En Jaume era un home lliurat a la seva família i als seus ideals. Transmetia als que l'envoltaven entusiasme i ganes de treballar. Mentre fou membre dels organismes de direcció de la organització independentista a la que pertanyia les reunions eren realment trobades de treball, sense distraccions alienes ni concessions a la frivolitat. No se’l veia mai fent tabola o participant en sortides nocturnes posteriors.
Professionalment feia d'ensenyant a Benihorta, a la comarca de la Ribera Baixa, una vocació que li venia per tradició familiar ja que els seus pares també eren mestres. La militància li havia comportat algun problema menor amb determinats pares d'alumnes, però ell la practicava amb tota naturalitat i per coherència amb unes fermes conviccions nacionalistes i progressistes.
Tal com li va succeir a molta altra gent afectada, la vida de Genovés va fer un tomb sobtat per culpa de la pantanada, quan la presa de Tous es va desfer com un terròs de sucre i l'aigua ho arrossegà tot. Poc després de la catàstrofe va dimitir dels seus càrrecs polítics per poder dedicar tots els esforços a la recuperació, primer, de les zones devastades i més tard a l'organització de les comissions d'afectats.
En la darrera reunió que assistí, després de la pantanada, va explicar als companys, amb pèls i senyals, els moments dramàtics que li havia tocat viure. Quan l'aigua arribà al poble amb força impetuosa i en plena nit, no feia ni mitja hora que els havien avisat del perill. No hi hagué temps ni de vestir-se i menys encara de salvar res de les cases. Tothom va haver de córrer, amb bata o pijama, fins una muntanyeta pròxima, mentre Genovés i alguns veïns, amb risc evident de no ser-hi a temps, comprovaven casa per casa que ja no quedava ningú. El resultat d'aquella expedició a la desesperada foren dos morts, a un dels quals va veure com se l'emportava la riuada sense poder fer-hi res. Després, per si no n'hi havia prou, van haver de contemplar plorant d'impotència i tremolant de fred com la força de l'aigua rebentava les cases i s'ho enduia tot.
Fins que es va fer de dia no els arribarien els primers socors. La seva família –té dona i cinc fills, tres d'ells bessons –s'havia salvat, però a part de la vida no els quedava res. Van haver de traslladar-se a viure al poble d'ella, a casa dels pares, on romandrien més de tres anys fins que Benihorta fou reconstruïda dalt del turó que els havia servit de refugi. A baix al pla han quedat les restes de l'antic poble com a recordatori de la catàstrofe.
Passà el temps i Jaume Genovés va tornar a ser aquell mestre estimat i una mica extremista, segons els veïns, però res no era com abans, començant per ell mateix, que havia envellit prematurament a causa dels fets d'aquella nit i dels disgustos i frustracions dels anys següents, quan hagueren de suportat la humiliació afegida de veure que les indemnitzacions no arribaven, que els successius governs no assumien les seves responsabilitats i que els tribunals eternitzaven les causes contra els responsables directes de la tragèdia.
La impotència, la ràbia de moltes persones afectades començà a manifestar-se, en alguns casos de manera dramàtica; amb suïcidis, malalties mentals i actes de sabotatge. Jaume Genovés fou dels que intentaren encarrilar el malestar cap a respostes col·lectives, convençut que altres opcions només conduirien a més desesperació. Es van crear les comissions d'afectats que van organitzar moltes accions informatives i de protesta i que van exercir l'acusació en les causes judicials. Tot plegat per veure finalment com els culpables se'n sortien sense càrrecs o amb sentències ridícules i com el govern seguia sense pagar moltes indemnitzacions.
En Jaume, que ara té els cabells completament blancs, comentava recentment, a l'aplec del Puig, que a la vista dels resultats no tenia gaire clar si aquells esforços per reconduir la protesta no havien estat un error i un engany, si no haurien fet més per resoldre la situació accions més radicals. No especificà a quin tipus d'accions es referia, i ningú no gosà preguntar-li.
Resultava clar, en qualsevol cas que, amb la seva baixa, l’independentisme militant va perdre un element molt valuós i insubstituïble. I, en aquest sentit, també fou greument perjudicat per la pantanada de Tous.
