mifas perquè són els minusvàlids, que s’han d’espavilar… Mifas ho farà sempre que pugui i vulgui, però l’Administració ha de procurar que Mifas ho pugui fer, o bé fer-ho ells. Jo crec que Mifas sempre ha d’estar disposada a dir-li “aquí teniu les claus, i vosaltres mateixos, perquè és missió vostra”. Nosaltres el que hem de fer és associacionisme, esplai, cultura…, però allò que són serveis és cosa de l’Administració, és la seva obligació, no pas la nostra.
-Tu també has reclamat que, ja que deleguen, doncs com a mínim que s’impliquin en la Fundació Mifas, per exemple, com a patrons. Ho heu aconseguit?
-No. A mi em sembla que en aquests moments -i em sap molt de greu dir-ho, per la gent que ens governa, perquè ens pensàvem que la gent d’esquerres seria més sensible pels temes socials- les polítiques que s’estan fent en aquest sentit són un pas enrera. Les propostes que hi ha sobre la taula no avancen pas cap a una millora, sobretot del col·lectiu de discapacitats. Em preocupa molt la Llei de serveis socials, perquè posa allà mateix tota la gent que en necessita. Al capdavall tots, en un moment o altre de la vida -com a petits, com a grans, com a immigrants…, per una dependència temporal per malaltia o accident…, per cinquanta mil coses- tots en som usuaris potencials, però el que és segur és que els discapacitats en som clients des que adquirim la discapacitat fins al final. I n’hi ha que mentre en són no poden defensar-se normalment, perquè en aquesta societat nostra integrar-se socialment vol dir tenir cèntims, la integració social vol dir tenir una determinada quantitat de diners per gastar-se cada mes. No ens enganyem: els ghettos, en aquesta societat, existeixen per marginació econòmica. Si hi hagués un estàndard econòmic mitjà-alt, no hi hauria marginacions de cap classe. I el discapacitat que no té possibilitats econòmiques no pot accedir a la integració social. Per tant, l’Administració a aquesta persona li ha de donar suport, i garanties que tindrà sempre una qualitat de vida igual que les altres. Aquesta persona no es troba així per voluntat pròpia, i moltes vegades no pot decidir si vol treballar o no, i doncs l’Administració ha de respondre per ella.
-És la seva raó d’existir.
-Justa. I a Catalunya, que diuen que és un dels motors d’Europa, doncs res de res. Fins i tot dins d’Espanya, totes les altres autonomies ens estan passant la mà per la cara…! Jo crec que l’Administració ho pot delegar tot menys dues coses: la recaptació d’impostos i la inspecció. Les residències, d’avis o discapacitats, per exemple, les pot delegar a qui vulgui, però la inspecció d’aquests centres l’ha de fer ella. I qualsevol dia de la setmana i a qualsevol hora del dia, sense avisar. El control l’han de portar ells.
Una cosa és que deleguin, perquè els càrrecs seus, que els tenen molt estandarditzats, els surten molt cars, i que vulguin abaratir costos; però després hem d’estar a l’aguait per evitar la cosa perversa que això serveixi per pagar sous de misèria. Jo sempre alabo els treballadors de la casa, de la nostra residència, perquè estan fent una feina molt delicada, de cuidar persones, que és de les més difícils que hi ha, i en canvi els sous que cobren no estan en consonància amb l’esforç que fan, ni amb els horaris tan sacrificats que tenen. I la gent tampoc els ho valorem prou.
-Parlant de residències, com és possible que et quedessis pràcticament sol, en tot Catalunya, posicionant-te en contra del Decret de preus?, que hi estigués tothom d’acord?
-La gent, els usuaris, no hi estan d’acord, però no ho saben… Els mitjans informatius van intoxicar tant…!
-La gent potser no, però i els responsables de les associacions?
