Nota: Article publicat ahir al Diari de Girona.
La política educativa protagonitzada per l’actual Departament d’Educació cavalca sobre dos eixos; els prejudicis i el menyspreu sobre els docents. L’economista Maragall, amb el seu orfeó d’assessors-tertulians, han tractat, en els darrers anys, de presentar a mestres i professors com a corporatius, immobilistes, retrògrads i insensibles al canvi, i han actuat amb despotisme, tot prenent decisions (Pacte Nacional, LEC, calendari, sisena hora,…) en contra de l’opinió, experiència i sentit comú que caracteritzen la nostra professió. Atès que l’atac directe contra els tutors dels nostres fills hagués quedat lleig, han preferit concentrar la seva ràbia contra els seus representants sindicals, tot col•locant al mateix calaix els qui accentuen el seu discurs sobre els aspectes més materials i els qui defensem l’ensenyament públic en la seva integritat, i la seva concepció com a un dels eixos de l’estat del benestar on tant important resulta l’equitat social com la seva qualitat.
Ha estat un error dels que fan època. Els mateixos guionistes del Polònia han tingut l’encert de comparar el titular de la conselleria amb en Bob Esponja, personatge que als nostres alumnes encanta per la seva capacitat de transgressió alhora que pel seu dubtós capteniment públic. Al cap i a la fi, atacar els docents és atacar la columna vertebral de la cultura i la ciència del país. Cal considerar, per exemple, que un percentatge significatiu dels consells de redacció de les revistes literàries i científiques catalanes és compost per mestres i professors de secundària. Que els cinefòrums de poble són liderats per docents inquiets. Que és difícil trobar una associació sense cap membre que passi hores a les aules de l’ensenyament públic. Que bona part dels ajuntament compten amb regidors (especialment de cultura) amb mestres competents. Els prejudicis i el menyspreu, doncs, surten cars al Departament, i de retruc, passaran factura a un govern que ha contemplat el magisteri com uns indis incontrolats a qui confinar a la reserva. Ha estat un error de càlcul, perquè, al llarg d’aquests duríssims quatre anys, hem demostrat que no som apatxes, sinó més aviat el poblat de gals d’Astèrix, voltats de les legions de la Via Augusta.
Hi ha dos elements contradictoris que caracteritzen els qui exercim l’ofici d’ensenyar: l’idealisme i el pragmatisme. El primer, és consubstancial al que molts denominen “vocació”. La immensa majoria estem aquí perquè treballem per transformar el món en una bona direcció. Un seguit de valors ens guien. L’amor per la cultura, l’ideal d’una societat més justa i igualitària. L’emancipació de l’individu mitjançant el coneixement. Que l’Any Ferrer i Guàrdia hagi tingut tant d’èxit no és casualitat. Alhora, som pragmàtics per naturalesa. Patim una avaluació continuada per part d’implacables examinadors; els nostres alumnes, que per cert, no dissimulen mai si no ho fem prou bé (a vegades tampoc dissimulen quan ho fem millor). Per tant, ens passem els cursos des de la dinàmica heurística de l’assaig i l’error. Un exemple molt d’actualitat; la informàtica i l’escola. Pocs col•lectius professionals han integrat tan ràpidament l’ús de les noves tecnologies com nosaltres. Ara bé, de mil provatures, resta allò que funciona. Així, mentre l’ús de portàtils a l’aula no es veu de gran utilitat en el seu abús (des de Cadaqués a Copenhague), els projectors, les presentacions, i determinades planes web s’estan emprant a dojo per la seva eficàcia comunicativa i practicitat. Els suports i desdoblaments (abans que el Conseller els substituís per la sisena hora), havien estat útils i ofert resultats, especialment entre aquells alumnes que més ajut requerien. Les aules d’acollida van prendre forma després que molts mestres, de manera col•lectiva, arribessin a la conclusió que aquesta era la fórmula menys dolenta d’administrar un problema nou i inesperat. La jornada intensiva a l’època en què la calor i el cansament s’acumulaven representava un necessari relaxament entre alumnes que pensaven més en les vacances que en els temaris.
Prejudicis i menyspreu. Els fets, i no les paraules, han provocat un gran sentiment de desafecció. Enfront a l’idealisme i pragmatisme docent, la política de partits (i la necessitat de fer-ne propaganda) han imposat a corre-cuita, sense experimentació, a la babalà, i sense els mitjans necessaris, l’1 x 1, uns ordinadors que no arriben, i un llibre digital, que encara avui, no funciona a primer d’ESO. De fet, aquesta obsessió pel titular del Departament ens ha ofert la paradoxa, digna de ser estudiada, que tot i que l’actual curs hagi començat abans que mai (7 de setembre) la majoria dels alumnes de primer d’ESO no han començat el temari atès que, ni tenen llibre digital, ni ordinador, ni wi-fi (i això sense considerar els dubtes mèdics sobre la possible exposició dels nostres adolescents a tants camps radioelèctrics). O la necessitat de buscar els vots de les Belén Esteban de barriada, han imposat un calendari, contrari a l’opinió dels docents i a la lògica climàtica, i que ha irritat les comunitats educatives. De fet, el cas d’Hostalric i altres que reclamaven la jornada intensiva tot l’any denota una certa obsessió per emular les idees polítiques de la “Princesa del Pueblo”. O l’encaparrament en mantenir una sisena hora que tots els estudis coincideixen a considerar responsable de la davallada de nivells educatius en les proves de sisè.
Hi ha una cosa que, reconec, posa nervioses les organitzacions sindicals. Que els docents s’organitzin al seu marge i utilitzin mètodes d’acció directa és una d’aquestes. La negativa a fer sortides i colònies probablement pot contrariar a bona part de la comunitat educativa. Tanmateix, qui escriu aquest article, veu en aquesta actitud arriscada i valenta, una manera de defensar la dignitat de la professió. Una manera de demostrar que, malgrat els prejudicis i el menyspreu, els docents encara posseeixen la iniciativa que sempre els ha caracteritzat, i que els porta a mantenir un lideratge social en un país que pateix una onada de desafecció respecte als nostres “Bob Esponja” que seuen als despatxos oficials. Mentre hi hagi docents disposats a dissentir i resistir a les ofensives antidemocràtiques, podem estar tranquils. Al cap i a la fi, vulguem o no, és a les escoles i instituts on es troba la prima línia vermella que separa la civilització democràtica, de la barbàrie neoliberal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!