Aquest diumenge, la sortida mensual de la Colla ens ha portat fins un dels indrets més bonics de la Costa Brava. Una tercera part del recorregut ha sigut per la vora del mar, amb vistes esplèndides en un matí preciós (quina diferència de la tarda!). La resta de l'excursió, fora d'alguns trams asfaltats, ha estat per boscos, rieres i camins d'un verd esclatant i amable, amb gran exhibició de flors de primavera. Només ens ha faltat poder banyar-nos en arribar a Sa Tuna. El temps ja s'estava espatllant. L'enhorabona als organitzadors, en Toni i la Rosa.
Sortida de Sa Tuna pel camí de ronda
Pujant per la riera d'Aiguafreda
Flora exhuberant al bosc mediterrani
Mas d'en Pinc (antiga residència de Carmen Amaya) avui centre de natura
Als afores de Begur, en Toni explicant la resta del recorregut
En Ricard de pic-nic a la vora del penyasegat
Un descans al mirador de Sant Josep, abans de la baixada final
Tot aprofitant la meva condició de corresponsal del diari Avui al Baix Llobregat, vaig publicar diversos articles parlant de la Marxa que preparàvem. Aquest en fou el primer, que va aparèixer el dia 31 de març:
Un dels primers materials impresos de promoció de la Marxa fou aquest pamflet, consistent en un foli doblegat:
Ara fa trenta-cinc anys, al llarg dels mesos d'abril i primera quinzena de maig, van començar les reunions preparatòries de la Marxa. Primer al Prat de Llobregat, després a d'altres poblacions del Baix Llobregat i finalment al Bages i Berguedà.
Reunió informativa comarcal al Prat de Llobregat
A partir d'aquestes reunions informatives, es van anar constituïnt les coordinadores locals i comarcals i es va començar a preparar l'itinerari i el calendari de la Marxa.
Istanbul és la ciutat més gran de Turquia i sens dubte la més important culturalment, històricament i econòmicament. La seva població supera els 13 milions d'habitants. Fins l'any 1930 s'anomenà Constantinoble, en honor de l'emperador romà Constantí. La vam visitar a l'hivern. Aquí en teniu unes quantes imatges:
La Mesquita Blava, de nit
Pescadors des d'un pont
Traient el cap davant de Santa Sofia
Pel carrer d'un barri popular
Creuant el Bòsfor
Detall de l'interior de Santa Sofia
Dervitxes fent les seves giragonses marejadores
Escultura clàssica aprofitada com a base d'una col·lumna
Una altra. Aquesta de cap per avall. Són a la cisterna de Yerebatan
Resum de les opinions del Grup de Lectura d'Editorial Meteora en la trobada sobre EL GATTOPARDO, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa:
Per a molts participants en la trobada, la novel·la és tota una escola de literatura i també de política, part que fou considerada per a alguns la més interessant del llibre. L'obra es va qualificar de molt ben escrita i en general va agradar molt. Es va destacar que Il gattopardo té una riquesa descriptiva que es troba a faltar força en la novel·la actual ique és una obra amb la lectura de la qual aprens moltíssim.
Va comentar-se també la tristor de la història personal de Giuseppe Tomasi i que, durant l'obra, sovint se't barregen els papers d'autor-narrador-protagonista un cop coneixes la biografia de Lampedusa. També es va fer esment que Tomasi no va deixar l'obra tancada, sinó que d'altres l'acaben per ell, tal com la coneixem avui, en diferents etapes, fet que provoca més d'una confusió a l'hora de parlar-ne, depenent de l'època de l'edició que s'hagi llegit.
Sicília, l'escenari absolut de la novel·la, és sens dubte omnipresent, amb tots els seus contrastos i amb tota riquesa de detalls meteorològics i geogràfics. És Sicília un país que el foraster no comprèn, on moltes cultures han passat arrabassant-ho tot i els sicilians s'han creat un món tancat per immunitzar-se'n. Es va reflexionar sobre el fet que, a partir de la unificació amb Itàlia, el fenomen de la màfia brotés amb una força imparable.
En l'argument de l'obra no hi ha res que quedi deslligat, com es va exemplificar amb l'aparició final del gos, que d'altra banda és el reflex de la decadència del símbol per excel·lència de la novel·la: el Gattopardo.
També es va destacar que el discurs i el debat polític de la novel·la és rabiosament actual. I que l'ariscocràcia sempre ha volgut tenir el poder, però també sempre ha rebutjat entrar en política perquè ho considera una activitat burgesa a l'exercici de la qual no es pot rebaixar.
L'estil de la novel·la exigeix bastant al lector, ja que el seu gran detall demana força concentració. Es van elogiar les descripcions de les coses més insignificants o aparentment marginals, com les formigues, les veus –la d'Angelica, per exemple– o personatges que, de fet, no surten, però que són dibuixats amb precisió.
L'obra, inequívocament, imita amb excel·lència els estils del segle XIX, el naturalisme i els seus mestres russos, francesos o espanyols, i sembla escrita de fet cent anys abans de quan Tomassi la va fer, i potser per això podria explicar-se el rebuig d'alguns editors a publicar-la a mitjan segle XX, quan els gustos per la novel·la ja havien canviat molt.