-Els responsables de les associacions, de les poques que ara mateix tenen una mica de poder, estan més preocupats per altres coses… més transcendentals, diguem-ne; els temes més del dia a dia els hem delegat tant en els tècnics, gerents, etc, que no hi ha una representació dels minusvàlids. Pràcticament només hi ha representació de gerents i de tècnics, una gent que es basa molt en allò que passarà, allò que ens ve… És molt difícil que l’Administració es pugui fer càrrec de la massa de gent dependent que ens vindrà a sobre: tots, la gent del ram, patronal, sindicats, els serveis socials, les administracions…, tots ho sabem, i per tant sabem que cal recórrer a altres fonts d’ingressos. Però queda molt impopular dir que aquests recursos han de venir d’altres llocs, i ningú vol assenyalar quina serà, aquesta font: de les quotes de la SS no, perquè la patronal posarà el crit al cel; una rebaixa de les quotes de la sanitat tampoc, perquè ja no estem cobrint; un nou increment dels impostos directes tampoc, que ja en paguem prou…
-I dels actuals pressupostos per a despeses militars?, ni somiar-ho, no?
-Ah no, d’això no se’n pot ni parlar. Hi ha temes que no es poden tocar, i aquest n’és un…
-Un govern socialista, d’esquerres, no ho pot plantejar, això?
-No en podem parlar, d’aquest tema: no en tenim cap informació, en què es gasten aquests calés… Sembla que en tropes que van pels llocs a posar pau…
-Des de Catalunya s’està reclamant insistentment a l’Estat que diguin en què s’inverteixen els exagerats impostos dels catalans, i tampoc ho expliquen…
-D’altres maneres d’invertir els recursos n’hi ha, però no es posen sobre la taula.
-En allò que tu no acceptaves del Decret de preus, que toqués el rebre als familiars del discapacitat, i que aquest per tant en fos dependent, sí que s’hi atreveixen.
-Això ja funciona així en el cas de la tercera edat, dels avis: ja no hi ha marxa enrera, i que se’n faci càrrec l’Estat. I ara volen fer el mateix amb els discapacitats. Tothom, a Catalunya, ara està dins el tema dels concerts, tothom ha signat, menys Mifas, i no sé si podrem aguantar gaire temps, em temo que haurem de cedir, per més raó que tinguem. Per desgràcia, i crec que és un problema de la societat en general, el col·lectiu no està unit, i només ens preocupa què passarà demà, no pas d’aquí a 20 anys. I llavors el tema de la dependència serà molt vital. Ja que a Europa s’ho han repartit tot -la indústira, l’agricultura…- i a Espanya li han deixat molt poc, jo crec que aquí s’hauria de fer una inversió gran en infraestructures per ser la gran àrea de serveis d’Europa: residències hospitals, llocs d’estada, aprofitant el clima, i que tot plegat fos atractiu per als discapacitats i gent gran de la resta d’Europa.
-No seria convertir l’Estat en l’asil d’Europa, això? Creus que es donarà aquest repartiment, en grans àrees temàtiques?
-No ho sé, però diuen que el món el porten 130 persones totpoderoses, que hi ha un govern superior… Tornant al principi, sí que crec que les persones amb discapacitat són un termòmetre de com van anant les coses. Mireu què passa amb les hipoteques reversibles: qui no té calés per pagar la hipoteca no té pis, i qui no té pis no pot tenir una hipoteca reversible per pagar-se la dependència. I això les caixes, que se suposa que han der fer una obra social… Jo l’únic que reclamo és que qui no té recursos per pagar-se la dependència que l’assumeixi l’Administració. I que no passi com amb la sanitat, que no vol el discapacitat perquè no és negoci. O sigui: que no passin la dependència a les assegurances privades. I si hi passen, que estiguin obligades a admetre els discapacitats.
-Vindria a ser com la diferència entre el que es coneix com a model europeu de sanitat i el model nord-americà?, que, per cert, aquests dies amb l’huracà Katrina ha quedat retratat…
-Clar, resulta que la zona més rica del món és, en realitat, la més miserable: hi han aparegut residències d’avis senceres amb tots els avis morts, ofegats…
-I a Catalunya, la Llei de serveis socials en quin punt es troba?