LA COLLA VELLA
No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.
Son prop de cinquanta ressenyes biogràfiques de gent mítica que apareixeran setmanalment, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.
Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.
Kōyasan, és el centre mes important del budisme shingon al Japó. Es troba a les muntanyes de la prefectura de Wakayama, al sud d'Osaka, en una vall rodejada dels vuit cims de la muntanya del mateix nom, en un lloc que antigament es creia sembrat de lotus. Kōyasan deriva de Kongobuji, nom del temple mes important del lloc, que vol dir "Temple de la Muntanya del Diamant".
L'assentament original fou escollit pel monjo Kukai l'any 819 com a centre del budisme shingon japonès, a uns 800 metres d'alçada. Allí es van contruïr els 120 temples que ocupen la vall i una universitat dedicada a estudis religiosos.
Els llocs més destacats de la muntanya son:
Okunoi, el mausoleu de Kukai, rodejat d'un inmens cementiri, el mes gran de Japó.
Kongobuji, el temple mes important del budisme shingon, construit l'any 1593.
Konpon Daito, pagoda que d'acord amb la doctrina shingon representa el punt central d'un mandala que cobreix tot Japó.
Koyasan choishi-michi, un sender de 24 km amb una fita de pedra cada 109 m. Les fites s'anomenen choisi y están numerades.
El poble de Shirakawa-go (白川村,Shirakawa?) de la prefectura de Gifu, fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1995. És conegut per les seves cases típiques, d'un estil arquitectònic anomenat, en japonès, Gassho-Zukuri, o construcció amb les mans juntes. Són cases amb la teulada vegetal i molt inclinada per tal de suportar la neu abundant de l'hivern en aquesta regió tan muntanyosa.
D'entre el nombrós col·lectiu d'advocats que al llarg dels anys es van ocupar de la defensa jurídica dels independentistes detinguts, empresonats, torturats, condemnats... hi havia de tot, des d'autèntics militants de la causa fins pesseters sense cap ideal o fins i tot sense escrúpols. Que no s'interpreti malament; aquests darrers foren l’excepció i quasi sempre van coincidir amb lletrats triats per la família, no pel mateix detingut.
Allò que més abundava era l'advocat de tarannà progressista, generalment adscrit a despatxos col·lectius, que sense estat pròpiament vinculat a l'independentisme i no dedicant-se només a defensar independentistes, feia d'aquestes causes objectiu preferent, tot i que les garrofes les guanyés més aviat pel vessant del dret laboral, en competència amb les potents assessories jurídiques dels sindicats majoritaris.
A Domènec Garcia se'l podia situar en primera fila d'aquest sector, tot i que el seu despatx no rebutjava cap causa per molt que s'allunyés de l'especialització preferent. Des de l'època universitària que tenia estrets lligams amb les organitzacions independentistes, tot i no haver militat mai a cap. Per això fou sempre l'advocat més sol·licitat quan va caldre nomenar-ne un de comissaria estant, o quan calia una consulta o assessorament.
Com era de suposar, les forces d'ocupació el coneixien bé i li tenien jurada. Era tan popular que s'havia donat el cas de detinguts que no gosaven triar-lo per por que els afectés negativament durant l'estada a les dependències policíaques. Això s'acabà, tanmateix, quan començà a portar policies al banc dels acusats. La mania que li tenien s’encomanà aleshores a alguns jutges, però aconseguí fer-se respectar pels funcionaris de la seguretat de l'estat.
A més de fer de defensor en judicis polítics, havia col·laborat també molt en la problemàtica de les lluites veïnals. Tot just acabat de llicenciar, ja va tenir el primer enfrontament seriós amb les autoritats. L'associació de veïns del seu barri, on feia d'assessor jurídic, fou suspesa durant sis mesos pel governador civil de torn per haver organitzat una campanya de suport als obrers en vaga de la Seat.
En els judicis per causes de les dites de terrorisme, primer al TOP i després a l'anomenada Audiència Nacional, va tenir sempre actuacions destacades, defensant alguns dels casos més cridaners contra catalans. També va ser el principal promotor, a principis dels vuitanta, de les trobades entre col·lectius obrers de grans empreses del cinturó barceloní i partits independentistes, quan es començava a configurar un front popular patriòtic. D'aquella temptativa, que no durà gaire temps, en sortí força tocat i a partir d'aleshores es desinteressà de qüestions polítiques que no tinguessin relació directa amb causes judicials.