Es va insistir en el fet que l'obra és molt més descriptiva que narrativa i que, en poques línies, es dibuixen situacions amb una gran habilitat (es va esmentar l'exemple de la mort del conill).
Altres aspectes també destacats van ser la ironia, el to humorístic i la profunditat del vessant històric de l'obra.
Evidentment, el més important de la novel·la, però, és l'extraordinària creació del personatge de Fabrizio Salina, nucli absolut de la història, que enganxa el lector del primer moment per la seva humanitat no exempta de cinisme i sarcasme, amb una gran capacitat de pensar i fer allò correcte, però també de tenir unes penques fora mida quan, per exemple, culpa la seva dona Maria Stella de les seves calaverades. Fabrizio, però, es guanya el lector en tot moment i en són bona prova les reflexions que fa quan es veu a les portes de la mort.
La resta de personatges –Tancredi, Angelica, Calogero Sedara...– són importants, però en cap moment fa una competència clara a Fabrizio, tot i que Concetta, la filla, agafa gran protagonisme al final de l'obra. No obstant això, tot l'elenc, inclosos els secundaris, són personatges descrits amb profusió de matisos i detalls.
Va sortir, és clar, la pel·lícula de Visconti, i les opinions van ser distintes; al costat de grans admiracions també hi van haver crítiques en el sentit que les ampul·loses escenografies viscontianes de fet no hi són a la novel·la; també es va dir que el ritme del llibre és més atractiu que el de la pel·lícula, però també va haver-hi membres del Grup que consideren el film una grandíssima obra d'art. Es va recordar que cal tenir en compte que la versió de Visconti es basa en la primera edició del llibre i, per això, el final de la pel·lícula és previ al final actual del llibre.
Com a conclusió, es va assenyalar que l'obra és un exemple de com costa de pair el canvi de règim per part de la societat que ha tingut el poder i no ha sabut adaptar-se als nous temps. Tot i així,Il Gattopardo descriu una decadència trista, però no pas tràgica.
També es va recordar que les diferents versions de l'obra són la causa d'algunes polèmiques hagudes a les traduccions fetes al català.
Es va coincidir finalment a afirmar que Il Gattopardo és una d'aquelles novel·les que cal rellegir de tant en tant perquè són peces fonamentals de la literatura universal.
Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat. Us esperem a la nostra pròxima cita:
• Entre dos palaus / Entre dos palacios, de Naguib Mahfuz (Edicions 62 / Martínez Roca, 2010)
(Dilluns, 27 de maig de 2013, a les 7 de la tarda)
Els Secretariats general i locals van consensuar un Manifest que es llegiria públicament en els tots els actes d'arribada de la Marxa a cada població del recorregut. També se'n repartien còpies per a la premsa i les autoritats. Deia així:
El riu Llobregat a complert a partir dels inicis de la industrialització de la seva conca dues funcions molt definides: la de font de subministrament d'aigua per a l'ús domèstic, industrial i agrícola, i la de conducte per l'eliminació de residus de tota mena.
Aquesta doble utilització, si bé fins fa pocs anys no presentava problemes greus,
actualment s'està demostrant incompatible, perquè s'ha trencat l'equilibri a favor dels residus i la contaminació.
Això és així perquè es busca a tot preu el màxim benefici immediat i perquè els
interessos privats passen per davant dels col·lectius.
Aquestes raons han provocat als Països Catalans i especialment a la conca del
Llobregat, atemptats al paisatge, aigües enverinades, caos urbanístics, degradació i reculada de l'agricultura, tallades massives d'arbres, contaminació atmosfèrica, industrialització caòtica, creixement monstruós d'algunes ciutats i desintegració d'algunes zones rurals.
Molt sovint, quan l'economia privada no hi arriba és el mateix estat el que provoca aquest desgavell. Qui pateix més directament les conseqüències d'aquest estat de coses són les classes populars (obrers, pagesos, etc.).
PER TOT AIXÒ: perquè la conca del Llobregat recuperi l'equilibri ecològic i perquè els que hi vivim puguem assolir unes condicions de vida dignes, en un ambient sa i no degradat,
EXIGIM:
·La depuració prèvia de tots els residus urbans i industrials que van a parar al riu.
·Una administració correcte dels recursos hidràulics de la conca del Llobregat.
·La democratització de la comissaria d'aigües del Pirineu Oriental, per tal que els
pobles riberencs tinguin veu i vot en les qüestions que els afecten.
·La creació de zones agrícoles permanents i protegides, que, tot respectant les terres de conreu permetin la recuperació social i econòmica de les comunitats rurals.
·Una ordenació racional del territori que posi fre als desequilibris entre la ciutat i el camp, i entre la franja litoral i les comarques interiors del Principat.
·Una industrialització basada únicament en les necessitats reals del poble.
·Una atenció preferent als serveis col·lectius, sobre tot a les zones rurals i a les
barriades obreres.
·Una delimitació d'espais protegits, tant els d'interès científic i cultural com els
d'interès econòmic i social.
