SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA COLLA VELLA – 42) Sebastià Varela

SEBASTIÀ VARELA

Excepcionalment, aquell cap de setmana la reunió del comitè central havia estat convocada a Alacant, per tal que els seus components poguessin participar en la gran manifestació per la unitat de la llengua.

Com solia passar en aquelles ocasions, la major distància havia fet que faltessin a la cita alguns membres de més al nord, de Perpinyà, de Girona i fins i tot algun de Barcelona, però en canvi la sala de reunions era plena de militants de l’Alacantí i comarques properes, que hi havien anat per participar en la manifestació i aprofitaven per veure in situ com era una reunió del central. De sempre es feien obertes i hi podien ser presentes militants de base, amb veu però sense vot.

Sebastià Varela n’era un. De modals extremadament correctes i parlar suau, prim i baix d’estatura, costava d’imaginar que fos una persona tant enèrgica com es va demostrar unes hores més tard en l’incident de la manifestació. Sebastià era mestre de primària en un centre públic dels afores d’Alcoi i vivia com un eremita en una caseta de camp on conreava sense química les verdures que constituïen la base de la seva dieta vegetariana. En les reunions del partit s’havien fet famoses les seves sessions personals de ioga, que practicava aprofitant els moments de descans. Mentre la resta de gent aprofità per anar a donar un tomb o prendre alguna cosa, ell feu servir l’estona de tranquil·litat per adoptar la posició del lotus o fer la vertical de cap per avall.

Aquella vesprada d’Alacant ha passat a formar part de la història de la ciutat i del país per l’esclat de catalanitat que s’hi va produir, una catalanitat sinònim de cultura i progressisme, com ha estat sempre en aquestes terres. Aquest fet fou més excepcional encara per haver tingut lloc en una zona tant castigada per l’espanyolisme i la reacció. Milers i milers de persones del mateix Alacantí, dels Vinalopós, de l’Alcoià, de la Vall d’Albaida… omplien els carrers i avingudes principals en un ambient d’expectació i alegria continguda.   

El bloc del partit destacava per la gran quantitat de gent i per la claredat expositiva de les pancartes i eslògans. Sebastià Varela anava comentant als companys, amb el seu estil didàctic, que la mala fama d’espanyolisme de la ciutat, tot i tenir molt de real, amagava una altra realitat ben diferent: el fort sentiment de país de molts dels seus habitants i especialment de les comarques dels voltants, cosa que, sovint, des de València i Barcelona no sabien apreciar.

Mentre anava parlant i es congratulava de l’èxit de la convocatòria, en un indret pròxim al cap de la multitudinària marxa tenia lloc una provocació feixista en forma d’un grup d’energúmens que exhibien banderes espanyoles i insultaven els manifestants. El moment de més tensió fou quan passava la gent del partit. A diferència dels blocs anteriors que passaren de llarg sense dir-los res, els militants independentistes van voler respondre, arribant-se a alguna agressió física per ambdues parts. L’enfrontament fou tallat de soca arrel per la policia, que estava a l’aguait, tot carregant contra els manifestants.

Quan Sebastià va veure aquella descarada parcialitat policial va saltar com impulsat per una molla i, encarant-se al cap dels uniformats, li va clavar una esbroncada de tal calibre que l’home semblava com acoquinat, tot i que en feia dos com ell. El cas va ser que després d’una breu conversa sense que en Varela baixés el seu to enèrgic i enfadat, com de mestre de l’antiga escola esbroncant un alumne agafat en falta, la policia es retirà i va fer callar -amistosament, això sí- el grup de feixistes. D’aquesta manera la manifestació pogué continuar i acabar sense més incidents.

Algun temps després d’aquella històrica jornada, uns companys de Barcelona van ser a Alcoi amb motiu d’un aplec excursionista i en Sebastiá va insistir que anessin a casa seva. Era un lloc deliciós, d’aquells que et fan venir ganes de quedar-t’hi. Allunyat del casc urbà però no tant com perquè no s’hi pogués anar a peu o en bicicleta.

Arran d’aquella visita havia preparat una mena de berenar col·lectiu, convidant-hi tot d’amics, alguns de comuns i altres que volia que coneguessin. Allí va presentar-los David Payà, simpatitzant del partit i un dels màxims impulsors de les festes de Sant Jordi, els famosos Moros i Cristians. Des d’aleshores, amb David i Sebastià els uneix una bona amistat i no els perdonarien una absència per festes. La veritat és que els barcelonins tampoc no se les deixarien perdre, perquè quan hi són, es fan sentir com uns alcoians més.

 

LA COLLA VELLA

No es tracta de cap colla castellera, sinó d’un grup heterogeni de persones imaginàries que podrien haver protagonitzat la formació, l’esclat i el declivi de l’independentisme revolucionari català dels anys setanta i vuitanta del segle passat.

Son prop de cinquanta ressenyes biogràfiques de gent mítica que apareixeran setmanalment, totes elles producte de la imaginació desbordada de l’autor, basada, tanmateix, en fets reals.

Tal com es diu en aquests casos, qualsevol semblança dels personatges retratats amb persones reals, vives o mortes, és pura coincidència.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.