Espai de Dissidència

Nota: Article publicat a l’edició de dissabte passat a El Punt.

El 1927 el filòsof francés Julien Benda publicà el seu llibre més polèmic, “la trahision des clercs”. La seva tesi consistia a criticar determinats intel•lectuals “engagés” que havien cedit a la temptació del compromís partidari en comptes de mantenir la fidelitat sobre els valors universals, democràtics i humanitaris. Fonamentalment acusava determinats escriptors d’esdevenir el braç il•lustrat de determinats projectes polítics, nacionals o racials que feien presagiar les catàstrofes del segle XX. El recentment desaparegut Tony Judt ens recordava precisament que el passat segle fou el dels “intel•lectuals”, en el sentit que bona part dels pensadors i escriptors havien exercit d’intermediaris entre els complexos fenòmens històrics d’uns anys tràgics i una creixentment alfabetitzada opinió pública. Tanmateix, en els darrers cinquanta anys, la militància en les més variades causes (i sovint el col•laboracionisme amb els més execrables crims) havia desacreditat aquells acostumats a interpretar la realitat de manera transcendent.

No és cap secret que els grans noms, els pensadors de referència que exercien les seves tribunes des de la premsa escrita ja no gaudeixen de tant prestigi ni influència. És més, es dóna la paradoxa que, mentre creix el percentatge de persones amb estudis secundaris i universitaris (i, per tant, amb major capacitat de comprendre el món sense intermediaris), la factoria de la creació d’opinió ha davallat vers els mitjans audiovisuals on la brevetat i la improvisació propicien un missatge menys elaborat. En els darrers anys, a més, paral•lelament a la millora general del nivell educatiu, determinats mitjans utilitzen l’opinió de presumptes “experts” per servir de cobertura ideològica a determinades línies editorials a fi de reforçar els lligams amb els grups d’afins. Podria ser, per exemple, el model “intereconomia”, on els participants dels debats semblen competir a l’hora de defensar els “inquebrantables” principis del “movimiento”, o determinades tertúlies on els opinarques professionals es dediquen a repetir fins a la sacietat la mateixa idea, generalment poc procliu a l’interès general.

Potser és una caricatura, tanmateix, aquesta sembla una tendència que s’expandeix entre mitjans més prestigiosos. Si bé no fa tant s’esperava d’un intel•lectual la capacitat de plantejar grans preguntes, de posar en evidència determinades veritats establertes, a dissentir respecte les creences acceptades o d’incitar a la reflexió, avui es comença a percebre la figura de l’opinador com a algú que defensa, sovint sense arguments, sovint amb un excés d’insensibilitat social, els principis de la tribu i els interessos de seu cap.

Els darrers esdeveniments il•lustren aquesta penosa deriva. La crida a la resignació respecte als especuladors internacionals, el menyspreu per les víctimes de la crisi, les acusacions contra els vaguistes de la darrera protesta social, la indiferència respecte la mala sort dels assalariats, l’atribució acrítica d’actituds violentes vers la dissidència social, certifiquen que determinats interessos econòmics disposen dels seus intermediaris per difondre els seus missatges. Els “clercs” de Benda creixen i es reprodueixen, tot ignorant les lliçons de la història.

Una altra paradoxa. Tenint en compte que els nivells educatius s’ha incrementat entre l’opinió pública, i semblen haver davallat entre bona part de l’opinió publicada, en uns anys en què la paritat de gènere és a punt d’assolir-se en el món intel•lectual (i en el dels opinadors), resulta trist veure com ningú no es planteja la necessitat de generar una paritat social. Massa opinadors, aquests dies, han mostrat nul•la sensibilitat per persones que malviuen d’un sou mileurista, i que, també paradoxalment, poden arribar a tenir una formació –i un criteri- superior.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!