·Incorporació efectiva del coneixement directe de la natura a tots els graus de
l'ensenyament.
·Repoblació forestal immediata amb espècies autòctones arreu on sigui necessari i principalment a prop de les zones industrialitzades.
·Respectar el curs natural del riu, sense desviar-lo, i fer una canalització racional del tram final que permeti la implantació de zones verdes i d'esbarjo.
·El control per part del poble, a través d'ajuntaments democràtics, de la utilització privada dels recursos col·lectius, sobretot l'aire i l'aigua.
·Una limitació estricta de les explotacions d'àrids (sorres i graves), les quals han
provocat la contaminació de les aigües subterrànies, l'empobriment de les millors
terres agrícoles i l'ensorrament i destrucció del pont de Molins de Rei.
·La retirada del projecte de fer canals paral·lels al llarg del riu, tant per a l'aigua
potable com per a les aigües residuals, pels costos socials que comportaria, perquè dificultaria el control del abocaments i els legalitzaria i perquè permetria l'increment de la contaminació.
·La protecció del mar Mediterrani, actualment en perill de mort, per tal que les seves aigües, sobretot a les zones litorals, recuperin l'equilibri perdut a causa dels abocaments incontrolats, que posen en perill l'economia i la vida de milions
Ahir diumenge vam fer la caminada de Viladrau fins a Arbúcies tot seguint les senyalitzacions d'EL CAMÍ, una ruta de senderisme cultural en procés de senyalització de forma participativa, per fer a peu i que recorre totes les comarques i illes de parla catalana. Un recorregut per la cultura, la història, el paisatge i l'esperit de la nostra terra.
Està pensat per a tots els públics i edats, amb un nivell de dificultat majoritàriament baix, si bé hi ha trams de nivell mig i, fins i tot, algun d'alt. El nivell també se'l pot incrementar cadascú al seu gust incrementant o reduint la llargària de les etapes.
Va enllaçant els pobles, que és on es troba principalment la realitat social, la cultura, l'art,... Uneix tots els caps de comarca de parla catalana, prenent una forma de 8 irregular.
Són les entitats, veïns i institucions de cada municipi i comarca els qui defineixen el seu tram de Camí, els continguts de la guia i els recursos i serveis que inclou.
El mes d'abril de 1976 aparegué el llibre 'Natura, us o abús: Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans', coordinat per Ramon Folch i Guillen. La seva lectura contribuí a despertar moltes consciències ecològiques i ecologistes. El 17 de setembre del mateix any, la població del Prat de Llobregat es manifestava en massa contra el projecte de desviament del tram final del riu. I dos mesos després, al novembre, s'inicià la Campanya de Salvaguarda del Patrimoni Natural en el marc del Congrés de Cultura Catalana.
Aquests tres esdeveniments foren la inspiració del Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, la gestació i origen del qual s’esdevingué a primers de 1977. Un any després, aquest grup tingué la idea d’organitzar la Marxa del Llobregat.
L'agost de 1977, dos membres del Grup, Núria Codina i Salvador Balcells, havíem
participat en l'ocupació i defensa dels Aiguamolls de l’Empordà, una mobilització que aconseguí, després d’una batalla dura i desproporcionada contra bancs, immobiliàries i algun economista de “prestigi”, aturar les màquines que anaven a convertir aquest patrimoni natural excepcional en una zona residencial a l’estil de la veïna Empuriabrava.
També l'any 1977 tingué lloc el retorn del president Tarradellas i el restabliment de la Generalitat provisional. El mateix any es produí la legalització del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), que jugà un paper important en l’inici i desenvolupament de la Marxa del Llobregat.
El Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat va tenir, ja des dels seus inicis, un triple vessant: exercir de consciència crítica enfront de les agressions que patia el medi natural i humà del Baix Llobregat, fer aportacions positives adreçades a donar a conèixer la riquesa natural del Delta i col·laborar activament en les mogudes ecologistes d’arreu dels Països Catalans.
En el primer d’aquests objectius s’han d’incloure des d’innombrables escrits públics de denúncia fins a murals pintats en parets del poble, passant per exposicions i cicles de conferències.
En el segon vessant, les aportacions més importants del Grup foren la publicació de l’Itinerari per l’Estany de la Ricarda, una guia pensada per a escolars i públic en general, realitzada amb la col·laboració d’un equip de biòlegs, així com la publicació de la primera edició del llibre ‘Visca la terra’, escrit per Salvador Balcells.
I la participació en altres activitats ecologistes d’arreu es concretà, a banda de
l’ocupació dels Aiguamolls de l’Empordà ja citada, en la presència activa a
manifestacions i a coordinadores ecologistes i antinuclears. També en qualitat de conferenciants i col·laboradors en programes de ràdio.
La idea de fer la Marxa del Llobregat sota el lema “Lluitem per un riu viu”, sorgí de forma natural en constatar que els problemes de degradació i contaminació del riu eren comuns a tota la conca i s’anaven acumulant ja des del seu naixement a Castellar de N’Hug. Però una cosa era tenir la idea i una altra dur-la a la pràctica. Com que no es podia fer tot des del Prat es van haver de cercar complicitats i col·laboracions. I es van trobar en primer lloc en els militants del PSAN de les diverses poblacions de la conca del Llobregat.