Una fita en la seva trajectòria fou la d'haver aconseguit la coordinació de diversos advocats d'arreu del país per tal de crear una macro-assessoria amb despatxos a Barcelona, València i Palma. Li van posar moltes traves administratives, però se’n va sortir.
Ha mantingut sempre una molt bona relació amb tothom del món independentista, fins i tot en època d’escissions i ruptures traumàtiques. La seva imparcialitat, en aquests casos, era característica.
Cal dir d’entrada, quan ens referim a Àngel Garcia, que no es tracta d'una persona sinó de dues, pare i fill, que a més de dir-se igual també pensaven igual pel que feia a la política. Tots dos militaven activament a l’independentisme català, el gran des de feia molt de temps –fou un fervent seguidor de Joan Fuster– i el fill des que tenia us de raó, com aquell que diu.
L'Àngel pare era una persona encisadora, amb una alegria vital que no va aconseguir doblegar el seguit de desgràcies que s'abateren sobre la seva família. Vivia a Sedaví, a l'Horta sud, on els Garcia eren molt coneguts gràcies a l'activitat que exerceixen des de feia generacions: fusters ebenistes, especialistes en portes artístiques, amb clientela repartida per tot el país. És correcte dir que la exercien perquè l'Àngel fill no va voler seguir la tradició familiar. Va fer estudis universitaris i aconseguí una plaça de professor de matemàtiques. Actualment exerceix en un institut de Reus.
Hi havia un jove, l'Albert, nebot i cosí dels Garcia, que havia començat d'aprenent a la fusteria i semblava que li podria donar la continuïtat desitjada. Dissortadament, va perdre la vida fa molts anys en circumstàncies tràgiques: mentre enganxava cartells en una paret anunciant un aplec nacionalista, un feixista que vivia a la casa li tirà, des d’una finestra, una teula al cap que el deixà mort a l'acte. L'impacte emocional d'aquell assassinat i el fet de veure que el taller s'acabava amb ell, foren la causa que Garcia pare sorprengués tothom, començant per la pròpia família, amb una decisió dràstica: traspassar el negoci i auto concedir-se la jubilació anticipada.
Així fou com es pogué dedicar de ple al partit independentista on militava, un dels amors de la seva vida. Els anys següents, l'organització a les comarques del sud, especialment en els aspectes econòmic i logístic, es va veure clarament beneficiada d'aquella decisió. S'acabaren els patiments a l'hora de cobrar les quotes o de pagar factures, el material per a les parades estava garantit, als aplecs i trobades no hi mancava de res, de senyeres a megafonia, de traques a paella gegant...
L'Àngel va ser sempre un home extravertit i comunicatiu, amic dels amics, que no va amagar mai la seva militància radicalment catalanista, cosa que li hauria costat més d'un disgust si no fos perquè a Sedaví tothom l’apreciava molt i fins i tot els més contraris políticament el temien i el respectaven.
D'ençà de la mort de seu nebot Albert, altres problemes, en aquest cas de salut, havien fet estralls entre la seva família, però ell no va perdre mai la presència d'ànim i sorprenia tothom amb la seva vitalitat i simpatia.
Molts cops havia ofert casa seva per allotjar companys i amics del Principat, amb motiu de reunions, trobades, l’Aplec del Puig o els premis Octubre. En aquestes ocasions exhibia les seves arts culinàries, especialment la fideuà, que brodava.
A més de la cuina dominava el teatre, com actor afeccionat. Fou durant molts anys un dels impulsors de la secció teatral de la societat coral El Micalet, de València. Ell inicià també allí els coneguts sopars-tertúlia a base d'entrepans —el bar no donava per a més— que després altres van copiar amb resultat desigual. A aquells sopars hi assistia fins i tot gent vinguda expressament de la Safor i la Ribera, només perquè ho organitzava l'Àngel, sense ni tan sols saber el tema del dia.