-L’última és que la Llei va endavant, i a mi se m’ha demanat que afluixi…, i se m’ha dit que es mirarà de tenir en compte que pels discapacitats no hagin de pagar els seus familiars. Jo dic que del meu patrimoni, dels meus recursos, sí que he de contribuir a pagar el meu benestar, però dels meus. Nosaltres demanem una Llei del discapacitat, una Lismi catalana, que regulés específicament la relació del minusvàlid amb l’Administració. Últimament sembla que no es veuria pas malament, que hi fos, però tampoc es fa res perquè hi sigui. Ho hem plantejat als caps de totes les forces polítiques, i tots hi estan d’acord, però ja veurem què es vota en el tràmit al Parlament… I preocupa, per exemple, que la Llei prevegi traspassar molts serveis als ajuntaments, perquè si això passa, recularem cinquanta anys. No sé què hi diuen, els municipis…
-Si els municipis tinguessin més recursos tindria més sentit, aquesta mesura?
-Crec que el primer que cal és definir què són els serveis socials: si hi hagués més ajuda domiciliària, per exemple, més llars tutelades, residències assistides, residències sanitàries, residències sociosanitàries, i que en tot aquest circuit no calgués fer cua, a mesura que les necessitessis i hi anessis passant, la gent no recorreria tant als serveis socials, i tu com a usuari sortiries més barat. Vida independent vol dir que sàpigues quan t’has de posar els pantalons, no pas que te’ls puguis posar, que en això sempre t’hi pot ajudar algú, m’explico? Si tinguéssim uns serveis puntuals eficients, no tindríem tantes necessitats com ara. Si puc viure autònomament a casa meva, podent comptar amb un suport puntual, per què me n’hauria d’anar a viure a una residència, amb totes les seves servituds?
-T’hem sentit també lamentar-te de la dispersió que hi ha en el món associatiu del discapacitat…
-Sí, i passa no pas que no trobis suports, sinó que no arribes a la gent, a poder-t’hi explicar.
-Hi ha prou comunicació entre la Federació ECOM i les associacions?
-Nosaltres ho intentem, que n’hi hagi. I també que la Federació englobi més les comarques, perquè fins ara es portava molt des de Barcelona, i les comarques hi quedaven diluïdes. D’altra banda, a Barcelona hi ha una proliferació d’associacions impressionant, cadascuna amb l’interès posat en la seva funció i prou, o reduïda a un territori limitat. Doncs ara la Federació s’ha girat cap a les comarques, i es mira que ECOM i COCEMFE-Catalunya siguin una sola cosa, a Catalunya, i que hi estiguin representades totes les associacions catalanes que ho vulguin.
-Quina diferència hi ha, entre l’una i l’altra?
-Totes dues funcionaven com a federacions estatals, i cap d’elles volia deixar de ser-ho, però en passar a presidir ECOM el president de COCEMFE-Catalunya, va semblar arribat el moment d’unificar-les sota un sol portaveu, encara que siguin dues entitats jurídiques diferents. Ara ho és en Josep Giralt, el president d’ASPID Lleida. Alhora hi ha el COCARMI, Comitè de Representants dels Minusvàlids de Catalunya, que engloba totes les discapacitats.
-I l’ONCE? Ho trobes lògic que hi hagi separació de discapacitats físics i sensorials?
-Aquest és un primer problema, i a Catalunya, a més d’aquesta n’hi ha moltes més, de separacions: hi ha les associacions -i les federacions respectives- d’afectats de paràlisi cerebral, les de malalties cerebrals -embòlies, Parkinson, traumatismes craneoencefàlics…-, la d’esclerosi múltiple, etc, que a Barcelona tenen la seva associació específica, algunes amb la seva delegació territorial… A veure: si nosaltres, que som més de 2.000, no fem res, què poden fer ells, que són un centenar? Es podrien plantejar de fer una secció dintre de Mifas, per exemple, però això no passa. Com voleu que els cecs no vulguin anar a part, doncs, si hi han anat sempre?