Els mesos previs foren d’una activitat frenètica. Després de constituir el Secretariat general, bàsicament amb gent del Prat, de Sant Boi i de Gavà, es va elaborar l’itinerari de la Marxa en paral·lel a l’establiment dels Secretariats locals a moltes poblacions del llarg del riu, cosa que obligà a fer innombrables desplaçaments per tal d’engrescar la gent en el projecte. L’equip tècnic i artístic del Secretariat, encapçalat per l’arquitecte santboià Pere Pugès, s’encarregà de la realització del material gràfic i de promoció (cartelleria, mapes dels itineraris, adhesius, samarretes...), mentre que d’altres membres elaboraven el Manifest General, que s’hauria de llegir al llarg de la Marxa junt amb els respectius manifestos locals redactats pels diferents secretariats. També es cercaren estudis i treballs tècnics i científics sobre l’estat del riu, no només de l’aigua
sinó també dels seu entorn.
Amb tot aquest bagatge en marxa, arribà el moment de sol·licitar els permisos
corresponents i aquí van començar els problemes. A finals de juliol es demanà
l’autorització al Govern Civil per part de l’entitat impulsora, el Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat. Però el 12 d’agost se’ls comunicà que la sol·licitud no havia estat admesa a tràmit perquè l’esmentat Grup no estava inscrit en el registre d’associacions del mateix Govern Civil.
Immediatament, el dia 14 d’agost, es tornà a demanar el permís, aquest cop per part del PSAN. Signaven la petició dos membres del seu Comitè Executiu, Jordi Moners i Sinyol, del Prat de Llobregat, i Josep Huguet i Biosca, de Manresa.
La petició fou de nou rebutjada. Aquest cop el Govern Civil al·legà que havia estat presentada fora de termini.
Reunits d’urgència els secretariats general i locals s’acordà, malgrat tot, seguir amb els preparatius de la Marxa, donat que les traves burocràtiques no podien frenar un projecte tant necessari, que havia despertat tanta expectació i en el que hi havia tanta gent implicada. Si de cas, una assemblea a Castellar de N’Hug, el primer dia, decidiria si se seguia endavant.
A partit d’aquí, el ‘Diari de la Marxa del Llobregat’, escrit per Jordi Moners, explica, dia a dia, com va anar tot. Només afegir que, en la nostra entrevista del 22 d’agost amb el governador civil José Maria Belloch Puig, amb la Marxa ja iniciada, aquest, amb un aire que qualificaríem de paternalista, després d’esbroncar-nos per organitzar mobilitzacions sense permís, acabà autoritzant-la i, fins i tot, ens donà un número de telèfon directe per si de cas teníem problemes (?). És de suposar que algú el devia aconsellar bé ja que, d’haver-se mantingut la prohibició, probablement encara hauria tingut més ressò.
Entre les diverses personalitats i col·lectius que van donar suport a la Marxa cal
destacar, en lloc preferent, l’aleshores senador Lluís Maria Xirinacs. I, en el terreny de la comunicació, el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya (Santi Vilanova, Jaume Reixac, Xavier Garcia, Josep Català, etc.).
El 9 de setembre de 1978, en el context dels actes finals de la Marxa del Llobregat, va tenir lloc al Prat de Llobregat la 2ª Assemblea dels Ecologistes Catalans, amb la participació de més de 25 grups. Com a cloenda de la Marxa, al capvespre es celebrà una festa a la desembocadura del riu, amb música, ball, fogueres i llançament simbòlic al mar d’una ampolla d’aigua neta recollida a les Fonts del Llobregat.
Enguany en fa trenta-cinc de la Marxa del Llobregat, una caminada popular, ecologista i reivindicativa al llarg del riu, des del seu naixement a Castellar de N'Hug fins la desembocadura al Prat de Llobregat. La Marxa pròpiament dita va començar el diumenge 20 d'agost i va acabar el dissabte 9 de setembre. Però la preparació s'havia iniciat mesos abans. La idea de fer una Marxa fou del Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, un col·lectiu ecologista vinculat al PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans). Al llarg del mes d'abril es van fer els primers contactes, primer al Baix Llobregat i tot seguit al Bages i Berguedà. Posteriorment també es va intentar engrescar, amb més o menys èxit, col·lectius i persones de la resta de comarques que formen la conca del riu: Anoia, Solsonès, Lluçanès, Alt Penedès i Vallès Occidental. La Marxa s'havia proposat la sensibilització dels habitants de la conca del Llobregat sobre l'estat de degradació del riu i el seu entorn. El Llobregat era aleshores una veritable claveguera a cel obert. Però també es cercava la coordinació de les accions reivindicatives que es duien a terme en molts pobles. La segona quinzena del mes de maig ja hi havia Secretariats locals de la Marxa a Sallent, Avinyó, Manresa, Sant Fuitós de Bages, Sant Boi, Gavà i el Prat; i eren en període de constitució a la Pobla de Lillet, Berga, Martorell, el Papiol i Cornellà. Un Secretariat General, format inicialment per persones del Prat, Sant Boi i Gavà, va configurar el calendari i l'itinerari i s'encarregà de cercar els primers estudis i treballs tècnics i científics sobre l'estat del riu. Finalment, un dels promotors de la Marxa, el pratenc Jordi Moners i Sinyol, fou dels pocs que van fer a peu tot el recorregut i va encarregar-se de redactar un dietari completíssim de cada una de les etapes. Aquest dietari l'anirem reproduint aquí coincidint, dia per dia, amb el trenta cinquè aniversari dels fets que s'hi expliquen. Abans, però, d'avui fins el 19 d'agost, aniran apareixent tot de documents, notícies de premsa, fotografies i la resta de materials que configuren el dossier complert d'aquest esdeveniment, que figura, amb lletres d'or, en la història del moviment ecologista català.
