SALVADOR BALCELLS

D’entrada pot semblar com si aquella gent no hi fos tota, que els faltés un bull. La primera pregunta, per tant, seria si és possible que tot un poble estigui malalt del cervell. Això suposant que tot plegat sigui una demostració de dolor autèntic, perquè també podria ser que s’hagin comportat com creuen que ho han de fer en aquestes circumstàncies.

Segons ha dit un psicòleg que coneix Corea del Nord, “Es trata d’una barreja de por i aprensió envers el futur, una mica d’histèria col·lectiva i -possiblement- també de dolor veritable. Es molt difícil conèixer la realitat. Crec que, de fer, mai no la coneixerem del tot. Existeixen enormes barreres culturals i, a més a més, cal recordar que es tracta de un règim on tot allò que no està prohibit és obligatori. És molt difícil de saber quin és l’estat d’ànim real dels ciutadans”.

En una conversa a Facebook, diu l’Albert Salvador que quan es posa en marxa l’instint de supervivència, el cervell s’apaga, perquè és molt intel·ligent. En cas contrari, com faríem moltes de les coses que fem i que semblen absurdes?. Jordi Fernando, en canvi, discrepa d’això i no és tan optimista. Creu que hi ha un factor de “borregada” molt gran, tot recordant les llarguíssimes cues i els plors desconsolats dels que desfilaven davant el fèretre de Franco. Conclou que les dictadures assequen el cervell. Jordi de Manuel diu que també hi ha pensat força. Que si un neix i és educat sense cap altra referència externa; sense saber què és la llibertat ni res que se li assembli… i això dura més d’una generació, amb grans fotografies del “Déu”, desfilades, adoctrinament a l’escola i a casa, apologia constant… El més normal és estar alienat. Creu que ell també ploraria. Montserrat Sanchez creu que hi ha una combinació de diferents coses: ignorància, repressió i por a cometre algun error, com el de no plorar prou. Tampoc cal oblidar que moltes d’aquestes persones ploren “davant de les càmeres o en públic”. Diu que quan només es coneix l’horror i no es veuen alternatives, la por, especialment la col·lectiva, és una reacció previsible. A Jordi Valls li sembla que les reaccions humanes són contradictòries, que pot passar que en un funeral algú tingui un atac de riure nerviós, o que en una celebració alegre plori desconsoladament. En el cas de la mort d’aquest dictador que és el Gran Germà nord-coreà, li sembla que s’hi barregen molts sentiments i la gent esclata per on pot. Vaja, que per un cop que els deixen expressar les emocions ho aprofiten al màxim. Una societat que no té dret ni a plorar ni a riure, quan li donen una via d’escapament doncs l’aprofita, però li agradaria poder llegir la ment de les persones que ploraven, hi hauria moltes sorpreses…
 
En qualsevol cas, no sembla que l’explicació es trobi tant en la psicologia, la sociologia o la psiquiatria com en el coneixement de les dictadures i la por de molta gent al que pot succeir a partir d’ara. També, naturalment, a la por al que li pot succeir a un mateix si no fa veure que plora. Curiosament, i segons TV3, els que semblava que ploraven més bé eren els actors del teatre nacional. Sembla que havien de demostrar la seva professionalitat.

Totes aquestes escenes han recordat el dol que va seguir a la mort del pare de Kim Jong-il, Kim Il-sung, l’any 1994. Aleshores la tristor va ser encara més escandalosa que ara. No només es tractava del fundador de l’Estat i de la dinastia, sinó que el nivell de vida era millor que l’actual. Aleshores la població va acabar competint per veure qui podia plorar més fort. El futur de molts depenia de la seva capacitat de plorar. Com més i millor ho feien més carrera podrien fer al Partit dels Treballadors.
Sigui com sigui, és evident que als nord-coreans la mort del seu líder els ha de plantejar molts interrogants al voltant de la seva identitat, seguretat i capacitat de sobreviure. I de la mateixa manera que no podem saber quins són els veritables sentiments del poble nord-coreà, també desconeixem les lluites pel poder que hi deu haver ara mateix entre les èlits dirigents. Unes èlits molt ben alimentades, per cert, a diferència de la majoria del poble…

El fet que una dictadura es perpetui en forma de dinastia no ha de resultar-nos estrany, als súbdits de l’Estat espanyol. Això és exactament el mateix que va intentar fer el dictador Franco quan va casar la seva néta amb un Borbó, després d’haver-ho intentat abans amb la seva filla.

Ah! I respecte de Corea del Nord, no oblidem que tenen la bomba atòmica i un immens arsenal de míssils nuclears que no es cansen d’ensenyar.