Poc abans de morir se li va fer un homenatge per iniciativa de cercles propers a Acció Cultural del País Valencià. Fou una bona idea, perquè s’ho mereixia i perquè si el promotor hagués estat el seu partit de sempre, molts nacionalistes tous no s'hi haurien volgut adherir. Els d'Acció van recopilar totes les iniciatives cíviques i culturals en què Àngel Garcia havia tingut una actuació destacada des dels anys seixanta. Tingueren feina!.
sbalcells |
divendres, 11 de maig de 2012 | 19:38h
El nom de Kioto (京都市) significa ciutat capital. Té al voltant d'un miliò i mig d'habitants i entre els anys 794 i 1868 va ser la capital de Japó. El seu important patrimoni històric i monumental converteixen la ciutat en un important centre receptor de turisme, japonès i internacional. Entre els seus monuments més representatius hi ha el santuari Heian, el castell Nijö i el Palau Imperial. A prop de Kioto hi he el poble d'Inari. El seu santuari shintoista s'enfila per la muntanya per diversos camins i escales coberts per milers de portes votives.
Any 1972. Era un 11 de setembre i, aprofitant que queia en dissabte, un Miquel Fontanilles amb vint-i-dos anys acabats de fer, havia anat al centre de Barcelona en companyia d’un amic amb la intenció de participar en els actes de la Diada, aleshores totalment il·legals. El país vivia en una mena d’estat d’excepció permanent. Sabien que a les sis de la tarda hi havia convocada una concentració contra la dictadura i en homenatge a Rafael Casanova a la ronda de Sant Pere. Havien decidit anar-hi i, cosa de joves poc entenimentats, Fontanilles llançà un repte: el primer que s'acollonís davant de la policia pagava la cervesa.
Només arribar, observaren que la zona estava completament ocupada pels grisos. Una bona estona vam estar recorrent els carrers dels voltants sense gosar acostar-se al lloc on, abans de la guerra, hi havia el monument a Casanova. Es veia força gent a l'expectativa i segurament molts policies de paisà, de manera que calia anar en compte. De cop, sentiren uns crits que venien de la banda del passeig de Sant Joan. Uns quants havien aconseguit iniciar una manifestació. S’hi van incorporar just en el moment que de diferents carrers començaren a sortir policies armats i va iniciar-se una desbandada general. Mentre l’amic corria passeig amunt, mirant que no l'enxampessin, va adonar-me que en Miquel i tres o quatre persones més havien restat quiets, no és clar si en actitud desafiant o fent veure que eren uns vianants casuals. Tant se val. En un tres i no res, alguns grisos arribaven fins on eren i començaven a colpejar-los amb porres i culates. De terra estant es protegien com podien de la pluja de cops. La situació era realment dramàtica. Si finalment se'ls enduien detinguts els podien caure uns quants anys de presó.
Comentant-ho més tard, en Miquel li confirmà al seu amic que fou aquesta negra perspectiva la que, en mig de la pallissa que estava rebent, li va donar l'empenta necessària per revoltar-se i fugir com un llamp.
Més tard s’arribaren a un bar de la Diagonal on el Miquel i uns companys seus havien concertat la cita de seguretat.
Miquel Fontanilles militava en el socialisme d’alliberament nacional des de la fundació del primer partit que es definia com a tal, pocs anys abans. Aquesta organització s'havia inspirat en l'independentisme català d'esquerres dels anys vint i trenta, però també en l'esclat revolucionari del maig del 68, en la lluita anticolonialista d'Algèria i en les guerrilles llatinoamericanes.
Tenia només divuit anys quan hi va entrar. Ho trobava emocionant, però també arriscat. El fet de ser alhora rojos i separatistes els feia encara més perillosos a ulls del sistema i, per tant, més perseguibles. De manera que calia anar molt en compte. En un moment determinat d'aquells primers temps al partit va sentir la necessitat de deixar-ne un testimoni escrit, de manera que durant una temporada ho anotava tot en un diari. Aquesta ingenuïtat de joventut va estar a punt de provocar una catàstrofe.