Aquest diumenge, disset de març, la Colla d'Amics del GR hem fet una sortida fins al Moianès. Es tractava d'anar des de Santa Coloma Sasserra fins el castell de Castellcir, o de la Popa, passant per la Sauva Negra. El temps no ha acompanyat gaire, tot el dia amenaçant pluja, però hem pogut fer la ruta sense mullar-nos. Una altra cosa ha estat el fang. Desprès de la nevada i les plujes de la setmana passada els camins estaven ben empastifats i ens han quedat les botes i els pantalons que feien pena de veure. En qualsevol cas ha estat una jornada agradable, amb esmorzar inicial i trobada final a l'històric bar restaurant La Violeta, de Castellterçol.
En línies generals els lectors va coincidir a dir que la novel·la té una bona arrencada i que treballa les dues històries temporals diferents fent servir uns nexes molt específics, com el quadre abstracte, la bessonada, l’hostaleria, etc, que ràpidament ens indiquen la clara connexió entre passat i present narratius. Un d’aquests lligams, però, l’admiració per Caterina Albert i la seva Solitud, es va trobar tal vegada un pèl reiteratiu, atesa la referència constant que se’n fa a la novel·la, obra d’altra banda d’un simbolisme molt marcat i volgut per part de l’autora a través de la pintura, el foc, les finestres, la boira, l’acte d’escriure, etc.
Pel que fa a l’estructura, el fet que s’alternés sempre exactament la història del passat amb la del present provoca una previsibilitat que de vegades pot ser negativa, ja que el lector sap anticipadament el salt temporal que hi haurà i això pot fer comparar excessivament les dues parts, com si es tractés de dues obres que cal contraposar. Es va creure que si el salt d’època no fos tan previsible, qui llegeix tindria la sensació de més unitat en l’obra.
Quant a la forma i sobretot a la puntuació de la novel·la, es va trobar adequada la lògica del discurs continuat en la part antiga de la novel·la, ja que es tracta del monòleg en primera persona que redacta Tònia, però ja no es va entendre tant en la part actual, atesa la narració omniscient. La manca de representació tipogràfica dels diàlegs, tot i que de vegades fa tornar enrere al lector i això sempre és molest, és perfectament justificable en la història narrada per Tònia, perquè parla ella i és ella qui explica què deia l’un i què deia l’altre, però es fa més difícil d’acceptar en el relat sobre Lali perquè, d’alguna manera, contradiu el plantejament del narrador en tercera persona.
Com que l’estructura dual del llibre crida a la comparació, la majoria de lectors van trobar que la història situada en el primer terç del segle XX és literàriament més atractiva que la moderna. Va agradar que els relats comparessin la lluita de dues dones en èpoques diverses, tot i que també es va dir que el relat de l’època actual, el de Lali,de vegades semblava situat una vintena d’anys abans de la realitat que vivim avui en dia.
Altres aspectes argumentals que van cridar l’atenció i cert debat van ser la pujada primera de Jordi Rigual als Cingles, ja que es va trobar poc justificada, més enllà d’una possible premonició molt agafada pels pèls, i també la coartada que, anys enrere, emparava la relació entre cosins pel que fa als amors furtius, ja que malgrat el tancament de l’època de Tònia el fet de sortir amb un cosí era amplament tolerat, circumstància que facilitava tota mena de «franqueses» que anaven més enllà de les merament familiars.
També es va comentar el conflicte històric i generalitzat que hi havia en la majoria de cases entre la sogra (el poder establert) i la jove (el poder incipient) i el maltractament que entre les pròpies dones s’infligien per conservar o assolir cotes de poder dins de l’organització de les cases o en la gestió de la seva economia.
Més que una obra de denúncia feminista, La nevada del cucut es va entendre com una novel·la que retrata un món on la feminitat viu empresonada, on sovintegen els homes dèspotes, cruels, insensibles i explotadors —començant pel pare de Tònia i Roser, a la qual ven a Ciri, un vidu maltractador i assassí—, i on també les mateixes dones reprimeixen les més joves obligant-les, per exemple, a l’ús del mocador al cap —que poc lluny s’estava del burka, per cert— o a casar-se amb qui es dictamini, més enllà dels sentiments, tenint en compte només pactes econòmics i interessos que res tenien a veure amb el desig de la dona afectada. En la novel·la, els casos de Pepa i Roser són de martirologi. Era una època, molt ben descrita per l’autora, en què la dona jove era moneda de canvi i en què la ignorància i la superstició gosaven relacionar l’ús del telèfon amb mantenir converses amb el dimoni i altres barrabassades que la novel·la retrata amb detall.
