Publicat el 7 de gener de 2008
La ciutat dels invisibles
No em puc traure del cap l’incendi de l’altre dia davant de casa. Els diaris i els telegiornali n’han parlat molt i hi ha dues coses que no acabe d’entendre. La primera és que mentre nosaltres estàvem còmodes a casa, llegint, escoltant bona música…a menys de cent metres havia esclatat l’infern. Quan ens en vam adonar del foc devia fer una bona estona que havia començat, un centenar de persones havien hagut de fugir terroritzades, amb xiquets, per salvar la vida, deixant al foc el poc que posseïen. A menys de cent metres de casa meua…i jo llegia.
L’altra cosa que no puc comprendre és com és possible que a menys de cent metres de casa meua hi visqueren, des de feia mesos, vora 200 persones en condicions literalment inhumanes i jo no me n’adonara de res. És cert que sabíem que a la fàbrica algú hi vivia, veiem dones amb carrets de la compra pleníssims, roba estesa, algun xiquet…però el que hi havia allà dintre era una ciutat (el títol de l’entrada l’he manllevat d’un article d’un diari). Dissabte F. va baixar a fer unes fotos, les de les naus que es van cremar són fotos de runes i destrucció, però hi ha una nau que els bombers van salvar i el que hi ha allà és literalment una ciutat invisible. Hi ha com casetes, espais perfectament delimitats amb adobs de Nadal i amb testos amb plantes. Vora dues-centes persones havien creat una il·lusió de casa, una il·lusió de ciutat a menys de cent metres de ma casa i jo no me n’havia adonat de res.
El problema és als meus ulls?
L’altra cosa que no puc comprendre és com és possible que a menys de cent metres de casa meua hi visqueren, des de feia mesos, vora 200 persones en condicions literalment inhumanes i jo no me n’adonara de res. És cert que sabíem que a la fàbrica algú hi vivia, veiem dones amb carrets de la compra pleníssims, roba estesa, algun xiquet…però el que hi havia allà dintre era una ciutat (el títol de l’entrada l’he manllevat d’un article d’un diari). Dissabte F. va baixar a fer unes fotos, les de les naus que es van cremar són fotos de runes i destrucció, però hi ha una nau que els bombers van salvar i el que hi ha allà és literalment una ciutat invisible. Hi ha com casetes, espais perfectament delimitats amb adobs de Nadal i amb testos amb plantes. Vora dues-centes persones havien creat una il·lusió de casa, una il·lusió de ciutat a menys de cent metres de ma casa i jo no me n’havia adonat de res.
El problema és als meus ulls?
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de llocs per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
No, Marieta, no són els teus ulls; és la gran Ciutat on pot passar de tot en un món invisible.
Marieta, un ocellet m’ha dit que el ‘tal’ Fabra ha comprat dècims de loteria a la gent per poder així ‘blanquejar’ els dos milions ….. La veritat és que sóc bastant ingènua al creure que la sort ha anat a parar a aquest individu i ell no ha tingut res a vore …..
Fa molt anys vaig veure una pel·licula que es deia "Barrio". Allà s’hi relatava l’existència en un barri obrer de Madrid, i en un fragment de la pel·lícula els protagonistes s’endinsaven en una d’aquestes ciutats invisibles: un tros de túnel del metro abandonat on hi vivien desenes de ionquis. L’escena era molt impactant, i anava acompanyada d’una magnífica cançó, Douha Alia, de Cheb Mami.
Doncs bé, al cap d’un temps, a les dotze de la nit, anava en cotxe per la Ronda Litoral i intentava buscar un canvi de sentit per dirigir-me cap al Vallès (tenia poc domini automobilístic de Barcelona). Doncs bé, no sé ni com, vaig acabar perdut a baix de tot de Can Tunis i directament vaig alucinar. No eren desenes, sinó centenars de ionquis agrupats al voltant de bidons encesos en flames. Fins i tot vaig haver d’aturar el cotxe perquè n’hi havia un que feia esses al mig de la carretera. Molts altres s’apilonaven sota el pont de la Ronda Litoral. La veritat és que és una de les imatges més dures que he vist en ma vida, i recordo que vaig estar molt temps explicant aquests fets en qualsevol conversa, per molt que no vingués a tomb. La veritat és que em va impactar molt.
Ara d’allò ja no en queda res. L’ajuntament de Barcelona ho ha "higienitzat". El més fotut de tot és pensar que simplement se’ls va expulsar, però no se’ls va rehabilitar mèdicament, ni se’ls va donar oportunitats laborals, ni habitatges, ni res de tot això. No sé on ha anat a parar aquesta ciutat invisible, però per molt que ens l’hagin tret de davant dels ulls, existeix en algun lloc.
Quedaríem tots de pasta de moniato si podèssim veure tot allò que passa darrere les parets dels carrers de les nostres ciutats. Sovint una façana ordenada i bonica amaga desenes de drames que ni ens podem ni imaginar. És per això que commou tan quan cau aquesta barrera que separa la nostra realitat d’una altra inimaginada, quan es descobreix la gana i la violència on un s’espera l’armonia.
Entenc la teva commoció al descobrir que la fàbrica veïna era un món dins del món, una ciutat dins la ciutat. A mi m’hauria passat el mateix ja que quan la meva realitat connecta amb realitats inimaginables se’m qüestionen moltes coses que abans ni m’havien passat pel cap.
M’agrada molt el to que dones als teus escrits …