La cosa va anar així: en ocasió d'unes detencions de companys, van trobar el seu nom i adreça a l'agenda d'un d'ells. La policia anà a casa seva a fer un escorcoll, però sortosament es limitaren a mirar els calaixos del seu dormitori, on no hi havia res de comprometedor. Com feia sovint, aquell dia s'havia endut el diari a la universitat. No cal dir que tot seguit va anar a parar al foc. On sí va tenir problemes fou a casa seva, amb els pares.
Una cosa que en Miquel no va suportar mai eren aquelles expressions, habituals en els polítics catalans de dreta i d'esquerra, sobre el nostre caràcter col·lectiu, quan coincidien tots ells a dir que sempre hem estat un poble pacífic i pactista.
–Pacífics de què? –es preguntava sovint.
I amb una erudició producte d’anys d’estudis històrics deixava anar tota una tirallonga d'exemples d'accions armades dutes a terme al llarg del segle XX, dels deu mil catalans que van participar com a voluntaris a la primera Guerra Mundial, molts d'ells independentistes, fins els grups armats apareguts les darreres dècades, passant per les organitzacions militars dels anys vint, la proclamació de l'Estat Català, la guerra contra el feixisme, la participació a la segona Guerra Mundial, les guerrilles interiors, etcètera.
Quan la Unió Europea parla de que l'estat espanyol ha de reduïr la despesa autonòmica, com ho ha fet avui, se li hauria de preguntar si es refereix a les despeses que comporta el fet que hi hagi competències traspassades a les comunitats autònomes, però de les quals es conserven, a Madrid, ministeris amb milers de funcionaris, com ara Ensenyament, Sanitat i Cultura.
En cas que sigui així, cal, urgentment, que Europa aclareixi si hem de retornar aquestes competències a Madrid per tal de donar feina als funcionaris o bé que se suprimeixin d'una vegada els esmentats ministeris, per inútils i costosos.
Mentre no declarem unilateralment la independència ens trobarem constantment amb situacions absurdes com aquesta.
Amb la independència, a més d'evitar-les, esdevindriem un dels països més pròspers del continent.
Kanazawa (金沢市) es una ciutat de l'illa de Honshu, capital de la prefectura de Ishikawa. La creuen dos rius: l'Asano y el Sai.
Es troba molt a prop dels Alps Japonesos i dels parcs nacionals d'Hakusan y de la Península de Noto. Els dos indrets més emblemàtica d'aquesta zona són el Castell de Kanazawa i el Jardí Kenroku, un dels sis jardins mes bonics de Japó. En aquesta ciutat es conserva un estil molt tradicional japonès i no és estrany trobar-hi geishes. També hi ha el típic barri dels samurais. Hi vàrem ser, a principis d'abril, la Maite i jo acompanyats de dos bons amics, el Toni i la Rosa.
Ja fa un parell de dècades que va sortir de la presó. Fou condemnat a sis anys per estafa continuada, però les reduccions li van deixar en tres. Quina sorpresa van tenir tots els que el coneixien!. Bé, alguns potser no tanta, perquè ja feia temps que observaven coses poc clares en els seus tripijocs econòmics, tot i que no obrien boca, perquè semblava que no podia passar res... fins que va passar.
Guillem Deulofeu, primer des del seu Priorat natal i després ja a Barcelona, feia compatible de tal manera la militància política amb els negocis privats, que sovint resultava difícil destriar una cosa de l'altra, com quan va començar a llogar o a comprar locals arreu del país, posant-los a nom seu, per instal·lar-hi les seus de l’organització unitària independentista a la qual pertanyia. Al cap de poc es va veure que la cosa no donava per a tantes seus, que no tenia massa sentit mantenir locals oberts allí on amb prou feines hi havia militància. Així doncs, els treballs de condicionament que s’havien fet entre els militants els aprofitava després per augmentar-ne el valor del traspàs o per muntar-hi negocis propis. Per exemple, havia creat una xarxa d'agències de viatges per a la tercera edat.
En Deulofeu era un personatge contradictori, cap novetat, certament, ja que n'hi ha molts com ell i no només en cercles independentistes. D'una banda era un patriota de pedra picada, disposat a qualsevol esforç o sacrifici per la causa de Catalunya. De l'altra, era un home de negocis a l'estil clàssic, sense gaires escrúpols a l'hora de fer diners. Els problemes de debò començaren quan va barrejar les dues vocacions...