Els membres del Grup de Lectura van assenyalar que en La nevada del cucut, més enllà dels dos personatges femenins principals, Tònia i Lali, protagonistes de les seves diferents èpoques, hi ha una successió molt interessant i llarga de personatges, que donen a l’obra un aspecte coral i una amplitud ressenyable. Se’n van destacar molts, com Robert, l’hostaler pocapena i borratxo, la jove minyona Tineta, Cinta, la llevadora mig bruixa (que potser literàriament hauria donat més de si), els pintors Rigual, tan iguals i tan diferents, etc, i persones del Grup vinculades a l’ensenyament també van trobar molt ben dibuixada la Mercè, capitana de la violència i la vexació sobre Lali en els anys escolars, i que després al cap del temps fa veure que no recorda res i justifica les seves maldats per situacions personals que la feien «ser així».
Com a conclusió es va assenyalar que en La nevada del cucut hi ha una gran
retroalimentació d’altres obres de la literatura catalana que la influeixen clarament i volgudament, com les de Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i, per descomptat, Caterina Albert, sobretot pel que fa als monòlegs interiors de Tònia, dignes hereus literaris dels escrits per les predecessores citades.
També es va opinar sobre la paradoxa dels grans odis en els llocs petits i apartats a on, com passa en l’obra, és molt més important la casa a què es pertany que no pas el parentiu entre la gent. Es va afegir també la gran importància dels silencis dels personatges de l’obra, uns silencis espessos com fang que descriuen angoixes terribles i grans terrors interns.
Es va trobar, tal vegada, un pèl exagerada la repercussió de l’èxit literari de la novel·la de Lali, que costa d’associar a una literatura com la catalana. Va haver-hi també un cert retret al desenllaç de l’obra, que es va trobar excessivament pragmàtic, ja que està relacionat amb la possessió d’unes propietats, tot i que aquest desllorigador ens permet descobrir la raó del sacrifici vital d’un dels personatges importants de l’obra.
Com d’habitud, el nostre agraïment més sincer als components del Grup de Lectura per la seva assistència i per les seves contribucions al debat. Us esperem a la nostra pròxima cita:
• L’hivern del comissari Ricciardi, de Maurizio de Giovanni (La Campana, 2011)
(Dilluns, 18 de març de 2013, a les 7 de la tarda)
Crims.cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans (la segona antologia d’autors de novel·la negra dels Països Catalans)
«Crims.cat 2.0» és la segona collita de narradors negre-criminals d’arreu dels Països Catalans, un nou recull de contes on quinze culpables ens ofereixen un retrat del món del crim. Aquest segon volum complementa el primer, però, per descomptat, admet la lectura independent.
Un cop més, el lector podrà apreciar que queda de manifest el caràcter polièdric i el variat repertori de la novel·la negra en català: justícia, corrupció política, globalització, immigració, xantatge immobiliari i diner negre són algunes de les trames més sovintejades. Passeu pàgina i veureu. Hi ha corda per estona perquè en aquest país cada vegada es mata més i hi ha més gent disposada a veure qui és el culpable: l’escriptor. L'ha publicat l'editorial Alrevés i ja es troba a les llibreries.
Crims.cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans
Antòlegs: Àlex Martin i Sebastià Bennasar La liquidació, de Jaume Benavente
Aigua morta, d’Andrea Robles
Basat en un fet real, de Gerard Guix
Fotografies, de Juli Alandes
Només volia que ho saberes, de Xavier Aliaga
Tatuatge, de Carles Martín
El detectiu limitat o no es pot matar tot el que és gras, de Salvador Balcells El crim de Sautó, Daniel Hernández
Terra cremada (assaig sobre la corrupció), de Rafael Vallbona
Negra nit al carrer de l’Aurora, d’Annabel Cervantes
L’home sencer, d’Àlex Volney
La tanda, de Teresa Roig
Steve Greengrass, policia de Miami, de Lluís Llort
I, a més a més, els guanyadors del Primer Concurs de relat curt de gènere negre «NegrOliva» 2011:
El misteri dels escuts de la plaça de la Vila, de Vicenç Aguado
La petita Mariona, d’Ignacio Arribas ............................................................................................................................
Aquí teniu un petit tast de la meva aportació a CRIMS.CAT:
EL DETECTIU LIMITAT
O
NO ES POT MATAR TOT EL QUE ÉS GRAS
A dos quarts de cinc de la matinada del dissabte dos de juny, tres emmascarats assaltaren la caseta del guarda situada a l‘entrada del parc eòlic. Anaven vestits de negre i duien uns passamuntanyes que només deixaven els ulls al descobert. El vigilant que es trobava a l’interior, mig endormiscat, no va poder fer res per evitar l’atac. En questió d’un minut ja el tenien lligat de mans i peus amb cinta adhesiva a la mateixa cadira on l’havien sorprès i amb un tros de l’adhesiu que li tapava la boca. Tota l’escena s’havia desenvolupat en un silenci total per part dels assaltants. Encara sense dir res se n’anaren. Aleshores el guarda va poder veure que cada un d’ells duia a l’esquena una motxilla, totes més o menys de les mateixes dimensions. Per la finestra va observar també que marxaven caminant cap a l’interior del parc, en direcció als molins de vent.
