VILA-MATAS AL RESTAURANT XINÈS

Si no fos mentida diria que vaig conèixer Vila-Matas en un restaurant xinès de Kassel. Bé, diguem que va anar d’aquesta manera: vaig plantar-me a la Documenta de Kassel l’onze de setembre de l’any 12, just mentre a Barcelona molta gent es manifestava per la independència. L’art contemporani, sí, d’acord, entesos. Un servidor ha participat en diferents edicions del PerArtFita i en vista d’una nova convocatòria vaig decidir anar a Kassel a agafar idees. Tampoc és tan estrany. Total, que veig o m’assabento que un dels autors que he seguit durant alguns anys amb més ganes s’està allà fent un curiós work in progress al cul d’un restaurant xinès. Hi vaig. No l’hi trobo. Hi torno en un altre moment. O dia. És lluny del centre el coi de restaurant. Al final topo amb ell, el meu ídol, que s’escapolia per la banda de darrere, amb ulleres fosques. Com ens hem de veure, li vaig dir. Sí, noi, em va contestar. Tot molt normal, gairebé avorrit. Li vaig dir que mira, que a mi El mal de Montano, El viaje vertical, Hijos sin hijos, Bartleby y compañia, en fi, tot, que em treia el barret (i li vaig fer una absurda genuflexió). I que també m’havia llegit un llibre “sobre” ell que es deia Vila-Matas portátil i que s’havia publicat a Canet de Mar. T’ho pots creure? I li vaig fer una segona genuflexió: aquella era la meva, de performance. I ell em va mirar amb l’aire que de vegades els grans fan servir per mirar els xics. O era jo que m’empetitia davant del meu ídol (si és que un autor literari pot ser un ídol per ningú). L’Enrique allà, sense treure’s les ulleres, ni tan sols donar-me la mà. Total, que fins ara no havia llegit el llibre que va sortir d’aquella aventura, d’aquella anada absurda a Kassel per fer una performance o com se’n digui, d’aquella acció de fer veure que escrivia al cul d’un restaurant xinès de la ciutat. Encara no l’he acabat. Avui pujant amb el tren he arribat als dos terços, però un home de barba blanca m’ha interromput i m’ha dit, perdona, veig que llegeixes Kassel no invita a la lógica? Sí. I què tal? Hi ha vilamates més bons. Sí, ho he de dir. Ritme, erudició, sorpreses, ecos, filosofia, opinions contundents, transformisme, il·lusionisme, tot el que vulgueu, el món tou i gratament plastilinós del geni, sí, tot allà. I també la sensació rara d’allò d’estirar el xiclet, de mastegar un pèl més del compte. Eh que m’enteneu? L’home de la barba blanca havia de baixar i m’ha dit: Les mentides podrien ser veritats cansades. Llavors m’he fixat que duia un cadell de gos d’aigües a la butxaca de l’americana. He tornat al llibre, però ja no em podia concentrar. De manera que és mentida dir que vaig conèixer Vila-Matas a Kassel. El vaig “conèixer” molt abans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*