—Estic passant una mala ratxa —deia en to de disculpa quan va començar a fer operacions d'enginyeria financera, descapitalitzant unes empreses per intentar salvar-ne d'altres. Així és com es van volatilitzar els estalvis de molts jubilats que havien confiat en les seves promeses de guany fàcil. A tot aquell merder s'hi afegí un expedient d'Hisenda per frau fiscal, arran del descobriment d'una bossa de diner negre que involucrava, a més d'ell, alguns cognoms coneguts de les comarques tarragonines.
Tot plegat succeïa mentre Deulofeu era el responsable econòmic de l’organització independentista. Aquesta ja va poder donar-se per satisfeta de no haver sortit esquitxada de l'escàndol. A darrera hora, quan ja es veia venir que acabaria malament, tingué la delicadesa de deixar les seves responsabilitats polítiques i aclarir que el front popular patriòtic no tenien res a veure amb els seus negocis privats, cosa que no era del tot certa, però va ser un detall per part seva.
Naturalment no es va fer cap gest públic de solidaritat amb la seva persona, sinó tot el contrari. Quan es demostraren certes les denúncies dels jubilats, fou expulsat sense contemplacions. L'única concessió que va fer-se, en record dels seus anys de servei, fou no donar a la decisió més transcendència externa que la mínima indispensable, és a dir, que no es va fer campanya pública de l'afer. Millor, perquè remenant la merda podien haver arribat la pudor i els esquitxos.
Fins ara ens havien dit que per sortir de la crisi calia dèficit zero. I que per aconseguir-lo no hi havia més remei que fer retallades dràstiques en els pressupostos (o pujar impostos, és clar) tot i que això darrer costava més de fer per impopular. Com que es pensen que som idiotes, ens havien arribat a assegurar que amb aquestes mesures, acompanyades d'una reforma laboral que facilita els acomiadaments, s'activaria l'economia i la creació de llocs de treball. Lògicament, ha passat tot el contrari. Per això, ara ens diuen que el que cal és fomentar el creixement, cosa impossible sense inversions. En què quedem? O una cosa o l'altra, perquè les dues alhora és impossible. La realitat és que els anomenats experts i els polítics que els fan cas no saben què fer. Per això van donant pals de cec. Tal com esta les coses, em semblen més antisitema els directius i experts del Banc Central Europeu que es reuniran d'aquí a pocs dies a Barcelona que no pas els que els esbroncaran en les mobilitzacions del carrer. I per cert, què hi vénen a fer a la capital de Catalunya? Fins quan aguantarem que se'ns pixin a sobre? No és el moment, ja, de declarar la independència? Pitjor seria impossible que ens anés.
Kamakura (鎌倉市) es una ciutat situada a Kanagawa, a aproximadament 50 km al sud-oest de Tokio. Durant el període Heian fou la ciutat principal de la regió de Kantō. Entre els anys 1185 y 1333, els shōgun del clan Minamoto van governar Japó des de Kamakura. Fou el primer govern dels shogun en l'història de Japó. La ciutat de Kamakura és famosa pels seus temples i santuaris. El Temple de Kotokuin es conegut sobretot pel Daibutsu, l'estatua en bronze de 13.41 m i 93 tones de pes del Buda Amitābha, el Gran Buda de Kamakura. Al siglo XV un tsunami va destruïr un temple que la contenia, pero l'estatua va sobreviure i ha estat al ras des d'aleshores, aguantant terratremols y altres fenòmens meteorològics. La nostra visita va coincidir amb la del primer ministre italià, Mario Monti. De fet, la ciutat sempre és plena de turistes, per la proximitat a Tokio i perquè molt a prop, a la badia, hi ha una platja magnífica.
Heus aquí un escriptor total. Va desenvolupar amb rigor allò que fa més complert un home de lletres: tocar tots els estils i tocar-los bé.