Una hora més tard, un desconegut que no es va identificar, va trucar a TV3 per dir, en un català un pèl forçat, que si volien ser testimonis directes i privilegiats de la notícia del dia, enfoquessin per control remot, en direcció als aerogeneradors, la càmera fixa que el servei meteorològic tenia instal·lada al parc eòlic del Collet dels Feixos i enregistressin l‘escena que s’anava a produir.
Deu minuts després d’aquesta trucada, explotaven de forma quasi simultània nou bombes col·locades, cada una d’elles, al peu d’un dels grans molins de vent, provocant la caiguda d’aquests i també un incendi forestal. Tot i que la zona estava neta de vegetació, les grans dimensions dels elements esfondrats va fer que part de les turbines productores d’electricitat, així com algunes de les enormes pales, anessin a parar al bosc proper i s’hi calés foc.
L’incendi no es va poder dominar fins la tarda del mateix dia, quan la notícia de l’atemptat i les imatges gravades per TV3 s’havien escampat ja per tot Europa. La policia va trobar el guarda sa i estalvi, però completament trasbalsat. Afortunadament, les bombes havien estat posades de manera que cap dels aerogeneradors no va caure damunt de la caseta on l’home restava immobilitzat.
El mateix dia, a les onze de la nit, arribava a una agència de notícies de Barcelona un escrit de reivindicació, sense remitent, signat per uns desconeguts Comitès Ecològics d’Acció Directa en Defensa del Paisatge. El nom mateix ja indicava el motiu de l’atemptat.
En fer-se públic aquest comunicat, s’encetà una gran polèmica. Tots els grups ecologistes, tant els que s’havien mostrat partidaris com els contraris a la instal·lació de grans parcs eòlics, s’afanyaven a negar qualsevol vinculació amb els misteriosos Comitès, condemnaven l’atemptat i reivindicaven la no violència com un dels seus postulats fonamentals.
Tot i aquests pronunciaments, hi havia matisos: algun grup aprofitava l’ocasió per denunciar l’impacte socioeconòmic, visual, acústic i, també, sobre la flora i la fauna d’aquest tipus d’instal·lacions, la destrucció de muntanyes verges amb les desforestacions dels cims i amb els molts quilòmetres de camins de gran amplada pel pas dels camions de construcció i manteniment i, fins i tot, el greu risc de contaminació d’aqüífers per la maquinària pesada i els olis lubricants i altres productes tòxics utilitzats per al manteniment dels molins. També denunciaven que les serralades on s’instal·laven els parcs eòlics passaven a ser considerades zones industrials, amb el perill que en el futur hi cabés de tot, abocadors, plantes de pesticides, etc.
Un d’aquests grups acabava així el seu al·legat: “No estem en contra de l’energia eòlica, sinó d’aquests grans parcs eòlics, que considerem irracionals, amb uns impactes ambientals i socioeconòmics enormes i totalment inacceptables, que hipotequen per sempre el futur de les nostres comarques. En qualsevol cas, condemnem rotundament aquest atemptat”. El punt final era, clarament, per esvair dubtes, ja que els seus arguments coincidien amb el del manifest dels de les bombes.
Tot plegat havia inspirat nombroses cartes als diaris, articles d’opinió i vives tertúlies a la ràdio i la televisió.
El dia deu de juny, quan encara durava la polèmica creada per l’atemptat i la policia semblava no haver avançat gens en la investigació per descobrir-ne els autors, m’arribà la notícia de la mort en accident de trànsit del conegut periodista reusenc i bon amic Miquel Fontanilles. El cotxe en que viatjava tot sol, havia sortit de la carretera i caigut per un penya-segat. De seguida vaig pensar que era com si algú hagués volgut reproduir, anys després, l’accident i la mort d’Oriol Granados, fent-ho ara en la persona del seu principal confident. Això mateix és el que li vaig explicar, un cop arribat d’Ontinyent per assistir a l’enterrament, al sotsinspector Emili Espinosa, en la conversa que vàrem mantenir a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Tarragona. I això és el que em demanà que li digués al jutge que portava el cas de l‘accident. Però tal com em temia, la denúncia, fonamentada només en les meves sospites, no va anar més enllà en no aparèixer cop indici d’un accident provocat. La impressió general era que s’havia adormit al volant.