-Ens tirem pedres al propi teulat, els discapacitats.
-Sí, totes aquestes divisions ens fan molt de mal, a nosaltres…, i molt de bé a l’Administració, aquesta és la conclusió. Seria més lògic que tots tinguéssim una sola associació, amb les seccions corresponents. “Divideix i venceràs”, diu el refrany.
-Però, mirat fredament, sorprèn aquesta mena d’enfrontament entre entitats i Administració, que no vagin totes alhora: sembla que un organisme públic hauria d’estar per servir, i prou, no?
-Euuh…, no ho tinc pas tan clar [rialles]. És molt trist que, encara ara, en la preparació d’unes jornades sobre vida independent s’estigui parlant… de supressió de barreres arquitectòniques! ¿Tan poc hem aconseguit, en tots aquests anys? I no parlem de les barreres mentals: ¿encara hem de discutir que un discapacitat tingui els mateixos drets que tothom? ¿I les barreres laborals, socials, en definitiva? I tornant a l’ONCE, ara es troben amb un problema que jo vaig vaticinar -i està escrit, en un editorial- ja fa temps: que han baixat les vendes, i no han fet els deures; és a dir, que no van invertir en formació dels venedors -la majoria discapacitats físics- els beneficis milionaris del temps de les vaques grasses, d’ara fa 15 o 20 anys. Ara som al dia de demà, i s’està veient que el joc, la venda del cupó, no era la panacea. El boom dels jocs d’atzar s’ha acabat, i no s’ha fet res per buscar alternatives.
-Tu has vist evolucionar el sector, en tot aquest temps, i més concretament Mifas: quina valoració en fas?
-El sector ha millorat, no es pot negar: abans el discapacitat ni sortia al carrer. Un dia un amic em deia que fa 25 anys la gent es girava quan veia una cadira de rodes, pel carrer, i ara ho fa si veu passar una monja… Això il·lustra de manera molt gràfica el canvi que hi ha hagut, a la nostra societat. I encara canviarà més.
-I d’aquest canvi se n’ha beneficiat la gent gran, potser, que ara surten més i es troben amb menys barreres…
-Ha sigut un benefici mutu: nosaltres hem sigut primers en el temps, i també més combatius, i hem obert camí; però nosaltres ara ens beneficiem d’ells, perquè són molts més, que vol dir que són una bona pila de vots, també.
Pel que fa a Mifas, jo crec que se la valora molt, dins la societat gironina, i va quedar clar en la festa del 25è aniversari. I també crec, honestament, que s’ho té merescut. En aquests 25 anys ha demostrat ser una entitat responsable, que ha sabut fer coses i les ha sabut mantenir, i sobretot això, que és el que més costa. I ha deixat clar també que no té color polític, que només busca el benefici del discapacitat. A vegades se’ns ha acusat de ser poc combatius, amb l’Administració, però crec que no és cert, crec que hi ha hagut èpoques que hi hem sigut molt durs, amb ella. El que voldria és que no arribéssim mai al punt de la confrontació, que no ens calgués radicalitzar-nos. Al capdavall, Mifas té una carta, que abans d’ara ja ha donat alguna sorpresa, i és la seva autosuficiència i capacitat de resistència potencials que li dóna el seu grup d’empreses. Ara bé, com la mateixa societat gironina, de la qual som un reflex, nosaltres som partidaris de l’entesa, sempre.
El que ha de fer Mifas, ara, és ser agraïda envers la gent que l’ha ajudat, que és moltíssima.

Fermí Sidera Riera / Santi Silvas Vergés

[Entrevista publicada al núm. 11 de L’Atípic, tardor del 2005]