Quan, fa molta anys, entrà al partit independentista per excel·lència, ho feu arrossegant tot un col·lectiu de gent que es movia al voltant seu. Aleshores ja semblava un home vell, almenys si ens hem de refiar del seu aspecte venerable, com de profeta. Això va ser a principis dels anys vuitanta, poc després del primer congrés del partit al qual havia assistit com a convidat d'honor.
Com a teòric, va fer pujar força el nivell del debat polític a l'interior de l’organització i de l'independentisme en general. I com a escriptor va veure publicades moltes obres, des de novel·les a poesia, història, teatre, assaig... algunes d'elles de forma anònima, en l'època de la clandestinitat.
Pel que fa a la seva vida privada, el cas d'en Creus és un dels que demostren amb més claredat que no podem refiar-nos de les aparences. Tot i l'aspecte i el tarannà de “patriarca”, va tenir una vida amorosa d'allò més agitada, fins i tot amb aventures poc edificants.
Hi ha fotografies seves dels anys cinquanta on ja porta la mateixa barba blanquinosa. En aquella època, a més d'escriure per pura militància, donat que tenia molt poques possibilitats de publicar, es dedicava a donar classes de català a casa seva. Si no fos pel seu compromís polític tant clar de ben segur que hauria rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Un membre del jurat, que per la seva trajectòria és quasi segur que el rebrà ben aviat, ho comentava així:
—S'ho mereixia més que ningú. Llàstima que no deixés de banda quan tocava l'activisme extremista.
Tenia raó. Per gaudir dels avantatges de la situació calia haver traspassat a temps la tanca que separa l'antisistema del sistema, com van fer els més espavilats. En qualsevol cas, Claudi Creus tampoc no ho va necessitar. Amb premi d'honor o sense el seu mestratge fou prou reconegut.
Va aixecar molta polseguera el cas de la seva detenció, la dècada dels setanta. Tota la premsa es feu ressò de la notícia: l'escriptor Claudi Creus havia estat detingut a Sabadell per funcionaris de la "brigada político social". Aleshores ja era força conegut no sols en mitjans intel·lectuals sinó també en altres de més populars. A més d'haver publicat nombrosos llibres havia pronunciat conferències arreu dels Països Catalans, era col·laborador habitual de les revistes Canigó i Presència, membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i director del centre d'estudis comarcals del Vallès. Era fàcil d'imaginar la reacció dels més diversos sectors en tenir coneixement de la notícia.
Les informacions periodístiques deien què la detenció havia estat motivada per activitats subversives, sense especificar més.
En poques hores es van recollir centenars de firmes de suport, a Sabadell i a Terrassa hi va haver intents de manifestació i prestigiosos juristes i industrials s'adreçaren al governador civil interessant-se pel detingut. Mentrestant, Creus era als soterranis de la comissaria de policia, on va patir una crisi cardíaca que obligà a internar-lo a l'hospital Clínic. Poc després era posat en llibertat, però continuà hospitalitzat uns quants dies més. Finalment es va saber el motiu de la detenció. L'acusaven d'haver insultat les autoritats durant una conferència pronunciada a l'escola d'estiu de Rosa Sensat.
Va ser un dels més aferrissats defensors de la unitat dels Països Catalans. Cal dir que predicava amb l'exemple: quan pràcticament ningú no ho feia, els anys quaranta i cinquanta, ell va reprendre els contactes culturals amb el País Valencià i les Illes, contactes que mantingué i conreà amb molta cura fins a la seva mort als vuitanta-cinc anys.
Abans que el català comencés el seu llarg i inacabat procés de normalització, quan començava només a aixecar el cap a mitjans de la dècada dels setanta i els cercles de poder espanyols i francesos canviaven la tàctica directament repressiva per la més subtil de presentar la nostra llengua com no apta per a segons què, i la circumscrivien a l’àmbit casolà, Claudi Creus va engrescar un nombrós grup de coneguts homes de ciència a signar i difondre, des de la Universitat Catalana d'Estiu, l'anomenat Manifest de Prada, que va tenir una forta repercussió en mitjans intel·lectuals i científics. Entre altres consideracions, s’hi deia: "...entenem que l'ús de la pròpia llengua –ultra un dret inalienable– constitueix, per dignitat, un imperatiu indefugible. L'ús del català en el treball científic quotidià és irrenunciable per als homes de ciència de la nostra comunitat cultural".