Em va semblar un personatge ben peculiar, aquest sotsinspector Espinosa. Valencià d’origen, d’uns cinquanta anys, amb un gran bigoti i la cara tota gravada com d’haver patit la verola, em va explicar que havia ingressat als mossos feia deu anys procedent de la guàrdia civil, on estava en desacord amb moltes coses d’aquell cos de seguretat de l’estat i on li feien la vida impossible. Suposo que devia ser qüestió de caràcter perquè, segons em va dir, tampoc no s’avenia gaire amb els seus actuals caps. Xerraire pels descosits, li agradava opinar sobre tot i tothom i ho feia amb expressions sovint malsonants, renegant molt, però amb tanta gràcia que no ofenia. Vaig pensar que n’hi hauria per escriure’n una novel·la, d’aquest home!.
Com que en Fontanilles havia estat, i encara era, un destacat periodista d‘investigació, especialitzat en escàndols relacionats amb el medi ambient, se’n parlà força, de l’accident i de la coincidència de la seva mort amb l‘atemptat al parc eòlic. Però les especulacions no anaren més enllà.
A Miquel Fontanilles el recordava molt alt i prim, com desmarxat, també per la forma de caminar. I sempre, hivern i estiu, amb la seva gavardina tronada i el cabell embullat com si no s’hagués pentinat mai.
Després d’anys d’absència, quan vaig ser a Reus per assistir al seu enterrament quasi no vaig reconèixer la nostra ciutat d‘origen. Caminant per la Rambla de Miró només veia que gent estranya, d’orígens geogràfics i culturals molt diversos, que li donaven a l’entranyable “Riera” un aire no sé si cosmopolita o tercermundista, però en qualsevol cas ben poc reusenc. A això s’hi afegia el gran nombre de persones grasses que es veien pels carrers, en aquest cas sense distinció de races o cultures, cosa que em feia pensar que s’estava estenent perillosament per la ciutat aquesta forma de menjar i beure pròpia de gent poc entenimentada: quantitat com a sinònim de qualitat. No sé si hi tindria res a veure la substitució del comerç tradicional per grans hipermercats i franquícies de multinacionals. Vet aquí un dels efectes de la famosa globalització!
Però potser ja és hora que em presenti. Em dic Pere Amorós, tinc quaranta nou anys i visc des de fa vuit al País Valencià, concretament a la Vall d’Albaida, on vaig comprar unes vinyes de les que en trec un vi força bo, que acaba d’aconseguir una medalla d’or al concurs mundial de Brussel·les. El motiu de traslladar-me a una comarca tant allunyada del Baix Camp va tenir a veure amb l’amor que sentia per una dona i que, per cert, no va ser correspost com jo hauria volgut. Però no volia parlar d’això. Només dir que allí, ara hi estic molt bé, i us puc ben assegurar que és un lloc molt bo per a viure-hi.
Especialment després dels riscos i ensurts que he hagut de passar arran de la mort de l’amic Miquel, per la insensatesa de voler investigar pel meu compte. (...)
Aquest diumenge, la Colla d'Amics dels GR hem fet una sortida per la serralada de l'Ardenya, concretament per les proximitats de Sant Feliu de Guíxols. Després de recorrer, al llarg del matí, tot de camins i senderons per entre boscos de pins i d'alzines sureres, hem dinar a l'ermita de Sant Elm, amb unes vistes magnífiques sobre aquesta zona de la Costa Brava. Tot l'itinerari està senyalitzat. Uns trams són del GR-92 i la resta del PR-C101. Aquí en teniu un petit reportatge fotogràfic:
En Carles, el guia de l'excursió
Roderes deixades per les motos que espatllen els camins
Un dels nombrosos pals indicadors que es van trobant per la ruta
El menhir del Terme Gros, la pedra més emblemàtica
El primer festival de Novel·la Negra Catalana no podia tenir un inici més reeixit. La sala plena en totes les taules rodones i moltes ganes de donar-li continuïtat. La idea de fer un festival d'aquest tipus a Tiana una setmana abans de l'inici de BCNegra, va sorgir fa pocs mesos arran d'una taula rodona celebrada a la llibreria Catalònia i organitzada per les editorials Al Revés i Meteora. Un dels ponents, Sebastià Benassar, va parlar amb una assistent, l'alcaldesa de Tiana Ester Pujol, i molt aviat van arribar a un acord. Després, el comissariat d'en Sebastià i un petit però eficaç equip de col·laboradors, encapçalat per la Laura Garcia, han fet la resta. El ressò als mitjans de comunicació ha estat important i divendres i dissabte hem pogut assistir a activitats molt diverses relacionades amb la novel·la negra en català: des de casos reals traslladats després a llibres fins a autors parlant dels seus detectius singulars, passant per les interioritats de les col·leccions de novel·la negra explicades per especialistes i editors, trobades entre autors i lectors i, per concloure, una taula rodona exclusivament femenina sobre activisme i difusió del gènere. Una petita relació d'autors, editors i especialistes que han passat pel festival, d'una forma o altra: Carles Porta, Lluís Llort, Jaume Benavente, Salvador Balcells Pau Vidal, Marc Moreno, Marta Banús, Jordi de Manuel, Sebastià Benassar, Jordi Canal, Jordi Roureda, Josep Forment, Anna Maria Villalonga, M. Dolors Sarries, Jordi Fernando, Laura Borràs, etc. L'enhorabona a tots i endavant!
