LA COLLA VELLA – 23) Climent Martí

CLIMENT MARTÍ

És una persona molt apreciada a Xàtiva, on encara viu. Potser tant com Raimon, fill il·lustre de la ciutat màrtir de la Guerra de Successió. Climent és advocat, molt bon advocat, però també un excel·lent escriptor en hores lliures. I encara tenia temps per militar a l’independentisme, tot i que a la seva manera tranquil·la i sense estridències. Probablement molts dels que el coneixien es devien quedar de pedra si mai se’n van assabentar.

Estigué sol durant un temps en la seva militància, fins que va convèncer el seu amic Gonçal Neira d’acompanyar-lo i donar un impuls a l’independentisme a tot el País Valencià.

Com advocat, Climent Martí tenia molts bons contactes a Madrid. Això facilità els tràmits de la legalització del primer partit que es declarava sense embuts d’alliberament nacional. Per cert, allò d’inscriure’l al registre espanyol no va caure gaire bé a altres grups, que ho van retreure durant força temps. Fins que tothom va passar per la finestreta. A partir d’aleshores no se’n parlà més.

Sempre havia estat una persona incisiva i amb acusat sentit de l’humor. Però el seu era un humor fi, intel·ligent, que es manifestava en ocasions molt comptades, sobretot quan se les havia de veure amb aquells interlocutors que es creien sempre en possessió de la veritat. En aquestes ocasions acostumava agafar els arguments contraris i portar-los fins les darreres possibilitats lògiques, cosa que comportava en la majoria dels casos reduir-los a l’absurd. Un exemple clar fou la següent argumentació, quasi profètica, en resposta a un dogmàtic que l’havia interpel·lat després d’una conferència:

“Certament coincideixo amb vostè que les conquestes socials de l’anomenat estat del benestar foren en bona part resultat de la por del sistema capitalista a perdre la guerra enfront del comunisme. Van ser concessions, per tant. La caiguda dels règims socialistes de l’est, que ha representat la fi de la utopia comunista, comportarà, per lògica, que el capitalisme perdi el temor i ens mostri el seu veritable rostre. De manera que si en el primer món volem mantenir l’estat del benestar, hem de fer el possible per tal que a altres països, no als nostres, és clar, tornin a imposar-se règims comunistes forts i com més inhumans millor. Així tornarà la por al cos dels capitalistes i aconseguirem que facin noves concessions”.

Quan Climent va assolir un protagonisme inesperat a tot el país fou en fer-se càrrec de la defensa dels interessos d’un col·lectiu important d’afectats per la pantanada de Tous. Tot va ser una mica producte de la casualitat. Arran dels successius ajornaments del judici hi havia descontentament amb els lletrats que duien el cas. Joan Genovés ho comentà en un acte públic i algú deixà anar que aquell era un cas per a Climent Martí. Al cap de poc, ja era cosa feta.

En un aplec del Puig, comentava que aquesta nova feina l’havia obligat a deixar momentàniament la literatura, la seva altra passió. Tanmateix no devia deixar-ho del tot, perquè uns mesos després va guanyar un premi a Girona amb una novel·la sobre els estralls humans de les inundacions a la comarca de la Ribera, inspirada en l’experiència de Genovés.

Climent era un dels que amb més claredat i contundència va defensar sempre la unitat del català, cosa que li comportà més d’un ensurt, com quan una nit li van cremar el cotxe. També va patir un atac força pintoresc per part d’algú o alguns que només es podien qualificar de desorientats: la façana de casa seva va aparèixer un dia plena de pintades que deien “nació valenciana”, “no a Espanya, no a Catalunya” i coses semblants. Ell ho interpretà com el resultat previsible del caos mental creat per la paranoia en què viu el País Valencià, fomentada pels opressors espanyols i els botiflers que els donen suport. Però també atribuïa bona part de la responsabilitat a les institucions i la gent de la Catalunya central, per la seva actitud inhibicionista. En Martí opinava que si bé al País Valencià hi havia molts blavers, a Catalunya encara n’hi havia més.

 


Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LA COLLA VELLA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*