Aquesta setmana, el president de Mango, Isaac Andic, ha repetit per enèsima vegada la presumpta necessitat que els treballadors públics puguin ésser expulsats del sistema, com ja ve succeint amb el sector privat. “Dispareu al funcionari”, podria dir-se de la seva afirmació. O, encara millor, “dispareu al treballador”, que en temps com aquests, on el
Quan l’Argentina va desaparèixer de la primera plana dels diaris, després del col·lapse econòmic del Nadal de 2001, pocs expliquen que els argentins, amb penes i treballs, se’n van anar sortint. Després d’una inestabilitat política endèmica, el matrimoni Kirchner, de la província de Santa Cruz, a una Patagònia que, paradoxalment, és una de les regions
Interpretava Alain Tourain la revolta cívica dels francesos des de la constatació de la irrellevància amb què l’estat els tracta. Més enllà de la reforma de les pensions, de les emboscades contra la precarietat, els nostres veïns, imbuïts d’una cultura democràtica profunda, muntaven barricades com a signe de desesperació davant el despotisme de la seva
No cal tenir un màster per deduir que no sento una gran simpatia política per Joan Laporta, encara que sí, un gran respecte personal per la seva trajectòria i per alguns dels seus gestos. Enlloc he llegit quins són els objectius polítics més enllà de la independència. No conec les seves opinions sobre l’estat del
Nota: Article publicat a l’edició de dissabte passat a El Punt. El 1927 el filòsof francés Julien Benda publicà el seu llibre més polèmic, “la trahision des clercs”. La seva tesi consistia a criticar determinats intel•lectuals “engagés” que havien cedit a la temptació del compromís partidari en comptes de mantenir la fidelitat sobre els valors
Tot just ahir recuperava un text que vaig escriure per a la revista italiana “Libertaria, il piacere dell’utopia”, una mena de “El Viejo Topo”. Escrit el 2004, havia d’explicar a un públic inquiet, tot i que poc coneixedor de la realitat hispànica (i encara menys de la catalana) la qüestió del tractament de la memòria
Anthony Browne; Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política. La Campana, Barcelona, 2010, 176 pp. Havia sentit a parlar d’aquest llibre. Abans de tenir-lo a les mans, algunes ressenyes i comentaris em suggerien que seria el típic llibre que podríem definir de l’estil tot-allò-que-hem-pensat-i-ningú-no-havia-gosat-dir-ho. Coses com els danys col·laterals de la discriminació positiva,
L’any 1996 vaig passar-me un temps com a becari a la Universidad Nacional de la Patagonia. Es tractava de la meva primera experiència universitària, quan tot just era a punt d’acabar els cursos de doctorat i havia de decidir el tema de la meva tesi. He de dir, que aquells mesos en què em van
Nota: Article publicat a Celobert Una vegada, un col•lega escocès em comentà irònicament que Margaret Tatcher serà recordada com a l’única persona que aconseguí allò que Hitler intentà debades en sis anys de guerra; que els trens arribessin tard, desmantellar les indústries i desmoralitzar els britànics. Podria semblar una broma, tanmateix els sociòlegs i economistes
Nota: Article publicat ahir al Diari de Girona. La política educativa protagonitzada per l’actual Departament d’Educació cavalca sobre dos eixos; els prejudicis i el menyspreu sobre els docents. L’economista Maragall, amb el seu orfeó d’assessors-tertulians, han tractat, en els darrers anys, de presentar a mestres i professors com a corporatius, immobilistes, retrògrads i insensibles al
Debatre sobre els “antisistema” resulta sovint un parany. Els amants d’un ordre amb pocs beneficiaris sempre usen i abusen de la caricatura del dissident social, batejat indefectiblement com a “antisistema” a fi de dignificar, per contrast, la seva opinió. D’altra banda, i com és obvi, ningú suficientment raonable ningú no justificaria la violència gratuïta i