Espai de Dissidència

Quan l’Argentina va desaparèixer de la primera plana dels diaris, després del col·lapse econòmic del Nadal de 2001, pocs expliquen que els argentins, amb penes i treballs, se’n van anar sortint. Després d’una inestabilitat política endèmica, el matrimoni Kirchner, de la província de Santa Cruz, a una Patagònia que, paradoxalment, és una de les regions més dinàmiques, se’n va fer càrrec del país, amb uns resultats espectaculars.
En aquesta vida tot és relatiu, i a l’Argentina, la relativitat adquireix paradoxes einsteinianes. Tanmateix, i coneixent que la catàstrofe social i econòmica des de Videla fins a de la Rúa adquirí dimensions bíbliques, els resultats econòmics foren espectaculars. Amb Néstor, el creixement econòmic experimentà un promig del 8,5 % anual, la desocupació baixà del 23 % al 8%, els salaris s’apujaren, i es pogué retornar a una porció important, encara que insuficient de la població, de la pobresa induïda pel consens de Washington.
Quina fórmula màgica féu servir el peronista Kirschner. Res d’espectacular. Simplement fer tot el contrari que deia l’FMI, ignorar els desigs dels inversors, prémer els cargols a les multinacionals estrangeres en general, i espanyoles en particular…
Sé per experiència (vaig estar a punt d’especialitzar-me en Història d’Amèrica) que analitzar la política argentina és un camp minat. Tinc la sensació que, en política, els argentins van combinar el pitjor d’espanyols i italians (l’autoritarisme dels primers i les pràctiques mafioses dels segons), que el peronisme és una etiqueta on hi quep de tot, a més del contrari. Tanmateix, vistos els resultats, i malgrat que l’Argentina encara és convalescent de la teràpia de Xoc aplicada per la delinqüència internacional organitzada, fou un bon president. Com ho és també, amb les seves llums i ombres, la seva vídua.
Descansi en pau, i doneu als argentins la força per recuperar la glòria perduda.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!