a casa d’uns amics

A casa d’uns amics fan una festa d’aniversari.

És casa d’uns amics però també és ma casa, una casa gran de color taronja on des del primer dia m’hi vaig trobar bé, on he conegut amics i amigues que han entrat a la meua vida per fer-la més plena i feliç, per fer-me riure i plorar i agafar avions i rebre abraçades i regals.

Una casa que ha fet que la llunyania i l’enyor foren més dolços, que m’ha permés ser-hi allà des d’altres països, des d’altres llengües i altres paisatges. Ser-hi malgrat els qulòmetres i les mars i les muntanyes que hi ha sempre enmig. Malgrat la mar que a voltes pareixia amplíssima i les muntanyes que a voltes pareixen altíssimes. Malgrat tot, a aquesta casa nostra hi vaig quan vull, com si enmig no hi haguera ni mar ni muntanyes.

Gràcies, amics i amigues, gràcies i per molts anys.

la sirena

És talment com una sirena atiaèria.

La primera volta que la vam sentir era molt prompte pel matí i ens va despertar. Jo, entre que estava mig adormida i que el meu cap va com va, l’únic dubte que vaig tindre els primers segons era si qui anava a bombardejar eren els aliats o els alemanys. Després vaig recuperar el seny i vam veure que fora tot estava tranquil, així que vam pegar mitja volta i vam seguir dormint.

Després de sentir-la vàries vegades sense entendre res vaig anar a la pàgina web de l’ajuntament i vaig descobrir que utilitzen la sirena per cridar els bombers del poble. Vaig llegir que en un plenari havien decidit que, tot i que ara tothom té mòbils i els bombers disposen d’un dispositiu personal d’alerta, els seguirien cridant amb la sirena, com fan des de 1910. Concretament dos tocs de quinze segons.

Casa nostra està molt prop de l’ajuntament i se sent fortíssima i cada volta que sona encara em pega un bot el cor. Ja m’hi acostumaré.

 

fer pinya

Quina emoció, quina emoció. 

Al primer toc de gralla a la Place des Nations a Ginebra ja m’han vingut les llàgrimes als ulls. Gràcies a tots els voluntaris, a Omnium, a l’ANC i als Xiquets de Reus que ens han deixat fer pinya per alçar els seus castells i tocar el cel una miqueta nosaltres també. 

Gràcies, xiquets. 

costum

M’hi vaig acostumant.

Em vaig acostumant a les muntanyes: el Jura a una banda, verdíssim ara que la neu s’ha fos, cobert de boscos immensos amb el verd més fosc dels avets i el verd més clar i lluent dels faigs. I a l’altra banda els Alps encara coberts de neu, amb el Montblanc enorme, imponent, sempre allà com un monstre bo.

Em vaig acostumant a la llengua, ja fa unes setmanes que no semble una sordmuda somrient i une baguette s’il vous plait ja m’ix perfecte.

Em vaig acostumant al poble, a que tothom em diga bonjour quan ens creuem pel carrer i al apéro a l’Auberge Communale els caps de setmana abans de dinar.

Em vaig acostumant al paisatge que veig des de l’autobús pel matí anant a Ginebra (puntualitat suïssa), als camps de blat i a les pastures encara lluents de rosada, com nous de trinca.

Em vaig acostumant al silenci, al xivarri dels ocells al matí i al vespre i als sorollets que  fa la fusta de la casa per la nit.

Em vaig acostumant a aquesta primavera que ha esclatat com si el món s’acabara i tot haguera de florir abans precís.

M’està costant molt menys del que em pensava, acostumar-me a tot plegat.