INICIO avui una sèrie de reportatges fotogràfics de diferents indrets de Japó. El pla és que cada setmana apareguin en aquest bloc, i dintre de la categoria RODAR MÓN, algunes fotografies escollides d'un lloc destacat per la seva bellesa o singularitat, d'entre els que hem recorregut la Maite i jo en els nostres viatges. Començem per la zona muntanyosa de Hakone. Des del les seves valls i llacs d'orígen volcànic hi ha una de les millors vistes del Fuji, la muntanya símbol de Japó. També hi ha indrets on surt vapor sulfurós de l'interior de la terra, vaixells de conte que recorren les aigües del llac, temples shintoistes on va la gent a casar-se, arbres multicentenaris, cases i jardins de samurais i funiculars fins el cim de les muntanyes. Data de les imatges: 3 i 4 d'abril de 2012
Quan hom parla d'en Frederic Castells ho fa sempre amb posat greu, de respecte i admiració. Es pot considerar, per dir-ho gràficament, el patriarca de l'independentisme català contemporani.
Quan va acabar la guerra del 36-39 Castells tenia divuit o dinou anys, el pare a la presó i oncles i cosins a l'exili. No trigà gaire a establir contacte amb altres joves com ell amb els quals creà, el mateix any 1939, la primera organització de resistència catalana a l'interior del país. Amb alts i baixos, caigudes i remuntades, el grup de resistents d'en Castells va realitzar al llarg de trenta anys innombrables accions de propaganda i sabotatge contra la dictadura.
El que havia començat com un front ampli sense definició ideològica concreta més enllà del catalanisme i l'antifranquisme, va veure com a mitjans de la dècada dels seixanta, amb la incorporació de nous elements més joves de formació marxista, s'encetà al seu si un debat generacional en el que Frederic Castells es decantà per les noves idees, que pretenien incorporar continguts socialistes i marxistes a la lluita d'alliberament nacional, en consonància amb els processos anticolonialistes que proliferaven arreu del món, així com fer front amb una bona base teòrica i doctrinària a la competència de l'esquerra diguem-ne oficial, que menys tenia tot allò que no passava pel sedàs del seu dogmatisme.
Aquells bons propòsits d’en Castells i altres no foren entesos així per bona part dels militants històrics de l'organització i van provocar fortes tensions, que acabarien en separació. Va ser com quan el fill se'n va de casa, en aquest cas acompanyat de l’avi. El sector més tradicional continuaria la seva trajectòria sense variacions, esdevenint cada cop més, fins la seva dissolució, un refugi de nostàlgics. De les noves idees naixeria el partit independentista per excel·lència.
Una obsessió d'en Castells foren sempre les finances. Repetia una i altra vegada que sense recursos econòmics abundants no s’aconseguiria mai res. Conseqüent amb això, havia creat una xarxa de simpatitzants, botiguers, industrials, gent de centre i fins i tot de dreta –al cap i a la fi era on hi havia els diners– que probablement no els votarien mai per marxistes però que els ajudaven econòmicament per patriotes. Aquells ingressos s'estroncaren a partir de principis dels vuitanta i calgué inventar-ne de nous. Aleshores posà en marxa el projecte Ítaca, una mena de "holding" que, amb les aportacions inicials d'alguns centenars de compte-partíceps, la majoria de recursos modestos, havia de fer inversions profitoses i segures i anar creixent exponencialment per tal d'esdevenir la font de finançament dels projectes polítics –i si calia també militars– que ens haurien d'acostar a la independència.
Dissortadament se li escapà de les mans arran d'una tèrbola maniobra interna que alguns atribuïren als serveis secrets de l'estat. Fos com fos, dos anys més tard Ítaca feia fallida deixant-los sense els recursos promesos i ni tan sols poder recuperar la inversió inicial.
És molt lamentable que el darrer record que es conserva del Castells-home-públic sigui precisament aquest. No s’ho mereixia. Després d'allò, envellit i amargat, es retirà al seu negoci privat de petit comerciant tèxtil. Ara, ja en la norantena, manté aquella aura de llegenda viva casolana que l'ha envoltat sempre.
